A cops de llapis

Un matí, en tornar de la feina, vaig coincidir al vestíbul de l’edifici on visc amb una senyora carregada fins al capdamunt de bosses de supermercat. Tal com ha de ser, li vaig obrir les portes de l’ascensor i, encara que ella baixava abans –jo visc en el cinquè i ella baixava al tercer– li vaig cedir el pas. Segons va dir-me, anava a visitar la seva germana gran que feia uns quants dies que estava malalta i, com que la seva germana vivia sola, li havia anat a comprar i que, aprofitant que era aquí, li prepararia el menjar per a un parell de dies. 

Era una senyora xerraire: tot això m’ho explicava en el trajecte tot pujant i mentre –ja al replà– jo li treia les bosses de l’ascensor i ella anava obrint la porta del pis. És clar que, posats a fer –no venia d’aquí– les hi vaig portar a la cuina mentre ella anava a tranquil·litzar la seva germana tot dient-li que ja havia arribat i que un veí molt amable li estava preparant el dinar i que després li donaria les medecines que també havia portat i, com que tot estava en ordre, ella se’n tornava, ja que tenia un dia molt ocupat i no es podia quedar ni un minut més; i que ja tornaria la setmana vinent. 

Quan vaig reaccionar, la senyora –que més tard vaig saber que es deia Remei– ja s’havia evaporat. I jo a la cuina traient la compra de les bosses. No sabré mai per què, però vaig fer el dinar, vaig dinar amb ella i, en acabar, li vaig donar el xarop i les pastilles; i tot seguit me’n vaig tornar a la feina. L’Aurora –que és com es diu la ‘velleta malalta–’ tenia un simple refredat del qual molt aviat es va refer; és una persona encantadora, activa i molt divertida; i jo no he tornat a pujar al cinquè, m’he mudat. De la Remei no n’hem tornat a saber res. 

FOTO: El que no es veu 

Títol alternatiu: Sense paraules 

Aquesta nit t’he somniat.

Despert.

T’he somniat

just en posar-me al llit.

T’he somniat i t’he posseït.

I tu em besaves.

Primer em despullaves

i aleshores em besaves.

Em besaves el pit,

el pit i el melic.

I més avall no t’ho diré

perquè ja ho saps.

I després jo et besava.

Primer et besava

i tot seguit et despullava

i et besava. I t’acariciava.

I tu ja et deixaves,

però t’hi tornaves.

I no et dic més

perquè ja ho saps.

Ja saps 

el que després t’he fet

i m’has fet.

I el que m’he fet

també ja ho saps,

i per això no t’ho diré.

En acabat m’he adormit 

recordant

(Del poemari Poemes del desig)

FOTO: Torn de nit 

Títol alternatiu: Això és un no parar

Estic escoltant a Lou Reed en una de les meves peces preferides: Perfect day. L’escolto, però no entenc el que diu, no parlo anglès. ‘Just’ escolto la música com a un tot: amb la veu incorporada com un instrument més, un instrument viu –amb tot el que això significa. I ho gaudeixo. Amb l’avantatge afegit que com que no entenc les paraules jo els hi puc donar el significat que em convingui, segons el moment o segons el dia i, per descomptat, només quan jo ho vulgui. Naturalment, si la peça no té lletra –com passa amb tantes i tantes peces– no hi ha cas; i si la lletra és en qualsevol altra llengua que desconegui, el cas és el mateix.

Mai m’he lamentat d’aquesta circumstància, ja que, tanmateix, no pot ser d’una altra manera: no dono l’abast, no sé d’on treure temps per estudiar anglès (i mira que vaig estar vint anys casat amb una professora d’anglès –entre altres coses. Sí, no tinc perdó). Sempre ha estat així. I sempre he sabut que, en conseqüència, m’estic perdent una part important d’algunes peces –tot i que, insisteixo, no són tantes, si descomptem les que sent, musicalment ‘bones’ tenen una lletra banal, i les que ni tan sols en tenen de lletra. No és tan greu, doncs. 

Això no obstant, els meus tres fills el parlen a la perfecció i el segon, el noi, parla l’anglès com si fos un d’ells. Ah, però, aquest, en canvi, no té carnet de conduir; ni en té ni en vol. I si ens poséssim primmirats, avui dia, el carnet de conduir és tan necessari com l’anglès. No sempre es pot tenir tot, és clar. Jo ho he intentat, però no, encara no l’he après l’anglès (‘encara’, és un dir) i tampoc no sé res d’alemany ni de neerlandès, ni tampoc de rus ni de xinès; totes elles llengües importants i, tanmateix, assignatures pendents. Ai, els idiomes, les llengües… Sí, en conec d’altres, però aquestes no. Molt malament, ja ho sé.

Però bé, posats a confessar, he de dir que no parlo anglès per un altre motiu al marge de la falta de temps per a estudiar-lo, i és com una mena de pretensió infantil, encara que no pas gens venal: que aprenguin ells el català, recoi! Tant se val que ells siguin molts més, també són més guapos i més intel·ligents i nosaltres ens aguantem. En qualsevol cas, que no corri la sang; tot amb tot, avui: un dia perfecte!

FOTO: What?

Títol alternatiu: Què?

Era un gat tossut (com tots, direu; doncs no, no… més). De pèl ben negre i pitrera blanca –tipus frac– si no fos pels mitjons, també blancs: tot ell elegància; sempre a punt, només li faltava una copa de cava a les potes del davant. De mirada greu, severa, fins i tot condescendent, no sabies mai que devia estar barrinant darrere d’aquells bigotis impressionants, però de segur que res que fóssim capaços d’imaginar. I si se’t quedava mirant fixament una estona, acabaves convençut que la seva opinió de tu no era més que la que pogués tenir de qualsevol de les mosques de casa, diguem que ni mitja merda. Si no haguéssim estat tan segurs que ens estimava, hauríem dit que el tracte que rebíem d’ell era del tot humiliant. Res més lluny, ell era així. Ara bé, si parlo d’ell en passat, no és pas perquè ens hagi deixat ‘in extremis’, o que hagi traspassat, ca, però sí que ja no és amb nosaltres. Des de fa uns mesos que és corredor d’assegurances per a mascotes felines; treballa, s’ha emancipat. Tanmateix, no sense abans haver-nos fet signar la seva pròpia assegurança; això sí, amb l’expressa prohibició –per clàusula– que mentre ell sigui viu, i malgrat que el veiem ben poc, no podem tenir cap altre gat a casa. Tal com sona. Càsum els fills, ai, els gats!

FOTO: Paquet-bomba descobert

…i per sopar,

musclos al vapor d’espirituós.

Sopar de dos.

Després,

un espirituós directament.

Agrada i cau bé.

Més tard, 

imbuïts per l’esperit del musclo, 

musclo directament. 

Ah, però

el ressopó és per un només,

l’altre ressoparà a continuació.

Que així,

ara un, ara l’altre,

s’assaboreix molt millor.

mmm…

I prou, per avui ja n’hi ha prou,

que demà treballem.

Certament,

hauríem de trobar-nos de dia,

el desig necessita el seu temps.

(Del poemari Poemes del desig)

FOTO: Ejaculació marítima

Títol alternatiu: La solitud del votant

La tendència –que ja ve de lluny, però cada vegada més estesa– d’amenaçar amb ‘que ve el llop’, com a quasi únic argument de campanya electoral, ja fa una mica de fàstic. Alguna cosa s’haurà fet malament aquests últims decennis, com per a tenir tanta por de la competència –que així és com la veuen ells, els partits: la punyetera competència; a nosaltres, els seus clients, l’amenaça no ens fa por, ens fa pànic.

I una vegada més diré: sí aquesta vegada he de tornar a anar a votar. Però a qui, si no hi ha ningú que em representi amb una mica de dignitat? A qui, en el que pugui confiar suficient per a votar-lo? Quin dilema! I les campanyes no ajuden: no hi ha un discurs ideològic, no hi ha propostes, només insults i desqualificacions. Tot és mercadeig per tal d’arribar al pòdium i poder mantenir l’estatus, la feina, la butaca, la butxaca.

I un dia vindrà el llop de veritat. Potser aquesta vegada ens en tornem a salvar, però tal com va tot, tard o d’hora ho farà i aleshores ens lamentarem de no haver fet res o, millor dit, de no haver fet el que calia: no deixar-ho tot en mans dels partits; no haver sabut fer-los complir els compromisos adquirits; no sortir de la nostra zona de confort –com està de moda dir ara. No sé és més demòcrata pel fet d’anar a votar cada quatre anys, cal ser coherent cada dia d’aquests anys d’interval.

Em recorda aquella faula de la granota dins d’una olla amb aigua, fresca primer, tèbia després, i cada cop més calenta i, la granota, cada vegada amb més dificultat per moure’s; finalment, quan ja no suporta tanta temperatura i vol sortir de l’olla, ja no pot perquè està exhausta, s’ha quedat sense forces. Temo que estiguem arribant o hàgim arribat a tenir l’aigua massa calenta (i a la vegada, els pebrots plens!).

Tot i això, crec que hi hauria una solució –potser encara hi seríem a temps– que permetria poder participar en el fet democràtic, a les eleccions vull dir, sense l’obligació d’haver de votar un partit. La idea és: s’hauria de poder ‘votar en contra’. A saber, que es pogués votar el partit amb el qual més confiïs o, si no n’hi cap que et faci el pes, poguessis votar en contra del que més ràbia et fes; i que cada vot en contra fos un vot que se li restés al partit qüestionat. D’aquesta manera, resoldríem el dilema del qual parlava (i ho dic en plural, perquè segur que no soc l’únic que el té).

Decidit, doncs, a les pròximes, votaré el partit que porti aquesta proposta en el seu programa. Encara que després s’ho passin pel forro (una vegada més). Si més no, seria una manera d’encetar el tema.

Que tingueu un bon votar.

FOTO: No està prou clar

Punt de mira 

Quan la Lluna arribà al seu zenit, el franctirador va apuntar, contingué la respiració i disparà. Una vegada més havia fet diana, la Lluna tenia ja un nou cràter. 

Recerca 

Un equip d’astrònoms de Cincinnati, sota la direcció de l’investigador –d’origen espanyol– Rothis Pérdigo ha descobert un nou cràter a la cara oculta de la Lluna. L’han batejat com la Perdigonada. 

Dubte raonable 

Segons sembla, el recentment descobert cràter lunar no és tal. S’especula amb la possibilitat que sigui una gamberrada acuradament preparada per la competència aeroespacial. Mentrestant, l’equip del Dr. Rothis Pérdigo està estudiant si emprendre mesures judicials. 

Condemna 

Un franctirador, especialista en grans distàncies, ha estat detingut per disparar repetidament a la Lluna. Aquest al·lega ceguesa transitòria, alhora que es manifesta un fervent enamorat del satèl·lit; per aquests motius es declara innocent. La justícia no dona crèdit a les seves paraules i el condemna a reparar els danys o, en el seu lloc, a indemnitzar la víctima amb 300.000.000 de dòlars. L’acusat accepta la primera. 

FOTO: Lluna en dia feiner

El dia que no m’estimis

no sortirà el sol.

El dia que no m’estimis

no cantaran els moixons.

El dia que no m’estimis

les roses no faran olor.

El dia que no m’estimis

ja res no tindrà sabor.

El dia que no m’estimis

no em palparé el pols.

El dia que no m’estimis,

redeu, quina por!

(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)

FOTO: Amb els pèls de punta

Com a pertanyents a una determinada generació –la de cadascú– ens creiem portadors i posseïdors d’una nova veritat, d’una nova realitat. Passa a totes les generacions. Ens creiem, com a generació, descobridors d’un nou món; un nou món que no entenem com ha estat possible que no el descobrissin ja molt abans una altra gent, una altra generació. Per l’obvietat que representa: perquè sempre hauria d’haver estat així; des de sempre, sense comptar amb el temps, la història, l’evolució de l’espècie. Com si aquesta, l’espècie humana, comences amb nosaltres; perquè sí, per què som més guapos, més ben parits, perquè som l’hòstia! És així a totes les generacions.

Aquesta revelació ocorre en un moment determinat de la nostra vida, en un determinat moment de la nostra evolució tant com a individus únics, tant com a grup generacional. Abans d’aquest moment, de fet, només –i sobretot– existim; el nostre ser viu: respira (inspira i expira) i experimenta. El camí cap a aquelles posteriors certeses està plagat de dubtes i inseguretats, de pors i desenganys (els autoenganys vindran després) i d’ignorància; però també de joia i descobriments. I especialment de molt treball, cal treballar molt, esforçar-s’hi, el trofeu no s’aconsegueix d’un dia per l’altre; arribar a estar absolutament segurs de ser els reis de l’univers no és cosa d’un tancar i obrir d’ulls. 

Més tard, quan comencem a intuir que les coses no són ni seran mai com pensàvem que serien (no som ni serem mai els reis, ni els únics, ni…), la supèrbia humana –vull dir aquesta cosa que no tenen les altres espècies– la neciesa suprema farà que comencem a bastir una armadura d’autoenganys per poder sobreviure amb dignitat; un cert sentit de la dignitat, és clar. Cal tirar endavant i necessitem l’armadura car estem del tot despullats, de pèl a pèl. Fora la placenta hi fa un fred esgarrifós.

Quan ja ho tenim prou clar, quan aquest nou descobriment ja no és una intuïció sinó una evidència, l’armadura que hem anat bastint i vestint tots aquests anys pesa tant que costa de moure’s amb naturalitat. Arribat aquest moment vital, n’hi ha alguns –d’humans, vull dir– que són capaços d’anar desconstruint la carregosa armadura i així anar tirant, aquesta vegada sí, amb una mica de dignitat (hi ha d’altres maneres de sobreviure, és clar). Al capdavall, no és greu, però no té remei. Tot i que alguns ingenus –tant se val de quin bàndol– pensen que si poguessin tornar a començar, ho farien diferent (millor!). És clar que, per a aquest supòsit, haurem d’esperar que s’abaixi el teló, que s’acabi l’obra que representem per poder treure’n l’entrellat.

Això ho dic ara, ja que així ho veig ara. Si finalment –havent-se abaixat el meu teló– hi hagués alguna manera per la qual em pogués comunicar amb els humans vius –quan jo ja hagi abandonat aquesta vida, vull dir– faria tot el possible per transmetre’ls-hi ‘el què, el com i el perquè’ ha estat tot en realitat (si és que en realitat ha estat i si és que ho puc saber). Ara per ara, però, això és el que em sembla que hi ha de tal qüestió. I pel que veig, mentrestant i fins aquí: una broma.

Que vagi de gust.

PS

És clar que, si arribés a saber alguna cosa certa abans del meu obituari, sigui com sigui, faré el que calgui per compartir-ho. Només faltaria. De res.

OBRA GRÀFICA …i para de comptar (de la sèrie Lletrades)

El noble Roger de Vila-Blava, baró de les Cisquelles, s’estava fent un nou vestit, no un qualsevol, aquest l’havia de dur el dia del seu casament, el seu segon casament, ja que s’esposava en segones núpcies. Feia sis mesos que havia enviduat de n’Engràcia de Vila-Blanca, comtessa de Les Quarteres, vídua, a la vegada, d’en Rafel Antoni de Vila-Verda, comte de Les Deveses.

L’actual afortunada, na Josefina de Vila-Dolça, duquessa del Senssalet, era ostentosament més jove que el baró, i ell n’era cor-pres des del mateix dia que la conegué en el berenar que va organitzar la comtessa Engràcia de Vila- Blanca –ja malalta en aquell moment i, ara, que en pau descansi– per a celebrar el desè aniversari de noces; quan, aleshores, la duquessa Josefina de Vila-Dolça tenia setze anys i el baró s’acostava a la cinquantena. 

Havien passat vuit anys, no s’havien vist més des d’aleshores i no es veurien, tampoc, fins el dia mateix del casament. Així li va prometre el baró de Vila-Blava a la comtessa de Vila-Blanca l’endemà del berenar, quan ell li confessà el seu amor per la duquessa de Vila-Dolça: s’hi podria casar només, sis mesos després de que ella ja no hi fos i, mentrestant i fins després de la seva mort, ni hauria de veure-la ni tampoc hauria de deixar-se veure. Li va fer jurar que no es veurien fins que la duquessa de Vila-Dolça traspassés la portalada de la capella del castell, el dia de noces. 

I el baró era un home de paraula. El festeig, els acords nupcials i els preparatius es van fer mitjançant un emissari d’absoluta confiança: en Romeu Mesquida, el sastre que li havia fet els vestits els últims vuit anys i que ara feia els vestits de noces a tots dos nuvis. En Romeu Mesquida, encara que jove –en tenia quatre més que la duquessa de Vila-Dolça– gaudia, pel seu mestratge en l’ofici i per les seves arts verbals, de tot crèdit i confiança del baró i, a més, n’encertava sempre els gustos. 

Naturalment, el missatger Romeu Mesquida, assistí a la cerimònia nuvial i, tal com figurava en els acords –per expressa voluntat de la duquessa de Vila- Dolça– es quedaria a viure al castell, en unes dependències properes a les de la duquessa. El casament fou un èxit en totes les seves facetes, inclosos els vestits nupcials que van gaudir de l’admiració de tots els assistents. I el sastre, en Romeu Mesquida, va ser àmpliament compensat per ambdues parts. El principi d’una fructífera relació. 

FOTO: Temps era temps

M’agraden els teus ulls,

sobretot, veure com traeixen la teva prudència.

M’agrada la teva prudència

perquè modera la meva disbauxa.

M’agrada sentir-te riure,

oimés mirar-te. M’agrades.

I no només això. També

m’agrada abraçar-te i sentir la teva pell.

M’agrada la teva abraçada,

i encara més besar-te i sentir-me dintre teu.

M’agrada saber-me el causant del teu plaer,

això és el que més plaer em causa.

                              M’agrada que m’agradi

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

FOTO: Cony d’arbre!

Si és cert el que s’explica del Big Bang, el que entenem per ‘vida’ és un fet tan fascinant com, a la vegada, prou inquietant. Fent un esforç extraordinari puc arribar a imaginar –l’encerti o no– com es va produir aquell Big Bang. Costa d’imaginar i costa d’entendre, però compensa l’afany. I continuant fent un gran esforç, soc capaç d’arribar a imaginar fins als nostres avantpassats els amfibis –que això és el que diuen que eren els rebesavis dels humans. La vida, al cap i a la fi. Un fet fascinant.

Però quan miro al meu voltant, un fred inquietant em travessa l’espinada. No entenc absolutament res: com és possible que nosaltres, els humans, siguem un instant, un moment de l’evolució d’aquell Gran Bang? No pot ser, alguna cosa no haurà funcionat prou bé. O és que, els humans, som la capacitat que té la pròpia vida per a autodestruir-se; tanmateix, la gran explosió no és més que energia en transformació contínua. Ens haurà tocat aquest paper estel·lar en el repartiment d’aquesta Gran Obra?

Naturalment, no soc qui per a respondre tal estrambòtica pregunta. Però em costa molt d’entendre que en aquest racó del Cosmos, en aquesta minúscula bola anomenada Terra, tot funcioni per si sol a la perfecció (des de la cèl·lula més petita fins a l’animal o la planta més gran), tot menys allò que fa o maneja l’element humà –i això que, de totes les espècies, és la que té el cervell més desenvolupat. Devem ser l’única, on aquests 86.000 milions de neurones es connectin de maneres tan diferents, i donin individus tan oposats com els Platons, Einsteins, Picassos versus els Nerons, Putins i Trumps. Per citar-ne alguns (casualment, tots mascles –i, d’aquests últims, a veure qui la té més gran, la substància grisa, vull dir).

Aleshores, penso si hi ha algun altre racó de l’univers on es doni tanta incongruència –ves a saber– i llavors, penso que, en qualsevol cas, molt probablement, el que està succeint és un assaig, una prova abans del Big Bang definitiu; si no, no s’entén. Això que tenim ara mateix és un Big Bluf. Calen correccions. Segurament un dia o un altre tot començarà de nou, tornarem al punt inicial, es reiniciarà l’explosió i… vinga, Big Bang un altre cop. Segur, no pot ser d’una altra manera. O potser, tot plegat, això ens passa perquè nosaltres, els catalans, sempre tenim mala sort?

OBRA GRÀFICA

Estàvem tan tranquils, i es produí el Big Bang

(de la sèrie Lletrades)

Tornava del cine. Després que acabessin totes les activitats protocol·làries de l’enterrament –l’enrenou que sol acompanyar aquestes doloroses situacions pot arribar a ser més implacable que el mateix dolor de la pèrdua– va decidir que havia de donar-se una treva, distreure’s, relaxar-se; la mort del Robert l’havia afectat molt més del que ell s’esperava. Estava completament esgotat, quina millor treva, doncs, que un cine. 

La tarda anterior a casa de la família amb la Júlia –la dona del difunt i amiga seva també– els fills i els pares d’ell i els d’ella; l’endemà al tanatori amb el cos present i la desfilada continua de familiars i amics; després la celebració de l’acte religiós a la capella, el sermó del capellà, el parlament d’uns i d’altres, el petit concert de violoncel a càrrec d’un altre bon amic i, finalment, la llarga cua que semblava que no s’acabava mai, per donar el condol. 

A continuació, amb els més íntims, desplaçament al cementiri i allí més plors, encaixades de mans, abraçades i molta tristor. Emoció i tristesa a dojo, esgotament, rostres desencaixats. En algun moment, com succeeix tantes vegades en aquestes circumstàncies, li va passar pel cap: perquè la mort s’havia emportat el Robert, una persona amb dona i fills, amb un futur brillant al davant, i no se l’havia endut a ell que era una bala-perduda? 

Havia acompanyat la Júlia i els nens a casa. Eren dos quarts de deu de la nit i no tenia ni gana ni ganes de sopar, ni tampoc s’imaginava arribant a casa sol com un fantasma. El millor que podia fer, doncs, era anar al cine, escollir una pel·lícula alegre i divertida que l’arranqués d’aquell estat i així, després, junt amb el cansament acumulat, poder dormir com un tronc i recuperar forces per l’endemà que, en qualsevol cas, seria ja un altre dia. 

La pel·lícula va acabar a tres quarts de dotze. L’autobús no es va fer esperar, va passar de seguida com si formés part de la programació; i no eren encara les dotze que ja s’havia acomodat a l’última fila de seients anant cap a casa. Al cap de molt poc va sonar un mòbil. Ell l’havia desconnectat en entrar al cine, però veient que era l’únic passatger de l’autobús, només podia ser el seu. S’estranyà, però donada la insistència, va remenar-se les butxaques fins que el trobà. 

No es va sorprendre –en canvi– en veure el nom del Robert a la pantalla del mòbil: devia ser la Júlia que, després de passar-se el dia atenent trucades de condol, s’havia quedat sense bateria i ara trucava des del telèfon que havia estat del Robert. Despenjà i es quedà glaçat en escoltar un missatge de veu del difunt que li deia que, a la vista del seu estat d’ànim –que ja era més d’allà que d’aquí– li enviava un autobús a recollir-lo. Així, de pas, li faria companyia. 

Era l’últim trajecte de la nit. A les cotxeres, el personal de neteja, el va trobar tombat als seients de l’última fila; el forense va dictaminar una parada cardíaca sobtada. No va patir i ja no patirà més.

FOTO

Els clarobscurs de la comunicació sense fils

et regalaré una bossa

et regalaré unes sabates vermelles

et regalaré un rellotge

i un anell

et regalaré endemés una ampolla de vi

blanc amb dues copes

i et regalaré unes calcetes

vermelles així mateix

a joc amb els peus teus

i ara sí ben mudada

ben mudats

anirem a la fira del clavell

                          ara que és primavera

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

FOTO: Ja hi tornem a ser

Potser és una obvietat el que diré: que no són la mateixa cosa ‘religió’ i ‘església’; que no és el mateix la ‘política’ que els ‘partits’. Sí, és una obvietat, però em va bé de recordar-ho. Jo, per exemple, podria ser ateu i anticlerical, i cadascuna d’aquestes postures respondria a fets i motius diferents: no creure en cap Déu, per una banda –cadascú creu amb el que vol– i per l’altra, no tolerar (dit així per no perdre les formes) la manipulació que en fan les Esglésies de la necessitat dels que sí que hi creuen, en un Déu –i ho deixarem aquí, també, per no ferir sensibilitats.

I així mateix, per un costat, jo puc creure en la ‘política’ com a eina per a l’entesa entre grups humans per tal de consensuar mètodes per a aconseguir els objectius comuns marcats –ja sigui en afers governamentals, empresarials, acadèmics. Però per l’altre, els partits… ai, els ‘partits’, si més no els partits d’ara mateix! De fa ja bastants anys s’han anat convertint en institucions-empresa, amb quasi l’únic objectiu-missió de conservar les prebendes que dona el propi ‘partit’. Empreses multinacionals, vist com es relacionen amb els seus homònims del món global. Per aquest costat tampoc no anem bé.

I passat tot per la batedora –i dit així, pel broc gros– podríem pensar que la política i les ideologies que la sustenten són, avui, les noves religions i els partits les noves esglésies? Com a fenòmens de massa actuals em venen al cap la religió, la política i el futbol; tots tres tenen la capacitat –i el costum– d’enfrontar-nos els uns amb els altres, fins i tot a mort. Després, potser n’hi hauria un altre, de fenomen de masses: les modes. Aquest, però, tot i no tenir el poder d’enfrontar-nos –si més no de moment– sí que pot aniquilar-nos intel·lectualment. I bé, doncs ‘colorín colorado’… amb aquest pòquer d’asos, els de sempre tenen la partida guanyada (i …el cuento se ha acabado). 

I, posats a veure qui la diu més grossa: no estarem entrant en la nova ‘edat mitjana’? Això sí, amb Tecnologia Punta –i que no falti– i Intel·ligència Artificial –l’emocional no, que encara no l’hem assolida. Salut!

PE

Deixaré de banda, ara, els meus ‘rampells’ –o tremperes– àcrates i nihilistes. No ens féssim mal, que venen eleccions!

FOTO: Quasi a les fosques