Observar, llegir, escriure

Quan escric aquestes ratlles és el dia de la “raça”, de l’imperialisme espanyol, de la “hispanitat” (com eufemísticament l’anomenen ara), amb parafernàlia militar inclosa, senyal de la violència amb què els manaires de l’Estat espanyol han imposat i imposen la cultura castellana als pobles on poden fer-ho (o els hi deixem), abans arreu del món i ara i sempre als de dins del seu Estat, sense vergonya ni defalliment.

Qualsevol celebració d’aquest tipus arreu del món és com a mínim lamentable; perquè tots els imperialismes porten associats malvestats i milions de morts innocents. És trist de comprovar amb quina tranquil·litat ens oblidem d’haver anorreat en el passat persones i cultures senceres, d’haver anihilat una part important de la riquesa humana. Tal vegada n’admetria, d’esdeveniments d’aquesta mena, a l’inrevés, com un lament pels errors comesos, un acte de contrició, un propòsit reiterat d’esmenar aquestes abominables conductes genocides. Però, ca!, ells “tretze són tretze” ací els tenim any rere any celebrant la seua diada i maltractant els altres pobles i cultures de l’Estat, si no ens deixem minoritzar com ells volen. No és pas casualitat que en aquest dia es manifesten espanyolistes i feixistes plegats.

No sabem si aquest autoritarisme, aquest rebuig a la llibertat de les persones i dels pobles per part de les elits “extractives” d’aquest Estat, té un origen genètic, memètic (cultural) o una senzilla qüestió de manteniment de privilegis, del seu estatus de poder econòmic, insolidari i corrupte, injust. Tal vegada es barregen totes tres causes i alguna més que ara no arribe a copsar.

Els espanyols espanyolistes diuen que ens estimen quan tenen por a perdre’ns, a perdre el poder sobre nosaltres i els diners que amb tanta barra ens furten, amb l’excusa de la solidaritat amb altres territoris de l’Estat. Però aquesta espanya no ens ha estimat ni ens estima. No ens estimen els seus manaires, que suportem més mal que bé, i tampoc molta altra gent adoctrinada a les escoles i desinformada pels mitjans de “comunicació” del règim.

Contínuament ens entrebanquen el progrés de la nostra llengua, dels nostres costums, de la nostra cultura, de la nostra llibertat. Sols ens volen sotmesos al seu jou, menyspreador de la riquesa material i immaterial que tenim tots plegats. Són insolents i violadors de mena, malgrat les aparences que exterioritzen en moments comptats.

Espanya no ens ha tractat amb respecte ni ens ha donat la seua amistat. No ha escoltat les nostres necessitats de llibertat, no ha respectat les nostres decisions com a poble. Ofèn contínuament la nostra dignitat. Ens humilia. Ens assetja tant com pot; abans (durant el franquisme i règims infames més enllà), amb violència física, assassinant tots els discrepants amb el seu desvari imperial; ara, emprant un poder executiu implacable, un legislatiu defraudador del poble i un judicial parcial i deshonorat; com estan fent amb la prohibició de la consulta del 9N, la LOMCE, el TIL balear, per no parlar de l’impresentable capteniment del govern valencià actual… (esPaNya = Presó de Nacions).

L’estima és respecte mutu, progrés mutu. Estimar és col·laborar, fer confiança, ajudar a créixer… malgrat les dificultats que tota convivència implica.

L’assetjador no t’estima, no t’estima per tu mateix; et vol per sotmetre’t, per explotar-te, per aconseguir quelcom (privilegis, béns). I si t’estima, ho fa de forma malaltissa (penseu, per exemple, en la idealització compensatòria dels “blavers” antivalencians i altres regionalismes o nacionalismes “romàntics”).

Estic acomparant la relació d’espanya amb Catalunya (o el País Valencià, les Illes Balears, Galiza o Euskadi) amb la d’un marit que assetja la muller, on aquesta seríem nosaltres. Una relació, doncs, que caldria trencar. I en això estem.

Parafrasejant un llibre força interessant del criminòleg Vicente Garrido, “Amores que matan. Acoso y violencia contra las mujeres”, editorial Algar, 2001 (que vaig recordar aquest estiu gràcies a un espai de Ràdio Klara), podem dir:

No hem de tenir una relació amb algú que ens tracta amb violència i menyspreu.

Hem d’aprendre a no vincular-nos amb persones (o països) així.

La violència apareix quan l’assetjador té l’autoritat que li dóna el fet de conviure amb la persona assetjada.

Les famílies i les escoles han d’ensenyar que determinades formes d’estimar no són acceptables ni tolerables.

Hem d’ensenyar prevenció front als assetjadors i, per reeixir-hi, hem d’aprofundir en qüestions com la intuïció, el desvetllament i el coratge.

Intuïció per saber quan som en perill d’agressió. De vegades, aquest avís del subconscient no té una base real; però hem d’estar alerta per confirmar les nostres sospites.

Desvetllament del nostre coneixement dels falsos mites que, en aquest cas, ens són més nefastos: per una banda, tenim aquell que suposa que es pot estimar i ser violent (físicament o psicològica) alhora; per altra, tenim aquell mite que suposa que podem canviar el violent si se l’estima prou. Si algú, per la seua inseguretat o pel que siga, vol aprofitar-se del domini que té sobre nosaltres, això no ho podem canviar a base d’estimació; perquè l’agressor ho interpretarà com a una feblesa i se sentirà més fort que abans. Quan l’assetjat intenta emmotllar-se a aquesta situació injusta, ja ha “begut oli”. (Un exemple d’això darrer, pel que fa a la relació Catalunya–espanya, foren els intents malaguanyats de regeneracionisme espanyol portats a terme per polítics catalans durant la nostra història comuna.)

I coratge per deixar una relació que tinga evidències fefaents d’assetjament, malgrat que estimem l’assetjador o aquest ens diga que ens estima. Si els seus principis, la seua forma d’actuar, les coses que diu o fa estan en contra nostra, de la nostra dignitat, de la que ens mereixem com a éssers humans  (i com a membres d’una tribu, poble, cultura, país, etc.).

Malgrat tota l’amargor que traspuen aquestes ratlles, en comprovar l’entestament en la celebració monàrquicofeixista d’avui, sabem que molts que es consideren espanyols no pensen ni senten així; tanmateix encara no tenen el poder de canviar el seu país, perquè siga atractiu per a nosaltres i desitgem emparellar-nos-hi amb plena llibertat.

Coratge per dir NO!

Espanya? Així, no.