Bloc de notes

Ahir diumenge vaig anar a explorar una pista que feia temps que tenia ullada però encara no havia pedalat. Pujant per la carretera i poc abans d’arribar al trencant que es desvia cap a l’ermita de St Mateu de Montnegre hi ha un hotelet rural davant del qual comença una pista que baixa cap a Llambilles. Amb prou feines cinc quilòmetres de longitud i ets a baix. Ara que sé on va a parar, un altre dia la faré servir per pujar.

Per altra banda, no sé què passa últimament que no puc penjar cap mapa de google com cal, ni utilitzant l’opció “comparteix” ni la d'”insereix un mapa”. La ruta que m’he pres la molèstia de resseguir en el mapa sovint desapareix amb l’opció d’inserir i al seu lloc surt una ruta que passa per només una part del recorregut.

Com que el transport públic és el que és, quan a casa volem sortir del municipi i visitar algun lloc interessant per la raó que sigui, sovint hem de llogar un cotxe. Ahir tots quatre teníem pensat d’anar a trepitjar neu i veure isards, i com que amb l’autobús trigues hores interminables per arribar al Pirineu vam triar de llogar un cotxe. Vaig anar a buscar-lo divendres a l’aeroport i avui l’he anat a tornar.

Avui, però, no he fet el camí habitual amb la bici sinó que he provat de passar un tram llarg pel lateral de la carretera fins a Fornells; després Vilablareix i St Roc. El servei de mapeig de google no em funciona amb aquest recorregut, és a dir, no accepta d’insertar aquest recorregut en aquest post. Em pregunto per què. Pot ser que sigui perquè no tenen apuntat que l’autovia N-2 es pugui travessar a peu o en bici en un punt a prop de Fornells, a l’Altamira, i per això no em deixin apuntar aquest recorregut?

Pel que fa a l’experiència ciclista, hi he estat una mica més que quan passo per Cal General i Aiguaviva però per contra el ferm és en condicions més bones i no he hagut de suar tant per l’esforç.

Avui he tornat el cotxe que vam llogar per al cap de setmana. Recollit i tornat anant i tornant en bici a l’aeroport, que és el lloc on ens estem acostumant a llogar el cotxe perquè els preus de lloguer són molt més baixos que a qualsevol altra oficina propera que coneguem. També perquè anar a l’aeroport és una oportunitat per estirar les cames i fer una mica de l’exercici que normalment només tenim l’opció de fer el cap de setmana.

Per cert, el temps de fer el viatge en bici de porta a porta va ser d’uns quaranta-pocs minuts a l’anada (per recollir el cotxe) i uns trenta-molts minuts a la tornada (per tornar-lo). Si fa no fa, el mateix de sempre.

Avui he tornat a fer un dels meus recorreguts habituals, amb la diferència que aquest cop hi he anat amb la bici de carretera que em van deixar. L’últim cop vaig fer l’anada tot seguint la via verda entre Salt i Anglès i a la tornada un tram de Carrilet encara més llarg entre el Pasteral i Salt).

Fer-ho per carretera ha estat més ràpid, tot i que no m’acaba d’agradar això de tenir tants de cotxes tan a prop (malgrat el respecte de la majoria de persones al volant, que solen allunyar-se dos o més metres quan m’avancen).

Veig que el Google Maps tampoc no em deixa ensenyar l’itinerari que he fet realment. Puc marcar-lo sobre mapa però a l’hora de copiar l’enllaç per portar-lo a aquest bloc la ruta canvia automàticament i fa passar a la via verda l’itinerari que en realitat avui he fet per carretera. Hauré de trobar una solució o cercar alguna alternativa.

Viure a prop de l’aeroport comporta avantatges i inconvenients. Un dels avantatges és que estàs a prop d’un lloc on s’hi lloguen cotxes a preu més baix que no pas a ciutat. A més, anar a recollir o deixar un automòbil no deixa de ser una bona excusa per poder fer una bona passejada en bici.

Un altre dia parlarem de fins a quin punt surt a compte llogar un cotxe a l’aeroport però aquest divendres passat en vaig anar a buscar un, de cotxe, i ahir dilluns vaig anar a tornar-lo:

Hi ha moltes rutes entre casa i l’aeroport i en un altre post ja en vaig descriure una.  N’hi ha moltes més que potser un altre dia explicaré però la qüestió és que això de no estar lligat a la possessió d’un cotxe te avantatges en què potser no penses quan et planteges de prescindir de l’automòbil privat (o de la seva possessió, més exactament). Per exemple, poder fer uns quants quilòmetres de passeig en bici cada cop que has de menester un cotxe.

Dimecres passat, un dels altres dos ciclistes del departament em va deixar la bici de carretera i avui l’he anada a provar. Vull comprovar si la bici de carretera m’enganxa o no, i he anat fins a Bonmatí, després he pujat a les Serres i d’aquí he baixat a Llorà i tornat a pujar a Adri.

La carretera de Bonmatí està bé però té massa trànsit perquè m’agradi i això que era diumenge i n’hi havia poc; també he de dir que la gran majoria de cotxes s’apartaven de mi en avançar-me. Cap a les Serres no hi he trobat trànsit, i he trobat que la pujada a Adri se m’ha fet curta.

El que m’ha costat és acostumar-me al manillar, que és més estret que el de la bici que faig servir normalment. Tenia la sensació que la bici se me n’anava.

Les espardenyes han estat un martiri. L’amo de la bici també m’ha deixat les sabates però resulta que calça un número menys que jo i he hagut de patir per fer tota la ruta amb les sabates posades.

Potser la part més positiva ha estat la distància coberta, que ha estat més de la que hauria fet amb la bici híbrida perquè té els pneumàtics més amples i per tant ofereix més resistència perquè s’arrapa més al terra. Tampoc no és tan lleugera.

Tot el camí he tingut la sensació que anava molt de pressa, molt més que habitualment, tot i que quan he arribat a casa i he mirat les dades a l’app he vist que la mitjana de velocitat era només un km/h més ràpida que l’habitual de les sortides amb bici de cicloturista. Inclús la velocitat punta que he agafat ha estat menor que la màxima a què vaig arribar dissabte passat. Suposo que si m’acostumo a les condicions d’aquesta bici m’embalaré més.

Una altra de les rutes que segueixo per anar de Salt a Palamós travessa les Gavarres des de Quart (Una era bàsicament seguir la via verda i una altra travessant les Gavarres des de Llagostera). Podem dividir els 50 kms aproximats del recorregut en cinc trams:

• Salt – Quart: 9 o 10 kms per ciutat i via verda, planer.
• Quart – Montnegre, 8 km asfaltats de pujada.
• Montnegre – St Sadurní de l’Heura, uns 14 kms, dels quals 9 kms de baixada (meitat asfaltat i meitat pista) i 5 kms de puja-i-baixa per carretera.
• St Sadurní de l’Heura – Calonge: uns 16 kms asfaltats, dels quals 9 o 10 de pujada i 5 o 6 de forta baixada.
• Calonge – Palamós: 5 o 6 kms de carretera.

M’encanta pedalar per les Gavarres. Trobo que el paisatge és sensacional, amb uns boscos fascinants que en dic de «selva seca» perquè no sé com dir-ne si no és  així, com una selva tropical però sense pluja; amb arbres, arbustos, herbes, matolls i flors ocupant tot tot l’espai disponible però sense aigua (gaire).

També m’agraden les Gavarres per la soledat i desolació. Desolació en el sentit d’espai deshabitat, desert, abandonat, tot i que això depèn molt de l’època de l’any perquè a l’estiu és freqüent trobar-t’hi ciclistes que busquen bones carreteres sense gaire trànsit. També és una cosa relativament moderna perquè fins fa pocs decennis hi havia moltes masies habitades que ara només acullen gent alguns caps de setmana (si encara s’aguanten dretes).

De casa a Quart no té cap secret: simplement seguir la via del Carrilet fins a la sortida de Quart com he fet alguna altra vegada. Quan veiem el senyal que indica Castellar i Montnegre, doncs vinga: carretera i amunt!

A diferència de la pedalada a Sta Pellaia, però, quan arribem al trencant de St Mateu de Montnegre continuem per l’esquerra cap a Montnegre. Al principi la carretera és asfaltada però això s’acaba al cap de pocs quilòmetres i llavors cal continuar per una pista que té la mateixa amplada que la carretera. Això vol dir que hi ha plans per asfaltar-la? I hope not! Se’ls va acabar el pressupost? Activistes ecologistes els van aturar els peus? La consciència els va remoure les entranyes? Fos com fos, la ruta continua en baixada per una pista en condicions no gaire bones (molta pedra) fins que al cap de quatre o cinc quilòmetres més ens trobem amb la carretera que porta de Cassà a la Bisbal (GI-446). La seguim cap a l’esquerra fins a St. Sadurní de l’Heura. Algun dia m’aturaré a St Sadurní; te tot l’aspecte d’un d’aquests poblets empordanesos tranquils i acollidors que en Llach canta a «Arran de terra». Però a l’estiu potser s’omple de turistes.

Avui segueixo pedalant; només d’entrar al poble agafo el primer carrer cap a la dreta i passo per davant del que semblen dos o tres bars o restaurants d’aspecte reposat fins que al final del carrer un tomb a l’esquerra em fa baixar de cop per una carretera estreta però asfaltada que m’allunya de St Sadurní. La carretera em porta a un punt just a mig camí entre St Sadurní i Cruïlles.

En aquest trencant podem seguir tot recte i abandonar per un moment l’asfalt per anar a parar a una masia que hi ha a uns centenars de metres, on recuperem la carretera cap a la dreta. Poc després veurem l’església de St Joan de Salellas a la nostra esquerra i una edificació enrunada a la dreta; sembla antic, només en queden quatre pedres.

Seguim baixant i planejant fins que trobem la carretera GI-660, que al cap de pocs quilòmetres comença a fer pujada fins al coll de la Ganga (només 212 metres d’alçada però quina suada!) i després baixa amb un pendent considerable durant 5 o 6 kms fins a Calonge.

A Calonge ja gairebé som a port. Podem seguir la carretera principal fins a St Antoni i després Palamós. Si no, a partir de l’Ajuntament agafar qualsevol carrer o camí cap a l’esquerra per passar sota la C-31 i d’aquí cap a Palamós. En qualsevol cas, 15 o 20 minuts des de Calonge i ja ens estem dutxant.

Aquesta ruta de 60 o 65 kms es pot explicar per trams:

• de Salt a Anglès: 14 o 15 kms planers per la via del Carrilet.
• d’Anglès a Osor: 9 km clavats de pujada suau.
• d’Osor al Coll de Manfré o Maifré (no tinc clar com s’escriu): uns 5 quilòmetres de pujada forta.
• del Coll al Pasteral: 15 kms de baixades (fortes al començament i més suaus cap al final).
• del Pasteral a Salt: 18 o 19 kms de via verda, planers o amb una mica de baixada.

De Salt a Anglès no te cap secret: simplement seguir la via verda del Carrilet, tot i que podem triar entre sortir per les deveses de Salt o anar a agafar el Carrilet al polígon de TorreMirona. Alguna altra vegada he fet aquest mateix tram (i després del Pasteral fins a casa) en bici de carretera sense agafar la via verda.

A partir d’Anglès deixem la via verda i agafem la carretera d’Osor. Una vegada, a 200 metres de l’última casa d’Anglès, vaig veure un cabirol que travessava la carretera. Pobres bèsties, han d’anar en compte: una setmana abans n’havia vist un altre de mort a peu de carretera, a poca distància del pou de glaç de Vilanna, probablement atropellat.

Podem dividir aquests 45 o 50 kms en quatre trams:

• Salt – Llagostera: uns 24 km per ciutat i via verda, planer.
• Llagostera – Cova d’en Daina: uns 12 km de via verda i carretera asfaltada, molts de pujada.
• Cova d’en Daina – Calonge: 9 o 10 km de carretera asfaltada, sobretot de forta baixada.
• Calonge – Palamós: 5 o 6 km per carretera i ciutat, tot pla.

Una altra manera d’arribar a Palamós des de casa és seguir la via verda fins a Llagostera. Un cop aquí deixem el poble enrere i encara per la via verda passem per sota d’un pont a prop de la C-35. Tot seguit trobem un bosquet d’eucaliptus que ens regala una aroma intensa però que passem de llarg i una baixada llarga arran d’autovia ens deixa en un punt en què una carretera asfaltada travessa la via verda. Just aquí deixem la via ciclista i pugem uns pocs metres per aquesta pista asfaltada fins que la C-65 ens barra el pas. La voregem cap a la nostra esquerra i de seguida un altre trencant també a mà esquerra ens dreçarà cap al pas per sota de la C-65. Just a l’altre costat hi ha el restaurant Can Panedes i aquí comença una carretereta (la GIV-6612) que s’enfila per les Gavarres i porta a Romanyà i després a Calonge.

Panedes és un veïnat disseminat que pertany a Llagostera; no sé si ha estat mai municipi independent. En el pla hi veig molts de camps de cereals, alzines sureres i un paller treballat per algun pagès amb ànima d’artista.

Unes quantes pujades i baixades (més pujades que baixades) ens porten a Romanyà de la Selva, el poble on es retirà i morí Mercè Rodoreda, i menys d’un quilòmetre després ens trobem amb el dolmen de la Cova d’en Daina.

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tona, de dues tones, de tres tones, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’Alzina, el camí és curt. (…) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda, «Romanyà»

Després ja gairebé tot és baixada fins a Calonge, uns 8 quilòmetres. De Calonge acabem d’arribar a St. Antoni i d’aquí a Palamós.

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

• Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
• Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
• St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
• Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
• Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant (“Arrels”) i just abans d’un escorxador industrial (“Coopecarn”). Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més planers. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després, al cap de poques desenes de metres, l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Les escapades en bici m’han permès de conèixer racons que d’altra manera no hauria gaudit mai. La foto no ha quedat gaire bé, per variar, però vist al mateix lloc és com una postal de Nadal. És Osor.

Cabirol probablement atropellat. Pobra bèstia. Me’l trobo a peu de carretera al costat de la via verda, a prop del pou de glaç de Vilanna.

Aquest recorregut no arriba a 45 kms i es pot dividir en dues parts principals:

• Salt – Castell d’Aro: uns 35 km per ciutat i via verda, bastant planer.
• Castell d’Aro – Palamós: uns 10 km per ciutat i carretera asfaltada, bastant planer.

Al menys mitja dotzena de cops a l’any vaig de casa a Palamós en bici. A vegades acompanyat, a vegades tot sol, a vegades un tram llarg amb la colla de Mou-te en Bici quan fem la bicicletada nocturna a St Feliu de Guíxols…

Quan hi vaig acompanyat, el més habitual és seguir la via verda fins a Platja d’Aro, després agafar la carretera fins a Torre Valentina i acabar d’arribar a Palamós.

Avui, quan acabàvem de passar Llambilles ens hem trobat una sorpresa desagradable. Es veu que una parella de gent bruta i incívica ha passat per la via verda poc abans que nosaltres i s’han dedicat a estripar i tirar per terra tot de llaços grocs que hi havia.

Sort que llavors hem passat nosaltres i ho hem vist. No sabem pas qui eren però parlant amb un senyor que passejava per allà ens ha dit que havien estat dos ciclistes que ell havia renyat; ells, però, com si res: han acabat d’estripar tots els llaços i se n’han anat.

Ens hi hem passat una bona estona per tornar les coses al seu lloc i recollir molts de retalls que els suposats unionistes (probablement brètols) havien deixat per terra, però hem deixat les coses molt millor que no les hem trobades. No vull pas creure que tots els partidaris de la unitat d’Espanya siguin imbècils però la majoria de les seves energies es dediquen a destruir el que fem els partidaris de la independència; per comptes de crear, proposar, construir, es dediquen a desfer, negar, destruir. Podrien haver penjat llaços amb els colors de la bandera espanyola al costat dels nostres però s’han dedicat no només a estripar el llaços grocs sinó a llençar els retalls per terra. Com ens podem entendre amb aquesta gent?

En fi, tornem a la bicicleta. No pas sempre segueixo tota la via verda. Per exemple, entre Llambilles i Cassà no m’agrada la volta que cal fer i abans d’entrar al polígon tot sovint deixo la via verda a l’alçada de l’empresa Inecsa, en un punt on el Carrilet passa a tocar de la carretera.

Segueixo uns centenars de metres, entro al polígon pel primer carrer que surt de la carretera a mà dreta i en el giratori agafo la tercera sortida, el carrer de la Via. Tot seguint aquest carrer tornes a la via del Carrilet, que mentrestant ha fet una bona marrada en aquest tram.

Un altre comentari sobre el tram entre Salt i Platja d’Aro. A mi em sembla que aquests últims anys s’ha guanyat molt amb l’emporlanat de la via que hi ha just després de Llagostera; així s’evita el fang dels dies de pluja i el carril no es fa malbé a base de clots i xaragalls. A més, facilita considerar el Carrilet una via de comunicació (per a la mobilitat quotidiana) i notant simplement unavia verda (només per a lleure de cap de setmana), i això m’agrada.

Just després de Castell d’Aro deixem la ruta del Carrilet i sortim del poble pel camí vell de Sta Cristina fins al gran giratori que hi ha damunt la C-31. El camí vell de Sta Cristina està tallat després del giratori, de manera que sortim per la via que va directa a Platja d’Aro, l’avinguda de Castell d’Aro (de quatre carrils) i seguim el voral fins a dins de Platja d’Aro, concretament fins al carrer principal, amb un giratori on comença l’avinguda del Cavall Bernat. Després, simplement seguir la carretera de la costa, passar càmpings i hotels a dreta i esquerra i arribar a Torre Valentina.

Un cop aquí hi ha l’opció de agafar qualsevol carrer cap a la dreta i enllaçar amb el passeig de St Antoni. Això és el que solem fer quan hi anem la Maria i jo. De fet, és més bonic i més curt, però a mi no m’agrada gaire perquè et veus obligat a envair l’espai dels vianants. O més ben dit: l’espai que jo crec que hauria de ser de vianants, perquè el mateix Ajuntament hi permet el pas de bicicletes i cicles a hores determinades del dia.

Avui he tingut temps per tornar de la feina a casa en bici, de Sils a Salt. Quin luxe! I abans no comencés a ploure!