Jaume Asens, advocat i vocal de la

Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona.[Països
Catalans]

“És un despropòsit i un insult a les
víctimes del maltractament policial”

Com
valores la designació del jutge Baltasar Garzón com a membre del CPT europeu?

És un despropòsit: com designar a Strauss-Khan per un organisme contra el
maltractament de les dones. I un insult. Un insult a les víctimes del
maltractament policial. Sobretot als centenars de persones que han denunciat
haver sofert tortures després d’haver estat detingudes sota un extens règim
d’incomunicació ordenat per ell. I fins i tot un insult al mateix CPT on ara
s’incorpora. El mateix CPT i la resta d’organitzacions de defensa dels drets
humans que reclamen fa anys la supressió d’aquesta modalitat de detenció
reiteradament utilitzada pel jutge. No es pot oblidar, de fet, que la seva
impassibilitat o desídia per investigar denúncies per tortures es la que va dur
el Tribunal d’Estrasburg, el 2004,
a condemnar per primera vegada l’Estat espanyol per la
violació de la Convenció de Drets Humans en relació a les tortures sofertes i
no investigades per quinze independentistes catalans. Amb el rerefons de
l’operació policial ordenada per Garzón en la vigília dels Jocs Olímpics de
1992 contra l’independentisme català.

En el cas
del sumari de Vilanova i la Geltrú, on el TS va anul·la el març passat la
sentència  contra cinc veïns acusats de
gihadisme, quin diries que va ser el rol de Garzón davant les denúncies per
tortures?

L’habitual. No es
va ordenar mai investigar les denúncies de tortures dels imputats. El calvari
travessat pels acusats, finalment absolts pel Suprem, no es pot entendre sense
una sèrie de condicions i prejudicis que el propi Garzón ha contribuït a
conrear abastament.

A Garzón
se li atribueix un perfil poc garantista en l’anomenada lluita antiterrorista.
Com definiries la seva pràctica instructora?

Precisament, en el
context de la lluita contra l’anomenat “terrorisme islàmic”, com abans contra
suposats “terroristes” independentistes o anarquistes, Garzón ha acabat de
consolidar el seu perfil de jutge poc rigorós. Contribuint com pocs a l’erosió
de la presumpció d’innocència i a l’abús de la presó preventiva, amb
l’empresonament de centenars de persones posteriorment declarades innocents. I
més encara: amb l’aplicació d’extensos secrets sumarials o les restrictives
mesures contra la llibertat d’expressió o participació política. Tampoc ha
tingut cap objecció en manegar proves de tan dubtosa legalitat com les
autoinculpacions arrencades per força a Guantànamo. Amb una ma les crítica, amb
les altres les utilitza. Els seus processos inquisitorials, a més, s’han
construït a partir d’apriorismes, analogies i teories conspiratives. Sovint
extravagants. Una d’elles el va dur a acusar Batasuna de “genocidi” i
“neteja ètnica” sobre la població no nacionalista, valent-se d’estrambòtiques
estadístiques poblacionals i assimilant el projecte polític de l’esquerra abertzale
al del Partit Nacional Socialista Alemany durant la República de Weimar.

Garzón incorpora la contradicció de ser icona d’un cert progressisme i
alhora maldecap continu de les entitats de defensa dels DDHH? Com valorar-ho.

En efecte, és el
jutge que ha impulsat causes contra els GAL, a favor de la justícia universal o
contra la trama
Gürtel. Però, al costat d’aquest Jekyll impulsor
d’aquests processos, conviu el Hyde que, mogut per la seva megalomania i
hiperactivisme, ha promogut autèntiques “creuades” contra la dissidència. Creuades
marcades per la lleugeresa jurídica, quan no per la més absoluta arbitrarietat.
Té un llarg currículum d’actuacions vulneradores de drets humans. Simptomàticament,
aquestes solen ser ignorades o considerades una qüestió menor per bona part del
progressisme espanyol i d’alguns col·lectius de lluita contra la impunitat,
particularment a l’Amèrica Llatina. Un aspecte que constitueix un element
indefugible en la construcció del “mite” Garzón.

I què en penses dels processos
oberts en contra seva?

Doncs que ell
mateix ha acabat sent víctima d’un atac judicial amb clar impuls polític. De la
seva pròpia medecina. Garzón es va guanyar el reconeixement de la dreta i del
sector més espanyolista de l’esquerra. El Govern d’ Aznar, de fet, va arribar a
atorgar-li el màxim guardó al Mèrit Policial, amb pensió inclosa. Com a baluard
de l’estratègia antiterrorista un dels exemples més clars i foscos remet a la
“liquidació”, per part d’un CGPJ amb majoria conservadora, dels magistrats de la Secció Quarta de
l’Audiència Nacional. Una sala que reiteradament desautoritzava Garzón pel seu
ús extensiu del concepte de terrorisme, anul·lava les ordres de presó provisional
que decretava i deixava sense efecte les decisions sense base jurídica que
prenia.

I aleshores?

Quan s’ha atrevit
a tocar certs punts sensibles de l’entramat del poder més tradicional, la dreta
política i judicial se li ha girat en contra. I s’ ha posat en evidència, una
vegada més, que la transició en el poder judicial resta encara pendent i que la
justícia està a les mans d’una casta conservadora amb vincles amb l’anterior
règim. Molts dels magistrats del Suprem, cal recordar-ho, van jurar en accedir
a la carrera judicial l'”acatament als Principis Fonamentals del Moviment
i altres lleis fonamentals del Regne” i algun ha declarat la seva simpatia
i comprensió cap al cop militar. Esfereeix pensar el poder que tenen.

Conclusions, contradiccions,
contraindicacions?

Nosaltres, des de
les organitzacions de drets humans, portàvem anys denunciant les actuacions de
Garzón amb escassa incidència. Però ells l’han apartat de la carrera judicial
sense gaires dificultats, d’una sola volada, per una de les seves actuacions
més regides. En tot cas, és indubtable que el que està en joc en tot aquest
debat és quelcom més que el seu possible final de carrera. Els processos
impulsats per Falange i Manos Limpias han de veure’s, abans que res, com a un important
obstacle en la dilatada i dura lluita contra la impunitat dels crims
franquistes. I com un greu atac a la independència judicial per apuntalar una
cultura jurisdiccional jerarquitzada i autoritària. La consigna sembla clara:
evitar la persecució dels excessos dels poderosos, tant del passat com del
present, i reduir la funció judicial al càstig dels més febles. En el cas dels
crims del franquisme, el missatge s’ha entès. La majoria dels 46 jutjats
territorials que van rebre la causa de Garzón han aplicat la “doctrina
Varela” del Suprem, donant-los carpetada sense tan si més no citar els
familiars de les víctimes.