[Extret del darrer ‘Carrer‘ de la FAVB, que posen Urdangarin a la Cambra Fosca. I amb raó. Així rutlla Barcelona]
Que el noi ja prometia ho vam saber a Carrer l’agost del 1996, poques setmanes abans que es casés a la catedral de Barcelona amb la infanta Cristina de Borbó. Un anònim signat per una desconeguda Comissió Anticorrupció va arribar a la Favb, directament adreçat a Carrer, tot denunciant que Iñaki Urdangarin, jugador d’handbol del Barça i gendre in pectore del Rei d’Espanya, era un morós que, des del 1993, devia a l’Ajuntament de Barcelona més de mig milió de pessetes en multes i impostos. Concretament, 234.000 pessetes en multes de circulació i 301.572 pessetes en impostos de vehicles i de béns i immobles.
Tot plegat venia acreditat pel llistat informàtic de deutes municipals del ciutadà Urdangarin, que Carrer va contrastar com a autèntic amb un alt càrrec municipal del moment i va publicar al seu número 48. Dos periodistes de Carrer que aleshores treballaven a El Periódico i La Vanguardia van dur l’anònim amb la notícia a les respectives redaccions, però la censura al més alt nivell en va aturar la publicació durant prop d’una setmana. No va ser fins que Gemma Nierga, a instàncies d’un col·laborador de Carrer, es va atrevir a denunciar els deutes d’Urdangarin al seu programa La Ventana de la SER que, l’endemà, ambdós diaris van publicar també la notícia, convenientment maquillada: “Urdangarin paga medio millón en multas e impuestos acumulados desde 1993”, deia el titular d’El Periódico, el redactor del qual va ser pressionat (infructuosament) perquè no firmés la informació i obligat a posar al titular el verb “paga” enlloc del “debe” proposat inicialment.
Poques setmanes després es va saber que l’Ajuntament de Barcelona va acomiadar un treballador municipal que va ser acusat d’haver filtrat l’expedient fiscal d’Urdangarin (notícia que es va publicar al número 49 de Carrer). Està per veure si ara, 13 anys després, és el mateix Urdangarin qui és acomiadat de la família reial en trobar-se imputat en una trama de corrupció al voltant de l’Institut Nóos que Hisenda xifra en més de 16 milions d’euros, el 40% dels quals haurien estat robats de les arques públiques. En connivència, principalment, amb els governs del PP de les Illes Balears (2,6 milions d’euros) i de València (3,5 milions si sumem Generalitat Valenciana i Ajuntament). Entre el centenar llarg de paganos d’aquesta trama hi ha també la Generalitat de Catalunya (75.000 euros) i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona (uns 12.000 euros cadascú). I empreses tan importants com Telefónica (on Urdangarin és alt directiu), Wolkswagen Audi, BBVA, SGAE, Repsol, Abertis, Melià… A destacar els 122.528 euros que va rebre de la Fundació ESADE, d’on Urdangarín va cooptar el seu soci Diego Torres.
La Barcelona connection d’Iñaki Urgdangarin (i de la seva dona, la infanta Cristina, sòcia en una de les immobiliàries de la trama i alta directiva de la Fundació La Caixa) passa també pel xalet de luxe que els ducs de Palma es van comprar a Pedralbes per uns 6 milions d’euros. Allí van viure fins que el 2009 van marxar a Washington, quan van començar les investigacions judicials que han acabat esclatant amb la imputació per corrupció d’Urdangarin i el seu soci a l’Instituto Nóos, Diego Torres. Torni o no de Washington, el facin o no fora de la Família Reial i li retirin o no la samarreta que encara llueix al Museu del Barça, Urdangarin sap que sempre tindrà com a mínim un lloc entre nosaltres, a Barcelona. A la cambra fosca, per descomptat. Com a mínim fins que es torni a proclamar la República.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un pou d’esperança, de saber el que hi ha dins.
Take care !
Salut !