Josep Arasa i Ferrer

Mantenim un sistema administratiu excessivament rígid i burocratitzat.

Pocs pobles tenen la possibilitat de crear una administració nova, a Catalunya fa quasi trenta anys la vam perdre i la continuem perden a cada traspàs que ens arriba del govern espanyol. Vam copiar el sistema administratiu franquista, amb els mateixos defectes però amb menys papers. Amb els anys l’administració a informatitzat les instàncies, no les ha suprimit.

CiU va calcar el sistema burocràtic, i va fer del cos de funcionaris un conjunt de persones addictes, en molts casos inoperants però fidels, que tan s’utilitzaven per servir al ciutadà, com per emplenar mítings.

Han canviat els governs i l’aparell funcionarial ha rebut la sotragada corresponent. Han entrat nous càrrecs, i s’han remodelat serveis i seccions. Però ningú ha canviat el sistema de gestió.  Ni el sistema d’ingrés, ni s’ha creat cap escola d’administració pública que millori la formació.

En el darrer Construmat un arquitecte mostrava habitatges modulars fets amb material reciclat, ecològics i bastants amplis, a preus molt econòmics (60.000 euros). Davant la gravetat del problema de l’habitatge sembla que aquesta pugui ser una bona solució. Han passat els mesos i cap servei de l’administració ha anunciat la propera construcció de pisos amb el sistema mostrat a la fira, ni tan sols com a experiència pilot.

I vostès es preguntaran, es que els arquitectes de la Generalitat no van visitar Construmat? oi tant que ho van fer! pràcticament tots i totes en horari feiner. És que no van parar atenció a l’experiència? ben segur que sí. És que el sistema constructiu no era bo? esta clar que si, així ho testimonien experiències semblants realitzades a l’estranger. És que els polítics no estan interessats en solucionar el problema de l’habitatge car? estic convençut que si.

Però l’administració és un cos tant compartimentat de responsabilitats, tan mancat de motivació i tan rígid, que qualsevol decisió que trenqui la rutina es difícil que surti a la llum. Les noves experiències o les solucions imaginatives i diferenciades s’ofeguen entre paperassa i càrrecs.

Parlava no fa gaire amb un funcionari i em deia que ni el migrat sou que guanya, ni la confiança dels seus superiors no li permeten tenir idees; i si en té, ja correra prou el seu cap per fer-les seves davant del seu immediat superior.

I entre tant milers de  persones continuen sense pogué accedir a un habitatge.

Ens ha tornat ha enganyar amb la seva vocació pacifista.

Per alguns, criticar al President Zapatero és estar d’acord amb en Rajoi. Ja que el meu cas no és aquest, puc dir amb veu alta que m’ha tornat a enganyar el gran mentider.

A Catalunya recordem l’altisonància d’aquella promesa en la que es comprometia a aprovar l’Estatut que sortís aprovat pel Parlament i recordem les posteriors retallades i pactes amb Artur Mas. Recordem la campanya mediàtica que va orquestra a l’entorn del reconeixement del català a la UE, que no ha estat. Recordem les promeses de traspàs de l’aeroport i dels ferrocarrils de rodalies. Recordem l’afirmació de publicar les balances fiscals. Recordem la teatralitat en que va afirmar que tornarien els arxius espoliats que romanen a Salamanca i dels que tan sols han vingut una part. Recordem la seva afirmació electoral de que les plaques de matricula dels cotxes portarien un senyal identitari de "la comunidad autonoma". Etc.

Recordem, acotem el cap i callem.

Zapatero va ser titllat de "pancartero" per impulsar manifestacions en contra de la guerra d’Iraq. Es va vestir de pacifista i va fer grans declaracions. Tot això mentre incentivava la producció i venda d’armes.

La venda de material militar espanyol va ser de 845 milions d’euros l’any 2006, el doble que l’any 2005 i va representar un increment del 500% en comparació els anys 1999 o 2000. Els clients van ser d’allò més variats i sense distinció. Entre els compradors hi ha estats tan poc conflictius com Andorra, Hongria, Portugal, Noruega, Xile, Bolivià, Austràlia o Suïssa.

O tan conflictius com els Estats Units, Jordània, Israel, el Marroc, Cameru, Tanzània, o Botswana.

Cap de les pistoles venudes eren de joguet, ni cap dels blindats o avions serveixen per replantar arbres. Per un pacifista com en Zapatero l’argument deu ser que les armes són innocents.

Els que certament són innocents són els nens palestins ferits de bala per la policia jordana o els estudiants saharauis reprimits per les forces del Marroc amb tot-terrenys espanyols i amb armes Made in Spain.

Recordem, acotem el cap i callem.

Tots han guanyat, fins i tot a la Segarra

 L?abstenció ha estat la gran guanyadora a les darreres eleccions i de retruc els grups extraparlamentàris. No calia ser un gran prospector per endevinar els resultats. En els post dels dies 23/05 i 12/05 ja ho pronosticava. I també ho feien molts d’altres articles i molts d?altres analistes, però no tothom sap llegir; els polítics miraven cap un altre lloc, ells no s?ho creien, i avui davant l?evidencia ho admetent amb la boca mig tancada.

Excepte en localitats on hi va haver un debat seriós sobre els problemes del municipi, (Vinebre a la Ribera d?Ebre o Torre-lavit a l?Alt Penedès) dos fenòmens: l?abstenció i l?augment dels vots a grup minoritaris van ser els protagonistes, el que constata la gran distancia que separa els polítics i els electors.

L?abstenció.- Son diversos els motius que la van provocar, intentaré apropar-me a alguns d?ells:. 

• L?electorat, cansat dels missatges emesos pels grans mitjans de difusió, igualitaris i urbans, donats pels quadres dels partits, no va fer cas de les consignes dels electes locals. Te més incidència un missatge de TV3 que qualsevol programa de la secció local escrit en el millor paper. Els partits a TV3 parlaven de Barcelona, del metro i d?ETA, i els veïns parlàvem dels forats al paviment, de la manca d?escoles, d?equilibri territorial o de l?especulació urbanística.
• Els partits van crear eslògans de campanya buits de contingut i intercanviables, una mostra més de la pèrdua de la seva identitat diferenciada. Situació que queda agreujada en els partits que es diuen d?esquerres i en especial a Esquerra Republicana en la que els seus dirigents han oblidat, un cop més, els conceptes diferenciadors -independència i republicanisme- confonent al seu electorat tradicional i perden la bandera del catalanisme jove i militant.
• Una llei electoral en que es voten partits i no persones, i que ens mostra la trista imatge d?un Parlament gairebé sempre buit i d?uns pactes de difícil comprensió ciutadana. El greu es que aquesta llei, que CiU ja podia haver modificat durant els 28 anys en que va governar, sembla que tampoc es modificarà actualment per tal d?evitar enfrontaments entre els partits del govern.

Podria seguir enumerant raons per abstenir-se, però cap coincidiria amb la que va donar el President Montilla quan argumentava -amb el vist i plau dels altres partits- que ?els ciutadans ja estem conformats i satisfets amb el que tenim i ens governa?. La justificació no mereix cap comentari. Ja no recorden quins van ser els nivells d?abstenció en el referèndum de l?estatut?. No recorden que van dir que començarien un estudi per conèixer les causes?. Tampoc em serveix l?argument de que hem tingut masses eleccions en poc temps. No es el ciutadà qui fixa el calendari electoral són els polítics qui ho fan, i sabedors de la dificultat, que han fet per dinamitzar socialment i il·lusionar-nos de nou?.

Els grups extraparlamentàris.-Va ser interessant seguir els resultats electorals als ajuntaments de la Segarra, lloc on CiU havia governant majoritàriament durant lustres. Els seus alcaldes provenien en molts casos del PP o directament del franquisme, i la seva tàctica al llarg dels anys va ser el pacte amb els terratinents i els cacics, i l?utilització de la subvenció. Era el primer cop que la població votava sense que CiU estigues al govern i això es va notar. Del resultat del canvi en donava fe la cara del Paer de Cervera la nit electoral. L?home tampoc no es molt afavorit físicament, però acabava de perdre la majoria i el més significatiu es que donava entrada a regidors de 7 formacions diferents, tres d?elles extraparlamentàries: Plataforma per Catalunya, Solucions i Futur, i Independents per la Segarra. Esta clar que l?electorat ha castigat la prepotència Convergent, però tampoc han confiat en els altres partits parlamentaris. L?abstenció va pujar 6 punts i el percentatge de vots nuls i blancs s?ha duplicat. Dos grups extraparlamentàris entren al Consell Comarcal.

L’altre fenomen a seguir era la llista que presentava a Reus, Ariel Santamaría. Un personatge vestit d’Elvis, que proposa plantar "maria" en els jardins públics, pintar la Casa de la Vila de color rosa, i d’altres projectes que es poden veure a www.cori.cat. L’Ariel seurà properament a la sala de plens de l’Ajuntament.

Tot plegat te moltes explicacions i cap d?elles es exclusiva, però es constata que els missatges dels partits parlamentaris estan molt lluny dels problemes reals dels ciutadans. Que la seva capacitat de maniobra cada cop és més reduïda i sotmesa al Govern d?Espanya. Que han creat estructures de partit i d?administració tant rígides que no poden aplicar solucions imaginatives i dinamitzadores diferenciades. Etc, etc,…..

El futur no es afalagador malgrat que tots afirmin que han guanyat.

?Una de les coses que més molesta a la ciutadania és l?actitud dels partits polítics immediatament després de saber-ne el resultat de les eleccions. Tots, absolutament tots, es presenten com a triomfadors….Em temo, però, que no hi haurà reflexió per part de ningú. És més fàcil blasmar l?adversari que admetre les pròpies contradiccions.?  Víctor Alexandre. El Singular Digital 29/05/07

O com la política esdevé cada cop més un exercici urbà

Per primer cop, des de que ha començat aquesta campanya electoral, he escoltat un líder de partit parlar de la Catalunya rural. I en va fer esment per criticar a l’anterior govern de CiU i l’utilització que en feia. No va oferir cap proposta nova.

Sembla que conceptes com equilibri territorial, Catalunya rural, cultura rural, hagin deixat de tenir sentit per a la majoria de polítics.

Els uns, per l’estrany complex d’inferioritat  que encara mantenen de ser rurals. Els altres, per que es modern definir el nostre país com una gran ciutat, negant el sentit de ruralitat i aplicant a qualsevol manifestació rural el pejoratiu de "cultureta" o de folklòrica. D’altres, perquè la seves manifestacions poden ser de bumerang degut a la política que durant anys han mantingut amb aliances amb el caciquisme local, i amb la política de talonaris i subvencions. I tots, perquè a les zones rurals de Catalunya cada cop hi han menys vots i son mes cars.

Per exemple: ningú parla de polítiques de reforestació, no els interessa. Amb una anàlisi simplista constatarem que un polític esta sotmès a eleccions cada quatre anys, un arbre comença a fer goig al cap de trenta. El polític no pot obtindre cap rèdit d’aquell arbre.

Una campanya electoral en un barri de qualsevol ciutat es més fàcil de fer i molt més econòmica que en els pobles i disseminats de la nostra Catalunya rural.  Parlar del dret universal a les noves tecnologies és senzill en les conurbacions urbanes, és molt poc rendible garantir-ne el dret a les masies. I podríem seguir amb el transport públic, amb la sanitat, amb l’educació, amb l’atenció a la tercera edat, etc, etc.

Als grans partits, la Catalunya rural interessa poc, i si encara te algun valor es per l’actual llei electoral. A les eleccions al Parlament perquè el vot rural obté més diputats que el vot urbà, i a les municipals pel control de les Diputacions. Amb aquest desinterès el que fan és deixar la porta oberta a l’entrada de formacions extraparlamentàries.

Plataforma per Catalunya, aquell partit que te com a principal objectiu el control de l’emigració, esta arrelant a les zones rurals de Catalunya , precisament allà on el problema migratori es mes escàs.  Plataforma presenta a la demarcació de Barcelona 16 candidatures municipals, a la de Tarragona en presenta 8, a la de Girona 1, i a la de Lleida es presenta a 15 municipis, (fins i tot al municipi de Massoteres, aquell poble d’alcalde "especial" del que repetidament s’ha parlat en aquest bloc).

Catalunya no serà, però, la gran ciutat que alguns desitgen, ni el turisme esdevindrà la única alternativa per mantenir viu aquella part de país que hi ha rera del passadís Mediterrani. El retorn del jovent cap els nostres pobles, el imparable camí vers l’universalització de les noves tecnologies, i les noves alternatives agrícoles, donaran a la Catalunya rural un nou i democràtic futur. Malgrat els partits urbans, AMEN.

Entre la pobresa i els paradisos fiscals.

El mes de setembre de l’any 2000, l’Assemblea General de l’ONU va acordar una sèrie de compromisos amb el nom de Fites del Mil·lenni que havien de realitzar.se abans de l’any 2015.

La llista enumerava diferents objectius en el camp de la salut, l’educació o l’alimentació. En un lloc destacat és feia esment de la lluita contra la fam, constatant que més de 1.000 milions de persones sobrevivien amb menys d’un dòlar diari, i 2.700 milions amb menys de 2 dòlars diaris, el que és igual a no tenir accés a l’alimentació de llurs famílies, a l’atenció medica, a l’habitatge, ni a l’aigua potable.

Passats sis anys des de que els 189 països de l’organització signessin aquest conveni, un altre informe de l’ONU, realitzat a totes les nacions, diu que el 1% de les persones més riques del món tenen el 40% de la riquesa global, mentre que la meitat més pobre tan sols disposa del 1%.

El programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) diu que una de cada tres persones que viuen en el món en condicions de pobresa extrema són de l’Àfrica Subsahariana, i si continua la tendència actual, per l’any 2015 la xifra s’elevara fins el 50%. A l’Amèrica Llatina el 44% dels seus habitants, 227 milions de persones, sobreviuen actualment en condicions de pobresa.

Però en els països rics la pobresa també augmenta, als Estats Units hi ha actualment 45 milions de pobres, i aquí a Europa són uns 30 milions. 

Si a aquesta dada hi afegim que les 500 empreses multinacionals més grans disposen del 52% del producte mundial brut, i de que actualment es mouen 60 vegades més diners especulatius que productius, i que les polítiques neoliberals i de lliure comerç, apadrinades per les grans entitats bancàries, han produït un increment del nombre de pobres en països com l’Argentina, Mèxic, Nicaragua, Equador, Hondures, etc. el futur no es esperançador ni per l’any 2015 ni per més enllà (excepte pels grans accionistes).

Els economistes repeteixen que amb un impost internacional sobre el diner especulatiu seria suficient com per acabar amb la pobresa. Però clar als especuladors, als oligarques no els interessa, ells dominen el món, ells decideixen i deixen pels polítics cada cop menys espai de decisió. I per evitar futures carregues semblants, mantenen els paradisos fiscals, aquells llocs amb pocs impostos on no pregunten rés sobre el diner.

I no cal imaginar els paradisos allà, molt  lluny, amagats en mig d’una selva o un oceà, a Europa -a la social Europa, igualitària i defensora dels pobre- en tenim cinc de paradisos fiscals, Mònaco, Andorra, Suïssa, Luxemburg i Liechtenstein. 

Es a dir, les polítiques de globalització neoliberals amb la profusió d’enormes monopolis corporatius i l’increment de les privatitzacions d’empreses i serveis socials, impedeixen que les nacions en desenvolupament i les classes populars, puguem resoldre els nostres problemes econòmics i assistencials.

Davant d’aquestes realitats, si algú té una visió optimista del futur, li agrairé algun comentari.

Una mala herba i una mica de cacau, un postre deliciòs

Ortigues

L’ortiga és d’origen Eurasiàtic: actualment esta implantada i distribuïda per tot el mon. És una herba perenne, amb tiges primes i persistents fins a 1,5 metres d’alçada.

L’ortiga es una herba que fins avui és menyspreava però que ja la utilitzaven els romans. Posseeix importants propietats medicinals, és estimulant del aparell digestiu, va be pel reuma, es antianèmica, diürètica i reconstituent.

La xocolata

El cacau, científicament conegut com Theobroma Cacau L, o de Linneo, que forma part d’una de les vint-i-dos especies del gènere Theobroma, classificat en l’ordre de les Tiliàcies i membre de la família Stercukiaceae, prové de les regions càlides d’Amèrica, on segons els botànics, creix espontàniament des de fa 6.000 anys.

Hi ha molts tipus de cacau que generalment es classifiquen en tres grans grups:

CRIOLLO : Amèrica Central i Mèxic. La producció representa 1%.

FORASTERO: Zona del Amazones. Es cultiva en un 80%

TRINITARIO: Trinitat (Carib). Representa el 20% de la producció mundial

Recerques recents demostren que el cacau o la xocolata negre té molts beneficis de salut, ja que conté antioxidants i prevé la hipertensió. La xocolata també és un aliment ric en calories amb un contingut elevat de greix. També s’ha comprovat que la xocolata és un estimulant feble ja que conté teobromina i cafeïna en petites quantitats.

Trufes de xocolata amb licor d’ortigues

 Ingredients (per 30 unitats aproximadament)

 200 grs. De cobertura negra en pepita.

150 ml de nata liquida

125 grs de sucre

60 ml de licor d’0rtigues

Cacau en pols per arrebossar les trufes

0.  Escalfarem la nata a foc suau. Quan comenci a bullir introduirem la llavor de la cobertura que es dissoldrà a toc de vari-la. S’incorpora el sucre quedant ben dissolt. I hi tirem el licor.
0. Es deixa reposar a la nevera durant vint-i-quatre hores.
0. Arrodonirem les trufes en forma de bola. Les enfarinem posteriorment amb el cacau.
0. Es presenten en capsula de paper sulfuritzat.

 Licor d’0rtigues

 El licor d’ortigues es fruit de la maceració d’aquesta herba en un bon aiguardent destil·lat.

0. Aquesta beguda de sobretaula serà ensucrada amb xarop de sucre en proporció tal que doni una gran densitat i llàgrima a aquest espirituós.
0. És un bon digestiu prenent-lo a baixa temperatura. “Singular réquiem para un yantar sensacional”.

 Fulles d’ortiga banyades en xocolata

 Ingredients

 Fulla d’ortiga seca

Cobertura negra, de llet, blanca o vegetal

 1.-  Es fon la xocolata a bany maria (o amb el microones) a menys de 35º C

2.- Amb l’ajuda d’una forquilla de trufes es banya la fulla de xocolata. Es deixa escorres i es posa sobre una fulla de paper sulfuritzat, És deixar compactar la xocolata en un lloc fred (14º C).

3.- Resulta ser un interessant recurs decoratiu per elaboracions rebosteries i pastissos.

Consells

Abans de començar qualsevol recepta amb ortigues, per evitar urticàries durant la manipulació i protegir la pell, fer servir guants.

El País Valencià i el PP donen lliçons

En Carlos Fabra és el President de la Diputació de Castelló, pertany al Partit Popular i des de fa anys fa parlar molt. Aprofitant aquesta campanya algú a tret al sol els seus draps bruts, que ja fa anys que no neteja.

S’estima que el personatge ha obtingut en els darrers anys, en concepte de comissions, un milió d’euros. L’Agencia Tributaria ha demanat a 32 entitats bancàries informació sobre l’existència de gran quantitat d’ingressos sense justificar en els seus comptes.

Carlos Fabra ha cobrat entre els anys 2000 i 2004 un salari brut anual que oscil·la entre els 78.000 i els 95.000 euros anuals, un salari mes que digne. I a més de digne és un sou miraculós, ja que en Fabra, en aquest temps, ha quadruplicat el seu patrimoni, l’any 1999 era de poc més de 150.000 euros, i l’any 2004 el declarat ja era de 646.440 euros, segons consta en el Jutjat nº 1 de Nules.

Miracles del PP valencià, que encara te la barra de tornar-l’ho a admetre/presentar a les llistes de les properes eleccions municipals. 

No sé si al país ens fa falta una granera grossa o una gran presó?. 

Article de Vicent Partal, tan intel·ligent i encertat com sempre

Anunci seriós

Cansats de les promeses electorals dels partits belgues, el NEE (No a la mala política) proposa, mitjançant la seva candidata al senat Tania Derveaux, que totes aquelles persones que s’adscriguin a la seva llista -disponible a la seva pàgina web-seran compensades amb sexe oral. Però les despeses de desplaçament i els preservatius aniran a càrrec del votant masculi que tindrà un temps màxim de cinc minuts per a fer la feina. La broma va néixer com a protesta pels incompliments dels partits "seriosos".

Ja fa anys que a diferents països d’Europa sorgeixen candidats/ates o grups que mitjançant la ridiculització denuncien les practiques abusives dels partits i dels polítics. En aquest Estat també hem tingut molts pallassos a la política  -en Gil, en Ruiz Mateos, en Fraga, algun batlle, algun president de Diputacion, etc, etc- el problema és que hi ha qui els ha considerat seriosos.

A Bèlgica el vot és obligatori i els partits -igual que aquí- s’omplen les boques de plans que no compleixen, alguns amb música coneguda: llibres gratuïts, creació de llocs de treball, ulleres gratuïtes per a tothom,….  

La Tania, amb la seva denuncia, ha provocat tot un fenomen a Internet, la pàgina web del NEE ha esdevingut el portal de partit polític més visitat en els darrers tres dies. Més de mig milió de persones  la visiten diàriament, una quantitat que supera la dels demòcrates americans o els laboristes britànics.

Coherent amb la filosofia de denúncia, promet que tots els escons que obtingui en el Senat, quedaran buits.

Em solidaritzo amb el NEE belga i espero que arribi aviat una campanya semblant a casa nostra. Ni els partits majoritaris, ni els seus polítics poden seguir tan allunyats de la realitat. Estan matant el sistema.

Llistes fantasmes.

Lamento la meva ignorància, ho reconec¡¡, no sabia que els fantasmes també és presentaven a les eleccions. He escoltat per la radio l’entrevista a una senyora de Barcelona que ignorava que la presentaven en el quart lloc de la llista electoral del PP de Gurb.

La mestressa reconeix que milita al PP, però que no coneix la localitat, ni ha autoritzat al seu partit per a presentar-la en cap llista. El mateix esta passant a d’altres municipis amb d’altres candidats i candidates que no hi viuen, els presenten per tal de que els partits puguin arreplegar el nombre mínim de persones per presentar una llista.

Una malaltia que afecta principalment la demarcació de Girona, amb persones provinents majoritàriament del nord de Castelló. Llistes sempre motivades per l’afany que tenen els partits de GUANYAR, encara que no tinguin implantació al territori. En aquest cas el nombre de vots els interessa per la composició de les Diputacions (aquells organismes que fa tants anys que ens van prometre que desapareixerien).

Quan es creara una llei electoral que retorni als partits, i conseqüentment a les administracions, els seu sentit de servei?

La campanya electoral

La campanya electoral em fa basca, deia ahir un periodista a RAC1.

Jo no diré aixó malgrat l’embrutada i manca de respecte que tenen els politicsempapeladors. Personalment penso que no mereix aquest qualificatiu. Però fixis el lector/a en els eslògans promocionals de tots els partits parlamentaris, tinc l’impressió que tots els responsables de campanya, que tots els creatius s’han posat d’acord per fer crides ambivalents sortides d’un encefalograma pla.

Totes les consignes són intercanviables, serveixen igual per a tots els partits. Quin elector/a no vol noves idees, o que els polítics li siguin útils o que ……

La política d’integració, de defensa de la identitat, l’equilibri territorial, les comunicacions, la millora de l’escolarització o de la sanitat, etc., tots aquells problemes que realment afecten al ciutadà/ana i en els que les administracions locals tenen moltes coses a dir, no mereixen l’atenció de cap idea força de les que ens ofereixen els partits.

Resultat: que si hi afegim els precedents existents en l’administració municipal d’algunes/moltes localitats, i el desprestigi creixent dels partits, obtindrem un increment de les candidatures independents i un augment de l’abstenció.

PS.- Per a totes aquelles persones col.leccionistes d’alcaldades els hi recomano una visita al bloc de Compromís-per-Riba-roja 07-11, on en el post del dia 03/05/07, en llegiran un parell mes. Per a les que s’han interessat per l’alcalde de Massoteres, Joan Vidal, he llegit que ja no es presenta en aquestes eleccions. Tampoc crec que rés canviï en aquest dissortat poble de la Segarra.

Per a mi una feliç raó per retrobar la gent estimada i la primavera. Per Sílvia Veà, autora del Bloc de la Piga, un motiu per escriure aquest post.

Durant la campanya electoral francesa, molts grups van sortir al carrer per convèncer la població dels suburbis perquè votés als comicis. El setmanari Directa explica en aquest text la sorprenent mobilització de la població més exclosa.

L’ex-president Maragall ja pot dir misses, tothom ho perdonara.

He deixat passar uns dies des de les declaracions públiques del President Maragall, per veure si algú donava una resposta important, i tan sols he escoltat algun estirabot, bones paraules  i silenci.

La primera reflexió que és pot treure de les seves declaracions es l’intemporal de les mateixes. Perquè no deia tot això quan estava succeint?. Perquè no exposava públicament que estava rebent fortes pressions tal i com tothom intuïa? Perquè no deia que la Generalitat no era sobirana i el seu President és veia obligat a claudicar davant el Cap del Govern espanyol.? Perquè no deia que és sentia enganyat per en Zapatero i el seu propi partit?.I perquè si tot això considerava que afectava la dignitat de Catalunya i les seves institucions, no era valent i dimitia?

Es cert que el nou Estatut va ser el treball de tres anys i que després del vergonyós pacte Mas-Zapatero i el sedàs del Parlamento no serà ni foc d’encenalls, però fer-nos creure que la solució hagués estat reformar la Constitució es creure-ns tan estúpids com ens va considerar en Mas.

Si el jacobinisme espanyol no ha permès el canvi del model estatutari, difícil (impossible) es d’entendre que haguessin acceptat una modificació de la seva Constitució.

I mentre els polítics callen. Els uns per cortesia gremial, els altres per no espatllar el compromís de tres anys de treball, alguns perquè no és políticament correcte i el PP perquè justifica els seus propis arguments. I no passa res, el país resta trist i ensopit.

Si els països poguessin estar deprimits, Catalunya ja visitaria el psicòleg.

I estem de sort que els morts no pequen.

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat va publicar a les darreries d’abril un sondeig amb dades curioses.

L’estudi analitzava la relació entre el nivell de renda i les actituds polítiques. Arribant a la conclusió que l’identitat nacional, la participació electoral, i les preferències polítiques varien segons si s’arriba o no a finals de mes.

El 60% de les rendes mes altes s’interessa molt o bastant per la política. El 74% de les rendes més baixes no en te cap d’interès. El 80% de les rendes baixes no parlen mai o quasi mai de política. Primera conclusió superficial: la política es cosa de rics. 

És curiós el mapa electoral segons el nivell de la renda. El PP va obtenir més recolzament entre les rendes baixes, a les passades eleccions, que entre les rendes altes. ICV va obtindre més vots entre les classes acomodades que entre les humils. I el PSC en va tenir més entre la classe mitja-baixa i la baixa i CiU i ERC entre les classes mitjana i alta.  Segona conclusió superficial: els barris obrers ja no són comunistes, voten PP.

El sentiment catalanista abunda entre les classes mitjana i alta, i majoritàriament es consideren tan sols catalans o més catalans que espanyols. Es consideren tan sols espanyols el 12.9 dels que tenen un nivell de vida baix,  i entre els que tenen un nivell de vida alt aquest percentatge disminueix a menys de la meitat. Tercera conclusió superficial: A més diners més catalanisme. A menys diners més espanyolisme.

Es una pena que el sondeig realitzat entre 1.800 persones entre el 20 i el 29 de desembre passat, no hagi creuat les dades amb els nivells culturals d’els enquestats. L’estudi pot consultar-se íntegrament a http://www.idescat.net/cat/idescat/estudisopinio