He rellegit Com un despertar de la memòria de Teresa Costa-Gramunt.
Un llibre que navega entre la poesia narrativa i el somni dels clàssics.
La Teresa es una bona amiga i actual companya de l’Oriol Pi de Cabanyes. El dos junts han caminat un llarg i difícil camí.
Amb l’Oriol hem compartit taula, casoris, clandestinitat, un llarg viatge per l’Ebre en la recerca de ceràmica, i l’amor al país. Amb la Teresa filosofia, vida privada, organització i amistat.
L’Oriol va conèixer la fama amb la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren emmarcada en el moviment contracultural que després del 68 es va importar. La seva literatura era jove, rebel, diferent. Teníem trenta i tants anys menys.
En aquell moment ell vivia a Cal Rovirosa, un mas isolat i bonic al peu de la carretera que va de l’Arboç a Vilanova, els dos teníem diferent parella. Un Dilluns de Pasqua compartirem la seva taula amb en Guillem Jordi Graells, l’autor i director teatral tan lligat al Lliure. A les postres, l’Oriol -en un rampell propi dels Pi- ens va demanar títols pel que escrivia i que cap de nosaltres havia llegit. Obedients, aportarem mil idees per a la seva aventura. Dues ampolles de cava després, la novel·la va créixer com També les formiguetes et cruspiran Dylan en un lunch fred.
Una anècdota significativa del caràcter jove i agosarat de l’Oriol i del moment en que vivíem alguns sectors del país. Esta clar que a la Catalunya de fa trenta cinc anys, si tenies vint anys, un ideal i gent amb qui compartir-lo, era el millor lloc per creure que totes les il·lusions eren tangibles.
El país ha canviat i nosaltres també, aquelles parelles que creiem eternes han deixat pas a d’altres amors, d’aquells rampells en queda la memòria. La literatura de l’Oriol avui es més adulta, més convencional. La vida a apaivagat els rampells i ha marcat els seus texts. Els seus articles setmanals a la Vanguardia reflecteixen maduresa.
La Teresa s’ha empeltat de la literatura de l’Oriol.
Quants ens coneguérem amb la Teresa, ella era fràgil, blanca com a figura de porcellana i vivia un moment difícil. Lluïa guarniments propis de la seva condició, estàvem un davant de l’altre i durant l’hora llarga de la cerimònia no deixarem de interrogar-nos amb la mirada, Va ser el inici d’una amistat que encara perdura. En la primera conversa -i d’això ja fa molts anys- em va parlar de mil projectes i un desig: escriure, (o potser va parlar de crear??).
Durant anys s’ha barallat amb les paraules i ja ha publicat un bon grapat de llibres amb un estil molt particular. Cada un millor que l’anterior, més fresc, més poètic, més encisador. I el frec d’aquest anys amb l’Oriol ha donat a la seva literatura un regust que els apropa. És com aquells bons vins que al marge de la denominació d’origen, l’anyada, o la varietat que li dona una personalitat diferenciada, en el fons trobes el sabor de la bota de roure francès vell.
La Teresa és una poetessa de la memòria, l’Oriol un articulista profund i capficat. L’Oriol un home que busca mil preguntes a cada resposta, la Teresa un somni a cada paràgraf.
M’agradat Com un despertar de memòria.
En la dedicatòria del seu llibre, la Teresa m’escriu: per en Josep amb la complicitat de pensar i sentir la Vida amb majúscules.
Quan hagi d’escriure la vida en minúscules, dimitiré!!. Potser em faré romancer. Poeta pobra, poeta del tòpic que es l’únic que puc ser. I així humilment seguiré l’estel -cada cop més rutilant- de gent com la Teresa, la seva memòria, o de l’Oriol i els bons amics.
J.
Aquesta entrada fou publicada el Dijous, 12/04/2007
