ELS MORTS NO PEQUEN

Deixa un comentari

L’ex-president Maragall ja pot dir misses, tothom ho perdonara.

He deixat passar uns dies des de les declaracions públiques del President Maragall, per veure si algú donava una resposta important, i tan sols he escoltat algun estirabot, bones paraules  i silenci.

La primera reflexió que és pot treure de les seves declaracions es l’intemporal de les mateixes. Perquè no deia tot això quan estava succeint?. Perquè no exposava públicament que estava rebent fortes pressions tal i com tothom intuïa? Perquè no deia que la Generalitat no era sobirana i el seu President és veia obligat a claudicar davant el Cap del Govern espanyol.? Perquè no deia que és sentia enganyat per en Zapatero i el seu propi partit?.I perquè si tot això considerava que afectava la dignitat de Catalunya i les seves institucions, no era valent i dimitia?

Es cert que el nou Estatut va ser el treball de tres anys i que després del vergonyós pacte Mas-Zapatero i el sedàs del Parlamento no serà ni foc d’encenalls, però fer-nos creure que la solució hagués estat reformar la Constitució es creure-ns tan estúpids com ens va considerar en Mas.

Si el jacobinisme espanyol no ha permès el canvi del model estatutari, difícil (impossible) es d’entendre que haguessin acceptat una modificació de la seva Constitució.

I mentre els polítics callen. Els uns per cortesia gremial, els altres per no espatllar el compromís de tres anys de treball, alguns perquè no és políticament correcte i el PP perquè justifica els seus propis arguments. I no passa res, el país resta trist i ensopit.

Si els països poguessin estar deprimits, Catalunya ja visitaria el psicòleg.

I estem de sort que els morts no pequen.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de maig de 2007 per Josep Arasa

VOSTE ÉS RIC?, VOTA

Deixa un comentari

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat va publicar a les darreries d’abril un sondeig amb dades curioses.

L’estudi analitzava la relació entre el nivell de renda i les actituds polítiques. Arribant a la conclusió que l’identitat nacional, la participació electoral, i les preferències polítiques varien segons si s’arriba o no a finals de mes.

El 60% de les rendes mes altes s’interessa molt o bastant per la política. El 74% de les rendes més baixes no en te cap d’interès. El 80% de les rendes baixes no parlen mai o quasi mai de política. Primera conclusió superficial: la política es cosa de rics. 

És curiós el mapa electoral segons el nivell de la renda. El PP va obtenir més recolzament entre les rendes baixes, a les passades eleccions, que entre les rendes altes. ICV va obtindre més vots entre les classes acomodades que entre les humils. I el PSC en va tenir més entre la classe mitja-baixa i la baixa i CiU i ERC entre les classes mitjana i alta.  Segona conclusió superficial: els barris obrers ja no són comunistes, voten PP.

El sentiment catalanista abunda entre les classes mitjana i alta, i majoritàriament es consideren tan sols catalans o més catalans que espanyols. Es consideren tan sols espanyols el 12.9 dels que tenen un nivell de vida baix,  i entre els que tenen un nivell de vida alt aquest percentatge disminueix a menys de la meitat. Tercera conclusió superficial: A més diners més catalanisme. A menys diners més espanyolisme.

Es una pena que el sondeig realitzat entre 1.800 persones entre el 20 i el 29 de desembre passat, no hagi creuat les dades amb els nivells culturals d’els enquestats. L’estudi pot consultar-se íntegrament a http://www.idescat.net/cat/idescat/estudisopinio

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 9 de maig de 2007 per Josep Arasa

L’AZNAR REBEL

Deixa un comentari

Del bloc Diari de l’Absurd d’en Toni Dalmau

Una noia embarassada de set mesos i un noi van morir dissabte a la matinada en un accident de trànsit a Jaén. La seva moto va ser envestida per un cotxe conduït per una dona que va donar positiu al ser sotmesa al test d’alcoholèmia. La conductora, que ha passat a disposició judicial, tal vegada forma part d’aquell grup de persones tan segures d’elles mateixes que quan algú planteja els perills de la carretera esgrimeixen el discurs de la llibertat individual:

?Les copes de vi que prenc, deixi’m que me les prengui tranquil·lament; no poso en risc ningú?

Els tres protagonistes del drama de Jaén -la que s’agafava etílicament al volant convençuda que no posava en perill les vides de ningú i les seves dues víctimes- van ser a temps d’escoltar dijous la mateixa frase pronunciada a Valladolid per l’expresident del Govern espanyol, José María Aznar.

I també en va deixar anar alguna més: ?No m’agrada que em diguin: ?No pot anar a tanta velocitat’, ?no pot menjar hamburgueses tan grosses’ o ?se li prohibeix beure vi’; deixi’m que decideixi per mi mateix, que en això consisteix la llibertat?.

A Aznar li acabaven d’atorgar la medalla d’honor de l’Acadèmia del Vi de Castella-Lleó i va optar per barrejar l’alcohol amb la carretera i amb la política, un còctel imprudent en un personatge públic que, per sentit de la responsabilitat, no hauria de permetre’s frivolitzar mai amb un tema com l’accidentalitat viaria. Ni les 3.000 víctimes mortals de l’any passat ni les seves famílies ho entendrien.

Podria ser que aquests deliris ?lliberals? del polític conservador, aquest atac a tota norma de trànsit, li vinguin d’aquell juliol del 2003 quan el seu fill gran va ser denunciat per la policia italiana per circular amb un Porche a 160 quilòmetres per hora per una carretera entre Florència i Pisa on la velocitat era limitada a 90. El president del govern espanyol es va haver d’empassar aquella humiliació familiar i ara, quan ja no té càrrec públic, ha brollat a la superfície l’Aznar rebel amb perfum antisistema, l’Aznar que quan en un dels seus viatges als Estats Units li atorguin la medalla de l’Associació Nacional del Rifle, reivindicarà el dret de tots els ciutadans del món lliure a anar a l’hipermercat, a l’escola o al gimnàs amb una pistola a la butxaca. ?Que en això consisteix la llibertat?.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 7 de maig de 2007 per Josep Arasa

MOSSOS

Deixa un comentari

Alguna cosa fa pudor a Can Saura

No és la meva intenció defensar gent d’armes, però actualment els Mossos estan molt presents en els mitjans de comunicació, i per cap notícia bona.

Actualment passen més coses  entre els Mossos que abans? és possible, però tinc la sensació que alguna cosa fa pudor. És cert que un policia no pot formar-se amb un curs a Mollet, per a ells l’experiència esdeve fonamental.

Però fa quatre dies eren els mateixos cursos i la mateixa experiència i en cap cas és filmaven els interrogatoris secretament, i posteriorment és feien a mans dels mitjans de comunicació. Ni és feien estelles per una actuació dubtosa a propòsit d’una dona que es va perdre. Ni per l’utilització de l’arma reglamentaria per defensar-se. Etc.

Malpensat que és un, tot donat toms al tema, he trobat les següents possibilitats:

Pot ser que tot això formi part d’una maniobra del govern d’Espanya per justificar el manteniment d’unitats de la Guardia Civil i la Policia Nacional?

Pot ser que formi part d’una depuració interna dels comandaments dels Mossos feta des de la mateixa Conselleria?

Pot ser……

El que els homes i les dones que treballen en el difícil ofici de policia mereixen, es mes respecte per part dels polítics, i el que necessiten és una millor formació i dotació, i més sentit d’identificació i servei al païs.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 6 de maig de 2007 per Josep Arasa

MASSOTERES (alcaldades, capítol 4)

Deixa un comentari

Si no fos cert, podria ser un guió de Polònia.


Massoteres és un poble de la Catalunya de secà, situat a dos quilòmetres de Guissona, a la Segarra. El municipi te menys de 200 habitants, distribuïts entre tres entitats de població. Un comentari del sr. Mir, al meu post del dia 29/04/07, ja va fer esment del seu alcalde.

El municipi te greus mancances d?aigua i els estius han de portar-ne amb camions cisterna.

Ara l?Alcalde ja ha fet realitat un dels grans somnis dels alcaldes de secà, tenir un camp de golf. I en aquest moment sembla que ha donat el vist i plau a una urbanització de 60 cases.  Constato que la majoria del municipi ni tan sols te cobertura de telefonia mòbil i els telèfons fix son escassos.

Però el pla mes populista d?en Joan Vidal, com correspon a un alcalde de secà,  es la construcció d’una piscina. Absurda per la dimensió del municipi i per la distancia existent entre el nucli de Massoteres i la piscina del poble més proper, deu minuts a peu. CiU ?partit en el que darrerament milita l?alcalde- ha callat sempre davant de totes aquestes alcaldades.

I entretant, nosaltres anem pagant solidàriament cada camió d?aigua que arriba a Massoteres.

I el Govern de la Generalitat continua mantenint la Direcció General de Desenvolupament Rural, -estament que podria controlar i planificar aquest petits municipis-, vinculada a la Conselleria d?Agricultura per tal de no ferir les susceptibilitats de les organitzacions agràries. Conseqüentment les necessitats de desenvolupament de fusters, comerciants, advocats, periodistes o agents turístics, no entren en la planificació administrativa de les nostres zones rurals.

I si a tot això afegim que la principal font de finançament dels ajuntaments son els permisos d?obres, obtindrem un garbuix que propicia batlles com el de Massoteres.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 4 de maig de 2007 per Josep Arasa

80 ALCALDES CANVIEN DE PARTIT (alcaldades 3r. capítol)

Deixa un comentari

Segons l?edició per Catalunya de El Pais d?ahir, una estranya malaltia s?estén entre la classe política catalana,

ja son vuitanta els alcaldes que han canviat de partit i actualment es presenten per un altre que no es el que han representat fins l?actualitat.

Fa tan sols uns dies eren 14 els que s?oblidaven de l?honestedat i justificaven els seus nous desitjos de poder amb un canvi ideològic. Em costa d?imaginar com justificaran el seu moviment. Com podran passejar pel poble i mantenir el cap alt davant els seus veïns i veïnes.

CiU es qui mes autoritats municipals ha perdut, el PSC qui més trànsfugues ha guanyat. I les zones rurals de Catalunya son les més damnificades, certament a ningú importen. L?important son les estadístiques.

L?honestedat, la formació, l?idoneïtat dels electes, els programes, no interessen. El que valoren els partits es guanyar, es figurar com a vencedors davant els mitjans de comunicació. I conseqüentment tenir mes publicitat que els hi permetrà guanyar mes eleccions, que els permetrà guanyar mes diners. Estan matant els partits com organitzacions, les ideologies que els i donen suport, i desprestigiant els homes i dones que hi participen.

I entre tant Catalunya es mante desequilibrada, amb moltes zones rurals buides, morin les masies, omplin les muntanyes d?urbanitzacions, sense plans de repoblació forestal, ni de dinamització rural.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 3 de maig de 2007 per Josep Arasa

ALCALDADES 2on. capítol

Deixa un comentari

Santa Margarida i els Monjos, és un municipi certament curiós.

 

Situat a l’Alt Penedès ha doblat la seva població en els últims trenta anys (mes de 5.000 habitants), devenint l’estada principal per a molts ciutadans de la perifèria barcelonina. Municipi eminentment industrial i ben comunicat, esta compost per una desena de barriades amb un pressupost de més de 1.300 milions de pessetes (7.600.000 euros). 36% del qual són despeses de personal.

Governa, des de les primeres eleccions -i d’això ja fa molts anys- l’alcalde Jordi Girona (PSC) amb una oposició (CiU) minoritària, bastant ineficaç, silenciosa i silenciada.

El poble ha crescut amb un cert desordre urbanístic i greus mancances estètiques, amb més consideració pels interessos constructius i populistes que per la qualitat de vida. Es conegut que l’alcalde ha situat en llocs de l’administració fins a vuit familiars directes, i a aquelles persones que han estat del seu braç els hi ha donat feina.

Alguns veïns afirmen que el poble ha crescut i l’ajuntament ha fet coses, es lògic comprovant l’elevat pressupost de que disposa. L’altre anàlisi és la qualitat o la idoneïtat de les mateixes. En el centre dels barris principals no s’ha plantat cap arbre en els darrers trenta anys; no hi ha hagut fins el present cap pla de recuperació del monument principal i origen del municipi (església romànica de Santa Margarida) que resta abandonat mig derruït i ple d’esbarzers; l’ajuntament va enrunar o permetre que s’enrunessin els refugis existents de la guerra civil, excepte el de la casa de l’alcalde, restaurat actualment amb fons públics;  etc. , etc.

Actualment en Jordi Girona es torna a presentar -fet constatable per la quantitat d’actes que s’organitzen al municipi aquest dies, molts d’ells adreçats a la tercera edat-  i es comentari popular que si surt escollit, a meitat de la propera legislatura, dimitira per donar pas al segon de la llista. Estratègia molt pròpia del seu partit.

I amb tot això CiU calla, ER presenta per primer cop la seva candidatura, i el municipi es mante molt allunyat dels nivells de dinamització social que li serien propis. Una de les entitats més afavorides pel consistori és la que aplega el folklore andalús, mentre que la política lingüística per la potenciació de l’us del català es inexistent.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 2 de maig de 2007 per Josep Arasa

UN ALTRE BORBÓ

Deixa un comentari

Un altre Borbó, un altre motiu per defensar la República.

El Telenoticies vespre de TV3 (tan nostra com sempre) ha obert amb la nova del naixement d’una filla d’en Felip de Borbó i la seva esposa. Per tal de celebrar el naixement d’un altre membre de la Casa Reial espanyola, adjunto un correu rebut fa un temps.

"Fent cas ( una vegada a la vida ) de les indicacions per part de la Casa
Reial de l’Estat Espanyol així com la del Príncep d’Astúries, no ens
recreàrem gaire amb el fatídic i ocultat desenllaç de la mort per sobredosi
de barbitúrics de la germana de la Letízia Ortiz Rocasolano. Ara bé,
disparem 4 dades d’interès per als contribuents:
1- La difunta disposava de 8500 euros mensuals, partida adjudicada als
pressupostos generals de l’Estat, secció 153.3.4.- Casa Reial (Apartat
Despeses Compensatòries de la Casa de S.A.R. el Príncep d’Astúries).
2- Disposava d’un servei discret de vigilància (o contra-vigilància) format
per funcionaris adscrits al servei de seguretat de la Casa Reial (normalment
Guàrdia Civil) en quatre torns ( 4×3 = 12 funcionaris)
3- Disposava d’un cotxe (no oficial) però amb xofer adscrit al parc mòbil de
la Casa Reial i amb titularitat per part de la Casa Reial (Citroën Xantia)
4- Disposava d’una partida complementària de 1380 euros en concepte de
dietes de vestuari i locomoció per assistència a actes oficials, com a tieta
en primer grau de l’hereu /va de la corona d’Espanya.
Multipliqueu, sumeu o feu el que us sembli, però no resteu: Mare de la
Letizia Ortiz, pare, actual companya del seu pare, actual company de la seva
mare, germanes, parelles, companys, nebots, avis materns i paterns,.. tot
això només en relació a la família Ortiz-Rocasolano. En voleu més? Família
Marichalar, Família Urdangarin, Família Reial Grega (a l’exili), Família
Reial Búlgara (a l’exili…).
Conclusió: més de 45 milions d’euros anuals!
REPÚBLICA I INDEPENDÈNCIA!!!"

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 29 d'abril de 2007 per Josep Arasa

14 CARRECS DE CiU S’HAN PASSAT AL PSC (alcaldades, capítol 1)

Deixa un comentari

La noticia mereix moltes reflexions i  cap d?elles positiva.

Segons els papers, catorze càrrecs municipals, alcaldes i regidors de CiU, tots de la demarcació de Lleida excepte algun, han canviat de camisa i és presenten a les eleccions municipals en les llistes del PSC.

Si els partits són associacions de persones unides per una ideologia, el primer que cal constatar es la poca ideologia que cohesiona a CiU, o lo poc persones que són els que defensen -o defensaven- la ideologia.

Des de les primeres eleccions municipals CiU és va recolzar amb les oligarquies locals, sense consideracions pel seu passat franquista o la seva formació i l’important ha estat el repartiment de subvencions pel manteniment del poder. El que ha fet CiU al llarg dels anys a les terres de Lleida, ha estat matar qualsevol iniciativa que pogués despertar les consciencies locals.

Pobles de pocs habitants, de secà,  sense serveis primaris eren compensats amb serveis secundaris (piscina) per tal de satisfer els desitjos populistes dels seus alcaldes. Càrrecs corruptes d?ideologia tanmenfotista, han servit els seus interessos privats, i per necessitats electorals CiU mirava cap un altre costat. Persones de municipis petits que es presentaven a les eleccions per altres grups que no eren CiU, perdien el seu lloc de treball a l?administració o a les empreses dels cacics. I si és pensa que exagero o que aquesta Catalunya municipal es fruit d?antagonismes personals, no dubtin en constatar-ho consultant les pagines del Triangle o de la Vanguardia, de fer una passejada per la Segarra i parlar amb els joves de la comarca,  o pregunti?m  i els hi donaré pels, senyals i dades concretes.

La vida rural a les terres de Lleida ha tingut un sol fil conductor: les subvencions, el taló, la compra mes o menys encoberta del vot. CiU no ha fet una política dinamitzadora i avui els pobles rurals de Lleida estan despolititzats, mancats d?esperit democràtic, i els Ajuntaments i els Consells Comarcals són merament organismes territorials al servei electoral d?un partit mare. Problemes com la manca d?aigua, de democratització dels ajuntaments, de desertització, de manca de formació del seus escollits, o de desenvolupament territorial, s?han arrossegat al llarg d?aquest anys per interès dels cacics.

Perquè es creuen que a CiU mai li va interessar fer una llei electoral tal com ja preveia l?anterior Estatut?.Li va anar molt be una llei electoral que perpetuava el seu domini a les zones rurals. Davant de tot aquest desgavell, avui, CiU esta recollint el que ha sembrat, Molta mes gent de la que avui ha sortit en els mitjans, ha deixat i deixarà el partit i canviarà de bàndol.

Molt en temo que els recol·lectors d?aquesta fugida tampoc facin res per treure les zones rurals de Lleida del seu endarreriment social. Conqueriran el terreny a l?enemic, aprofitaran el sistema per recollir els vots que li hauran donat quatre promeses electorals, i tot seguirà igual.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 29 d'abril de 2007 per Josep Arasa

TERESA REBULL

Deixa un comentari
“Avui he tornat a la serra de Pandols i a la cova he trobat les sabates d’en Jaume….”

Recordo emocionat la veu trencada de la Teresa Rebull quan cantava una nit d’estiu a Castres (Occitania) a principis dels anys 80.

S’havien organitzat unes jornades catalanes de les que jo n’era el coordinador i responsable. Tota la vila respirava catalanitat. La presencia dels diables de l’Arboç i d’altres grups folklòrics animaven els carrers plens de senyeres. La fira local tenia com a convidat principal el nostre país. La delegació catalana era amplia i d’alt nivell, estava presidida per l’Honorable Barrera, president del Parlament de Catalunya. El Barça, amb el sr. Casaus al cap davant, exposà una bona part de les seves copes i va ser centre d’encuriosits. El president de la Cambra de Comerç Industria i Navegació de Barcelona mantingué un col·loqui amb els empresaris. Paral·lelament hi hagué multitud d’actes turístics i promocionals. Al museu Goya es celebra una exposició d’en Grau Garriga i en el teatre local va fer diferents recitals Teresa Rebull. 

La seva actuació em va permetre conviure uns dies amb una de les activistes mes joves del nostre país.  Sobrepassava els 60 anys i la seva vitalitat era admirable. Feia de la nit dia i em deixava bocabadat amb les seves histories. Teresa Rebull va ser militant del POUM i patir repressió pel fet de ser-ho. Amb la seva paraula planera obria els seus records i la porta de Camús, Sartre o Brassens. Parlava de pàgines dolorosament viscudes, d’ una guerra llarga i perduda, d’un exili i de gent estimada. I parlava de projectes, de revolucions, del triomf que no va ser el 68. Va arribar gran a la Nova Cançó, però creixia a l’escenari i l’utilitzava per fer la seva revolució permanent.  A Castres  amb la Teresa, és podia tornar a creure amb la utopia.

Posteriorment he coincidit amb ella en diferents ocasions i mante el mateix esperit, les mateixes angoixes, el mateix desig. Era antifeixista i és una gran lluitadora. Encara és una jove transgressora avui que ja sobrepassa els vuitanta cinc anys.

El mes de Juliol passat se li va fer un homenatge al Palau de Música, aquest mes la revista Sapiens li dedica quatre planes. Merescuts i tardans reconeixements.

El meu pare, desaparegut fa alguns anys, l’homenatjava molts matins quan s’afaitava entonant la seva cançó. Ell també va participar a la batalla de l’Ebre amb el 240 batalló, 60 brigada mixta. Havia vist com la mort s’enduia amics i companys a les serres de Pandols i Cavalls.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 27 d'abril de 2007 per Josep Arasa

SANT JORDI EL TRANGRESSOR

Deixa un comentari

Hom es tan vell com els seus perjudicis i tan jove com els seus ideals

Ho cridava fort una paret del barri vell de Barcelona el dia de Sant Jordi. La grafia era correcte, la lletra quasi aristocràtica, d?un blanc guix net que contrastava amb la brutícia del carreró.

Era un crit dels que ja fa temps que no s?estilen. Abans les parets parlaven, clamaven eslògans, consignes i utopies. Les parets omplien llibres. Avui les parets son porqueria i alienació. Son rebost de bretolades i la seva màxima aspiració es alguna frase futbolística i banal. Aquí dues pintades amb colors estridents, allà tres insults i més enllà moltes ratllades destructives. Les parets i jo hem canviat.

El dia de Sant Jordi aquella paret va sortir de l?anonimat.

Un parell de copes d?un vermut vell amb gust d?abans, compartit amb mil i un crits dels molts turistes del carrer Montcada, em van ajudar a ser crític amb el meu poeta de lletra aristocràtica i la seva paret. Els perjudicis son sinònim de vellesa. Els ideals han de ser transgressors per identificar-se amb la joventut.

Un vida sense transgressió es anodina. Un idealista si no transgredeix no es veu, es invisible. Tan sols qui permanentment viu en l?escletxa que hi ha entre el convencionalisme i la transgressió, pot dir que es jove.

Surtin del bar, el text estava mix esgarriat amb un teresaputa escrit amb caràcters adolescents.

Un francès amb uniforme estiuenc, va interrompre les meves cabòries per informar-se sobre el motiu de la festa i de les roses.  Ofuscat amb la meva paret, li baix etzibar que era el dia de ?Sant Jordi, el transgressor?.

Coi, que havia dit!!!! Per justificar la meva marrada i tornar per la drecera, ja em teniu explicant les mil i una histories d?un personatge mitològic respectat per egipcis, àrabs i cristians. Benefactor d?exèrcits, protector de ciutats i reialmes, enamorador de princeses i emprat casa nostra com a símbol del triomf sobre el dracopressor.

No ser si el gavatx va entendre gran cosa.  Estic segur que el meu poeta de paret comparteix les meves reflexions.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 26 d'abril de 2007 per Josep Arasa

DILLUNS DE PASQUA, UN LLIBRE I UN PARELL D’AMICS

Deixa un comentari

He rellegit Com un despertar de la memòria de Teresa Costa-Gramunt.

Un llibre que navega entre la poesia narrativa i el somni dels clàssics.

La Teresa es una bona amiga i actual companya de l’Oriol Pi de Cabanyes. El dos junts han caminat un llarg i difícil camí.  

Amb l’Oriol hem compartit taula, casoris, clandestinitat, un llarg viatge per l’Ebre en la recerca de ceràmica, i l’amor al país. Amb la Teresa filosofia, vida privada, organització i amistat.

L’Oriol va conèixer la fama amb la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren emmarcada en el moviment contracultural  que després del 68 es va  importar.  La seva literatura era jove, rebel, diferent. Teníem trenta i tants anys menys.

En aquell moment ell vivia a Cal Rovirosa, un mas isolat i bonic al peu de la carretera que va de l’Arboç a Vilanova, els dos teníem diferent parella.  Un Dilluns de Pasqua compartirem la seva taula amb en Guillem Jordi Graells, l’autor i director teatral tan lligat al Lliure. A les postres, l’Oriol -en un rampell propi dels Pi- ens va demanar títols pel que escrivia i que cap de nosaltres havia llegit. Obedients, aportarem mil idees per a la seva aventura. Dues ampolles de cava després, la novel·la va créixer com També les formiguetes et cruspiran Dylan en un lunch fred.  

Una anècdota significativa del caràcter jove i agosarat de l’Oriol i del moment en que vivíem alguns sectors del país. Esta clar que a la Catalunya de fa trenta cinc anys, si tenies vint anys, un ideal i gent amb qui compartir-lo, era el millor lloc per creure que totes les il·lusions eren tangibles.

El país ha canviat i nosaltres també, aquelles parelles que creiem eternes han deixat pas a d’altres amors, d’aquells rampells en queda la memòria. La literatura de l’Oriol avui es més adulta, més convencional. La vida a apaivagat els rampells i ha marcat els seus texts. Els seus articles setmanals a la Vanguardia reflecteixen maduresa.

La Teresa s’ha empeltat de la literatura de l’Oriol.

Quants ens coneguérem amb la Teresa, ella era fràgil, blanca com a figura de porcellana i vivia un moment difícil. Lluïa guarniments propis de la seva condició, estàvem un davant de l’altre i durant l’hora llarga de la cerimònia no deixarem de interrogar-nos amb la mirada, Va ser el inici d’una amistat que encara perdura. En la primera conversa -i d’això ja fa molts anys- em va parlar de mil projectes i un desig: escriure, (o potser va parlar de crear??).

Durant anys s’ha barallat amb les paraules i ja ha publicat un bon grapat de llibres amb un estil molt particular. Cada un millor que l’anterior, més fresc, més poètic, més encisador. I el frec d’aquest anys amb l’Oriol ha donat a la seva literatura un regust que els apropa. És com aquells bons vins que al marge de la denominació d’origen, l’anyada, o la varietat que li dona una personalitat diferenciada, en el fons trobes el sabor de la bota de roure francès vell.

La Teresa és una poetessa de la memòria, l’Oriol un articulista profund i capficat. L’Oriol un home que busca mil preguntes a cada resposta, la Teresa un somni a cada paràgraf.

M’agradat Com un despertar de memòria.

En la dedicatòria del seu llibre, la Teresa m’escriu: per en Josep amb la complicitat de pensar i sentir la Vida amb majúscules.

Quan hagi d’escriure la vida en minúscules, dimitiré!!. Potser em faré romancer. Poeta pobra, poeta del tòpic que es l’únic que puc ser. I així humilment seguiré l’estel -cada cop més rutilant- de gent com la Teresa, la seva memòria, o de l’Oriol i els bons amics.

J.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 17 d'abril de 2007 per Josep Arasa

DECLARACIÓ D?OSLO: CAP A LA PROHIBICIÓ DE LES BOMBES DE DISPERSIÓ (del bloc de Raül Romeva, eurodiputat, 28/02/07)

Deixa un comentari

Hi ha països, i Noruega n?és un, que solen tenir un paper estrella en fer avançar Tractats Internacionals que són obvis i evidents per part d?amplis sectors de la societat civil mundial, però que determinats governs s?obsessionen en frenar o diluir. Noruega ja va tenir un paper clau en el Procés d?Ottawa contra les mines i el torna a tenir ara, en la lluita contra les bombes de dispersió

D?altres països, com l?Estat Espanyol, acostumen en canvi a amagar-se darrera la cortina del consens: Com que no hi ha consens, diuen, no podem anar més enllà, tot i que ja voldríem. El problema, però, és que cal que algú lideri i faci avançar aquest consens. I aquí és on sempre trobem els mateixos tirant del carro, i també els mateixos posant pals a la roda i, en el millor dels casos, pujant al carro quan aquest ja és imparable i, a més, fa patxoca. Pel què fa a temes de desarmament i de control del comerç d?armes l?Estats Espanyol és un dels habituals del segon grup.

Comento això arran de la reunió que va tenir lloc els passats 22 i 23 de febrer, a Oslo. Un grup d?Estats, d?organitzacions de Nacions Unides, el Comitè Internacional de la Creu Roja, la Cluster Munitions Coalition i altres organitzacions humanitàries es van trobar per discutir com dirigir de forma efectiva els problemes humanitaris causats per les bombes de dispersió. Es tractava de posar les bases del què ha de ser un Nou Tractat Internacional que prohibeixi aquesta mena d?armes indiscriminades (veure Cluster Munitions: Governments to Discuss New Treaty). Seguint la via marcada pel Tractat d?Ottawa contra les Mines, l?objectiu d?aquesta mena de trobades és fer que a la vista de les evidències, les probes i els testimonis, sigui cada vegada sigui més difícil per part de Governs (entre ells l?espanyol) i empreses fabricants negar que aquesta és un arma totalment indiscriminada, que vulnera la Convenció Internacional d?Armes Indiscriminades, i que per tant, ras i curt, cal que sigui prohibida.

Sort en tenim que hi hagi Noruegues, Costa Riques i Canadàs que, de tant en tant, ens donen alguna alegria i mantenen viva l?esperança de que, malgrat tot, el món és millorable.

Per a més informació sobre el problema, la campanya, i la postura dels diferents països, podeu consultar el lloc web de Stop Cluster Munition a http://www.stopclustermunitions.org

 Adjunto la Declaració d?Oslo (traduïda al català). 

Conferència d?Oslo sobre les Bombes de Dispersió (22 – 23 Febrer 2007) (?)Reconeixent les greus conseqüències causades per l?ús de les bombes de dispersió i la necessitat per una acció immediata, els Estats es comprometen a:

1. Concloure al 2008 un instrument internacional legal i vinculant que: 

(i) prohibeixi l?ús, la producció, la transferència i l?emmagatzematge de bombes de dispersió que provoquen danys inacceptables a la població civil, i

(ii) establir un marc per la cooperació i l?assistència que asseguri una adequada provisió d?atenció i rehabilitació als supervivents i a les seves comunitats, la neteja de les àrees contaminades, l?educació pel risc i la destrucció de totes les bombes de dispersió prohibides que estiguin emmagatzemades.  

2. Considerar iniciatives nacionals per redirigir aquests problemes. 

3. Continuar a redirigir els problemes humanitaris provocats per les bombes de dispersió en el marc del Dret Humanitari Internacional i en els Tractats rellevants.  

4. Reunir-se altre cop per continuar el treball, incloent Lima durant Maig/Juny i Viena durant Novembre/Desembre de 2007, i a Dublín a principis del 2008, i acollir l?anunci de Bèlgica d?organitzar una reunió a nivell regional.  

Oslo, 23 de Febrer 2007

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 d'abril de 2007 per Josep Arasa

EL TRIOMF DE LA MEDIOCRITAT

Deixa un comentari

L’estupidesa i la mediocritat tornen a triomfar.I el triomf s’allargassa geomètricament perquè els mediocres inconscients esdevenen estúpids.

A finals dels 70 i durant els 80 del segle passat, els estúpids -raça permanent- amagaven el cap. Els uns van aprendre la lliçó, d’altres hipòcritament callaven i alguns dissimuladament fins i tot escoltaven. Sortíem de la grisor del temps i els estúpids s’identificaven amb la dictadura. Dissabte sopava en una taula nostàlgica, on la meva veïna negava el dret a casar-se dels homosexuals, amb l’afegitó “a mi tan me fa, però??..”. Dos minuts desprès li donava l’esquena. Es absurda la cortesia amb els feixistes.

Ahir diumenge, dinant amb coneguts amb qui no mantinc masses afinitats però que són socialment representatius, olorava la nova broma que torna a envoltar un bon sector de la nostra societat. Moltes han estat les causes que han comportat el triomf social de l’estupidesa, la manipulació per part de politics, la desmobilització en profit d’uns pocs, l’alienació televisiva, la banalització dels valors, el permanent incentiu al consumisme, el desprestigi cultural, etc..

En amplis sectors socials, cada dia mes, triomfa el canviar sobre el reparar; el cartró pedra de Marina d’Or a la riquesa històrica; el perfum i els desodorants sobre els criteris sanitaris; el treballador sense formació davant del professional universitari; la fusta artificial guanya al moble antic de qualitat; el vehicle de marca es preferit al tranquil i no contaminant; la joguina cara a la joguina imaginativa; el preu d’un regal al present original i afectiu; el discurs de la tolerància cristiana a la rebel·lió imaginativa del 68; el conformisme a la critica; la passivitat de la televisió a la lectura i la curiositat científica; etc..

El conservadorisme ideològic esta a poc a poc penetrant en totes les capes socials i embolcallant-les d’estupidesa, en profit d’una oligarquia que tenalla els homes i llur historia.

Per molts torna a ser delicte lluitar per uns ideals i per un mon diferent, tornen a considerar desprestigiats els represaliats i la recerca d?identitat. El diumenge a taula a l?entorn de tanta estupidesa em baix sentir jove, necessari i amb ganes de mantenir-me viu.

Urgentment cal tornar a fer sonar les trompetes de Jericó. Relligar els capitans de la nova host. Una “intel.ligensia” ideològicament cohesionada, filosòficament avançada, capaç de retrobar noves ideologies i rellegir els clàssics, per a vèncer en una lluita regeneracionista diferenciada.

Avui, amb el regust agredolç dels calçots d’ahir, em sento feliç apropant-me a la web del bon amic José Ramon I. Alba, www.edicionessimbioticas.info on els estúpids i els mediocres no hi tenen cabuda. J.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 17 d'abril de 2007 per Josep Arasa

HISTÒRIES SOLIDARIES

Deixa un comentari

Un anònim Director d?un centre d?acollida explicava,  ?Ja fa mesos que cada 15 o 20 dies, apareix pel centre una senyora d?entre 60 i 70 anys amb una bossa plena de sucres. Ve a mig matí, els porta, pregunta pel seu contacte, els entrega i se?n va

Així, cada 15 dies, durant mesos. Ningú sap com es diu, ni d?on els treu, i tampoc li  preguntem. Cada dia al nostre centre d?acollida se serveixen uns 75 esmorzars per a persones sense llar. El sucre que acompanya el cafè és de la nostra voluntària desconeguda. Un dia va sonar el telèfon. Algú va preguntar pel responsable. soc jo, vaig contestar. I continuació em va explicar: Sóc la senyora que portava la bossa de sucres. Em trobo gran i no se si podré continua portant-los. Visc en una residència per a gent gran. Cada matí ens serveixen el cafè amb llet amb dos sucres i, cada dia, unes amigues i jo guardem un dels dos sucres  en una bossa. Podria venir algú a buscar-los?.No vull que les responsables de la residència se n?assabentin, perquè ens podrien treure un dels dos sucres i perjudicarien a la resta de residents. Quan ho vaig explicar al centre, els voluntaris que hi treballen van dir hem d?anar a buscar-los, i encara que tots treballant en diferents voluntariats, i tenen l?agenda plena, van fer un forat. I el dissabte 23 de desembre vaig trobar a la meva taula del despatx una bossa plena de sucres?.   Estiguem segurs que res no té un gust tan dolç com la solidaritat. Fem que el 2007 sigui per a cada un/una de nosaltres, un any solidari¡¡.   A.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 d'abril de 2007 per Josep Arasa