Stabat Mater

 

Stabat Mater

A mitjans gener, començàrem a assajar l’Stabat Mater del mestre Sandaran. Una vuitena de veus amb quatre cordes.
Seria una senzilla estrena mundial i un homenatge a la resistència cultural i humana de la dignitat del músic blasmat.

Finalment l’estrenàrem a Barcelona, a l’església de Pompeia dels Caputxins, amb l’ajut del pare Llimona i Joan Oliver entre l’escàs públic. Llegírem un incipient poema d’en Pau Riba com a preludi i una humil orquestra de cambra, dirigida per la filla del músic, fou un camí.
Tot plegat, ens conduiria a la blasfèmia més sincera, fou de fet, el reducte del més bell caos, de l’energia de la joventut presonera, puixant. Era la porta explosiva de la revolta òrfena de nord, de la pell del crit, del volgut silenci estèril de l’absurd, que les nits de vi i de carrers humits hostatjaven.

I així fou per un temps, perquè hi érem.

“Stabat Mater dolorosa
Justa crucem lacrimosa,
dum pendebat Filius”

Abril 2020

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *