Paisanatge Som ben diferents, l’únic nexe que tenim en comú, és que vivim xopats en la llum de cada dia. Alternem inequívocament sol i llunes, i com elles creixem, decreixem o ens acluquem, això sí, sense ordre ni lleis preestablertes. Tu, blanc llagut de perfils blaus, llasses les aigües somes, properes i netes,
El viatge I ja no volem res més. Crèiem saber el nom de les coses, de les campanes, dels arbres, dels pobles i la seva gent. A poc a poc, ens hem enfilat al campanar de l’isolament, d’allí enllà, pensàvem que dominaríem el tragí de l’anar i venir o els matins salobres
Som aquí Malfieu d’aquells que no recorden que són aquí, entre nosaltres, dins d’aquest paisatge, sota aquest cel, en aquest país i no cap d’altre. Malfieu d’aquells que no reconeixen allò que estimes, que canvien el nom dels pobles, de les flors, de les muntanyes i de les persones, que es befen de la tradició
Basques de cada dia. Darrera de cada cop, de cada humiliació, de cada esgarip, un puny tancat i en ell un crit de por, un clam de sang un gest d’oi, un clap de llum. Agost 20
Insistència Hi ha pressa per fer oblidar la llengua de la tribu, foscos presagis hi ha al rebost, quan es normalitza l’analfabetisme i s’hi conviu amb ell amb habitual complaença. És el col·lapse quan no es distingeix la fleca i l’abellarol, la mar pregona i l’aiguamoix som, la flaire i el miratge i els mots
Stabat Mater A mitjans gener, començàrem a assajar l’Stabat Mater de l’estimat mestre Sandaran. Una vuitena de veus amb quatre cordes. Seria una senzilla estrena mundial i un homenatge a la resistència cultural i humana de la dignitat del músic blasmat. Finalment l’estrenàrem a Barcelona, a l’església dels Caputxins de Pompeia, amb l’ajut del
Monarquia Corona de quatre mans; una branda una dalla, l’altra un fal·lus malalt, a tocar la robadora i darrera la de la sang. Abril de confí 20
El gest El gest és un plor eixut. És un símbol mut, el gest. El gest, no va més enllà del mim. No articula concrecions, el gest. El gest, insinua camins. Perfila la impotència, el gest El gest, ho diu tot de la por. Les institucions són un gest. El gest és un plor
Equidistància “… Experts a fer veure que estan per damunt del bé i del mal, n’hi ha molts que van d’equidistants per la vida però se’ls veu el llautó d’una hora lluny.” Quim Monzó, fragment d’un article a “La Vanguàrdia”. L’ofec tenalla la mirada, un roc punyent colpeja la consciència, abillat de tolerància i
Sembla que hem de callar. No és ben vist d’alcar la mà i amb veu tronadora, exigir als malaurats electes que no preservin llurs minses misèries per damunt de les mil passes, que menen a la frontera del prodigi, des de la llarga travessa de la llum tèrbola i closa, de l’esclavatge.
Obsolescència Aquell temps d’amistat, de confidències i vagareig pels carrers humits del barri vell, aquell fred d’hivern que no sentíem, aquells petons de revolta i blasfems, aquell impuls cap a la provocació permanent i la mirada desafiant, cercadora de l’escàndol dels benpensants i temorosos fills acomodats de la dictadura. Aquella ciutat fictícia que
Vencerem el Minotaure Quin llast infinit arrosseguem des de l’inici de les nostres paraules, quina vergonya sofrim; quina humiliació permanent! i malgrat tot, alcem llibres, escrivim cançons, i ens empeltem de cultura, mostrem allò que som als nostres hereus en un colpidor gest trencat perseverant. Dibuixem un permanent somrís mutant en el rostre, enganyem
Octubre de nou La tarda es pentina en un acte reflex i monòton que condueix a una sentència demolidora. Pasturen cavalls de tir al petit jardí de casa meva. Grinyolen les frontisses del finestral de la cuina, sense tramuntana. Tot sovint em preguntes quina hora és: sempre és quarts de vuit.
La bèstia Han passejat la bèstia podrida pels carrers imperials de la vila, paràsita de la paraula d’odi, de la Inquisició i el dol permanent L’han treta d’una tomba negra, gegantina i feixuga clova de sang, feta de llàgrimes d’esclaus i d’ossos d’afusellats. Els gossos assassins l’acompanyen i lladren lloances, un braç alçat momificat
Transmutació “En tindré prou Amb un sac de núvols prims I un llibre ple de rims escrit sense enrenou !” Josep Ramon Bach. El penell del temps reprèn la bruta bellesa transmutada, volàtil, i li retorna una nova energia inaudita. D’aquí i d’allà alça foscúries, clareja els cims i oculta les misèries