LLIBRE TERCER

Paisanatge

12 de juliol de 2021

    Paisanatge Som ben diferents, l’únic nexe que tenim en comú, és que vivim xopats en la llum de cada dia. Alternem inequívocament sol i llunes, i com elles creixem, decreixem o ens acluquem, això sí, sense ordre ni lleis preestablertes. Tu, blanc llagut de perfils blaus, llasses les aigües somes, properes i netes,

Llegir més

El viatge

4 de juliol de 2021

El viatge   I ja no volem res més.   Crèiem saber el nom de les coses, de les campanes, dels arbres, dels pobles i la seva gent.   A poc a poc, ens hem enfilat al campanar de l’isolament, d’allí enllà, pensàvem que dominaríem el tragí de l’anar i venir o els matins salobres

Llegir més

Som aquí

27 de gener de 2021

Som aquí Malfieu d’aquells que no recorden que són aquí, entre nosaltres, dins d’aquest paisatge, sota aquest cel, en aquest país i no cap d’altre. Malfieu d’aquells que no reconeixen allò que estimes, que canvien el nom dels pobles, de les flors, de les muntanyes i de les persones, que es befen de la tradició

Llegir més

Insistència.

2 de maig de 2020

Insistència Hi ha pressa per fer oblidar la llengua de la tribu, foscos presagis hi ha al rebost, quan es normalitza l’analfabetisme i s’hi conviu amb ell amb habitual complaença. És el col·lapse quan no es distingeix la fleca i l’abellarol, la mar pregona i l’aiguamoix som, la flaire i el miratge i els mots

Llegir més

Stabat Mater

30 d'abril de 2020

  Stabat Mater A mitjans gener, començàrem a assajar l’Stabat Mater de l’estimat mestre Sandaran. Una vuitena de veus amb quatre cordes. Seria una senzilla estrena mundial i un homenatge a la resistència cultural i humana de la dignitat del músic blasmat. Finalment l’estrenàrem a Barcelona, a l’església dels Caputxins de Pompeia, amb l’ajut del

Llegir més

El gest

21 de març de 2020

  El gest El gest és un plor eixut. És un símbol mut, el gest. El gest, no va més enllà del mim. No articula concrecions, el gest. El gest, insinua camins. Perfila la impotència, el gest El gest, ho diu tot de la por. Les institucions són un gest. El gest és un plor

Llegir més

Equidistància

21 de març de 2020

  Equidistància “… Experts a fer veure que estan per damunt del bé i del mal, n’hi ha molts que van d’equidistants per la vida però se’ls veu el llautó d’una hora lluny.” Quim Monzó, fragment d’un article a “La Vanguàrdia”. L’ofec tenalla la mirada, un roc punyent colpeja la consciència, abillat de tolerància i

Llegir més

Sembla que hem de callar

21 de març de 2020

  Sembla que hem de callar.   No és ben vist d’alcar la mà i amb veu tronadora, exigir als malaurats electes que no preservin llurs minses misèries per damunt de les mil passes, que menen a la frontera del prodigi, des de la llarga travessa de la llum tèrbola i closa, de l’esclavatge.  

Llegir més

Obsolescència

21 de març de 2020

  Obsolescència   Aquell temps d’amistat, de confidències i vagareig pels carrers humits del barri vell, aquell fred d’hivern que no sentíem, aquells petons de revolta i blasfems, aquell impuls cap a la provocació permanent i la mirada desafiant, cercadora de l’escàndol dels benpensants i temorosos fills acomodats de la dictadura. Aquella ciutat fictícia que

Llegir més

Vencerem el minotaure

21 de març de 2020

  Vencerem el Minotaure   Quin llast infinit arrosseguem des de l’inici de les nostres paraules, quina vergonya sofrim; quina humiliació permanent! i malgrat tot, alcem llibres, escrivim cançons, i ens empeltem de cultura, mostrem allò que som als nostres hereus en un colpidor gest trencat perseverant.   Dibuixem un permanent somrís mutant en el rostre, enganyem

Llegir més

Octubre de nou

21 de març de 2020

  Octubre de nou   La tarda es pentina en un acte reflex i monòton que condueix a una sentència demolidora.   Pasturen cavalls de tir al petit jardí de casa meva. Grinyolen les frontisses del finestral de la cuina, sense tramuntana.   Tot sovint em preguntes quina hora és: sempre és quarts de vuit.

Llegir més

La bèstia podrida

21 de març de 2020

  La bèstia Han passejat la bèstia podrida pels carrers imperials de la vila, paràsita de la paraula d’odi, de la Inquisició i el dol permanent L’han treta d’una tomba negra, gegantina i feixuga clova de sang, feta de llàgrimes d’esclaus i d’ossos d’afusellats. Els gossos assassins l’acompanyen i lladren lloances, un braç alçat momificat

Llegir més

Transmutació

21 de març de 2020

  Transmutació “En tindré prou Amb un sac de núvols prims I un llibre ple de rims escrit sense enrenou !” Josep Ramon Bach.   El penell del temps reprèn la bruta bellesa transmutada, volàtil, i li retorna una nova energia inaudita.   D’aquí i d’allà alça foscúries, clareja els cims i oculta les misèries

Llegir més