Som aquí Malfieu d’aquells que no recorden que són aquí, entre nosaltres, dins d’aquest paisatge, sota aquest cel, en aquest indret i no cap d’altre. Malfieu d’aquells que no reconeixen allò que estimes, que canvien el nom dels llocs, de les flors, de les muntanyes i de les persones, que es befen de la tradició
Basques de cada dia. Darrera de cada cop, de cada humiliació, de cada esgarip, un puny tancat i en ell un crit de por, un clam de sang un gest d’oi, un clap de llum. Agost 20
Stabat Mater A mitjans gener, començàrem a assajar l’Stabat Mater de l’estimat mestre Sandaran. Una vuitena de veus amb quatre cordes. Seria una senzilla estrena mundial i un homenatge a la resistència cultural i humana de la dignitat del músic blasmat. Finalment l’estrenàrem a Barcelona, a l’església dels Caputxins de Pompeia, amb l’ajut del
Monarquia Corona de quatre mans; una branda una dalla, l’altra un fal·lus malalt, a tocar la robadora i darrera la de la sang. Abril de confí 20
Equidistància “… Experts a fer veure que estan per damunt del bé i del mal, n’hi ha molts que van d’equidistants per la vida però se’ls veu el llautó d’una hora lluny.” Quim Monzó, fragment d’un article a “La Vanguàrdia”. L’ofec tenalla la mirada, un roc punyent colpeja la consciència, abillat de tolerància i
Sembla que hem de callar. No és ben vist d’alcar la mà i amb veu tronadora, exigir als malaurats electes que no preservin llurs minses misèries per damunt de les mil passes, que menen a la frontera del prodigi, des de la llarga travessa de la llum tèrbola i closa, de l’esclavatge.
Vencerem el Minotaure Quin llast infinit arrosseguem des de l’inici de les nostres paraules, quina vergonya sofrim; quina humiliació permanent! i malgrat tot, alcem llibres, escrivim cançons, i ens empeltem de cultura, mostrem allò que som als nostres hereus en un colpidor gest trencat perseverant. Dibuixem un permanent somrís mutant en el rostre, enganyem
La bèstia Han passejat la bèstia podrida pels carrers imperials de la vila, paràsita de la paraula d’odi, de la Inquisició i el dol permanent L’han treta d’una tomba negra, gegantina i feixuga clova de sang, feta de llàgrimes d’esclaus i d’ossos d’afusellats. Els gossos assassins l’acompanyen i lladren lloances, un braç alçat momificat
Transmutació “En tindré prou Amb un sac de núvols prims I un llibre ple de rims escrit sense enrenou !” Josep Ramon Bach. El penell del temps reprèn la bruta bellesa volàtil, i li retorna una nova energia . D’aquí i d’allà alça foscúries, clareja els cims i oculta les misèries d’aquestes
Un altre Onze de setembre, pous, galeries fosques, cases violades, llampecs negres, llavis esgarrinxats, turments i botxins i els absents. Com cada dia, cercant la sortida de l’esclafador Hades. Prem-me la mà. 11 de setembre de 2019
Molló On és el camí de perseverança i de dolor de Macià Companys i Barrera? La vedruna, cega com un mirall, ja no és cap referent, l’altiu promontori que li servia de talaia, fa anys que jau abatut pel silenci dels blats i les civades i ha esdevingut arena. Trobar un
Al crepuscle A tots els perseguits per ser catalans Aquest llop de les genives roges i ullals com coltells de matancer, és vell com el mal, coneix totes els viaranys, totes les dreceres, llegeix totes les mirades i ou tots els murmuris de l’aire, comprèn el detall de les tonalitats del silenci. Ha
Apunt de poema present L’altre dia parlava del model caduc que representen els partits polítics, i ahir, de manera casual, vaig trobar aquest text de l’admirat Joseph Beuys, del 1971: -El temps dels partits polítics s’ha acabat. -Els partits polítics són el problema principal. -Els partits no representen l’interès real del poble. -El poble
Ésser maligne Vomitarem glops de sutzor calenta sobre el teu ventre blanc de greix podrit de inacabable tirania, rei de la merda. T’emplenarem la boca amb tots el fàstics que has infantat, amb dinasties de paràsits que engendraven paneroles. Colgarem en sofre encès tota despòtica paraula que dels teus llavis malalts de
Prou planys, gent No parlem, ara, d’espoli econòmic ni cultural. És dignitat, dignitat elemental. Cada dia, ens insulten greument. Cada dia ofenen la nostra manera de viure. Cada dia menteixen sobre allò que fem. Cada dia ens imposen la seva voluntat. Cada dia humilien els nostres representants. Cada dia deformen el nostre quefer. Cada