Paisanatge Som ben diferents, l’únic nexe que tenim en comú, és que vivim xopats en la llum de cada dia. Alternem inequívocament sol i llunes, i com elles creixem, decreixem o ens acluquem, això sí, sense ordre ni lleis preestablertes. Tu, blanc llagut de perfils blaus, llasses les aigües somes, properes i netes, del
El viatge I ja no volem res més. Crèiem saber el nom de les coses, dels arbres, de les campanes, dels pobles i la seva gent. A poc a poc, ens vam enfilar al campanar de l’isolament, i d’allí enllà, pensàrem que dominaríem el tragí de l’anar i venir o els
El President és cadascú de nosaltres. En quina llengua fosca ens parlen? llengua d’imperatius i de llampecs negres. Llengua de sabres i de tribunals suprems. Adés adés entre avetoses i olivets nerets i sureres, congestes i sulsures, Miravet i Cardona. La Barceloneta i Salt. Per més que ens abracin, que ens
Som aquí Malfieu d’aquells que no recorden que són aquí, entre nosaltres, dins d’aquest paisatge, sota aquest cel, en aquest indret i no cap d’altre. Malfieu d’aquells que no reconeixen allò que estimes, que canvien el nom dels llocs, de les flors, de les muntanyes i de les persones, que es befen de la tradició
Basques de cada dia. Darrera de cada cop, de cada humiliació, de cada esgarip, un puny tancat i en ell un crit de por, un clam de sang un gest d’oi, un clap de llum. Agost 20
Insistència Hi ha pressa per fer oblidar la llengua de la tribu, foscos presagis hi ha al rebost, quan es normalitza l’analfabetisme i s’hi conviu amb ell amb habitual complaença. És el col·lapse quan no es distingeix la fleca i l’abellarol, la mar pregona i l’aiguamoix som, la flaire i el miratge i els mots
Stabat Mater A mitjans gener, començàrem a assajar l’Stabat Mater de l’estimat mestre Sandaran. Una vuitena de veus amb quatre cordes. Seria una senzilla estrena mundial i un homenatge a la resistència cultural i humana de la dignitat del músic blasmat. Finalment l’estrenàrem a Barcelona, a l’església dels Caputxins de Pompeia, amb l’ajut del
Monarquia Corona de quatre mans; una branda una dalla, l’altra un fal·lus malalt, a tocar la robadora i darrera la de la sang. Abril de confí 20
Indicis i precs Immers en aquest abrusador encanteri d’aspra vellúria, envoltat d’arbres de brancam torturat, a la plana de la sirena i el pastor, arriba un silenci impur que ens duu l’àngel sense ales i anuncia el buit clos de la solitud on el temps de reflectir-nos en el mirall d’argent i d’udols,
El gest El gest és un plor eixut. És un símbol mut, el gest. El gest, no va més enllà del mim. No articula concrecions, el gest. El gest, insinua camins. Perfila la impotència, el gest El gest, ho diu tot de la por. Les institucions són un gest. El gest és un plor
Equidistància “… Experts a fer veure que estan per damunt del bé i del mal, n’hi ha molts que van d’equidistants per la vida però se’ls veu el llautó d’una hora lluny.” Quim Monzó, fragment d’un article a “La Vanguàrdia”. L’ofec tenalla la mirada, un roc punyent colpeja la consciència, abillat de tolerància i
Sembla que hem de callar. No és ben vist d’alcar la mà i amb veu tronadora, exigir als malaurats electes que no preservin llurs minses misèries per damunt de les mil passes, que menen a la frontera del prodigi, des de la llarga travessa de la llum tèrbola i closa, de l’esclavatge.
Obsolescència Aquell temps d’amistat, de confidències i vagareig pels carrers humits del barri vell, aquell fred d’hivern que no sentíem, aquells petons de revolta i blasfems, aquella pulsió cap a la provocació permanent i la mirada desafiant, cercadora de l’escàndol dels benpensants i temorosos fills acomodats de la dictadura. Aquella ciutat fictícia que
Octubre de nou La tarda es pentina en un acte reflex i monòton que condueix a una sentència demolidora. Pasturen cavalls de tir al petit jardí de casa meva. Grinyolen les frontisses del finestral de la cuina, sense tramuntana. Tot sovint em preguntes quina hora és: sempre és quarts de vuit. El diumenge de
La bèstia Han passejat la bèstia podrida pels carrers imperials de la vila, paràsita de la paraula d’odi, de la Inquisició i el dol permanent L’han treta d’una tomba negra, gegantina i feixuga clova de sang, feta de llàgrimes d’esclaus i d’ossos d’afusellats. Els gossos assassins l’acompanyen i lladren lloances, un braç alçat momificat