Blocs de VilaWeb

Stabat Mater

A mitjans gener, començàrem a assajar l’Stabat Mater de l’estimat mestre Sandaran. Una vuitena de veus amb quatre cordes.
Seria una senzilla estrena mundial i un homenatge a la resistència cultural i humana de la dignitat del músic blasmat.

Finalment l’estrenàrem a Barcelona, a l’església dels Caputxins de Pompeia, amb l’ajut del pare Llimona i Joan Oliver entre l’escàs públic. Llegírem un poema com a preludi d’un jove Pau Riba i una humil orquestra de cambra, dirigida per la filla del músic, va esgarrinxar la fictícia pau d’encens d’aquell diumenge i ens transportà més enllà de la sublim altivesa de l’amor propi recuperat. Fou un camí de llum.

Tot plegat, ens conduiria a la blasfèmia més sincera, fou de fet, el reducte del més bell caos, de l’energia de la joventut presonera, puixant. Era la porta explosiva de la revolta òrfena de nord, de la pell del crit, del volgut silenci estèril de l’absurd, que les nits de vi i de carrers humits hostatjaven.

I així fou per un temps, perquè hi érem.

“Stabat Mater dolorosa
Justa crucem lacrimosa,
dum pendebat Filius”

Abril 2020