Feina de sapa

Aquesta tarda llegia unes pàgines d’Un petit món del Pirineu, de Josep Pla (Obra Completa 27). En concret, d’un dels tres llibres que aplega aquest volum, Mieres i la Garrotxa, en llegia un capitolet titulat “La revolució i la guerra dels remences” (pàg. 253-262). El que narra Josep Pla en aquelles pàgines, seguint Jaume Vicens Vives, és una lluita senzilla i clara que a la vegada es complica per un joc d’interessos econòmics i polítics complexíssim, segurament una situació més complexa que la que vivim avui.

Feliçment, les assemblees de pagesos de remença van triomfar, després de moltes vicissituds, i el seu triomf va propiciar una societat menys desigual i més pròspera durant uns quants segles –i potser un fons de llibertat personal que ha perdurat al país, indestructible… Tot d’una, mentre llegia, he recordat que, el dia 10 gener, a la sessió d’investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, hi va haver alguna referència als remences… Sí!, localitzada, a les pàgines 11-12 del Diari de sessions del Ple del Parlament de Catalunya d’aquell dia. Són paraules del mateix Puigdemont, que esmenta la seva experiència com a alcalde de Girona, la història de la ciutat i de les terres que l’envolten, i acaba referint-se a la revolució remença:

Girona és també la porta per la qual Catalunya ha entrat en el Registre de la Memòria del Món de la UNESCO, gràcies al Llibre del sindicat remença, del segle XV. Faig aquestes referències no només pel caràcter històric, sinó perquè tenen a veure amb el present. Avui, un gironí pot esdevenir el cent-trentè president d’una institució que va iniciar un altre gironí. Vol dir que no som un invent de la Constitució ni de la Transició. Avui ens volem sobirans per ajudar la nostra gent, de la mateixa manera que ho van fer els més de deu mil pagesos de remença que es van anar reunint en assemblea durant mesos en les diferents parròquies de les diòcesis de Catalunya per defensar els seus drets i esdevenir així, tal com ha reconegut la UNESCO recentment, el primer precedent de la humanitat de la lluita de les classes populars per abolir la servitud. El llibre comença amb una frase en llatí que els la llegiré traduïda perquè entenguin la importància que la UNESCO ja ha conferit a aquest document, que és a l’Arxiu Municipal de Girona, el Llibre del sindicat remença de Girona: «Els mals usos són, en tots els sentits, absolutament horribles a la llei de la natura, a les escriptures i al precepte diví.». Per tant, al segle XV ja hi havia gent que es reunia en assemblea per lluitar contra una gent que oprimia i que els coartava una llibertat, i que se’n van sortir, malgrat que en aquell cas s’havien de revelar contra el poder. I ho feien per un capteniment que després, molt temps després, altres, a través de les declaracions universals dels drets de l’home, recollirien, amb un testimoni que tenim l’honor de tenir a casa nostra i que ens diu que no podem oblidar el passat perquè en ell hi ha una part del futur i de la justificació del perquè fem les coses.

Les línies finals d’aquesta citació al·ludeixen, entre altres textos, a la Declaració dels drets de l’home, que a la vegada s’inspira en Thomas Jefferson i en la Declaració d’independència dels Estats Units. A l’assaig de la V de l’agost de 2014 que vam fer a la plaça de Sants, vam transposar quasi literalment la Declaració nord-americana, canviant-hi els Estats Units per Catalunya, en forma de Manifest per la victòria, un exercici diguem-ne de retorn estimulant. — No estic gaire pendent dels mitjans de comunicació, els darrers dies. Llegeixo. Prendre distància ajuda a rumiar.