“Fins que no aconseguim la paritat de gènere, ens cal un museu que exhibeixi les obres de les dones artistes, per defensar que siguin millor representades en museus, galeries i exposicions d’art”.

Amb aquestes contundents afirmacions, Susan Fisher Sterling, directora del Museu Nacional de Dones en les Arts de Washington (NMWA, National Museum of Women in the Arts) va respondre, en una entrevista recent, la pregunta de si calia que existís un museu dedicat de forma específica a les dones artistes.

D’acord amb les dades que aporta la conservadora, al món anglosaxó, un 25% de les exposicions temporals als grans museus estan dedicades a les dones artistes. En les galeries d’art de ciutats com Nova York o Los Ángeles, el 32% de les obres exposades és de dones, proporció que en el cas de les col·leccions permanents dels museus és molt més restringida. Una dada més: entre el centenar d’artistes més cotitzats dels darrers anys, només es troben els noms de cinc dones.

Museu Nacional de Dones en les Arts de Washington (Foto de Lee Stalsworth)

El biaix de gènere no es produeix només, doncs, en l’art del passat sinó que, en el present, les artistes emergents tenen menys oportunitats per fer conèixer els seus treballs que els seus iguals homes. Si tenim en compte que el nombre de dones que cursen estudis artístics ha crescut considerablement i que en molts àmbits superen al d’homes; la seva presentació en mostres i galeries, en canvi, està molt per sota d’aquesta realitat.

El cert és que l’accés progressiu de les dones als ensenyaments artístics i els canvis socials no s’han traduït en una visibilitat més gran ni en una paritat de la representació de les artistes en les col·leccions. De fet, la direcció dels grans museus, amb excepcions, ha estat en mans d’homes de forma aclaparadora. En el món anglosaxó, Frances Morris ha estat recentment nomenada directora de la Tate Modern de Londres; Penelope Curtis ho havia estat de la Tate Britain; i a l’àrea de Washington, a banda de la ja esmentada Sterling, dotze dones més lideren importants museus. Una major diversitat en les posicions de lideratge pensem que pot tenir una influència positiva en la diversitat de les manifestacions que mostren aquestes institucions, ja sigui en les col·leccions permanents com temporals.

El període de les primeres avantguardes a Rússia és un moment fascinant de la història de l’art del segle XX. I és una època en què el treball de les dones artistes adquireix una nova dimensió. Ekster, Gontxarova, Rózanova, Udàltsova, Popova, Stepànova, Delaunay (nascuda Sarah Ilinitchna Stern), entre d’altres, no van formar un grup homogeni ni tenen trajectòries ni procedències comunes, però van tenir un pes específic en l’art rus d’avantguarda.

L’any 2000 es va fer una exposició al Museu Guggenheim de Bilbao titulada “Les amazones de l’avantguarda”, amb una magnífica selecció de les obres de sis d’aquestes artistes. L’historiador de l’art John Ellis Bowlt, especialista en art rus d’avantguarda i un dels comissaris de la mostra, va dir que el pes d’aquestes dones artistes no té precedents ni va ser comparable amb el que va passar en altres països europeus: “No hi va haver prejudicis ni censures per part dels seus col·legues masculins. Van ignorar, si es pot dir així, el fet que eren dones”. Van ser tractades, en definitiva, en igualtat de condicions en un moment socialment i culturalment revolucionari.

Aleksandra Ekster, Blau, negre, vermell (1918)

Malgrat la seva modernitat i la qualitat de les seves propostes, cal dir que la inicial igualtat d’oportunitats no s’ha traduït en una consideració igualitària dins el relat històric de l’art. Noms com els de Kandinski, Chagall, Malèvitx, Lissitzky o Rodtxenko (per cert, parella de Stepànova), per citar-ne uns pocs, acaparen els capítols referents a les avantguardes russes, en què les dones artistes resten força invisibilitzades. En síntesi, la fortuna crítica s’ha encarregat de desvalorar el meritori treball d’aquestes artistes.

La mostra abans citada va ajudar a fer visible l’extraordinària qualitat de les propostes de les dones artistes, tot respectant les trajectòries individuals. Altres exposicions han donat valor a aquestes artistes, com és el cas de la que va tenir lloc al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid l’any 2011. Aquest museu té la col·lecció d’art soviètic més important de l’estat, dins la qual es troben obres d’algunes de les artistes citades, com la magnífica pintura “Vestits simultanis” (1925), de Sonia Delaunay, que es va poder veure l’any 2016 a la Fundació Miró de Barcelona, a l’exposició “Fi de partida“. De fet, Sonia Delaunay, a diferència de la seva parella, Robert Delaunay, no va rebre reconeixement fins al final de la seva vida.

Sonia Delaunay, Vestits simultanis (1925)

Una de les nostres artistes preferides és Aleksandra Ekster (1882-1949). Va néixer a la ciutat bielorussa de Biełastok, avui Polònia, tot i que la seva vida va transcórrer entre diverses capitals europees: Kíev, Moscou, París, Sant Petersburg i Viena. Ekster és probablement l’artista d’avantguarda més experimentadora, associada a diversos “ismes” (suprematisme, futurisme, cubisme…), a banda del fet que va conrear tècniques i modalitats molt diverses, des del disseny de vestuari a la il·lustració de llibres, passant per la pintura, l’escenografia o la construcció de marionetes. Des de #DonesArtistes, reivindiquem el seu nom i us animem a endinsar-vos en la seva prolífica obra, cada cop més reconeguda.

Esbòs d’Aleksandra Ekster (De Aleksandra Ekster – e-mail от Н.Д. Лобанова-Ростовского, CC BY-SA 3.0)

Aleksandra Ekster, Ballarina espanyola (marioneta) (1926)

Judith Scott (1943-2005), sobre la qual vàrem parlar recentment, ha estat considerada una artista “outsider”, que ha crescut aïllada i fora d’influències externes, independent i autopropulsada, amb un caràcter individual i inclassificable. El seu art revela una visió personal única, sense aparents referents o influències artístiques i culturals formals. L’art de Judith Scott s’ha vinculat amb el concepte d’art marginal o Art brut. Però, hi ha un art marginal? Què vol dir ser als marges de l’art?

Quan es veu l’artista Judith Scott en ple procés creatiu (molt recomanable el documental ¿Qué tienes debajo del sombrero?), no hi ha un gest purament automàtic, sinó que hi ha presa de decisions, elecció conscient de colors, formes i textures i el mateix plaer creatiu que en qualsevol procés artístic. Com en l’art d’acció, el procés és tant o més important que el resultat. Les seves obres són el reflex del seu món interior i tenen el poder d’interpel·lar l’espectador com qualsevol altra creació artística.

Quan parlem de l’art als marges (aquí ens agrada més parlar de l’art de l’alteritat), estem invocant un art creat fora dels límits de la cultura oficial. Va ser l’artista Jean Dubuffet qui va encunyar el concepte d’Art brut, per descriure les manifestacions artístiques de pacients d’hospitals psiquiàtrics. Més endavant, aquest concepte va incloure també l’artista “outsider”, que desenvolupa la seva tasca fora de les institucions artístiques establertes, responent a una motivació sovint personal i única, i donant lloc a una producció poc convencional. Per Dubuffet aquest tipus d’art revelava el potencial creatiu de totes les persones, que sovint es veia anul·lat per les normes o bé per la manca d’estímuls (pensem, per exemple, si el talent creatiu es potencia prou des de l’escola).

By Art Comments – Flickr: Judith Scott, CC BY 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=16352046

Si és art tot allò que la societat considera que és art, Judith Scott no és una “outsider”, ja que la seva obra ha estat considerada artísticament valuosa per ser mostrada en col·leccions temporals i permanents. Si la definició d’art marginal se centra en els artistes les obres dels quals “reflecteixen estats mentals, idiosincràsies particulars o elaborats mons de fantasia”, molts artistes tenen cabuda en aquesta definició. Van Gogh va ser un “outsider”, també, i en canvi des de fa molt temps forma part de la història oficial de l’art. La marginació es produeix quan la visió que s’imposa de l’art no deixa escletxes perquè hi càpiga la divergència. Llavors allò divergent se situa als marges i només es visibilitza allò que és convergent. Si les col·leccions dels museus no mostren les divergències, les mirades de l’alteritat (dels artistes “altres” que no convergeixen amb la visió majoritària) seguiran invisibilitzades. Però, ser-hi, hi són. I en aquest art de l’alteritat, també parlem de l’art de les dones, l’art de pobles no occidentals, l’art de determinats col·lectius minoritaris, etc. Cada cop més museus inclouen aquest tipus d’artistes, perquè formen part de la societat i interpel·len tothom.

Vaig conèixer l’obra de Judith Scott de forma casual, llegint uns articles sobre artteràpia. Es pot dir que Judith Scott va descobrir que l’art podia servir-li com a manera d’expressió i canalització de la seva creativitat a partir del seu ús terapèutic, en el Creative Growth Art Center d’Oakland, a Califòrnia, una organització sense ànim de lucre que atén artistes amb discapacitats físiques i mentals, proporcionant un entorn d’estudi professional per a la creació i l’exposició de les seves obres.

Judith Scott (1943-2005) va néixer en una família de classe mitjana d’Ohio, on es va criar juntament amb la seva germana bessona Joyce. A diferència de Joyce, Judith va néixer amb la síndrome de Down. Durant la seva infància, va patir la febre escarlatina, que li va fer perdre l’audició. El fet que fos sordmuda no es va conèixer fins molt més tard a la seva vida i la manca de tractament va fomentar el seu aïllament. Als set anys, va ser enviada a una institució estatal d’Ohio on va romandre fins que, 35 anys més tard, la seva germana en va aconseguir la tutel·la. El 1987, la família va inscriure Judith al Creative Growth Art Center i allà va descobrir la seva passió i talent per a l’art, creant escultures abstractes amb l’ús d’objectes i de fibres tèxtils.

L’art de Judith Scott és fàcilment recognoscible. Es tracta d’objectes recollits i embolcallats amb una trama de fibres i fils de colors que es lliguen amb nusos, creant escultures de diverses formes. La seva manera de crear ha estat comparada amb la d’una aranya que teixeix compulsivament, o el procés de fabricació d’un capoll, o l’acció de cabdellar. Els fils entortolligats donen lloc a construccions i figures totèmiques, algunes de les quals presenten parelles d’objectes que es relacionen amb la seva experiència com a germana bessona.

Durant divuit anys, Judith va treballar de manera incansable, produint més de dos-centes peces. L’any 1999 va fer una exposició, la primera d’una llarga sèrie de mostres que li van permetre rebre el reconeixement internacional. Es troba obra seva a les col·leccions permanents de diversos museus europeus i nordamericans, entre els quals, el MOMA i el Museu de Folk Art (Nova York) i la Col·lecció d’Art Brut (Laussanne). També ha estat protagonista de moltes exposicions pòstumes, la darrera de les quals, Viva Arte Viva, a la Biennal de Venècia (2017).

By Dr.John Cooke – Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=45654532

La seva germana Joyce va escriure un llibre autobiogràfic, Entwined – Sisters and secrets in the life of artist Judith Scott, part del qual es pot consultar des d’aquest web.

L’any 2006, Lola Barrera i Iñaki Peñafiel van realitzar el documental ¿Qué tienes debajo del sombrero? sobre la vida de l’artista. L’esment al barret es deu al fet que Judith sovint vestia grans i originals barrets quan treballava. És una aproximació molt recomanable, íntima i suggerent a la vida i a l’obra d’aquesta artista.

(part del text del post està extret de l’entrada al viquipèdia en català, realitzada a partir de la contribució de @donesartistes)

Joana Biarnés és una fotoperiodista “recuperada”, que brilla amb llum pròpia en l’exposició “Joana Biarnés, a contracorrent“, al Palau Robert (Barcelona), amb una selecció de 90 fotografies del seu ampli llegat fotogràfic que corresponen a la seva feina professional al diari “Pueblo”, des del 1963 fins al 1973, durant la mal anomenada època de l'”aperturisme” tardofranquista, una època que transita entre el desig de llibertat i l’immobilisme del règim, però també de la pròpia societat.

Joana Biarnés (Terrassa, 1935) és considerada la primera fotorreportera del periodisme català i espanyol. Sensible, moderna i irònica, així la defineix qui va ser el seu referent, el fotògraf Ramon Masats. Va ser una dona a contracorrent en un món, el de la fotografia (i, especialment, el del fotoperiodisme), profundament masculí i sovint hostil per a les dones.

La mirada fotogràfica de Joana Biarnés va captar una societat, la del final del franquisme i els inicis de la democràcia, que en molts aspectes mostra canvis ostensibles, si més no en superfície, però que es manté conservadora en essència. Quan Biarnés fotografia altres dones, sempre hi veiem una mirada digna, propera i irònica, que només pot explicar-se per la seva gran capacitat d’empatia, com es pot veure en la sèrie de fotos “Folclóricas contra finolis”, que retrata el partit benèfic que van jugar Lola Flores i Rocío Jurado, entre d’altres (suposem que en el bàndol de les folklòriques), al camp de futbol de Vallecas, l’any 1971.

Val la pena veure el vídeo que hi ha al final del recorregut, en què Biarnés explica com va iniciar la seva relació amb el fotoperiodisme de manera atzarosa. El mateix atzar que va permetre que l’any 2012, amb motiu de la commemoració del 50 aniversari de les riuades del Vallès, un periodista terrassenc, Cristóbal Castro, redescobrís les imatges que Biarnés va captar del tràgic esdeveniment. La fotoperiodista també parla de la malaltia ocular que li fa perdre visió de manera progressiva: “Ara que només tinc un 30% de visió és quan veig que és cert allò que diuen que els fotògrafs disparem amb el cor”. És una sort que Joana Biarnés hagi estat recuperada i valorada de nou.

Ara fa un any i escaig, un col·lectiu de dones de Catalunya iniciàvem el compte de twitter @donesartistes, per reivindicar la dignitat i visibilitat de l’art fet per les dones arreu del món, present i passat.

La idea era promoure l’ús dels hashtags #DonesArtistes #MujeresArtistas #WomenArtists en tot tipus d’espais artístics i culturals (col·leccions temporals i permanents, art urbà, concerts, films, teatre, esdeveniments…) per fer visible d’obra de dones, preferentment en diferents àmbits de l’art i de la cultura, però estenent la nostra mirada a qualsevol altra creació i producció.

Amb la mateixa idea reivindicativa, iniciem aquest blog, dins blocs.mesvilaweb.cat, per tenir un canal de comunicació més personal i alhora obert a altres usuaris i usuàries que vulguin compartir opinions i estudis, propis o aliens, sobre #DonesArtistes.