Dones artistes

Reivindiquem la dignitat i visibilitat de l'art fet per les dones arreu del món, present i passat. Useu hashtag #DonesArtistes #MujeresArtistas #WomenArtists

Anaïs Napoleon, més enllà del nom comercial

2
Publicat el 28 de juny de 2018

La companyia fotogràfica “Napoleon” de Barcelona és prou coneguda dins la història recent de la ciutat. El segell de l’empresa es pot veure en el revers de moltes fotografies antigues dels nostres avantpassats i també dels desconeguts que es mostren involuntàriament en tendes i mercats d’antiguitats. El que és menys conegut és que al darrere de la companyia hi va haver una dona, narbonesa d’origen, anomenada Anaïs Tiffon, més coneguda amb el nom comercial de l’empresa: Napoleon.

L’origen i la personalitat d’Anaïs eren força desconeguts fins fa uns anys, però les diverses recerques recents, sobretot les de la historiadora de l’art Mari Santos García Felguera, ens n’han proporcionat una imatge més nítida. Anaïs Tiffon, nascuda a Narbona el 1831, va emigrar a Barcelona amb la seva família l’any 1846. El pare, barber i pedicur, instal·là el seu negoci en la Rambla de Santa Mònica d’una ciutat on ja existia una comunitat estrangera considerable, sobretot d’italians i francesos, que cercaven mercats per a nous negocis en una urbs bulliciosa i oberta a la modernitat.

Anaïs va heretar, probablement, el caràcter emprenedor del pare i, conjuntament amb el seu marit, Antonio Fernández Soriano, que havia après l’art de la fotografia a París, va fundar una de les nissagues de fotògrafs més importants de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, la Companyia Fotogràfica “Napoleon”, un nom comercial amb ressò francès. Va morir a Barcelona el 1912, però el negoci va ser continuat, augmentat, pels descendents. A Barcelona, des del 2014, un dels jardins d’interior d’illa -d’on s’han extret les imatges- porta el seu nom.

Malgrat les dades biogràfiques obtingudes per la recerca, és difícil dilucidar quin és el paper real que va exercir Anaïs dins el negoci compartit amb el seu marit, en un ofici, el de la fotografia, que en aquells moments requeria del treball en equip. Així doncs, no se sap del cert si era Antonio Fernández qui retratava i era Anaïs qui retocava i acoloria els daguerrotips i confeccionava les targetes de visita que incloïen fotografies, però el cert és que tots dos apareixen per igual com a propietaris del negoci i per aquest motiu Anaïs és considerada com una de les primeres dones que van especialitzar-se en els daguerrotips a Espanya. En l’exposició “Pioneres de la fotografia a Espanya“, comissariada per Mary Nash i Colita i impusada per l’Institut Català de les Dones, Anaïs és la dona fotògrafa més antiga; la més moderna és Joana Biarnés, fotògrafa a qui vàrem dedicar el nostre primer post.

L’art dels altres (i de les altres)

0
Publicat el 4 de juny de 2018
En la història de l’art que estudiàvem a la facultat a penes es consideraven les obres d’art produïdes fora de la cultura occidental. En alguns casos, es tractaven algunes obres d’art no occidental en funció de la seva contribució als estils artístics d’Occident: és el cas de l’art japonès o africà, per citar-ne dos exemples. En aquest món interconnectat, cada cop és més necessari superar aquesta visió etnocèntrica i es proposen apropaments a la història de l’art més universals i que deixen enrere els cànnons i estils occidentals per assumir una mirada sense prejudicis a unes formes artístiques diverses i complexes.

Però hi ha un altre concepte de l'”altre” que es refereix a aquells artistes inclassificables que, dins la modernitat occidental, han nedat contracorrent. Qualificats com a rars, singulars, heterodoxos, subversius, sovint han quedat oblidats o silenciats i alguns han estat rescatats post-mortem. Entre les causes de la seva “raresa” hi ha el gènere: dones que creaven (i creen) fora de les normes, dins un món essencialment masculí o dissenyat per homes, amb repertoris molt personals i amb una obra dispersa o incompleta, que cal cercar amb fonts documentals alternatives.

Una categoria molt propera a la “raresa” (en tant que singularitat o que no segueix el cànnon) seria la d’art brut o marginal, terme definit per Jean Dubuffet per descriure les creacions artístiques al marge de l’ortodòxia i, més concretament, l’art fet pels malalts psiquiàtrics, tot i que el terme s’ha ampliat a altres esferes: artistes autodidactes, marginats o inadaptats, persones amb discapacitats, però també es pot entendre l’art dels infants o dels ancians, o un art popular i “primitiu” (en contraposició a l’art culte), o de classes socials desfavorides, minories ètniques o col·lectius discriminats.

Hi ha diverses col·leccions d’art brut, com la Col·lecció d’Art Brut de Laussanne, la Col·lecció Naemi (National Art Exhibitions of the Mentally Ill) o el Museu d’Art Brut de Barcelona, entre d’altres, i cada cop hi ha més exposicions amb propostes plàstiques i visuals als marges que interessen un públic creixent, com hem explicat altres cops dins aquest blog. En moltes ocasions, la raó del gènere se suma a altres raons de marginalitat i fa que les artistes siguin doblement excloses.

Això no obstant, es pot apreciar una tendència, sobretot en col·leccions noves, de representar una diversitat de tendències i propostes, més enllà d’allò canònic, com a resultat de l’heterogeneïtat social i estètica. És el cas, per exemple, de la col·lecció permanent del Museu Whitney, a Nova York, que exhibeix, per citar-ne dos exemples, les litografies de Bernarda Bryzon Shahn, 30.000.000 Immigrants (1935-36), o els gravats d’Elizabeth Catlett, I am the Negro Woman (1947), com a exponents de la diversitat d’interessos dels artistes dels Estats Units.
Publicat dins de General | Deixa un comentari