Dones artistes

“Quina part de Gala hi ha a Dalí?” ens preguntàvem recentment en aquest blog a propòsit de l’exposició de Gala Dalí al MNAC i abans ho havíem preguntat amb el cas d’Anaïs Napoleon. Amb arguments semblants, la periodista Txell Bonet es demanava quina part de Gerda Taro hi ha a Robert Capa, entenent Capa com a una marca, un col·lectiu format per dues persones que treballen juntes i que fan feines indistintes. De fet, va ser Endre Friedmann qui va acabar fagocitant Capa, sobretot a partir de la mort prematura de Taro, tot i que moltes de les fotos atribuïdes a ell són d’ella o podrien ser-ho, com és el cas de part dels 4000 negatius del que es coneix com la “maleta mexicana“, redescoberts el 1995. 

L’adjectiu “camuflada” s’usa per descriure una persona o una cosa que no presenta signes exteriors d’identificació, que és tapada per tal que passi desapercebuda, o bé dissimulada, tot cobrint-la, o trasmudant-ne l’aspecte. Aquesta definició li escau molt bé a la fotoperiodista Gerda Taro (1910-1937), que va cobrir la guerra civil juntament amb qui fou la seva parella, Endre Friedmann, conegut més tard com a Robert Capa. Gerda va ser la primera dona fotògrafa que va trobar la mort en un conflicte bèl·lic, ja que va ser atropellada per un tanc que formava part d’un comboi de soldats republicans i brigadistes que tornava de la batalla de Brunete. 

   Gerda Taro al front de Guadalajara (1937) i practicant el tir amb sabates de mudar (1936) (Font: wikipedia)

Gerda Taro, de nom real Gerta Pohorylle, havia nascut a Stuttgart al si d’una família jueva polonesa. Activista antifeixista, en ple ascens del nazisme va emigrar a París, on va conèixer Endre Friedmann, hongarès i també de família jueva, que ja exercia de fotògraf, tot i que amb poc èxit. Gerda va tenir la pensada de crear un personatge inexistent, Robert Capa, un suposat fotògraf nordamericà de qui ells serien els representants. L’estratègia era vendre les fotos d’aquest suposat fotògraf a la premsa europea a un preu més gran del que podien aconseguir amb la seva identitat real.

Nens jugant sobre les barricades a Barcelona (1936) i Petit milicià prenent sopa a Madrid (1937), fotografies de Gerda Taro (Font: In-Verso)

Paral·lelament, Gerda va aprendre la tècnica fotogràfica amb Friedmann i poc després de l’esclat de la guerra civil, tots dos van anar a Barcelona i des d’allà a diversos fronts de guerra. Equipada amb una Rolleiflex i ell amb una Leica, a l’inici signen indistintament com a Capa i, més tard, com a Capa&Taro, sense individualitzar, però, els seus treballs. Sovint, a més, s’intercanviaven les càmeres, la qual cosa de vegades dificulta saber-ne l’autoria. El setembre del 1936 va ser presa la fotografia més icònica i controvertida del col·lectiu Capa, “El milicià caigut”, que recull de manera atzarosa l’instant en què un milicià cau abatut. Certs estudiosos consideren que és autèntica i que la presència dels fotògrafs va contribuir al fet que el milicià es desprotegís i caigués pel foc enemic, tot i que altres pensen que és una escenificació. En qualsevol cas, sembla que la fotografia fou enviada juntament amb d’altres preses indistintament per la parella i publicada inicialment en la revista Vu el setembre del 1936, però no es va fer famosa fins a la seva publicació en LIFE el juliol de l’any següent. La mort prematura de Gerda va propiciar que, de forma premeditada o no, quedés “esborrat” el seu nom i gairebé només trascendís el de Friedmann, que va fagocitar Robert Capa, però alguns autors consideren que “El milicià caigut” podria ser obra de Taro. Fa poc, la troballa accidental d’una foto del metge brigadista Janos Kiszely assistint una dona que podria identificar-se amb Gerda Taro, després de l’accident, ha tornat a posar d’actualitat el nom de la fotògrafa.

Espectadores al funeral del general Lukacs (1937), foto de Gerda Taro (Font: El País)

Més enllà de Robert Capa, en els darrers anys, gràcies, sobretot, als treballs d’Irme Schaber, s’ha posat en valor la singularitat de la fotografia de Gerda Taro, visible en les sèries sobre la guerra d’Espanya en què va treballar pel seu compte. Aquestes instantànies es caracteritzen, com molt bé descriu el filòsof Xavier Antich, per “una sensibilitat per allò concret i quotidià, per la microhistòria del conflicte, per l’absència d’èpica. El matís de l’esperança i la temença, la il·lusió i el desengany, la soledat i la fraternitat, l’abatiment i la tristesa; tot és allà, només cal mirar”.