Dones artistes

Judith Scott (1943-2005), sobre la qual vàrem parlar recentment, ha estat considerada una artista “outsider”, que ha crescut aïllada i fora d’influències externes, independent i autopropulsada, amb un caràcter individual i inclassificable. El seu art revela una visió personal única, sense aparents referents o influències artístiques i culturals formals. L’art de Judith Scott s’ha vinculat amb el concepte d’art marginal o Art brut. Però, hi ha un art marginal? Què vol dir ser als marges de l’art?

Quan es veu l’artista Judith Scott en ple procés creatiu (molt recomanable el documental ¿Qué tienes debajo del sombrero?), no hi ha un gest purament automàtic, sinó que hi ha presa de decisions, elecció conscient de colors, formes i textures i el mateix plaer creatiu que en qualsevol procés artístic. Com en l’art d’acció, el procés és tant o més important que el resultat. Les seves obres són el reflex del seu món interior i tenen el poder d’interpel·lar l’espectador com qualsevol altra creació artística.

Quan parlem de l’art als marges (aquí ens agrada més parlar de l’art de l’alteritat), estem invocant un art creat fora dels límits de la cultura oficial. Va ser l’artista Jean Dubuffet qui va encunyar el concepte d’Art brut, per descriure les manifestacions artístiques de pacients d’hospitals psiquiàtrics. Més endavant, aquest concepte va incloure també l’artista “outsider”, que desenvolupa la seva tasca fora de les institucions artístiques establertes, responent a una motivació sovint personal i única, i donant lloc a una producció poc convencional. Per Dubuffet aquest tipus d’art revelava el potencial creatiu de totes les persones, que sovint es veia anul·lat per les normes o bé per la manca d’estímuls (pensem, per exemple, si el talent creatiu es potencia prou des de l’escola).

By Art Comments – Flickr: Judith Scott, CC BY 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=16352046

Si és art tot allò que la societat considera que és art, Judith Scott no és una “outsider”, ja que la seva obra ha estat considerada artísticament valuosa per ser mostrada en col·leccions temporals i permanents. Si la definició d’art marginal se centra en els artistes les obres dels quals “reflecteixen estats mentals, idiosincràsies particulars o elaborats mons de fantasia”, molts artistes tenen cabuda en aquesta definició. Van Gogh va ser un “outsider”, també, i en canvi des de fa molt temps forma part de la història oficial de l’art. La marginació es produeix quan la visió que s’imposa de l’art no deixa escletxes perquè hi càpiga la divergència. Llavors allò divergent se situa als marges i només es visibilitza allò que és convergent. Si les col·leccions dels museus no mostren les divergències, les mirades de l’alteritat (dels artistes “altres” que no convergeixen amb la visió majoritària) seguiran invisibilitzades. Però, ser-hi, hi són. I en aquest art de l’alteritat, també parlem de l’art de les dones, l’art de pobles no occidentals, l’art de determinats col·lectius minoritaris, etc. Cada cop més museus inclouen aquest tipus d’artistes, perquè formen part de la societat i interpel·len tothom.

Vaig conèixer l’obra de Judith Scott de forma casual, llegint uns articles sobre artteràpia. Es pot dir que Judith Scott va descobrir que l’art podia servir-li com a manera d’expressió i canalització de la seva creativitat a partir del seu ús terapèutic, en el Creative Growth Art Center d’Oakland, a Califòrnia, una organització sense ànim de lucre que atén artistes amb discapacitats físiques i mentals, proporcionant un entorn d’estudi professional per a la creació i l’exposició de les seves obres.

Judith Scott (1943-2005) va néixer en una família de classe mitjana d’Ohio, on es va criar juntament amb la seva germana bessona Joyce. A diferència de Joyce, Judith va néixer amb la síndrome de Down. Durant la seva infància, va patir la febre escarlatina, que li va fer perdre l’audició. El fet que fos sordmuda no es va conèixer fins molt més tard a la seva vida i la manca de tractament va fomentar el seu aïllament. Als set anys, va ser enviada a una institució estatal d’Ohio on va romandre fins que, 35 anys més tard, la seva germana en va aconseguir la tutel·la. El 1987, la família va inscriure Judith al Creative Growth Art Center i allà va descobrir la seva passió i talent per a l’art, creant escultures abstractes amb l’ús d’objectes i de fibres tèxtils.

L’art de Judith Scott és fàcilment recognoscible. Es tracta d’objectes recollits i embolcallats amb una trama de fibres i fils de colors que es lliguen amb nusos, creant escultures de diverses formes. La seva manera de crear ha estat comparada amb la d’una aranya que teixeix compulsivament, o el procés de fabricació d’un capoll, o l’acció de cabdellar. Els fils entortolligats donen lloc a construccions i figures totèmiques, algunes de les quals presenten parelles d’objectes que es relacionen amb la seva experiència com a germana bessona.

Durant divuit anys, Judith va treballar de manera incansable, produint més de dos-centes peces. L’any 1999 va fer una exposició, la primera d’una llarga sèrie de mostres que li van permetre rebre el reconeixement internacional. Es troba obra seva a les col·leccions permanents de diversos museus europeus i nordamericans, entre els quals, el MOMA i el Museu de Folk Art (Nova York) i la Col·lecció d’Art Brut (Laussanne). També ha estat protagonista de moltes exposicions pòstumes, la darrera de les quals, Viva Arte Viva, a la Biennal de Venècia (2017).

By Dr.John Cooke – Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=45654532

La seva germana Joyce va escriure un llibre autobiogràfic, Entwined – Sisters and secrets in the life of artist Judith Scott, part del qual es pot consultar des d’aquest web.

L’any 2006, Lola Barrera i Iñaki Peñafiel van realitzar el documental ¿Qué tienes debajo del sombrero? sobre la vida de l’artista. L’esment al barret es deu al fet que Judith sovint vestia grans i originals barrets quan treballava. És una aproximació molt recomanable, íntima i suggerent a la vida i a l’obra d’aquesta artista.

(part del text del post està extret de l’entrada al viquipèdia en català, realitzada a partir de la contribució de @donesartistes)

Joana Biarnés és una fotoperiodista “recuperada”, que brilla amb llum pròpia en l’exposició “Joana Biarnés, a contracorrent“, al Palau Robert (Barcelona), amb una selecció de 90 fotografies del seu ampli llegat fotogràfic que corresponen a la seva feina professional al diari “Pueblo”, des del 1963 fins al 1973, durant la mal anomenada època de l'”aperturisme” tardofranquista, una època que transita entre el desig de llibertat i l’immobilisme del règim, però també de la pròpia societat.

Joana Biarnés (Terrassa, 1935) és considerada la primera fotorreportera del periodisme català i espanyol. Sensible, moderna i irònica, així la defineix qui va ser el seu referent, el fotògraf Ramon Masats. Va ser una dona a contracorrent en un món, el de la fotografia (i, especialment, el del fotoperiodisme), profundament masculí i sovint hostil per a les dones.

La mirada fotogràfica de Joana Biarnés va captar una societat, la del final del franquisme i els inicis de la democràcia, que en molts aspectes mostra canvis ostensibles, si més no en superfície, però que es manté conservadora en essència. Quan Biarnés fotografia altres dones, sempre hi veiem una mirada digna, propera i irònica, que només pot explicar-se per la seva gran capacitat d’empatia, com es pot veure en la sèrie de fotos “Folclóricas contra finolis”, que retrata el partit benèfic que van jugar Lola Flores i Rocío Jurado, entre d’altres (suposem que en el bàndol de les folklòriques), al camp de futbol de Vallecas, l’any 1971.

Val la pena veure el vídeo que hi ha al final del recorregut, en què Biarnés explica com va iniciar la seva relació amb el fotoperiodisme de manera atzarosa. El mateix atzar que va permetre que l’any 2012, amb motiu de la commemoració del 50 aniversari de les riuades del Vallès, un periodista terrassenc, Cristóbal Castro, redescobrís les imatges que Biarnés va captar del tràgic esdeveniment. La fotoperiodista també parla de la malaltia ocular que li fa perdre visió de manera progressiva: “Ara que només tinc un 30% de visió és quan veig que és cert allò que diuen que els fotògrafs disparem amb el cor”. És una sort que Joana Biarnés hagi estat recuperada i valorada de nou.

Ara fa un any i escaig, un col·lectiu de dones de Catalunya iniciàvem el compte de twitter @donesartistes, per reivindicar la dignitat i visibilitat de l’art fet per les dones arreu del món, present i passat.

La idea era promoure l’ús dels hashtags #DonesArtistes #MujeresArtistas #WomenArtists en tot tipus d’espais artístics i culturals (col·leccions temporals i permanents, art urbà, concerts, films, teatre, esdeveniments…) per fer visible d’obra de dones, preferentment en diferents àmbits de l’art i de la cultura, però estenent la nostra mirada a qualsevol altra creació i producció.

Amb la mateixa idea reivindicativa, iniciem aquest blog, dins blocs.mesvilaweb.cat, per tenir un canal de comunicació més personal i alhora obert a altres usuaris i usuàries que vulguin compartir opinions i estudis, propis o aliens, sobre #DonesArtistes.