de Cal Peixet

Bloc d'en Sergi Franch i Segarrès

Benvolguda crisi

0
Publicat el 6 de març de 2009

La copa de conyac cau sobre el parquet. Una cigarreta maldestra ha fuat la tapisseria del nou cotxe. El fang del carrer omple tota la casa de terra. Per acabar-ho d’adobar, la connexió inalàmbrica del veí, els deixa sense la sessió diària de youtube. Un desastre.

Un desastre relatiu, però. Tot és una terrible calamitat, que passada
pel fil estret de la raó pot ser més digerible. Passa això.
Correm per aquesta autopista de feina i vida buidant paquets de tabac. Sense temps per contemplacions dels paisatges que no tenen cap més destinació que aixecar naus de producció. I sempre és
preferible fer veure que fem alguna cosa al respecte, que fent-la.

Benvolguda estúpida crisi que ens ha espatllat l’estúpida televisió de
plasma, amb TDT. Benvolguda estúpida crisi que has acabat amb les
vides regalades, i estúpides.

I ara, mentre no arribin de nou les ofertes del “jo no sóc tonto”, toca trobar-se.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tres, dos, un i… acció!

1

Argument senzill. Càmera ben situada. Personatge als prolegòmens d’una escena estudiada. Res defraudarà. Objectiu fix, dobles planos que donin força. Vigilem i seguim “l’snuff movie” més pornogràfica: la recreació de la impunitat. L’autodefensa de l’estat ve ara disfressada de milícia ciutadana. Les patrulles veïnals en versió constitucional són tant repugnants com les més barates.

A Lazkao, que ens queda casi tant lluy com la Barcelona de Vicky Cristina, s’ha rodat una de les pitjors escenes d’un film que massa temps fa que denigra. “Ull per ull, dent per dent” cridava l’extra en el colofó final de l’escena. El proper episodi, vindrà a explicar el triomf de la democràcia, de la valentia dels votants mallats, i potser de les pràctiques cinegètiques del torturador. És per donar-li varietat a la nit electoral, que ningú s’enganyi.

Aquell mall -ara no fotem- no és el de la creixent crispació dels fills de la llibertat, la convivència i del progrés. És el mall que esbotzava les portes de les seus de Batasuna, és el mall que rebenta centres socials autogestionats, el mall que executa els tancaments i registres judicials de la mort civil,… És un mall de coleccionista: amb mànec de fusta esculpit amb el “Ven y cuéntalo!” de l’ex-consellera de turisme unionista Rosa Díez.

Atenció però, -crítics i cinèfils-: el Bricomania electoral televisat ens suggereix alguna cosa ben sucusa. I si la seducció filmatogràfica no queda prou transparent, el jutge ens hi posa llum: al carrer, amb càrrecs. Qui és la última? Que ja hi ha cua. La “més enèrgica de les condemnes” ja no plou tant alegrement en aquest cas. Hi ha sequera i bufa un vent seré de “comprensió”.

Aquesta democràcia cuinada a la Turcoisraeliana se suporta, se sosté, es manté i s’alimenta -no pas de la malatissa perverssió dels seus pitjors directors de cinema- sinò del públic que s’empassa qualsevol bodrio televisiu. Això ens fan creure. Però aquests artistes multimedia de premi Goya, només són funcionaris de la mediocritat. Funcionaris perquè la fan funcionar, i prou. Mentre, em considero nul per entendre res.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Aló, humanitat? (I part)

0

“L’hivern” al tròpic
s’utilitza més aviat com un recurs nominatiu per assenyalar el
temps que va després de la tardor i abans de la primavera. Per
la resta, l’aparença estiuenca de Venezuela sembla perpétua.
L’escalfor del Carib dóna un ambient suficient per pensar que
els excessos de producció laboral no són traumàtics.
Senzillament, no hi són. Una espècie d’engranatge
pausat belluga els carrers i la gent. Algú corre només
quan fa esport, o se li crema la casa. Per la resta, el caos ocupa
cada racó.

Amb les pluges, l’asfalt
cedeix pas a la pressió de les aigües negres, regalant un
ferum de claveguera arreu. A la residència, la recepcionista
s’espolsa les mosques de sobre, jau -literalment- en un banc de fusta
allargat davant el televisor, en un cobert farcit d’heures i flors.
Ben protegida de la calor. Ens acostem, somriu. “Com els ha
anat? Han estat per aquí?”
Assentim. La pregunta és
de rigor, però interessa saber els itineraris de la vora.
“Poden embarcar-se al poble de davant, Casuarito, a Colòmbia,
és molt bonic”.
Ens han assenyalat diferents destinacions
per visitar i amb aquesta no hi comptàvem. A l’altra banda de
riu, a 700 metres poques coses diferents esperem trobar-hi, però
ho anotem. “Doncs ja hi anirem”.

Es mira la televisió
de reüll amb una revista a la ma. El president apareix a
Venezolana de Televisión acompanyat en un debat per dos
mestres i una monja. Li preguntem pel programa. “No, Aló
Presidente el fan els diumenges al matí. S’hi posa a les 11
fins que acaba. Chávez parla molt”
Fa un gest de
sornegueria. “Poden recollir la clau a recepció”,
doncs ja l’anem a buscar nosaltres. Qué deuria fer el
president en aquell moment? i sobretot, amb una monja? Els
informatius del vespre, a La Noticia ho explica: consensuar en un
debat públic quina ha de ser l’orientació educativa
popular. Al programa s’hi va anunciar l’increment dels ajuts a les
escoles i centres formatius de caràcter privat, així
com el reconeixement de drets i prestacions laborals als docents,
equiparant-los als mestres populars. “Visionar Aló
Presidente
“: anotat a la llibreta de les coses pendents. Intuïm
que no defraudarà.

No cal però
esperar-se a cap diumenge per assistir a una aparició
televisiva presidencial. Al mateix vespre, algunes pistes sobre la
revolució bolivariana. Un auditori replet de centenars de
semarretes vermelles és l’escenari televisiu per a la trobada
de “las Mesas Técnicas de Agua“. Hi assisteix la
ministra de l’ambient, Yuvirí Ortega, i el president que
saluda personalment els representants d’algunes de les més de
2000 coordinadores de treball sobre l’aigua. Expliquen que arreu del
país s’han constituït grups de treball de ciutadans que
han fet arribar millores i projectes locals per solventar
deficiències a les seves comunitats. De caràcter
prioritari és l’aigua, però tambe s’inclouen les xarxes
de clavegueram, paviment, neteja de barrancs,… Amb el pas de la
càmera, el públic saluda amb cartells que anuncien el
seu poble i al costat de la taula presidida per alguns delegats i el
mateix Chávez, un faristol. Tot, sembla tenir un toc
surrealista, de concurs de Miss i Místers revolucionaris. Una
festa de plató concorregut i aparicions concursals. La
presència de Chávez però manté un interés
notable.

La televisió
pública
regala una hora i mitja sense veus en off ni
desconnexions publicitàries que destorbin l’esdeveniment. Tant
sols apunts i faldilles situen l’emplaçament i posen títol
a les intervencions. Dues càmeres agafen les dimensions de la
trobada: públic i taula. Degudament cridats des de l’escenari,
els representants s’acosten per presentar el barri o comunitat. Cada
projecte on han participat: cost, inversió, gent que integra
el grup, metodologia de treball i persones a qui s’ha beneficiat.
Chávez destaca enmig d’una de les intervencions que aquell fet
és la concreció del sentit d’una democràcia
“protagònica”: cedir la capacitat de governar a qui
s’organitza des de les mateixes comunitats.

És el torn d’una
representant, cridada des de la taula pel president. Puja, amb els
ànims dels seus veïns, visiblement nerviosa i la
presenten. “I bé, què és el que heu fet?”
li pregunta Chávez que s’ha aixecat de la taula amb el
micròfon. “Veurà, nosaltres tenim diferents
dificultats amb el subministrament i sobretot els desaigües. Hem
plantejat el projecte en dues fases i ara mateix ja està
acomplerta la primera, uns sis-cents metres”.
Chávez es
mira atònit el paper mentre amb un braç recolzat a
l’espatlla de la representant li diu: “Cóm? Vostès
tenen allà mil dos-cents metres de canalització d’aigua
i claveguera”. “No senyor”
replica. “Això
va ser allà el desembre de 2007”
, aclarint. Chávez
es gira cap a la ministra: “anem a veure, Yubiri, jo vaig
signar, recordo ara mateix, al consell de ministres l’adjudicació
pressupostària per aquest projecte, i encara no està
començat?”

A Yubirí li han
tocat els nassos. Els operadors de VdT comencen a anar de bólit
i un s’acosta corrent amb un micròfon per permetre que tothom
escolti l’explicació. “No president, tenim enllestida la
primera fase però la segona està pendent la brigada de
treball que la realitzarà”
, s’explica la ministra. “Bé,
vull per la setmana vinent l’informe sobre l’estat del projecte
perquè això hauria d’estar acabat que aquesta gent té
molta feina a fer”
li respon. No existeixen els gestos calculats
ni els apunts institucionals de torn, tampoc els papers de gabinets
amb “idees força” i “argumentaris tancats”. L’espontaneïtat dels actors i protagonistes és suficient per “espiar” en l’assemblea televisada. I això
sobta, endomiscats com estem a escoltar autòmates, subscrits
al tòpic, estetes de corbata i portaveus de brillantina.

Una altra vegada
aplaudiments quan surt d’entre el públic una altra portaveu. El president conversa de manera oberta sobre la seva
municipalitat, l’escola instal·lada allà, la història
del Departament, les seves places i monuments… i sembla que la
interlocutora pot donar tot tipus de detalls. Amb ella Chávez
s’hi abona a fer preguntes. Finalment per tancar el testimoni: “i
bé, em diuen que teniu unes paraules…”
, conclou. “Sí,
voldria dir-li a la gent que això que estem fent a les
comunitats és real, ho podem tocar i a més, ens omple
d’orgull sentir-nos responsables que obres tant necessàries es
puguin fer. Sortim de l’anonimat, on tots érem invisibles i
ara ens sentim també govern. La gent s’ha d’adonar que ells
mateixos poden sortir d’aquesta situació, començant a
compartir les seves preocupacions i posar-se a treballar”.
Una
vegada a carrera feta, el discurs clou amb un aplaudiment sentit.
Minven els aplaudiments i s’escolta la pregunta “i bé, a
què us dediqueu, quina és la vostra feina?”
, pregunta
el president. “Sóc bibliotecària senyor, em vaig
llicenciar en història i també voldria dir que podia
haver marxat i fugir de la meva comunitat pensant que els meus
estudis m’obrien portes en altres llocs. Voldria recordar-li a tothom
que de manera responsable hem de transmetre els nostres coneixements
i valors a la gent, treballar amb ells, i aprofitar la sort que hem
tingut de poder formar-nos però ara fer-ho com a subjectes del
nostre entorn”.

Una reflexió
semblant vam poder escoltar d’un taxista que entre embús i
embús a Caracas, fullejava el codi civil que tenia dins el
cotxe. Estudiava a la universitat popular descentralitzada que donava
classes a 23 alumnes en les sessions universitàries a barris.
Les pràctiques de curs de moment havien consistit en la
reunió, discussió, preparació i tramitació
amb els veïns d’un projecte de pavimentació d’un carrer i
la construcció d’una residència d’avis. “Ara fan
obres de la residència, passo per allà, me la miro i
penso és que algun dia hauré de fer-hi cap!”.
Allà, la modernitat ha trencat també -com arreu de l’occident modern, progressista i fred-, la roda afectiva dels curadors naturals.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Motors a màxima revolució per girar el món

2

Si et diuen Bolívia. Les associacions d’idees emergeixen i gairebé de manera autòmata recordes a vere què en saps: “el pais més pobre d’Amèrica llatina“. Si et diuen Argentina, respons: “corralito“, “dictadura militar“, “Malvinas” o “Diego Armando Maradona“. I no necessàriament en aquest ordre. Xile, “Allende“, “Sulfat” o “Pinochet“. Colòmbia, “guerrilla“, “narcos i segrestos“; Cuba?Fidel!” i Venezuela… “Chávez“.
Les referències informatives -en comptagotes- van fent forat i entrant
dins la lògica interpretativa del món. Un món bastant particular, per
cert.

És el món de les notícies oficials, remarcades i de
discussió generalitzada. La carnassa amb què es satisfan les sessions
de tertulians, opinadors i gent ben pensant. Els bons i dolents passen
a engreixar-se i cadascú es queda amb el seu bocí del pastís de sofre.
Segons tria de quiosc. I anar fent. Però tot acaba al sac d’allò
relatiu, discutible.
L’empobriment d’aquest món que poc a poc s’eixuga d’autenticitat és
progressiu. Les referències culturals, econòmiques, lingüístiques,
socials i de relació humana es van esborrant de manera radical i
salvatge. Pocs són els que n’escapen. Donem feina d’avançada als
antropòlegs que hauran de buscar a les runes senyals de formes de vida
prou properes en el temps i en els arxius fotogràfics, però tant
llunyanes en l’espai: a Riudoms, algú va dir que no calien els
rentadors, que allò feia de poble (?¿?). A les portes del títol de
ciutat, els rentadors a terra. Benvinguda modernitat! Occident ens
acull. I busca les padrines rentant en una foto!

Aquest mateix Occident relatiu i discutible, ha transportat les
misèries més ingents arreu del món, i ens plastifica. Aniquil·lant les
restes arcaiques del coneixement teixit durant anys, ens entreguem de
manera resignada al mode productivista propi del món neoliberal. El del
mercat, les riqueses i valors monetaris, potencialitats econòmiques,
recursos exportables, o de mercats d’individus assedegats de béns
inútils. Llavors, les xifres classifiquen, separen i administren. Les
posicions queden clares i t’assignen el compartiment de vol: “vostè a
primera, i tu a turista
“. Els índex manen.

Conviasa, l’empresa aèrea nacionalitzada dependent del Ministerio del
Poder Popular de las Infraestructuras de la República Bolivariana de
Venezuela
no té classes. Potser aquí no comença la modernitat, però sí
el relat d’algunes sensacions que encara em bateguen per dins gràcies a
un viatge de tornada a casa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Parlem?

5
Publicat el 28 de maig de 2008

Perquè voleu pau! “Però quina pau?” em pregunto, perquè la situació passa d’incomoditat i un cert desànim per l’estultícia de la condició humana, a cabreig. Molt emprenyat perquè la talla i capacitat de la classe política de casa nostra ja passa de castany fosc. Algú va dir que millor que anar a votar, el què haurien de fer els ciutadans és plantar-se als consells d’administració de les empreses que sí que belluguen les cireres. Cireres que a la Ribera d’Ebre han quedat badades per les pluges, precisament. Llavors, és ben comprensible que l’amor i devoció per la “cosa pública” que diuen tenir els catapulti a molts d’ells als consells de direcció de les empreses una vegada han sembrat de favors la catifa vermella i els despatxos. Algú en diu “fer-se un coixí” quan s’acaba la patotxada aquesta de la política oficial.
Això és el què passa, i hauria de preocupar als ciutadans més o menys desperts. Hauria d’ensenyar als afiliats i simpatitzants dels partits que la política s’allunya no només de la gent, sinò dels mateixos polítics que hi tenen el cul llogat i veuen lleialtat institucional amb les direccions dels partits abans que amb els seus amics d’encartellada o míting recurrent. I ja se sap que quan un té el cul llogat, no seu quan vol.

S’entèn doncs que dels de l’americana i cotxe oficial (i els què pensen que algun dia els cauran les gràcies) -en comptes de reflexions honestes-, hi trobem tòpics, consignes, directrius i poca cosa més. Bastant lluny de solucions justes lògiques i valentes per fer un país de primera. “Mii tuuu quiiinaaaa demaaaaagogia, que fan estos animals… ara volen que els doneeeéssem més diners per especular, pos xiquets si voleu més aigua, l’haureu d’anar-la a buscar a la mar!”. Així de clar. Perquè no té credibilitat sentir parlar de reversibilitat, canonades que pugen i baixen, de cabals pactats i sobrants, d’emergències nacionals, ni res que s’assembli. Sembla estrany que l’especulació i el creixement desordenat que es denunciava fa no res per negar aigua de l’Ebre al País Valencià i Múrcia, ara tingui el crédit suficient per fer-ho en sentit nord. “Transvassaments, ni parlar-ne”, resa l’adhesiu en un cotxe en direcció a Amposta el passat 18 de maig. Doncs sembla que algú deuria trucar als que procuren per tots nosaltres amb una proposta: parlem?

Menjar a banda mereixen els que fent de menestrals de pous i mines, van córrer a explicar-nos que els pous de El Camp gaudeixen d’una salut tant encomiable que es poden permetre un viatge en creuer de luxe. A l’hora de pagar favors, esperem que ningú s’oblidi de vosaltres. La feina feta, no té destorb. Això sí que és donar la cara pel partit!

Francesc Sanuy, a “Informe Sanuy. Defensa del petit comerç i crítica de la Caixa” ens dibuixa la història d’un dia: “Dorms al teu pis d’Immobiliària Colonial (La Caixa). Et lleves al matí i encens el llum de Fecsa-Endesa(La Caixa). Et dutxes amb aigua d’Agbar(La Caixa), que s’escalfa amb el mateix gas de Gas Natural (La Caixa), amb què et fas el primer cafè. Et prens un Donut Panrico (La Caixa), baixes al pàrking Saba(La Caixa), vas a posar benzina Reposol(La Caixa). Te’n vas a treballar pel túnel o l’autopista Abertis-Acesa, Aumar, Aucat, Ibespistas, Avasa, Túnels del Cadí o del Garraf, etc.,i pagues els corresponents peatges (La Caixa). Fas trucades dels del mòbil o del fix de la feina amb Telefònica (La Caixa). Vas a passar la ITV obligatòria i privatitzada Agbar-Applus(La Caixa). Encarregues unes instal·lacions elèctriques a Emte o un projecte de jardineria a Hidroplant (La Caixa). Vas a fer la compra al Súper Caprabo (La Caixa).Vas a comprar un llibre i en tries un d’Edicions 62 (La Caixa). I si al vespre et penses que te’n pots anar a l’Òpera i oblidar-te de l’omnipresent Big Brother t’equivoques, perquè el control dels patrocinadors del Teatre del Liceu l’exerceix Josep Vilarasau, la gestió també l’ha assumit una directiva de La Caixa, Rosa Cullell. La Caixa ens espera també al Parc temàtic de Port Aventura o amb un 15% al Banc de Sabadell i té una posició de gran influència al Macba, gràcies al dipòsit de la seva col·lecció de pintura.

Controla la presidència del Círculo de Economia a través d’Antoni Brufau. Ocupa diverses places al ple corporatiu de la Cambra de Comerç en virtut d’un pacte amb Fomento del Trabajo (…) i, si hagués prosperat la candidatura de Lluís Bassat -titular del compte de publicitat de La Caixa-, també hi seria al Barça. Així doncs, des del Bressol fins a la Sepultura, tant si ho volem com no ho volem, l’ombra allargada de les torres negres de la seu social ens acompanya, no hi ha manera d’espolsar-nos aquesta condició d’usuaris i clients captius i privats de la llibertat d’elecció que hauria de ser consubstancial a l’economia de mercat.”

La tercera edició del llibre correspon al gener de 2006 i algunes dades queden desfassades. Antoni Brufau ja no és president del Círculo: ho és Salvador Alemany! que compagina el càrrec amb la presidència d’Abertis. Brufau ara l’heu de buscar a Repsol. I per cert, Rosa Cullell ja no és directiva de la Caixa perquè va deixar les seves funcions de comunicació a l’entitat: és avui en dia una humil presidenta de la Corporació Catalana de Radio i Televisió! Aquella CCRTV que entrevistava a La Nit al Dia a Angel Simón, conseller director general d’Agbar (holding constituït per més de 150 empreses més de 140 anys d’història, amb interessos a Xile, Colòmbia, Méxic, Argèlia, Regne Unit, Cuba, Xina i un total de 37 milions de clients). Si el voleu veure, aneu alerta perquè abans del video trobareu un anunci que suposadament no té res a veure amb el contingut posterior: “Hi ha dues coses infinites: l’univers i la estupidesa humana. Albert Einstein no estava gaire segur de la primera”

L’entrevista explica aspectes interessants que tothom ha de saber. Per exemple, quines són les empreses a qui l’adjudicació de la canonada beneficia, que Agbar fa més de deu anys que té planificada aquesta infraestructura, que el terme d’interconnexió és important en èpoques de sequera posant com exemple el Tajo-Segura (ais relliscada!), que l’àrea metropolitana necessita seguretat i reserva d’aigua de 3 a 1, que la Baells no proporciona aquest cabal suplementari, que ningú ha d’estar tancat a res, ni tant sols el Roine que està avaluat en un informe de l’any 2000 (amb un cost de l’aigua a 0,8 metres cúbics quan la dessalinitzadora té un cost de 0,67 euros/metre cúbic), que prefereix invertir a Barcelona on tenen seu que no pas fer-ho a Xile o Londres, que tenen notable interés en la gestió integral de l’aigua: dels embassaments a la reutilització, que la gent del Ter no ha de patir perquè els bancs d’aigua funcionin, que generalment tothom ha acceptat de manera clara aquest transvassament en la sequera més greu en els seixanta darrers anys i que l’anterior Pla Hidrològic -com la interconnexió- tampoc haurien d’atemorir ningú i finalment, que per a això -i d’altres coses- Agbar sempre està disponible a l’administració pública. Tot això, a un dia de l’aprovació de l’adjudicació del transvassament. Estaria bé que qui tingui responsabilitats polítiques s’escolti a Simón. Perquè sembla que en la política hidrològica del país mani Agbar i que està tot inventat. Més que res, per no sortir-se del guió, posar sobre la taula propostes genuïnes no pressupostades per Agbar i fer al capdavall el ridícul. Mentre anem posant dosificadors a les aixetes, la superfície encimentada d’aquest tros de pais ha augmentat els darrers quinze anys de manera grotesca. I queda clar que el problema de fons és el model de gestió del territori i dels recursos. A banda d’entendre que l’aigua és una garantia d’ingressos molt llaminers que no van gens malament a les calaixeres de les diferents administracions.

Però perquè precisament ara la classe política dirigent es llença a la interconnexió? Fins i tot quan Narcís Prat o Pedro Arrojo ja han baixat del tren de “l’emergència nacional” i ja no fan de tontos útils del guirigall del Baltasar? Perquè els militants honestos d’ERC, ICV -o fins i tot el PSC- han de veure com la lluita per la defensa dels rius i la sostenibilitat queda amagada en un calaix, talment com la semarreta blava del nus que un dia van portar? Una de les explicacions més plausibles del gir de la política hidràulica dels partits entra en la lògica de les campanyes electorals i el seu finançament: segons dades del 2005, el PSC deu a La Caixa 7,81 M€, Convergencia i Unió M€, ERC 1,4 M€, Iniciativa per Catalunya-Els Verds 1,2 M€ i Esquerra Alternativa i Unida 35.000 €. Tot això l’any 2005 quan al novembre Montilla suposadament va veure perdonat un deute de més de 6 milions i mig d’euros. Hem patit diferents conteses electorals i res apunta a que si les dades fossin certes el deute hagués disminuït. I ja se sap qui paga, mana. Només se m’acut ja aquesta tesi per entendre la tossuderia i el menyspreu al sentit comú. I per arribar-hi, sembla que s’hi valgui tot.

Tot això, que així d’entrada pot semblar barroer, poc fonamentat i incidiós pren forma havent vist les precises i calculades compres de deute públic als diferents governs per part de La Caixa, prévies concessions públiques milionàries. Tornem a l’exconseller de la Generalitat Francesc Sanuy, qui assegura que l’arribada de Josep Vilarasau a La Caixa després de la negra nit del franquisme no va representar el retorn de l’entitat financera a l’obra social a la què Enric Prat de la Riba feia d’assessor. Al contrari. Durant el franquisme La Caixa va ser captadora de l’estalvi català per destinar els diners allà on l’estat demanava. l’Instituto Nacional de la Industria (INI) en va ser un digne dipositari. Per això em fa com a riure que Simón estigui tant preocupat per la situació hídrica de Catalunya i parli d’una xarxa d’abastiment catalana, tot amb tanta catalanitat que fa esfereir a la mateixa Moreneta. Semblaria estrany que els de la torre de colors -al cap d’un temps d’haver resolt la missió de treure’ns d’aquesta set que no patim- no veiessin més clara encara la possibilitat de solucionar les camionades d’aigua de Benidorm o Dénia.

Faríem bé, tal i com han fet les societats modernes i avançades de plantejar d’una vegada per totes qüestions que ens afecten com a ciutadans al marge del discurs fàcil i maniqueu que en període electoral és molt assimilable però que a la pràctica només té efecte als programes electorals. Comptem els quilòmetres alliberats de peatge en el quinqueni progressista del tripartit? Doncs ja està!

Per acabar, Sanuy en la clausura de l’assaig sobre La Caixa: “…em sento en sintonia amb els que lluiten per les llibertats en general -i per la d’expressió com a primera trinxera- i amb l’esperit reformista que és consubstancial a la convivència civilitzada i el progrés (…). No pretenia altra cosa que trencar un silenci clamoròs, remoure unes aigües estancades i estimular el debat sobre qüestions que ens afecten a tots (…) M’ha decebut descobrir alguna misèria humana, però ben mirat també és comprensible que la gent actuï de manera mansueta, timorata, reverencial i llagotera amb el poder constituït. De tota manera, ha valgut la pena. I si Déu em sóna vida i salut potser tindrem ocasió de tornar-hi. Passi-ho bé, que continuen caient gotes i el paraigua no dóna per tant!”. Sanuy explica com la interrupció d’aigua i llum a Moscú va necessitar d’una audiència de primer nivell entre l’empresariat rus i J.J.Pintó, expresident de La Caixa, que va tenir la barra d’assegurar amb solemnitat que l’entitat estava disposada a sacrificar-se a construïr infrastructres al país en la seva línia d’actuar en vocació de servei “sense ànim de lucre”. Les rialles van arribar fins a Sebastopol. I una gran riallada m’agafa quan quan escolto com repeteixen una i una altra vegada que podem patir set. Avui, un 44,24% dels embassaments i pujant. No ho arreglaran pas això, han xafat merda.

I amb me’n vaig cantant “que aquí no se toca un litro, que és sabut de fa molts anys, que qui va contra natura acaba amb el cul escaldat!”

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MANIFEST BLOCAIRE

1
Publicat el 16 de maig de 2008

Salvador Cardús explica a “política de paper”, -un llibre finíssim sobre la realitat de la classe dirigent de casa nostra (bé, la caseta)- com la societat catalana està més que atordida per l’allau de manifestos que arriben a signar les persones amb mínima consciència nacional. I podria dir que social també. Segurament -diu- que a Catalunya podríem establir un ordre jurídic a les persones i afegir al dret de nascut i al d’habitant o vividor (ius gentium i ius naturale) el de ius manifestandi visit Kylian Mbappe Kimdir. I poder dir amb la veu tant ufanosa possible: I és català aquells que viuen a Catalunya, o hi són nascuts,… i han signat algun manifest per la defensa d’alguna qüestió nacional. No sé si ha signat aquest però es mulla, i serveix per flotar una mica entre llenguatges atemperats. Com Vilaweb que va seguint fent feina i no s’arronsa en preguntar qüestions incòmodes. La Nit al Dia d’altres mitjans. L’Ebresfera (Terres de l’Ebre) de 15 de maig de 2008 proposa als blocaires signar aquest que segueix.

No explico mai l’orígen de les fotografies que penjo. Mal fet! Aquest és l’Ebre a l’embarcador de Garcia, al mes de desembre. La refrigeració de la central nuclear d’Ascó (a uns cinc quilòmetres) ha fet pujar en els darrers anys la temperatura en dos graus. Això és una festa per les algues que s’arrosseguen per la superfície, i creixen si a més no troben aigua. Una espécie de barranc aigualit ple de mosquits és el què hi ha ara. Però al·leluia! Segons explica La Marfanta una riuada de fins a 1.350 metres cúbics per segon baixarà per l’Ebre. L’operació estava ajornada des del 24 d’abril i es fa per netejar la part carregada d’herbes del riu i donar alè al Delta. Gràcies, moltes gràcies! Bé, el manifest…

NO ALS TRANSVASSAMENTS (vinguin d’on vinguin, vagin a on vagin)

“Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de
transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del
territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la
canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragna (CAT)
amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent
que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de
Barcelona.

-Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern
català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i
de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el
transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació
transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les
aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que
l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius
que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de
creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta
de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua
de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials;
generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació
urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps
també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les
indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la
reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la
dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la
sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de
Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el
model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les
concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos
turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un
projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler
renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe
política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de
tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen
els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als
ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments
ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la
nova cultura de l’aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la
interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la
porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la
dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre
i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i
l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el
suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta visit, així
com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar
en els propers dies.”

No és temps per l’amor. Notimeforlove.

0
Publicat el 5 de març de 2008

A cinc dies de la conclusió de la campanya propagandística de les eleccions espanyoles, les presidencials, els elements objectius de valoració són ja suficients. No cal dir res més, companys! Ja ho tenim clar!

Escoltats els arguments i assumits els plantejaments, em trobo en disposició de fer-ne una qualificació adulta, madura i sensata del què en aquestes eleccions em toca fer el diumenge. Tant sols espero que el dilluns 10, els titulars i les portades de la premsa no siguin apocalíptics, que no ens caigui el cel al cap com als atemorits gals. N’assumiré els riscos, però els mateixos que ha posat la classe política sobre la taula. Més aviat poca roba es perdrà en aquesta bugada.

I avui, mentre Mas i Duran i Lleida havien concentrat les joventuts per veure el Barça com guanya als escocesos, la Chacón visitava el teatre Bartrina i Ridao se n’anava al poble de Joan Tardà a fer-se un bany de locuïcitat, jo ja m’he aclarit. Per Tardà no anar a votar és una “delicatessen” que es poden permetre els suïssos però els catalans, no. Doncs, crec que em fotré aquest gust.

Això de “delicatessen” m’ha fet revindre un gust refinat al paladar, m’he vist una ma fent circular la copa de whisky enriquit en roure, una lluenta camisa de seda i cinquanta mil plaers més pels sentits. Molt exhuberant. Tots hi convenen en una cosa en això de les eleccions: “Ens hi juguem massa”. Però la sensació que la primera persona del plural no va per mi és bastant exagerada. I que, en tot cas aquí, qui s’hi juga alguna cosa són els gestors del sistema.

I posats a pensar que sóc un honorat ciutadà de la Confederació Helvética em plantejo coses. Per exemple el concepte de “democràcia” a l’Estat Espanyol, que tindria la mateixa consistència que “drets humans” a Turquia, “llibertat” a la Federació russa o “bon futbol” al camp del Nàstic. El fotoperiodista Gervasio Sanchez explica que aquest Estat -al marge dels colors polítics- juga la Champions del negoci de la venda d’armes, el vuité en l’exportació. Una aportació com qualsevol altra de l’Aliança de les Civilitzacions.

Perquè la suspensió de drets, la il·legalització de les idees, la clausura de mitjans de comunicació, la imputació de delictes penals per objecció de consciència, la guerra bruta contra la dissidència, la criminalització i persecució del republicanisme, l’assimilació de la monarquia com a sistema polític d’ordre natural, la negació institucional de la pluralitat nacional i l’exigència d’assumir-ne a canvi la unitat de l’estat, no em serveixen com a principis plausibles d’un estat democràtic i de dret. Que Rousseau i Montesquieu hagin mort em sembla massa estrident com per simplificar excessivament la política.

L’altra qüestió seria com funcionen els missatges unilaterals dels aparells de propaganda política: “si tu no votes, altres ho faran per tu”, “encara que tu no hi participis, sortiran escollits igualment 350 diputats”, “vota el què sigui però vota”,… una mena de xantatge moral i indiscriminat que no amaga la necessària acumulació de legitimitat a un procés prou empobrit de debat. Pobre i massa simplista per perdre-hi ni un minut.

Però totes aquestes qüestions, en aquesta contesa electoral, ja no me les plantejo per no haver de triar entre la millor de les pitjors opcions, perquè costa trobar cap alicient més enllà dels cuinats als gabinets de premsa dels partits,… I me les miro amb tant interés com les primàries dels republicans nord-americans: Obama o Clinton. Zapatero o Rajoy, Chacón o Duran i Lleida, Sarkozy o Royal. Ja n’hi hauria prou de fer l’índio. No és temps per l’amor.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La Catalunya optimista

3

Al cotxe retrona Habeas Corpus, un tomb després del pont del Glorieta. A l’alçada de la botiga de mobles, davant la fàbrica. “Hemos nacido en el lado equivocado, en el peor lado hemos nacido,…” Llums a l’esquerra, i un peto brillant de color groc a la dreta. No poden ser operaris de Dragados escarrassats en el multiplicament de la C-14. M’aturo i la llum que duu a la ma m’enfoca. Inspecciona el cotxe, el rodeja i, segueixo badant el camí que m’assenyala: allà es troben els altres. Ara, ja no tinc rumb clar, però ells me’l diran. “A la izquierda de Dios!”, paro la música.
Baixo al finestreta:

– Hola. Identificación?

Òstia! remeno la cartera, i penso. Ja entenc! Al cel no hi pot pujar tothom. Cauriem. “Segur que tinc sort”. Li dono el carnet. Em mira. I pregunta:

– no tiene deeneí?

No pujaré al cel. Però me’n sortiré, almenys em quedo a mig camí, segur:

– No. Només tinc aquesta identificació. Serveix, no?

És clar que serveix! collons! perquè li preguntes si serveix quan ja saps que tant fa un que l’altre? T’ho diu perquè segons qui, espera el document d’identitat, i segons qui el permís de conduïr. La diferència és que si no portes el de conduïr, et multa fins i tot, la Guàrdia pretoriana de l’Ortiz. I si no portes el d’identitat, el teu camí no és prou correcte.

– Habla en castellano.

Merda! un control de la Guàrdia Civil! En majúscules, i de verd. Quan va ser la
darrera vegada que els vaig veure? Rumia perquè has perdut la averssió. Minimitzes l’enemic. On els he vist els darrers dies? Ah! el dia que va venir el Montilla al poble! Quina festa nanos! I potser en algun altre moment, però va ser una migdiada més light… en visita oficial del vice-Carod. Aquell dia van ser més discrets, marxant a l’hora en punt: no hi queden bé a la foto. Apunto mentalment un tercer dia: el diumenge de calçotada Popular, Popular, de PP. Al final, de tant veure’ls desfilant se’t oblida el què i com són.

– Cierre luces i motor.

Collonut, avui la brodaré.

– Llevas algo?

El jove s’acosta des de darrera. Amb ganes d’entrar en acció. Passa a primer pla de la conversa. Pla curt. Gira al meu voltant, un quart.

– No, no tinc res.

Només cal que aguantis l’embestida del principi, i després quedarà amortiguat. Caurà al matalàs de la racionalitat i l’educació que puguis treure.

– Déjalo sobre techo antes de que lo encuentre.
– No porto res.

Vaig malament. Molt.

– Ah, no? Te lo voy a encontrar. Y en castellano.
– No, ja li dic que no tinc res al cotxe. I no.

Resignat i sense empatia. M’estic fent gran i no veig que em quedin alternatives. Les interpretacions teatrals, me les reservo per carnaval.

– Como? ponte delante del coche!

Li faig que no amb el cap. La protagonista inicial, tinent, li fa d’apartener, i m’assenyala el lloc precís on m’haig de quedar. Vol inspeccionar de prop la
construcció de l’escena. Amb la tensió mesurada i un control discret, el nen anirà
ensumant el delicte dins el cotxe. “Coño! se lo curra!” deu pensar la tinent. Observo que des de davant del cotxe, dues cames m’interpreten una dança que ja em comença a molestar una mica. Guardapols, cendrer, contaquilòmetres, guantera lateral,… i moqueta de terra. Part del conductor llesta! S’aixeca i llença un paquet buit de Chester que ha trobat sota el seient. Es dirigeix darrere. Dóna el tomb. Es mira el portaequipatges, però encara no toca. Ja hi arribarem.

Resignat, em recullo en la protagonista. I busco llum.

– No sou d’aquí.
– No.
– Doncs de Valls.

Em mira desafiant, sense dir res. Passen cotxes. Saludo a la gent? Potser no caldria.

– I això és un control d’estupefaents?
– Es un control rutinario.
– No ho sembla.

– Mira éstos!

La colla del costat crida mentre veuen arribar la darrera peça de la cadena de muntatge. Un Opel Kaddet blanc amb cinc adolescents. Tots, amb gorra! No li veig massa sentit, però van així, vés!

– Chavales, control de estupefacientes. Bueno, dadme los deeneis i no tireis nada de los bolsillos. Todos quietecitos, eh? Que al conductor lo emmarronais! Y es pasta.

Jo em pensava que era rutinari però no hi ha res com un plantejament clar de tot plegat. El meu alumne em diu alguna cosa i necessita la meva atenció:

– Abre la puerta.
– Ja és oberta.

Li interpreto diligent amb la ma el gest necessari per obrir la porta del copilot del meu cotxe. Va dura però el gest vindria a ser el mateix en tots els cotxes, de fet. No té massa sentit que continuï gesticulant o li expliqui el què. Obre finalment la
porta, s’abalança a la bossa que hi ha al seient. La sospesa i li assenyalo:

– És una camera de video.
– Saca lo que tengas del bolsillo!

La meva acompanyant s’ha despertat tard. Això ja ho hauria d’haver fet. Em pensava que era el regal a l’alumne per la feina feta. La cirera final. Un bon rasteig d’allò que portes al damunt.

– I on les deixo?
– Te digo que lo saques todo!
– Ja, però on ho deixo? Tinc vàries butxaques.
– En el capó del cotxe.

Ara ja em puc moure. M’ha deslligat del punt il·luminat. Les llanço sobre el capó.
Paquet de tabac, mobil, papers, llibreta, boli, cartera,…

– Mira lo que hay aquí. Eso es un pico largo.

Els veïns han fet sort.

– “Habeis venido a pillar! Bueno esto os va a picar pero no dolerá”. Tanta condescendència amb el veïnat em comença a fer rumiar.

– Abre el maletero!

El jove aprenent necessita de nou la meva ajuda. Li obro el portaequipatges des de dins el cotxe. Ell fa un gest d’alerta. Em dirigeixo darrera i li obro. Tot teu, nano! Introdueix la llanterna i burxa de nou. Relativament net, i amb escassos secrets per amagar li dóno poca feina. El deixa obert i guaita el cotxe. Li dóna mig tomb, mentre fa veure que rumia alguna cosa. O em diu que ja me’n puc anar o em llegeix els meus drets acusat de l’assassinat de Kennedy. Tot és possible.

– El seguro.
– Com?
– Los papeles del seguro.

Anem tancant el cercle d’aquesta relació perversa. Realment està prou deixat anar de corda aquest cadell. La tinent ha anat a fer la cigarreta amb els companys de la unitat d’estufaents. Em deixen amb la unitat cel·lular. Busco el coi de rebut dins el cotxe assegut al seient del copilot mentre ell espera. Remenant els papers ja el podia haver trobat però recupero el rebut i li dóno. Dóna amb el rebut l’altre mig tomb al cotxe colpejant-se el paper a les butxaques. Rumia alguna cosa i l’acusació de tenir alguna cosa a veure amb Lee Harvey Oswald em comença a preocupar.

– La rueda de recanvio, dónde está?
– Darrera.
– Cómo?
– Allí. Assenyalant la part posterior del cotxe.
– Vamos a ver…

Es dirigeix darrera i m’indica que li ensenyi la puta roda. Vol veure la roda dels collons!

– Está aquí. Recolzant el peu als baixos del cotxe arribo a colpejar el neumàtic mig desinflat.

Es mira la tinent que assiteix al Patrol. Allí es troben els dos. Em quedo mossegant-me els llavis parat. Vaig tancant el portaequipatges. Recullo els papers del terra del cotxe, tanco les portes i guato l’escena del costat.

– “De Torredembarra? Ése es buen sitio!” Li diu un agent a un dels joves.
– “Sí, mi primo trabaja ahí!”
– “Bueno pues me firmáis ésto y ya os llegará”.

Mentre, ells van pujant al cotxe, disposats a marxar. La tinent se m’acosta i em diu que ja puc anar dins el cotxe.

– I la documentació?
– Ahora se la vamos a dar. Siéntese dentro del cotxe.

Dins el cotxe recupero la perspectiva d’un viatge que m’esperava curt. Ara ja tot s’ha tornat extravagant. Segur que si busco al cd la trobaré relativament ràpid. Engego el reproductor i m’encenc un cigarret. El cadell recupera el paquet d’una butxaca. Els altres s’acomiaden de la colla d’amics del cosí de Torredembarra.

– Qué hacemos? pregunten.
– Le devolvemos la documentación a éste y nos vamos.

Són una colla al voltant del cotxe. Nou. Em miro l’estaquirot que está plantat davant la fionestra del conductor. El jove cadell que fuma.

– “Qué mirás?” Em diu amb una ganyota de menyspreu.
– Res.

Només li cal dir: “Qué miras, neng?”. Poso música: “Nuestras calles ven a diario
desfilar el monopolio de la fuerza. Poder dinero, colgados de la cintura (…) Claro
está que la actitud corrupta de la policia no respeta a casi nadie aunque que muchos se sorprenden en defender sus libertades de uniforme. Apestan! (…) Ésto está durando demasiado y el momento ya ha llegado. (…) La calle está llena de pistoleros! La calle está llena de pistoleros! La calle está llena de pistoleros!”.

Piquen el vidre. Tanco la banda sonora i baixo la finestreta. La tinent m’acosta el permís de conduïr.

– Ya me puedo ir?
– Mira, si sabe castellano! mirant-se els altres i somrient-los per l’escarment que he rebut.
– No, yo no he dicho que no supiera hablar español. Me he negado a una órden absurda. Pero, me puedo ir ya?
– Sí, ya te puedes marchar.
– Bien, porque tengo que decirles que me parece impresentable el trato de éste control de la Guardia Civil. Habeis encontrado jachís en el vehículo que hace cinco minutos se acaba de marchar. Y yo aún estoy aquí y ya sé porqué.
– Teníamos que registrar tus datos.
– Y a ellos les habeis presentado tres denuncias. Esto es impresentable. Despues de trescientos años vosotros seguís aquí tal y cómo llegásteis. El agente se me ha dirigido con el “habla en castellano” y aquí no pasa nada. Ésto es vergonzoso y imperdonable.

Em miro el cadell mentre recula mig metre. La tinent se’l mira de reüll. Ara, ja no li toca espelma en aquest enterro. Els altres s’acosten a la tinent per darrera. sense intervenir. Dos queden davant.

– Des del maletero a la rueda de recambio. Des del seguro a la cámara de video. Esto es un ultraje más. Y vamos a hablar de ésto.
– Ah sí? Hablemos. Em diu mig somrient esperant que li identifiqui els motius de la seva intranquil·litat.
– Claro que vamos a hablar de ésto! Ahora mismo: vosotros no sois la Guárdia Civil del año 2008. Sóis la Guardia Civil de los años cuarenta. Sin capa, pero los de los cuarenta. Los del “Habla en castellano!”. Estáis dónde nadie os quiere.

No dec fer massa bona fila perquè no piula ni el prejubilat del control. Un
carajillero de 60 anys que es mira la tinent atònit mentre ella descansa el braç sobre el sostre del cotxe.

– Me puedo marchar, ahora?
– Sí. Tiene la documentación.
– Sí, después de trenta y cinco minutos, ya tengo mi documentación.

Engego el cotxe tremolant, mentre m’observen. A uns metres de distància, es perd la llum del control mentre puja poc a poc la finestreta. Canvia molt veure els pilots de la sirena pel retrovisor a tenir el peto a uns metres davant del cotxe. Escanyant el volant, crido. Crido molt fins esgotar l’aire.

Alguns ja m’han sentit aquesta història. I hi ha hagut de tot. Menys sorpresa i incredulitat, òbviament. Aquesta opereta és usual a les carreteres i als carrers de casa nostra però sobretot és la subordinació elevada al màxim exponent. La seva autoritat donada per l’uniforme és la que permet que això sigui comprensible, acceptable. Una eina més per vexar les persones i fer-los escupir la seva autoestima. Els qui em coneixen saben que la meva llengua em serveix arreu. Que no tinc llengua-pont per convertir-me en el simpàtic català. Que la meva llengua la porto amistosament arreu: amb el Ioan, el Mijhail, amb el Paco, l’Ekaitz… amb tots els que em volen acollir. Renunciar-hi és amagar-nos i fer córrer una humiliació diària. La roda de posar una galta, i després de l’altra davant l’uniforme i “l’auctoritas”. Hi ha qui posa el criteri de com han de ser les coses. I no hi ha acte sense tant poc control ni supervisió com aquest: el de la submissió.

Resignar-se a pensar que això és així i no s’hi pot fer res, és una opció. Però a mi no em serveix: la injustícia no em fa somriure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La Marxa Verda del 12 de Octubre

0

Espantòs i horrible. Així és com ho veuen tots unànimament. Un nacionalisme delirant d’arrels antidemocràtiques i intolerants s’agita al nord de l’Àfrica. Manifestacions patriòtiques en suport al rei, banderes ben alçades per la unitat de la pàtria i aniversaris de marxes alliberadores per l’ocupació. Sí senyor. Dues lliçons sobre el colonialisme del S.XIX, però televisat i en color.

Sarkozy se’n va al Txad, aquesta colònia subordinada a la dictadura ben
sostinguda, alimentada i panxacontenta de la "Grandeur". Aparta els
soldats francesos que l’esperaven a l’aeroport de les càmeres de
televisió; i els dirigents africans proclamen al senyor de la
metròpoli: "Oui, monsieur!". I s’acaba la lliço del bacó. Doncs que
n’aprenguin!

Perquè aquest Juan Carlos, la pot millorar. Tenim un altre 12 a 0 a Malta.

L’irrestible paral·lelisme que
suggereixen les fotografies, la comparació esperpèntica de dues monarquies caduques que tant sols els queda aferrar-se al coll de les nacions que
reivindiquen el seu alliberament per mantenir les seves misèries. I tot, alimentat per l’estúltícia, la
imbecilitat o la resignació de la gent que s’ho mira. Al bell mig de
dues ciutats africanes. El Marroc i l’Espanya de ?la alianza de las
civilaciones? s’arrengleren a la graella de sortida al costat de
Túrquia, Pakistàn i Israel en l’assignatura dels drets humans, negant drets i escupint les elementals regles de democràcia. Aquesta
"maria" de 3 crédits, que amb un treballet finet sobre les dictadures
de l’Argentina o Xile, aproves amb nota a la Universitat de les Nacions
Unides.

"I penseu que el Marroc es reivindica un dret sobre les Canàries!",
criden a les tertúlies de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Potser una televisió de colònia, també.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Aneu bé per anar a sants!

0

La Generalitat ja ens ha confirmat el nom del culpable de tots els nostres mals, i del martirologi informatiu. A 30 anys de la coronació de Josep Tarradellas, ara sabem que és OHL l’empresa que ha fet llufa. La de Juan Miguel Villar Mir. L’he conegut avui. Però aquests han posat en perill el crédit de Zapatero per arribar al 21 de desembre amb música de banda valenciana. Messells i resignats els "ciutadans de Catalunya" -que diria l’espia de Franco, el Sentís- pugem al tren de la mediocritat i del poble massificat. Lleveu-vos mitja, una, dues hores abans, per anar a les vostres feines, a les vostres aules o senzillament per arribar a l’FNAC a hora. Que res no pertorbi la vostra pau i comoditat.

Els dotze treballadors morts en les obres del Tren d’Alta Velocitat -anònims i desconeguts- no valen res en pro del progrés. Ni un comentari en els copiosos informatius. Cada autobus que surt -imitant vagó i trajecte- és un fart de riure a la cara de tots; i formalitzar, legalitzar i instruïr-nos una mica més en el vassallatge. Com aquell que escolta música amb cascos mentre davant els seus morros passa la catàstrofe i l’amoralitat. Resignats, callem. El jersei teixit durant anys. El què ens mereixem. Ningú no demanarà explicacions? Silenciosos recollim els guanys de Criteria, un enginy de les finances europees per donar aixopluc abans de la tempesta a qui dels seus diners no sap què fer-ne. Riem-nos de Terra, riem-nos d’YPF, aquesta és la bona, parlem?

M’agradaria sentir com es rosteixen a l’endemà 3, 6, 8 autobusos. Però aquest poble de seny és molt més educat que tot això. Un comentari més de forn de pa. Un parell més de pàgines a La Vanguardia. Aneu bé per anar a Sants!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No fem política minoritària. És política minoritzada

2

Vaig conèixer l’Andoni el setembre de 1996. De fet, uns mesos abans. Una persona culta, assossegada i amb una gran capacitat de síntesi i concreció sobre la realitat política d’Euskal Herria i el conflicte que pesa sobre els homes i les dones de la terra de colors verds i l’aire humit. Es veien venir llavors sobre HB els primers núvols de la tempesta de la il·legalització, la mort civil i les set plagues del desert. Ben bé, com ara. Ell posava per sobre de tota aquella situació pocs adjectius i bastants fets.

Declaracions, moviments i passos enérgics en la direcció d’una resolució negociada al conflicte. Amb confiança i tenacitat. Parlava un català excepcional, cosa que l’acabava de convertir en un interlocutor amable, proper i esforçat. Extraordinari.

Entre els dies 13 i 15 de setembre de 1996, diferents joves de la Masó (l’Alt Camp), amb en Jordi i Marcel que llavors feia d’alcalde van proposar l’organització d’unes Jornades amb la voluntat de fixar un punt de reflexió del moviment independentista català. I en vam assumir la feina amb una il·lusió i empenta extraordinària. En l’organització de les jornades vaig conèixer en Ramon Barnils, el mateix Andoni Gorostiaga, Jaume Renyer, Lluís
Estrada
, Josep Guia, Martí Gasull, Toni Gisbert, Núria Cadenas i les 124 persones restants que es van inscriure, acampats durant tres
dies sota els xops de la pista municipal. A tots els he anat trobant en el seguit d’anys.

El setembre següent, repetiem l’organització de les Jornades. Els vents de la il·legalització política de l’esquerra abertzale assetjaven rebatent portes i finestres. Dos dels escassos mitjans de comunicació clausurats a Europa, Egin (amb una difusió de 52.000 exemplars) i Egin Irratia tastaven la llibertat d’expressió entesa a la recepta de la democràcia espanyola. El periodista Pepe Rei, acusat de col·laboració amb organització armada, i a sobre d’HB els crits de "A por ellos". Mataven el juliol del mateix any, en una carretera de Lasarte (Gipuzkoa) a Miguel Àngel Blanco, el regidor soterrat a Galícia.

Les Jornades Independentistes de formació a la Masó plantejaven la presència en el programa, entre molts d’altres, del mateix Pepe Rei, Floren Aoiz, qui era portaveu d’HB, i Karmelo Landa. No van ser pocs els debats i les reflexions que aquella convocatòria podia ocasionar a l’organització d’aquestes. La valentia d’en Marcel Banús, l’alcalde, va ser decisiva. A l’endemà de la presentació de les Jornades, en roda de premsa,i una setmana abans de l’inici d’aquestes, en Marcel va destacar-ne davant els periodistes l’asssitència per segon any consecutiu de representants de l’Esquerra abertzale i del cap de la secció d’investigació d’Egin. La Xénia, la filla del Marcel havia nascut el mes d’octubre de l’any anterior.

I va començar la tempesta -no a les muntanyes de Larraun, Azkárate, Otsagabia o Erronkari- sinò a la Vall del Francolí: El Mundo, La Vanguardia, El Pais, El Periodico, Agencia Efe i Europa Press, Avui, ABC, RNE, cadena SER, Catalunya Ràdio van fer-se ressò a la seva manera de la iniciativa. Per ells era un compte enrere. Les Jornades no s’havien de realitzar. El Sirera i Ernest Benach van qualificar de manera diferent la iniciativa, però en el mateix sentit. Per Benach allò era "una greu equivocació". Tots els mitjans ubicaven La Masó dins l’imaginari geogràfic espanyol: "un pueblo cercano a Tarragona". TV3 va assaltar el carrer l’endemà preguntant als veïns sobre la seva opinió "de l’assistència del braç polític d’ETA al seu poble". En Marcel va rebre trucades amenaçadores i un ex-alumne de llengua que era Mosso d’Esquadra -que tenia a Marcel amb força estima- el va advertir: "van per tu, i no et puc dir res més, vigila el què dius per telèfon." "El Diario Español" obria una editorial sobre la qüestió "parece que hay alcaldes que no se enteran". I li van fer saber. Aquest plamfet es va despatxar a gust fent de tot, menys periodisme.

La tarda següent, en Marcel, rep una trucada:

"Hola Josep Lluís. si?". Escoltà les instruccions i penja el telèfon amb un "fins ara".

"M’ha trucat en Carod. Ha parlat amb el redactor de la Vanguardia i ha quedat amb ell que en cinc minuts li dirà alguna cosa: desautoritzo l’alcalde o em dius que les Jornades s’han suspés?". Me’n demanà l’opinió, exposant totes les dificultats i amenaces sofertes, l’ambient enrarit al poble,… La solitud del Marcel era desbordant. A l’octubre, celebrava amb la Núria, la seva dona, el primer aniversari de la Xénia, limitat de feina amb tres cursos contractats menys a la universitat i moltes altres complicacions.

El 12 de setembre de l’any següent a Lizarra s’aixeca el procés d’acord polític sorgit de sindicats, organitzacions socials i polítiques, seguidament neix Udalbiltza, el consell d’alcaldes i municipis d’Euskal Herria amb un sac de projectes de desenvolupament pels diferents herrialdes… i un escenari diferent. Diferent pels amics del consum immediat, la rendabilitat estètica i els gestos calculats. Josep Lluís Carod-Rovira assistia assegut a una conferència -qualificada d’històrica pels mitjans- a la primera filera del que em sembla recordar era l’ateneu Barcelonès. Hi eren presents representants de la partitocràcia de l’autonomieta -CiU, PSC, ERC, IC, excepte el PP, és clar-. El ponent era Arnaldo Otegi, portaveu de la Mesa nacional d’HB. No era el braç polític d’ETA, parlava el "Gerry Adams d’Euskal Herria".

Recordo aquells moments 10 anys més tard, al cap de dos dies de la detenció de 22 militants de l’esquerra abertzale, i un dia després de la visita de la delegació oficial del Sinn Fein a la presó de Martutene on Arnaldo Otegi es troba empresonat. I al cap de poques hores que a Reus i Valls s’han convocat diferents concentracions de dignitat. Fins el moment, cap representant del Parlament ha anat a escoltar Otegi. Eukal Herria ara els queda molt lluny miskokulum. Igualment lluny com la dotzena de joves que ja han passat per l’antic Tribunal de Orden Público del gran jutge Marlaska.

Però d’això, ja en parlarem aquest vespre.”Explore the world of online gaming and gambling at https://medotcom.com/ – your go-to destination for casino reviews, bonus codes, and insider tips.”

40 anys de pau, i uns quants més de propina

3
Publicat el 28 d'agost de 2007
Marcel·li Massana Vancell (Berga 1918 – Les-Bordes-sur-Lez 1981); en Panxo, tal i com el coneixien a les contrades del Berguedà i l’Alt Llobregat passà a la història com el darrer maqui, un mite de la guerrilla antifeixista. El llibre Marcel·lí Massana, l’home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista de Josep Clara publicat a Rafael Dalmau Editors (2005) dins la Col·lecció al Guió del Temps és un recull exhaustiu i força complert de la vida d’aquest militant de la CNT, els papers oficials en diuen “siniestro bandolero”. Un treball fet a través de la documentació judicial, els reculls de premsa, les notes bibliogràfiques i sobretot, la millor troballa de totes: la correspondència que va mantenir assíduament amb els seus companys de la organització o amics, tant a l’exili com a l’interior o els escrits que adreçava a la Soli.

No és la única obra escrita sobre en Panxo. El mateix autor del llibre assenyala un antecedent bibliogràfic. Josep Maria Reguant i Serra Fontelles el 1979, en base a les informacions orals del mateix Massana. En aquest cas però, en Josep Clara, l’autor del llibre, ha volgut acostar-se d’una manera mesurada i proporcionada a la dimensió del personatge. S’hi ensuma la necessitat de sistematitzar, ordenar, classificar i contrastar les diferents informacions que envolten la vida d’en Massana. Fugir del mite i acostar-se al què va ser l’home més buscat de la contrada, però també un militant disciplinat i un home honest amb els seus pensaments.

D’anècdotes glorificadores i proeses divinitòries d’en Massana en trobareu poques al llibre. Tant sols, una moderada selecció de les que en el primer llibre reporten Reguant i Fontelles, i que Clara recorda en la introducció del llibre. Totes, prou exemplificadores del caràcter del guerriller. Aquí en van un parell: en un bar de Balsareny, xerrà amb un guàrdia que pretenia saber si el guerriller
passava per allí, en Massana li digué que era ell, però el Guàrdia Civil pensà que li prenia el pèl.

Coincidint també en un bar, en aquest cas de Berga, amb el capità de la Guàrdia Civil que s’havia proposat capturar-lo, el militar es trobà en el moment de marxar amb la seva consumició pagada. Dies després, a Ràdio Andorra sonava el bolero “Espérame en el Cielo” de Antonio Machín, dedicada pel mateix Massana al
capità de la Guàrdia Civil. Les altres 260 pàgines del llibre contenen l’esforç de contextualitzar i explicar les circunstàncies vitals que condicionaren en Massana.

En la instrucció judicial feta per un coronel d’infanteria, una vegada acabada la guerra, declarà la seva afiliació a la CNT i la seva participació al front com a voluntari. De fet, Marcel·lí Massana s’incorporà a la Columna Tierra y Libertad, constituïda majoritàriament per militants de la CNT de la Conca minera i tèxtil de l’Alt Llobregat i Cardener. Es desplaçà a terres castellanes, a Talavera de la Reina, en el seu bateig de foc; retornà a Berga i s’incorporà posteriorment a la 118 Brigada Mixta com a sergent de milícies -integrada més tard a la 25na divisió– amb la què al setembre de 1937 fou ferit al pit a la zona de Terol i Belchite. L’abril de 1938 fou ascendit al grau de tinent com a reconeixement de la seva actuació. Acabà la guerra a Alacant detingut al camp de concentració d’Albatera (Baix Segura). Jutjat, empresonat i represaliat, el 1944 va ser requerit a les files dels feixistes per a fer la instrucció militar. Llavors ja en tingué prou: decidí marxar a les muntanyes que el van veure créixer. En la clandestinitat, i en companyia de la seva gent.

5 anys més tard, les muntanyes i pobles de les contrades anaven plenes de les històries de la colla d’en Massana. Al setembre de 1949, en una missa a Berga, un frare franciscà va despatxar-se a gust amb la parròquia. “En la actualidad hay muchos que se dan golpes de pecho e invocan constante el nombre de Dios, pero eso no les impide abusar de la escasez de comestibles para hacérselos pagar a los trabajadores a precios exorbitantes. Para mí es mucho mas digno ese otro hijo de este pueblo que anda por las montañas y que los adinerados, los enriquecidos por malas artes, suelen llamar bandolero. Es más digno, repito, que todos ellos y que muchos de vosotros, pues el dinero de que os despoja, que no tenéis derecho a ello, ya que lo habeis adquirido explotando la miseria, lo distribuye a quienes han
menester. Además se presenta siempre con la cara desenmascarada, no como vosotros, falsos cristianos, que amparados en vuestra posición y a veces en las mismas leyes del Estado, robáis hasta la salud y la sangre de los pobres trabajadores”.

Ja a l’exili, Massana escrivia al 1965 al seu amic Josep Peirats, “el mes pasado se murió mi tio cura, y con el testamento dejaba sus intereses para mí. Decía que todo el resto de la familia están en relación con dios, y el que está con dios no le falta de nada, mientras que yo estoy apartado del camino del cielo, y por lo tanto soy el más necesitado de la familia. La desgracia es que sólo tenía 2 camas y cuatro trapos […] Les he contestado que hagan lo que quieran, que yo no quiero nada, y creo que he hecho mal, porque ahora los primos se discuten para llevarse las sábanas, y menos mal que todos van a misa cada domingo”. De cristians i homes de fe, en va conèixer uns quants. Amb la il·legalització de les organitzacions, associacions i butlletins de premsa comunistes a l’exili, gràcies a la col·laboració dels estats francés i espanyol, conegué el tarannà democràtic del cònsul espanyol Lluís Viñals, això sí, membre d’una família vinculada a la Lliga. El 1998, l’ajuntament democràtic de Berga, de Convergència i Unió, no va permetre la col·locació d’una placa a la casa on nasqué el resistent.

Les nits de l’11 i 12 de novembre de 1949 tingué lloc la detenció de 27 persones acusades de donar cobertura i col·laborar amb la guerrilla d’en Massana. Entre aquests, s’hi comptaven masovers, pagesos, un farmacéutic, miners, un regent d’un establiment de begudes de Berga, un enterramorts,… més vídues, filles o familiars d’en Massana i dels detinguts. Tots ells van ser torturats i infligits a duríssims interrogatoris. Set d’ells, assassinats en aplicació de la coneguda “llei de fugues”.

Massana va escriure una crida als bergadans de l’interior i exiliats. “Berga és terra de rebels que mai no s’ha resignat a ésser esclaus. Els seus castells i fortaleses, avui ja desapareguts per l’acció del temps, són la prova de que els seus fills, en els moments més difícils i en els períodes de persecució més sagnant, han fet pagar cares llurs vides defensant la llibertat de la nostra noble i estimada ciutat. […]

Berguedans de l’interior: Sabem positivament que són molt i molt dures les proves a les quals heu estat i sou sotmesos. Que quan es produeix un sabotatge a la nostra comarca, els homes de conducta digna i d’historial honrat són detinguts i torturats fins el límit de la resistència humana. Tot i amb això suporteu els martiris sense defallences i sense que nigú que es presti a col·laborar amb els sicaris que martiritzen el nostre poble. Els vostre sacrifici és la llevor de les properes recoltes i l’adob de la vostra llibertat de demà. […]

Bergadans de l’exili: Tots sabem que hi ha molts mitjans per ajudar els nostres germans de l’interior. Un petit sacrifici de cada un de nosaltres pot ésser de gran profit moral i material. […] Cada un de nosaltres tenim el deure sagrat de lluitar en la mesura de les nostres possibilitats. Els que teniu fills i veieu augmentar cada dia les dificultats per donar-los-hi pa, heu de tenir encara un més gran interès per portar-los a la seva veritable llar perquè tinguin els drets que mereixen tots els treballadors.

Els que no tenim aquestes perocupacions no hem de regatejar cap esforç ni sacrifici, i estar sempre disposats a combatre al costat dels nostres germans que, després de tants anys de martirologi, resisteixen encara dintre de les parets de la nostra estimada Berga. I demà quan retornarem a Berga, podrem constestar amb el cap ben alt quan se’ns pregunti: I tu, què has fet per la victòria?”.

Per la resta, demaneu-me el llibre o passeu per Ca l’Isidre! Massana -després d’anys d’exili a França- va trobar finalment la tranquil·litat del seu hortet als peus de la cara nord dels pirineus junt amb la seva companya, Maria Calbó, a Occitània. L’octubre de 1978 retornà després d’anys d’exili, a Barcelona, als seus paisatges Bergadans, a la Patum,… Al cap d’un temps morí plàcidament. Una senyera i una llegenda l’acompanyaven: “Marcel·li Massana, ciutadà modèlic i home de bé. Cap de la guerrilla de muntanya antifeixista de Catalunya. Honor a les seves despulles”.

Ahir, la premsa comunica l’acord unànim de la FIC, PP, ERC, CiU i PSC per tal de reclamar a la Diputació de Tarragona la parcel·la de què n’és propietària al Coll del Moro, on Franco hi establí durant la Batalla de l’Ebre el comandament feixista. La mateixa Diputació l’any 1953 aixecà un monument de formigó en homenatge “al Caudillo de España”. Es veu que l’aparença de l’entorn és de
completa degradació, amb un manteniment inexistent, la zona bruta, plena de brossa,… i el que més els molesta: amb desenes de pintades.

L’alcalde de Gandesa li dóna al monument la categoria de “principal punt d’interès turístic del municipi”. El mateix ajuntament de CiU que el 1979 va restituïr el nom de Serrano Suñer a un dels carrers del poble. Serrano Suñer, l’amic de Goebbels i cunyat de Franco. A Vilalba dels Arcs, Bot, Gandesa, La Fatarella… de la mateixa manera es mantenen en peu encara els monuments commemoratius de la IV Divisió de Navarra, el Terç de Requetés de Nostra Senyora de Montserrat,… 40 anys de pau, i uns quants més de propina.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Xiri, posarem la senyera, i tota la carn a la graella

0
Publicat el 15 d'agost de 2007

El missatge del Jordi enviat a les onze del matí del diumenge 12 d’agost: "Companys! han trobat el camarada Xirinacs mort en un camí. Als 75 anys ha decidit treure’s la vida i deixar de lluitar. Potser va sent hora de fer quelcom! Salut i glòria!".

Més o menys exacte. No em referiré a les mostres de condol de qui no s’ha sentit interpel·lat en l’escrit pòstum d’aquest lluitador. M’ha sabut molt de greu i m’ha entristit la seva mort, que sí que m’ha fet sentir al·ludit.

Tres vegades a les presons espanyoles des del 1972 fins el 2005 en Xirinacs ha estat un patriota abnegat. Curiosa i molt particular ha estat la descripció periodística que n’han fet d’ell: "personatge emblemàtic els darrers anys de la dictadura i els primers de la Transició". Un resistent humanista al régim franquista, a la segona restauració borbònica i a la democràcia formal espanyola. El seu acte de voluntat recordarà per sempre que els esclaus haurien d’esmicolar les cadenes, en comptes de banyar-les en plata. Viurem per a ser lliures, Xiri.

Al seu despatx de la Fundació Randa van ser trobades aquestes paraules:

?En ple ús de les meves facultats
marxo perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per
Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant
contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.Una nació esclava, com un individu
esclau,és una vergonya de la humanitat i de l?univers.Però una nació
mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el
seu alliberament i defensa instalinko.com.

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del
poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han
perdut un esclau. ella és una mica més lliure,perquè jo sóc en
vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians


Barcelona, 6 d?agost de 2007

Uns dies tombant

0
Publicat el 15 d'agost de 2007

La Lola Guri, la iaia de Montbrió, en diu "anar a la dula".

Fantàstic. Les vacances serveixen -més que per a no fer res-, per baixar revolucions del motor i assaborir de manera dedicada i minuciosa totes les tasques de què no som capaços de compaginar amb el dia a dia. Almenys, és el meu cas. Declarar unilateralment un període de vacances és un canvi de xip.

Potser no ens en adonem, o ens aterroritza aixecar el capó de l’engranatge que fem rutllar. Per poc que hi rumiem en les conseqüències, sembla bastant clar que caldrien molts altres compromisos. Altres implicacions i projectes necessitats d’energia, molta més que no pas la que llancem amb les obligacions "productives".
El Roger em comentava dies després de la seva tornada per Amèrica, on hi havia estat treballant uns mesos, que li costava adaptar-se al ritme d’activitat d’aquí. "Tot just torno de la zona del Carib i allí es fan tres coses al dia. Avui ja n’he hagut de fer cinc!". Mai havia fer comptes fins aquell moment de les coses que faig en un dia. Que no pari la màquina. Tot rutlla si circula contínuament. Encara que l’energia sigui per deconstruir, trencar, alterar, mutar o produïr, per exemple i per dir alguna cosa, DDT a Flix. I si s’atura el circuit, tornarem a veure a les portades dels diaris els operadors de borsa amb les mans al cap. Crisi hipotecària,… Què deurien pensar en aquells moments els atabalats brokers? M’imagino: "Merda, això no m’ho han ensenyat a la facultat!". Quin marron per als pilots automàtics del "compra!, ven!". Aquests conserges, són uns més dels que "fem més ferm aquest infern!", que canta la Pirata.

Per cert, al nord del Canadà el Roger va treballar de llenyataire. Una zona inòspita on els homes saben que la natura el és una temuda però fidel companya. El darrer racó on la gent sap que cal ajudar-se per tirar endavant l’espècie. I allí va tenir feina. Molta. Els boscos de la zona es morien perquè un cuc destinat a morir durant els mesos de fred se’n reia de la broma d’hivern que feia. Va tornar la mateixa setmana que el Carles em deia que va ajornar la feina que tenia prevista: llaurar. La terra assecada alçava la pols fins molt lluny i així no paga la pena remoure res.

Tota feina és bona amb els seus alicients. I cadascú posa els seus: al Joan li encanta llaurar. T’ho explica i t’agafen ganes de pujar al Massie Fergusson. "Buah!, quan plou: un pas tranquil que va pintant de colors la terra. Diferents tons segons el lloc i la humitat. Ho pintes tot." I amb la terra seca, només vas a trompicades per un roqueral espantòs. Això passa.

Se’n poden fer moltes de coses. A banda de comprar, adquirir, procurar-se, afiançar, acumular, posseïr, acaparar, fer divendring o dissabting… També podem disfrutar del què tenim, assaborir encara més del què ens pot regalar la natura i nosaltres mateixos: una cascada de riu, un bany de fangs com els de Ribert, un bon aiguat en una tarda xafugosa d’agost, una acampada a l’ombra d’uns avellaners centenaris a l’estil dels holandesos de Vinyols, o una conversa distesa…
Faig una declaració solemne de vacances: que tot el què faci sigui per llaurar els meus jardins. El Bloc n’és un. Vagin unes disculpes pel Xavi, el Frankie i el Marc -que avui començava les seves vacances i a qui feia potser anys que no veia-. Som-hi doncs. Fins aviat. I espavil!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari