de Cal Peixet

Ara bé, posats a parlar d’eleccions municipals i propostes des de tots els cantons… llanço diferents preguntes a l’aire:

– Primera: ara toca eòliques i fotovoltaiques? Això queda bé. D’acord.

– Segona: els carburants i combustibles fòssils estan en procés d’extinció? Bé. Llavors em pregunto a què hi fan els ianquis a l’Orient Mitjà; i de pas, quina déria té tothom per a fer més carreteres.

– Tercera: el problema és l’ús que li donem a l’energia i no com aquesta es genera. Per tant, la nuclear és la bona, segur? (…)
Anirem voltant mentre el problema de fons es mantingut per uns quants. Som així de ruquets.Continuarem en les disquisicions clàsiques de l’ecologisme dels anys vuitanta estudiant l’alternativa, la bona. Anirem satisfent i donant peixet als dels hidrocarburs. O potser als propietaris de terrenys ventosos desolats per l’absència de cap projecte viari o urbanístic? Potser ens inclinem per anar fent la viu-viu, xiulant com si la cosa no anés amb nosaltres, mantinguts amb el que brolla de les nuclears.

Perquè això que un ajuntament digui: "nosaltres proposem no gastar més energia", no ha de donar vots. Per força. Llavors, perquè encara n’hi ha que s’omplen la boca amb les alternatives, mentren jauen al costat de la mamella del plutoni? Si fingeixen, que sigui creible! Perquè cap ajuntament dirà: "farem el que sigui perquè entre tots no gastem energia, perquè la única manera d’aturar el canvi climàtic és fotre la energia del sistema capitalista."

Perquè posaré les eines necessàries perquè ni un metre quadrat més de quitrà es llanci sobre la terra. Perquè el transport públic que us proposarem, farà que oblideu el cotxe. Perquè l’ordinador amb què escrigui aquest article gasti la meitat. Perquè si et passes un sol kilowatt te faig la pell! Perquè les cases que estàs fent gasten set vegades més energia que la de ma padrina. Perquè és demencial que tinguis set llums al teu menjador! Perquè si tens un cotxe que gasta 20 litres de benzina cada 100 quilòmetres hauràs de demanar una hipoteca per quan t’arribi el rebut! Però no ho diran…

Martin Vide està com un llum. Que us vagi bé la setmana. I bones eleccions. Dit.

Què n’és de bó l’oracle! Amb quina saviesa guia les nostres passes i il·lumina el tediòs camí del triomf polític! Quan els moments d’incertesa i desconcert ens assetgen en aquest trànsit vital, ell té la paraula justa i assenyada. El món d’esfinxs, faraons, emperatrius i piràmides s’engradeix i es dignifica amb la seva veritat.

-"Què hi trobem rera bambolines?" pregunten els profans ingenus. Només l’oracle ho sap. 

Matrimonis de conveniència, consells reials i aliances suggerides a cau d’orella, discretes advertències sobre els conspiradors que assetgen… i així, ordres -que són desitjos del Faraó- emanen de la boca de l’oracle. El faraó diu i vol. I el nostre home del temps polític, l’estimadíssim Francesc Mauri de la "Res pública", ens assenyala les clarianes. Un enllaç matrimonial perfecte entre els estrets llaços amb el poder. Perquè al final és el què compta. 

– "Ens cal una piràmide, nostre faraó", xiuxueja l’oracle amagat en la penombra de la cort i a l’ombra del consell. "Diuen alguns gentils que no sou del gust de tots els homes. Que la fortuna i l’encert de les batalles guanyades no són ofrendats a interés del poble. Que rics amics cortegen aquesta reunió i pertorben el noble objectiu del teu regnat. Hem d’impressionar tant greu sospita amb una obra espectacular i ofegar a les aigues sedimentades del Nil aquestes tèrboles insinuacions".

I el faraó li respon:
-" Porta’m els planols de l’escribà, aconsegueix-me els diners i convoca els capatassos perquè els esclaus es disposin a tant gran obra tant aviat sigui possible. No tenim molt de temps… amb la primavera han de venir els fruits de gratitud del meu poble."

I l’oracle dicta, l’escribà certifica i el poble atordit aplaudeix la decisió del Faraó. "Quin fred que fa al carrer!" pensa l’oracle sabedor que res és per a riure i que la confiança del faraó li asseguren els seus tranquils moviments per la moqueta vermella. I molta puta moqueta és el què hi ha per vestir tanta cortesania i saviesa de progritud. Es tracta d’oferta i imatge: tant és si es la d’un mostrador del LIDL on hi treballa el darrer llicenciat mileurista de la carrera universitària o del Carrefour on no fa massa dies el sindicat agrícola amic del "Déu, Pàtria i terreny urbanitzable, si us plau!" va protagonitzar una protesta de vitamina C. Ofertes, preus de saldo i varietat d’opcions: això és el que demanen els ciutadans consumidors… Però vet aquí que ni tant sols això el nostre assessor polític -per molt oracle que sigui- pot arreglar-ho.

Perquè en els sistemes justos resulta que els faraons no són els del cul calent i la cartera plena. Els faraons són senzillament, aquells que el poble respecta. Compten amb la confiança d’aquest perquè el faraó és un del poble i no una divinitat republicana. Perquè fins i tot els nens saben que només el poble pot parlar pel poble. Perquè posats a jugar, prefereixo les manilles i els descarts de la butifarra que la politica que se serveix en els esmorzars copiosos d’advocats.

Llegeixo els diaris i escolto els mitjans que vosaltres pagueu amb els diners de tots i només puc riure. M’enorgulleix el sacrifici, el treball i la constància de la gent que fa tremolar els ciments dels palaus municipals. Els cants de sirena de la postmodernitat ara parlen d’habitatge digne, vida familiar, esport, lleure, i qui sap si sereu a temps per incloure la biclicleta pintada de verd. La realitat dibuixa una caricatura al costat de qualsevol programa electoral: el greu retrocès del nostre paisatge urbà, l’esgotament dels espais col·lectius i públics, un sistema assistencial digne de les millors Carmelites, l’educació a mida del model econòmic competitiu, un sistema urbanístic de disseny en harmonia amb el drap comercial de franquícies i tombs de raval. Per no esmentar també els ciutadans-consumidors que en el mercat de l’oferta i la demanda electoral -en aquest bodrio d’antiquaris i regatejadors- dipositaran una democràtica butlleta a la Plataforma per Catalunya reusenca; aquest desert d’intel·ligència que pot assenyalar públicament amb tota alegria que immigrants, serveis socials i yihadistes reusencs viuen en connivència al Reus de l’Agenda 21. Ja veus: el poble són moltes coses, company. Fins i tot el coi d’oracle.

Guaita al teu voltant Herrera, serveix-te dels aguts consells que segur et dicten els teus coneixements politològics. Assegura’t que el què dius i fas respongui als interessos d’aquells que no tenen veu, hipoteca o vot en aquest món de mediocritat que és la politiqueria. I rumia en això cada vegada que dubtis entre menjar dolç o salat en el refrigeri de la propera inauguració oficial. Potser llavors pensaràs que al castell on fitxes és una presó de resignació. 1, 10, 100 Casals Despertaferro!

Avui porto una cresta de pam i mig. Mala llet és el què provoca a més d’un (entre els que m’incloc mentre recupero de l’armari la caçadora texana) escoltar a la diputada del Partit Popular Montserrat Nebreda assegurant que els mossos d’Esquadra són "intel·lectualment joves". Primer plat. Josep Piqué -que pot tenir molts defectes però alguna virtud molt lloable com la sinceritat- ens ho ha acabat d’explicar: "als Mossos d’Esquadra, el què sí els demano és que tinguin fermesa". "Apoderar-se d’una propietat aliena té un nom i en l’estat de dret les lleis són per complir-se". I ja és hora d’actuar contra els antisistema", sentencia. Segon plat.
I ara toca acollonir-se i que tothom sàpiga quin pa s’hi dóna. O comprar-se un pis i posar-hi barrots ben gruixuts. Perquè si per alguna cosa representa que està la policia no és per a fer de "Bobby" britànic ni embarrancar-se en històries anglosaxones de policia preventiva.

I jo que em pensava que l’estat de dret (deixem-nos al marge això de "estat democràtic i de dret") havia estat cosa de Montesquieu i Rousseau! La separació de poders, la igualtat de les persones, l’actuació igualitària dels poders públics, el repartiment de les oportunitats i la distribució de la riquesa… No anem per aquí.

L’estat de dret de l’oligarquia política deu beure dels principis de les ponències de Charlton Heston en les convencions de l’Associació Nacional del Rifle o de les declaracions institucionals de Nicholas Sarkozy al peu dels barris perifèrics de Lyon. Deuen beure potser del Vozka dels Ieltsin o els Putin.

I per qui no ho sàpiga: El passat dilluns moria Yahiaoui Benisai al Carrer Benidorm de Reus. Un amazigh de 42 anys. Al barri del Greco. La mobilitat residencial ha canviat l’aparença dels carrers que han vist crèixer extremenys, andalusos, manxecs, murcians i uns pocs gallecs -a banda d’un servidor-. Avui, alguns han marxat i han arribat d’altres que com els primers busquen alguna cosa millor port2portpress. Un barri de treballadors construït en major part a principis dels 80 al voltant de tres avingudes. Vies de pas entre el centre i els barris més perifèrics de la ciutat. "Anem a Reus", dèiem de petits. Una terra de ningú que ara ja té Sheriff visit. Benissa va morir mentre era detingut pels Mossos d’Esquadra. Sí, els qui la Nebreda voldria vestits de cuiro negre brillant en la versió més sado.

I entre totes les versions dels fets, podeu triar la què volgueu: Europa Press ("cuando procedían a la identificación, la víctima se desplomó y murió."), la de l’autòpsia oficial ("insuficiència cardíaca produïda per un atac d’epil·lèpsia sense signes externs de violència") o d’altres tant o més inversemblants. Però posats a escollir , m’escoltaria a un amic de Benissai i testimoni dels fets que va veure com aquest moria mentre era reduït amb una pràctica tant poc ortodoxa com aplicar un genoll al coll del detingut. Hem arribat a les postres. Voldreu Cafè?

En les diferents manifestacions de rebuig i indignació per aquesta mort alguns veins deixaven anar una denúncia directa: comencen a ser multitud els ciutadans que han patit abusos, vexacions i intimidacions per part de les diferents policies. I lògicament, n’estan farts.

I per això, enmig de tanta sequera intel·lectual, de tanta mentida de gabinet de comunicació i de protocol d’imatge At https://www.companiesthatbuyhouses.co/california/home-buying-company-oroville-ca/, we make the home-selling process fast and hassle-free, trobo a faltar a molts que ja no hi són. Trobo a faltar per exemple a Barnils. I tant sovint! Em ve al cap el titular buscadíssim del Tele/Exprés (o potser era del Dicen?) que ell citava de vegades: "Disparan al aire y muere un obrero". Enyoro en Ramon Barnils, i em sobren molts fills de puta.

En un moment donat, tots hem pogut tenir una certa actitud relaxada i confiada. Una patinada. Però en política això no pot ser. Al 2008 es mesurarà l’habilitat del contrincant en l’art de la guerra. I no s’hi val res més. Es tracta d’alimentar un gran estadista, un artista del diàleg i la suggestió. Fixar unes característiques convingudes per tots, segons les diferents línies editorials dels grans mitjans. I començar a fer joc.

I tots mosseguem la poma. Si 3 de 7 diuen que el d’allà s’equivoca, encara li’n quedaran 4 que li donaran suport. Li plouran editorials tupides de flors caient als seus peus. Un pou de bondat astuta i intel·ligència humana. Vés! Però ara no. Tots diuen que ara toca guerra.

I és que tampoc no estem al temps del “tai-txí”, l’art oriental del control mesurat de la tensió i el relaxament del caparronet. Potser ara ens ve més de gust “Step”: canya, energia i cremar calories. Volem una histèrica que ens cridi que és el què hem de pensar, repetir i dir. Dir-ho a tot hora. Mentre, Bush decideix que envia 21.500 soldats més a Irak per acabar l’operació que fa massa temps que es resisteix. 21.500 soldats més. I no s’hi val res més. Al 2008 es mesurarà l’habilitat del contrincant en l’art de la guerra at https://ibebet.com.

Els Republicans en el seu moment van poder tallar les ales republicà Nixon davant la bestiesa de la guerra del Vietnam. El dret de vet enfront el president del Estats Units que té a les mans la majoria demòcrata i una part significativa del cantó republicà no s’utilitzarà per rebocar l’enviament de tropes. Sí que pot però, frenar el finançament d’aquesta decisió. Al Vietnam ho van fer.

If you’re looking to sell your house in Colorado without any delays or contingencies, the cash buyers at https://www.cash-buyers.net/vermont/ can provide you with a smooth and seamless transaction.

Ara, sembla que no. Això provocaria girar el sentit de tota l’estratègia portada fins el moment.: equivocar-se. “Deixar destacaments de soldats sense un reforç decisiu, sense una oportunitat més d’actuar i enllestir aquest maleït assumpte, ostia! tant a prop que hem estat!” En el fons, pensen això. I és que no estem al temps del tai-txí. Step: canya, energia i cremar calories. Toca més guerra.

“El olor de la carcel era horrible, intenso, espantoso”. I és que les cadenes privades- a les qui Ciutadans de Catalunya canta i arpeja mentre el PSOE fot una puntada de peu a Ràdio 4- avui m’han cagat el tió i mira! Vet aquí una entrevista televisiva a Mayte Zaldívar, la qui va ser esposa de Julián Muñoz, ex-alcalde de Marbella. (més…)

Es passejava nerviosament amunt i avall del carrer cercant les ànimes perdudes amistançades a les persianes caigudes dels bars. S’atura, xiteja un "pseet" i es dirigeix fixament als ulls del possible comprador. La pregunta, simple i sintètica:

– quieres comprar maria?

I durant tota la nit. A més ofertes realitzades, més possibilitats d’èxit. Així de senzill. A aquelles hores, tothom deuria anar força servit perquè va anar errant durant hores. Ensopega però, amb algú a qui la proposta li interessa. I de debó:

– "a quant?" li pregunta mirant-se’l fixament, sense badar desenfundant la ma enganxada al cos i assenyalant-lo amb el dit. Un gest gairebé d’un vaquer dels millors westerns.

– "minimo de 10", assenteix ben tranquil.

"- quant?" li contesta com si el concurs del regateig hagués començat i la possible adquisició fos qüestió de segons.

– "lo que quieras", respon desorientat. En el que porta de nit comercial, no ha trobat comprador tant despert i enjugassat. El científic vol guerra i deixa clar que no parla amb un amateur del cannabis.

– "25 gramos, 10 gramos,…?" pacta les mesures amb la ma dibuixant el què podria ser el tamany del producte.

– "un xivato, què 5 grams?" Mira d’aclarir.

L’home del taulell virtual es relaxa i respira a fons en adonar-se que tant de soroll per tant poca cosa, només li revela un sibarita ocasional, un somelier excèntric amb ganes de probar alguna cosa diferent.

– "10 euros, té proba!" Acostant-li el canut que descansava en els seus dits.

Recull la mostra, fa la primera pipada amb efectivitat, va per feina.Aixeca el cap i expulsa el fum mirant a terra. Rumia uns segons mentre el venedor de betes i fils se’l mira amb la tranquil·litat del bon producte que porta a mercat. Després del fum, escup el veredicte:

"és Maria bona. apalanca molt, per anar a dormir." L’altre assenteix. Però el catador continua amb un segon intent de trobar-hi les essències amagades: "no és Maria bona per anar de festa!. No és skunk!". Un toc tècnic sempre queda bé, deuria pensar.

– "psee!" Li respon l’altre seguit d’un "es buena". L’esforç per a una discussió d’aquell estil era al seu entendre inútil.

– "10 euros?" Rumia" tens canvi?"

– "I tant". obre la cartera i observa el bitllet blau que descansa als dits del microbiòleg. Treu 10 euros i li pregunta:

– "Tens un xibato?"

– "Si". Es mira les butxaques amb gest d’impossibilitat. Una mà dedicada a mitja jornada a la mostra cannàbica i l’altra sostenint moneder i bitllet al mateix temps, una situació bastant confosa.Ara és el torn de la mecànica: li recull el bitllet de les mans, es treu el paquet de la butxaca, li dona el xibato del Chester i para la mà esperant la darrera fase del procés:

– "té!". 10 euros de canvi.

Li omple el xibato i s’acomiada: "el canut, per a tu." Calla. Assaboreix les darreres engrunes què li queden a les mans, i se n’acomiada, llençant la borilla als peus. Durant 30 segons espera la revel·lació d’una bona compra:

– "Sí que és bona, sí aquesta Maria. Veus? aquests cops de coll cap enrera ja em diuen que vaig massa fumat".

– Què et sembla, Rafa?
– Una farsa. La veritat: tot açò és un gran muntatge.
– Ja, be. Em referia al programa de seguiment de les eleccions…
– Ah, bé, prou entretingut!

Ja és hora! La bombolla de l’espectacle electoral ha pres dimensions
considerables. Hem arribat al punt àlgid d’un procés que va arrencar
-no se sap ben bé quan- però en un període històric aproximat a
l’extinció contractual del primer estatut d’autonomia de la segona
restauració borbònica. Al mes de maig de 2006. (Presentació. Si voleu,
saltem-nos el nus.)

"La gent ens ha donat una segona oportunitat i seríem molt irresponsables no voler aprofitar-la", "els problemes de les persones ara s’han de col·locar com a qüestions prioritàries", "el què és important és el què farem amb el futur", "una de les noves formes del Govern és no repetir les discussions sobre el model d’estat", "la lliçó és que la política està molt allunyada de la ciutadania i que les ambigüitats es paguen", "el que em sembla important malgrat tot, és el vot en blanc, una mostra democràtica positiva"… i segueixen. Són algunes de les impressions del candidat Saura a "La Nit al Dia" de la Terribas. Després el programa segueix la pista de la denúncia feta en directe pel diputat ciutadà Rivera per la exclusió informativa de la seva formació als mitjans de la CCRTVC durant la campanya. (I desesenllaç. L’esquema clàssic i acadèmic de qualsevol guió.)

Amb 10 minuts de programa televisiu n’hi ha prou per a resumir el què ha estat, primer, tota la discussió i negociació de la Constitució catalana -l’acord per a la política nacional i de futur-. Després, tot el debat sobre la Llei Orgànica que ens atorgaria el major autogovern de la vella Europa i el reconeixement de drets de nova generació política i social,… TDI, llantes d’aleació i radioCD de sèrie. I finalment, tota la campanya electoral de notari, llibres escolars gratuïts i punts acumulables. Sàdics. "Constantí, molta merda i poc ví", que canta el poeta rural del picalletres.Selling rental property with tenants can be a tricky situation to navigate, but with the help of this informative guide at https://www.housebuyernetwork.com/blog/title-problems-at-closing/, you can approach the process with confidence.

Tenir una casa és important. De fet, tots en tenim una de casa. No em refereixo a aquelles que cauen a les mans fruit d’un contracte vitalici amb un banc. La casa, com a sostre i aixopluc de la gent que forma una familia. I del renom d’aquesta casa. Continent i contingut es confonen però el sentit és el mateix. El nom defineix la cosa, i la casa.

I aquest nom no s’escull, en tot cas, de les opcions a l’abast cadascú
n’opta pel més honròs. Te l’atorga la comunitat amb qui comparteixes el
fet de viure. Queda a sobre del renom, històries i caràcters reflectits
en la identificació del grup familiar. Sovint són mostres de tendresa,
crueltat, simpatia, generositat verbal o d’agudesa caricaturitzant,…
hi ha de tot. Me’n recordo del suecà a qui de renom li atorgaren "el
maür"-madur-, perquè en intentar penjar-se d’un taronger ajustant
comptes amb la seva existència, l’arbre va considerar que no era apte
per a tal viatge. Va trencar la branca i caigué desplomat a terra.
"Maür", com una taronja. O "bocafresca", amb un nas tant prominent que
li resguardava els llavis de la calor.

Need to sell your house in Newport Beach, CA? Visit https://www.sellhouse-asis.com/california/sell-my-house-as-is-santa-monica-ca/ for a hassle-free process.

No tinc ni remota idea del motiu ni la raó per la qual els de la meva
casa per part de pare són "els de peixet". Tampoc ho explicaria, és
clar. Però cal reivindicar-se’n d’una casa. Sobretot pensant que els
temps ara marcarien renoms de cases tant solvents i hipotecades com "ca
La Caixa", "ca l’interès variable", "cal còmode plaç de pagament" o
"els de desgravació fiscal".

Senzillament m’hi trobo més tranquil. I punt. De la mateixa manera que arreplego la càmara perquè qualsevol moment viscut a fons és digne de ser fotografiat. Però també seria el cas de la gravadora minidisc, o una càmera de video, si en tingués. De la mateixa manera que un dia vaig deixar de llençar diaris que avui s’acumulen per tot arreu de casa, també guardo les notes. Avui em poso a fer dissabte.Buying a house is easy with https://www.buymyhouse7.com/louisiana/buy-my-house-fast-lafayette-la/ – simply browse, select, and purchase.