de Cal Peixet

Marcel·li Massana Vancell (Berga 1918 – Les-Bordes-sur-Lez 1981); en Panxo, tal i com el coneixien a les contrades del Berguedà i l’Alt Llobregat passà a la història com el darrer maqui, un mite de la guerrilla antifeixista. El llibre Marcel·lí Massana, l’home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista de Josep Clara publicat a Rafael Dalmau Editors (2005) dins la Col·lecció al Guió del Temps és un recull exhaustiu i força complert de la vida d’aquest militant de la CNT, els papers oficials en diuen “siniestro bandolero”. Un treball fet a través de la documentació judicial, els reculls de premsa, les notes bibliogràfiques i sobretot, la millor troballa de totes: la correspondència que va mantenir assíduament amb els seus companys de la organització o amics, tant a l’exili com a l’interior o els escrits que adreçava a la Soli.

No és la única obra escrita sobre en Panxo. El mateix autor del llibre assenyala un antecedent bibliogràfic. Josep Maria Reguant i Serra Fontelles el 1979, en base a les informacions orals del mateix Massana. En aquest cas però, en Josep Clara, l’autor del llibre, ha volgut acostar-se d’una manera mesurada i proporcionada a la dimensió del personatge. S’hi ensuma la necessitat de sistematitzar, ordenar, classificar i contrastar les diferents informacions que envolten la vida d’en Massana. Fugir del mite i acostar-se al què va ser l’home més buscat de la contrada, però també un militant disciplinat i un home honest amb els seus pensaments.

D’anècdotes glorificadores i proeses divinitòries d’en Massana en trobareu poques al llibre. Tant sols, una moderada selecció de les que en el primer llibre reporten Reguant i Fontelles, i que Clara recorda en la introducció del llibre. Totes, prou exemplificadores del caràcter del guerriller. Aquí en van un parell: en un bar de Balsareny, xerrà amb un guàrdia que pretenia saber si el guerriller
passava per allí, en Massana li digué que era ell, però el Guàrdia Civil pensà que li prenia el pèl.

Coincidint també en un bar, en aquest cas de Berga, amb el capità de la Guàrdia Civil que s’havia proposat capturar-lo, el militar es trobà en el moment de marxar amb la seva consumició pagada. Dies després, a Ràdio Andorra sonava el bolero “Espérame en el Cielo” de Antonio Machín, dedicada pel mateix Massana al
capità de la Guàrdia Civil. Les altres 260 pàgines del llibre contenen l’esforç de contextualitzar i explicar les circunstàncies vitals que condicionaren en Massana.

En la instrucció judicial feta per un coronel d’infanteria, una vegada acabada la guerra, declarà la seva afiliació a la CNT i la seva participació al front com a voluntari. De fet, Marcel·lí Massana s’incorporà a la Columna Tierra y Libertad, constituïda majoritàriament per militants de la CNT de la Conca minera i tèxtil de l’Alt Llobregat i Cardener. Es desplaçà a terres castellanes, a Talavera de la Reina, en el seu bateig de foc; retornà a Berga i s’incorporà posteriorment a la 118 Brigada Mixta com a sergent de milícies -integrada més tard a la 25na divisió– amb la què al setembre de 1937 fou ferit al pit a la zona de Terol i Belchite. L’abril de 1938 fou ascendit al grau de tinent com a reconeixement de la seva actuació. Acabà la guerra a Alacant detingut al camp de concentració d’Albatera (Baix Segura). Jutjat, empresonat i represaliat, el 1944 va ser requerit a les files dels feixistes per a fer la instrucció militar. Llavors ja en tingué prou: decidí marxar a les muntanyes que el van veure créixer. En la clandestinitat, i en companyia de la seva gent.

5 anys més tard, les muntanyes i pobles de les contrades anaven plenes de les històries de la colla d’en Massana. Al setembre de 1949, en una missa a Berga, un frare franciscà va despatxar-se a gust amb la parròquia. “En la actualidad hay muchos que se dan golpes de pecho e invocan constante el nombre de Dios, pero eso no les impide abusar de la escasez de comestibles para hacérselos pagar a los trabajadores a precios exorbitantes. Para mí es mucho mas digno ese otro hijo de este pueblo que anda por las montañas y que los adinerados, los enriquecidos por malas artes, suelen llamar bandolero. Es más digno, repito, que todos ellos y que muchos de vosotros, pues el dinero de que os despoja, que no tenéis derecho a ello, ya que lo habeis adquirido explotando la miseria, lo distribuye a quienes han
menester. Además se presenta siempre con la cara desenmascarada, no como vosotros, falsos cristianos, que amparados en vuestra posición y a veces en las mismas leyes del Estado, robáis hasta la salud y la sangre de los pobres trabajadores”.

Ja a l’exili, Massana escrivia al 1965 al seu amic Josep Peirats, “el mes pasado se murió mi tio cura, y con el testamento dejaba sus intereses para mí. Decía que todo el resto de la familia están en relación con dios, y el que está con dios no le falta de nada, mientras que yo estoy apartado del camino del cielo, y por lo tanto soy el más necesitado de la familia. La desgracia es que sólo tenía 2 camas y cuatro trapos […] Les he contestado que hagan lo que quieran, que yo no quiero nada, y creo que he hecho mal, porque ahora los primos se discuten para llevarse las sábanas, y menos mal que todos van a misa cada domingo”. De cristians i homes de fe, en va conèixer uns quants. Amb la il·legalització de les organitzacions, associacions i butlletins de premsa comunistes a l’exili, gràcies a la col·laboració dels estats francés i espanyol, conegué el tarannà democràtic del cònsul espanyol Lluís Viñals, això sí, membre d’una família vinculada a la Lliga. El 1998, l’ajuntament democràtic de Berga, de Convergència i Unió, no va permetre la col·locació d’una placa a la casa on nasqué el resistent.

Les nits de l’11 i 12 de novembre de 1949 tingué lloc la detenció de 27 persones acusades de donar cobertura i col·laborar amb la guerrilla d’en Massana. Entre aquests, s’hi comptaven masovers, pagesos, un farmacéutic, miners, un regent d’un establiment de begudes de Berga, un enterramorts,… més vídues, filles o familiars d’en Massana i dels detinguts. Tots ells van ser torturats i infligits a duríssims interrogatoris. Set d’ells, assassinats en aplicació de la coneguda “llei de fugues”.

Massana va escriure una crida als bergadans de l’interior i exiliats. “Berga és terra de rebels que mai no s’ha resignat a ésser esclaus. Els seus castells i fortaleses, avui ja desapareguts per l’acció del temps, són la prova de que els seus fills, en els moments més difícils i en els períodes de persecució més sagnant, han fet pagar cares llurs vides defensant la llibertat de la nostra noble i estimada ciutat. […]

Berguedans de l’interior: Sabem positivament que són molt i molt dures les proves a les quals heu estat i sou sotmesos. Que quan es produeix un sabotatge a la nostra comarca, els homes de conducta digna i d’historial honrat són detinguts i torturats fins el límit de la resistència humana. Tot i amb això suporteu els martiris sense defallences i sense que nigú que es presti a col·laborar amb els sicaris que martiritzen el nostre poble. Els vostre sacrifici és la llevor de les properes recoltes i l’adob de la vostra llibertat de demà. […]

Bergadans de l’exili: Tots sabem que hi ha molts mitjans per ajudar els nostres germans de l’interior. Un petit sacrifici de cada un de nosaltres pot ésser de gran profit moral i material. […] Cada un de nosaltres tenim el deure sagrat de lluitar en la mesura de les nostres possibilitats. Els que teniu fills i veieu augmentar cada dia les dificultats per donar-los-hi pa, heu de tenir encara un més gran interès per portar-los a la seva veritable llar perquè tinguin els drets que mereixen tots els treballadors.

Els que no tenim aquestes perocupacions no hem de regatejar cap esforç ni sacrifici, i estar sempre disposats a combatre al costat dels nostres germans que, després de tants anys de martirologi, resisteixen encara dintre de les parets de la nostra estimada Berga. I demà quan retornarem a Berga, podrem constestar amb el cap ben alt quan se’ns pregunti: I tu, què has fet per la victòria?”.

Per la resta, demaneu-me el llibre o passeu per Ca l’Isidre! Massana -després d’anys d’exili a França- va trobar finalment la tranquil·litat del seu hortet als peus de la cara nord dels pirineus junt amb la seva companya, Maria Calbó, a Occitània. L’octubre de 1978 retornà després d’anys d’exili, a Barcelona, als seus paisatges Bergadans, a la Patum,… Al cap d’un temps morí plàcidament. Una senyera i una llegenda l’acompanyaven: “Marcel·li Massana, ciutadà modèlic i home de bé. Cap de la guerrilla de muntanya antifeixista de Catalunya. Honor a les seves despulles”.

Ahir, la premsa comunica l’acord unànim de la FIC, PP, ERC, CiU i PSC per tal de reclamar a la Diputació de Tarragona la parcel·la de què n’és propietària al Coll del Moro, on Franco hi establí durant la Batalla de l’Ebre el comandament feixista. La mateixa Diputació l’any 1953 aixecà un monument de formigó en homenatge “al Caudillo de España”. Es veu que l’aparença de l’entorn és de
completa degradació, amb un manteniment inexistent, la zona bruta, plena de brossa,… i el que més els molesta: amb desenes de pintades.

L’alcalde de Gandesa li dóna al monument la categoria de “principal punt d’interès turístic del municipi”. El mateix ajuntament de CiU que el 1979 va restituïr el nom de Serrano Suñer a un dels carrers del poble. Serrano Suñer, l’amic de Goebbels i cunyat de Franco. A Vilalba dels Arcs, Bot, Gandesa, La Fatarella… de la mateixa manera es mantenen en peu encara els monuments commemoratius de la IV Divisió de Navarra, el Terç de Requetés de Nostra Senyora de Montserrat,… 40 anys de pau, i uns quants més de propina.