de Cal Peixet

Cua davant el teatre. Xerren dues dones.

– I què fan hui?
– Actúa Xavi Castillo a la festa de la Falla Sucro.
– Ah, aneu a veure el calvo?
– Sí, a riure un poquet!

Certament Xavi Castillo és calvo. Poc pel al cap, i ni un a la llengua. Magrejant-se per pubs, bars i altres llocs d’indecents es va fer gran. Trepitjant teatres, immens. I amb els seus tres darrers espectacles, majúscul. XAVI CASTILLO.

El Centre Bernat Baldoví de Sueca acollia una de les primeres representacions de “Hamlet? Això ho pague jo!”, com no, fora del circuit teatral valencià convencional, on aguanten els teatres i centres pròfugs de censures i dictàmens governamentals. A Sueca hi vam anar tres malalts del socarrat. Un dissabte: pim, pam! Avall, i amunt. Saltant peatges sense entrada anticipada, i passant abans a saludar el Micalet.
És actor per tenir en compte en la llista oculta d’artistes que no apareixeran mai en els catàlegs d’espectacles subvencionats. No li cal, tira per ell sol: la realitat valenciana assegura Xavi Castillo per temps.

Pausa l’espectacle i pregunta:

– Algú se’n ve amb mi a demanar dilluns una subvenció a la Diputació? Silenci i riures entre el públic.
– Agarreu-lo!!! (dirien els funcionaris)
– Eh! tranquils… que me’n vaig a la conselleria!

Retalls de diari que t’escupen d’esquena, fotografies censurades, titulars entre cometes, declaracions de xulos i frases de xoriços serveixen de guió per repassar vestits i corbates d’aquells a qui els jutges no tenen ous  de treure del davant.

Però mentre no ingressin en un mòdul penitenciari, queden condemnats a Xavi Castillo, un corcó molt més subtil i finet. Primer, els exposa públicament. “sabeu qui és aquest?”. Des de Francisco Camps, a Rita Barberà, des Ricardo Costa (Ric) a Carlos Fabra. Tots van passant en la inusual habilitat que té l’actor de dibuixar els aspectes més grotescos dels personatges més auto-idolatrats d’una classe política arrogant, malaltissa, avariciosa i ignorant. I molt espanyola, a més.

Després n’explica els fils que els mouen dins la política. Motivacions que poques vegades -o mai- van relacionades amb la vocació de servei públic i l’esforç pel benestar general.

Teatre popular del bo, que es capaç de posar-se al lloc i cap de la gent que vomita llegint la premsa afecta al régim, patint (i pagant) el NODO fallero de Canal 9, o que senzillament no ha perdut la capacitat d’indignació. Castillo oferí dues hores i quart d’espectacle en solitari, bé, en companyia de tots aquests personatges de corbata i poca vergonya. Són ells els principals avaladors i mecenes intel·lectuals del teatre de la companyia Pot de Plom.

Ell mateix confessa i se’n fot:

– Un dia en un teatre d’aquests, sentirem sirenes fora i un megàfon: “Estáis rodeados. Salid con la manos en alto y la entrada en la boca. Hijosdeputa!”

Rita Barberà es vesteix d’antdisturbi i reparteix llenya entre els veïns del Cabanyal a ritme de rock setantero. Com ha de ser. Oberta a grans esdeveniments i “eventos valencianos”, li arriba la proposta del capità moro d’Alcoi -viva imatge de l’home de diners- que li assegura que és una història ben bonica la del príncep de Dinamarca que ha de venjar la mort del seu pare. “Hamlet? Això ho pague jo!” diu el Capità Moro d’Alcoi, que proposa a Barberà que faci un eslògan per la campanya publicitària que omplirà València de cartells, banderes i anuncis. És un gran “evento”!

– Eslògan? No, yo sólo tomo Beefeeter, que no quiero mezclar con el Gintonic.

No he entès encara quina déria hi ha pel gintònic entre tanta xusma glamurosa. Però us convido a seguir de prop Pot de Plom.

Senyor Blau.- Amb el cabell embollat, camisa de franela i sabates esparracades s’endinsa al món de la familiaritat d’un dissabte de Mercadona. L’estanteria és propera i les explicacions escasses. S’abalança sobre dos tetrabrics de vi: un de rosat, i l’altre, de negre. Es gira pausadament i amb profusa diligència es planta a la cua de la caixa. Compostura absoluta i caràcter flemàtic. Millor begut de vi, que borratxo de mal de caps.

Senyor Groc.- El conjunt pijama-bata es confòn amb la seva pell, incapaç de distingir l’olor del cos i la seva roba. Tantes hores al sofà, li han fet perdre la mida del carrer. Un dit agarrotat es cansa de remenar canals de televisió. Els jocs d’ordinador que li quedaven han deixat d’estimular-lo. Altres aficions, també. Tant sols compta les hores per anar desfilant un dilluns més per a veure on li vindrà bé de tirar el paper acreditatiu de les seves habilitats laborals. “El temps em farà justícia”, pensa. 

Senyor Verd.- El viatge que es proposa té lloc cada dia a cada instant. Canvia mentalment la barana d’un vaixell per la de la barra de fusta llustrosa del bar de capçalera. Amb bona posició i conversa esgotada mira passar el personal. De tant en tant, acosta amb un “psset” la copa de cervesa. I així es va teixint una tarda d’intrascedències mentre el munt austista de diaris xarren per si sols al cantó dels  papers. Al costat de la guia de telèfons, les ofertes de viatges i els menús d’oferta del restaurant xinès del barri. Massa brasa per tant poca carn.

Senyor Roig.- Arriba la temporada de rovellons i l’hora d’esmorzar dels companys de feina serveix de planificació del dia. Està clar. “Avui, ben poca cosa tenim per a fer”. La carretera serpenjant per l’obaga del bosc incita a buscar el racó adient. Cal anar amb compte perquè la furgona serigrafiada de la feina delata la presència de buscadors d’entresetmana. Un dimecres qualsevol els aparcaments són plens: els de “Construccions Pérez”, “Aïllaments Jordi”, “Fontaneria Hidalgo” i tants d’altres han matinat el seu exili laboral al raconet de bosc.

Senyor Taronja.- L’olfacte és important a l’hora de triar el bar de menú de l’obra. Amb una setmana n’hi ha prou per teixir la complicitat necessària amb el bar de fregits més indicat. “Aquesta empresa ja no es troba en disposició de continuar pagant-vos els menús. Preneu-vos un entrepà o una carmanyola”. A ells, que supervisen els supervisats també els arriba el temps de les renúncies, no podien ser menys a patir doloroses mesures: “xec! Home, camufla’m el carajillo de la nota”.

De colorets. Així és la vida.

de La Polla Records, de l’LP “Ellos dicen mierda, nosotros amén” (1990), lletra d’Evaristo Páramos, interpretada en un assaig de Gatillazo

Lluís Llach parla des del Senegal on coordina un projecte de construcció de barques pesqueres. L’entrevistaven aquest diumenge els de Time Out Cultura. Diu que -encara que poc entusiasmat- va votar ERC a les passades eleccions. Sense entusiasme però els va votar. El de Verges, que verema a Porrera i mira de fer un món millor a l’Àfrica havia considerat la possibilitat de quedar-se com un abstencionista més, però en aquesta ocasió es va mullar. Collonut Lluís! Això sí que és anar a contracorrent. Per a ell, Solidaritat Catalana o Reagrupament Independentista són opcions que només caminen amb la vocació de condicionar els convergents. Vaja, que no són valents,…
“El valent” a les pel·lícules d’índios i vaqueros, a les d’espies, o a les de tiros -a La Cava- és el qualificatiu que es reserva al protagonista, a l’heroi, al “prota”, al “bo”,… Però el 28 de novembre, un tant per cent majúscul d’ex-votants d’ERC va optar per donar crédit a un altre “valent” de la tanda: Mas i CiU. Així mateix, l’experiència orgàsmica de votar Montilla va ser desestimada per molts i menystinguda per altres a qui la proposta no només els ha ofès, sinò que representa un insult, una escopinada al criteri de les persones amb cinc dits de front.

A aquesta autonomia de controlador aeri malaltís i dimissionari cada vegada li queden menys acòlits aplaudiments. El públic els escasseja. La platea d’innocents se’ls buida. Senzillament, perquè això dels pactes constitucionals, els nous marcs de responsabilitat fiscal, les polítiques decidides de govern nacional,… se les creu cada vegada menys gent. Com fer perquè hi vulguis ser, si no vols ser-hi, i a més no hi tens res a fer? Només, clar, si vols anar a fotre’t com un bacó. Mentre els humils i abnegats llogaters van omplint capses de papers als despatxos, direccions generals, secretaries i delegacions territorials,  entren entusiasmats els nous inquilins. Però aquesta, la convergent, és la seva darrera tirada de perdigons a la fireta. Seran quatre anys més d’allò que tothom sap, aburreix i detesta. De via oberta d’aigua i d’enfonsament progressiu. Després, tindrem per tornar a veure cantar el Lluís.

Que torni Convergència. Que torni la pau, assossec de mars tempestuoses, lizipaina d’aspiracions nacionals. A la fi, una mica de bondat que el ball ja és avançat, ja no tenim edat. 25 anys de passar gana, 25 anys del mateix president del Barça, 25 anys sense una lliga, 25 anys de consellers a La Caixa, 25 anys d’anar fent figa, 25 anys de Pujol, 25 anys d’anar fent riure.
Que torni CiU, que d’aquest Estatut en parlarem seriosament, amb veu greu i rotunda a Madrid: “Qui s’han pensat que som nosaltres?”. Ara, serà el nen qui ens farà el paperina.

“Parte” a Catalunya Ràdio: “Pacte del Tinell. Vuitè any triumfal. El govern catalanista i d’esquerres ha assolit els seus últims objectius socials i nacionals. El tripartit ha acabat.” Qui és l’última pel pa? I torn al següent. I anar fent.

I no està malament la foto del camp de batalla. Un expresident de la Generalitat -de baixa del seu partit-, i favorable a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència (És Maragall, no ens equivoquem!). Retall d’estatut al seu pas per Madrid, endolcit a casa amb un milió nou-cents mil vots somrients i agraïts, esquilat finalment pel Tribunal dels 12. Sis i nos entre mig milió d’il·lusions en cinc consultes populars. Ridao posa que al 2020,… concert econòmic! Carod que no farà campanya per Puigcercòs. Montilla advertint al PSOE que això de l’Espanya federal s’ho han de prendre en serio, Castells que ja en te prou de tantes bastonades. Milió i mig de cares agres demanant plegar d’aquesta casa de putes.

Que torni CiU. Volem tornar a ser aburrits!

Unitat productiva bàsica. Ara, en franca decadència. Sí, una furgona de caveros amunt i avall de l’AP7, seguint de matí a vespre la història de la darrera obra encarregada. “Socis” capitanejats per qui va posar els diners de la furgona és tota l’empresa constructora. Exemple d’austeritat i ànsia de pencar. De bon matí, de casa a dalt la furgona, de la furgona a l’obra. Quan caigui el sol, de l’obra a la furgona de nou. D’aquí a casa, o al bar. I fins a l’endemà.
No busquis un aparador envitrallat amb vinils de disseny. Tampoc consultis les pàgines grogues per escoltar cap administrativa eficient que et passi pel pont del fil telefònic al departament d’ingenieria. Impossible que cap notari n’hagi constatat el bateig del NIF de l’empresa. No hi ha consultoria que s’acosti per la certificació ISO. És la furgona de caveros. Solvència acreditada.

La feina va a dies, però el camí de sirga de l’autopista porta sempre faena a algún lloc o altre. I que no pari. Són els principals clients el constructor apurat pels terminis de la casa, l’empresa que busca tancar el pressupost de manteniment anual de la fàbrica o el carrer que ha d’estar llest per la festa Major. La furgona de caveros reduïrà al mínim la complexitat de l’obra comesa. Que no n’hi ha per tant, que tot és més senzill. A fer faena i au!

Poc amics de les postures estètiques i les solucions sobre paper. Són senyors de la improvisació, marquesos del sentit pràctic i ducs de l’objectivitat. Una classe noble de vella escola, respectada arreu. Al seus dominis desapareixen excuses i pretextos. Mal vist maldar al del costat per resultats poc satisfactoris, incompreses les argumentacions de falta de material. No queden mai a l’espera de res ni de ningú. Què vols. És una furgona de caveros: plusmarquistes d’encofrar, campions de l’arremolinar, líders indiscutibles de la soldadura. “Ec mano!, que això ja t’ho fem naltros!”

L’orgull parit a l’esforçat arrossar, ara dedica suors al totxo. Traça i decisió emergida de l’imprevisible riu guanya les garrofes al sorral d’hores de sol, pols i durícies. Calma marisquejada a la mar que coneix bé el significat de “colla”. Atura’t i deixa’ls fer la rotonda, cedeix-los el semàfor, oblida’t que ells tenen l’Stop. És la furgona de caveros, i a la Cava no gasten en senyals ni indicacions estúpides. Ni puta falta que fan.

Arresserats al voltant del televisor. Mai hi fan res de bo, però sembla element indispensable per omplir els pocs moments de silenci que posen punt i seguit a la conversa. Allà on els prèssecs encara fan gust de prèssec, on els tomàquets guarden l’aroma d’antic, els menjadors són encara els menjadors.

La seva arquitectura és senzilla: dos panys de paret coberts amb sofàs (com més còmodes millor), coixins recurrents per descansar-hi els braços, taula de centre on hi aterra contínuament cafè i cendra de tabac, i moqueta. S’erigeix com a horitzó arquitectònic l’aparell de televisió i els marcs de somriures que allà hi tenen el seu racó.

Núvols de tempesta avisen que l’aigua és per venir. Desfilen cap a rasser els qui tenen la casa més lluny. L’acte inaugural de la Mars Mira, la Marxa de la Pau que commemora el genocidi Bosni a Srebrenica comença fent al vespre olor d’humit. El poble de Nezuc era el primer racó de la salvació de prop dels 15.000 refugiats que van emprendre el camí lluny de l’horror d’Srebrenica, la ciutat amb més de 30.000 ànimes que buscaven sopluig sota la bandera de Nacions Unides. 120 holandesos, el comandant Karremars i els ulls del món eren els responsables de la protecció de l’enclavament bosni. Finalment, va arribar Ratko Mladic. “Estem a l’11 de juliol de 1995, a la sérbia Srebrenica, un gran dia per Sérbia, hem recuperat aquest poble per la nació sérbia recordant l’opressió dels Turcs hem tornat la revenja als musulmans”, va dir davant les càmeres de televisió.

Durant els 3 dies següents, les fotografies de l’holocaust. Dels 10 als 80 anys, els homes van ser separats i carregats en autobusos. Se’n va perdre la seva pista. Els qui van fugir ho van fer juntament amb 700 homes de “l’armija”, la milícia bosníaca. Dels 15.000 refugiats van poder explicar-ho un terç, 4000 i pocs.

S’aixeca l’aire poc a poc amb més força. Porta el perfum de l’aigua, cada vegada més fresca. Quan es cobreix el darrer racó de cel, quan tot són núvols, no hi queda ningú excepte els voluntaris de l’organització de la marxa que desparen escenari. I esclata la pluja. Plou a bots i barrals, s’escampa la gent pels camins que acaronen els turons. Esclata el concert de sentits. Les olors i sobretot, el soroll de la pluja: bronzit de riarols, reg d’arbres monumentals, escòrrecs de camins, trepitjades al fang, i els riures dels nens. Un quart i és finit tot. Com a testimoni del succés, una estona més de pluja fina en aquest vespre, i el comiat avançat del sol fins l’endemà.

Casa de la Meira és a un quart caminant. Al capdavall. Allà hi farem nit, repòs i agraïment. Saluda l’Edi des de l’entrada i surt darrera seu la seva àvia que aparta la cortina senyalant la direcció del menjador. Descalç es descansen els peus amb el massatge del caminar silenciòs al terra de moqueta i estores. Al sofà llarg un escampall de somriures. Un per un, s’entrenyen mans i noms que cal prendre memòria. M’hi fan un lloc sense compliments, i en el llenguatge universal dels gestos. El més sincer. Xarren i xalen. A la cuina contígua la nora prepara cafè que se serveix en safata. Arriba el Muhammad amb un gest agraït. Saluda la gent, es treu la jaqueta de color verd caqui i s’asseu en un racó de sofà que emergeix de nou en oferiment. No s’acaben els racons en aquest sofà. L’ofereixen fumar i l’hi atancen el cendrer. La taça de cafè cau davant, amb la proposta del joc adult de mullar-se els terrossos compactes. La conversa de Muhammad acapara l’atenció de grans i petits. Mentre, queda tastar la comfortabilitat del moment. Arriba Zulfo Tursunovic, un senyor gran amb boina i bigots rotunds. S’aixequen tots per oferir-li la ma amb una solemnitat especial. Algunes abraçades previes al “Selam alejkum”, salutació musulmana bòsniaca, expliquen que algú ben especial hi ha fet presència. Amb veu greu, el menjador emmudeix per escoltar les tranquiles paraules que dicten sentència.

Al menjador no s’hi fa conversa d’ascensor. No es parla del temps per deixar uns segons de silenci abans de comentar els resultats del darrer partit de futbol. S’hi riu i s’hi plora amb la mateixa naturalitat que es pren cafè. Qui seu, pren escó del congrès de les persones que no tenen por de mirar-se als ulls. Ni en aquest poble del capdemunt de la muntanya amb cases escampades arreu, ni a la Bòsnia de prats i bens no hi trobaràs cap bar. No li calen perquè a les tardes els rafals de parra acullen els riures estiuencs i els menjadors, les visites de vespre amb cafè ben calent. 

Muhammad es dirigeix a mi en un instant de silenci:

– “A aquest senyor que tens aquí al costat li dec la vida. Va ser el meu cap de grup a Srebrenica abans de la presa de la ciutat. Ens va portar a aquest poble i ens va salvar al 1995. Som supervivents d’allò, i la marxa ha quedat a la meva vida.”

Es va fer un silenci. 15 anys després es trobaven per aquella celebració de vida que representava refer el camí a la inversa travessant boscos i prats durant 3 dies. Amb 3 anys de setge, Srebrenica havia acollit vora 30.000 refugiats que havien anat a recollir-se a les faldilles de la FORPRONU (forces de protecció de l’ONU). L’abril de 1993, dos anys abans, arribava un alto al foc de 72 hores, els musulmans van rebre amb plors, petons i abraçades els soldats canadencs assaltant. Allò significava la salvació. L’alto al foc implicava l’entrega d’armes dels soldats bosnis. De l’artilleria i els carros de combat serbis se n’ocupava ningú amb la garantia que no serien atacades les zones de seguretat.

Els canadencs van ser rellevats pels alemanys, i aquests pels holandesos. I dos anys després Mladic va exigir la rendició de la ciutat protegida. El pànic es va extendre entre els refugiats. Els Bosnis van exigir la defensa de la ciutat i que se’ls retornessin els fusells per poder defensar-se. Tant sols hi va haver la negociació dels termes de la rendició dels holandesos. Amb rifles de caça i els fusells que es van poder escatimar de la resolució de desarmament, els soldats bosnis van encapçalar grups de refugiats per assegurar el camí de sortida de Srebrenica. El relat d’aquella marxa de la mort inclou tota classe de narracions de la bogeria. Bogeria txètnic, complicitat internacional i el tercer exèrcit més poderòs d’Europa en van propiciar el desastre. Atraparen grups sencers per lligar-los, degollant el captius, tallaven els ponts i camins mentre des dels carros de combat la megafonia els cridava perquè s’entreguessin.

Els arbres saludaven amb homes i dones penjades mentre les ràfegues d’execucions se sentien per arreu. Els boscos minats eren els falsos amagatalls de camins per on transitaven els serbis a la cacera de musulmans. Una carniceria serpentejant de 110 km de recorregut. Dies després, la portaveu de l’ACNUR Kris Janowski va assegurar que “l’exèrcit serbi de Bòsnia passarà a la història no només com l’autor d’una de les grans violacions dels drets humans, sinò també com el responsable d’una de les operacions de neteja ètnica fetes amb major rapidesa”. No li surtien els números: “Creiem que hi havia 40.000 persones i només n’hem comptat 16.000”.

Recent estrenada la presidència europea de Felipe González, cinc dies després del genocidi, aquest va dedicar poc més de 30 segons a dir el què tothom ja sabia: que no es faria res al respecte. “La solució només podria ser política”, i punt. Javier Solana, president de torn de la Unió Europea, va reiterar durant mesos que “seria un error aixecar l’embargament unilateral d’armes a l’exèrcit Bosni” mentre Clinton assegurava que “no ens veurem implicats sobre el terreny”. Maragall, a contracorrent, denunciava “l’Hiroshima a càmera lenta que representa la tragèdia Bosníaca”, i Chirac exigia als seus socis la intervenció aèrea per la defensa de les zones de protecció de l’ONU. Amb tot, va prevaldre la ideologia totalitària del pacifisme hipòcrita i els contrapesos internacionals ben equilibrats. Rússia alertava del perill txetxè i bloquejava les resolucions contra els atacs serbis, la lògica de la guerra civil asimètrica posava a tots en un mateix lloc i enfrontats, com si es trobessin en igualtat de condicions. I la doctrina de l’autoprotecció i la no ingerència xiulava desmemoriada de les garanties donades a les zones de seguretat i del desarmament dels bosnis. Avui, el dibuix de Bòsnia coincideix exactament amb les zones de control de territori bosníac que no va poder ocupar Mladic i Karadzic. Holanda va exonerar els seus militars i Butros B. Ghali va negar amb rotunditat el paper galdòs de l’ONU “La negociació segueix sent la única opció per aconseguir una solució global del conflicte”. Un mediador anglès a primera hora de la guerra va fer la seva profecia: “això s’acabarà quan els hagin matat a tots.” 

El canvi de canal a la televisió ofereix l’estampa verda d’un camp de futbol: Alemania-Espanya. Em miren interrogant-me pel meu escàs interés. Els explico que sempre m’ha agradat molt el futbol dels alemanys i que el futbol al capdavall el juguen 22 esportistes i sempre guanyen alemanys. A ells també els encanta Alemanya, hi tenen amics i veïns. Més seriosament els dic que el meu passaport no és el meu país i que no sóc espanyol, que pertanyo a aquella proporció de catalans que no veu reconeguts el seus drets elementals, ni de decidir si vol o no estar en un estat on no se’l respecta, i que ancestralment el poble al què pertanyo ha estat humiliat i combatut. Acaba el partit. La final, diumenge 11 de juliol -data de la commemoració del genocidi-, el contrincant: Holanda. Es fa un altre silenci, no cal que pregunti el seu favorit. El sopar és a punt i seiem junts a la cuina que es troba al costat.

Zulfo menja poc a poc, mentre guaita amb complicitat Meira que es mira els seus convidats amb l’espectativa de l’aprovació general. Muhammad bromeja mentre arribem a les postres. Un dolç codonyat amarat amb mel acaba de rematar un tiberi espectacular. S’aixeca Muhammad reposant les mans sobre la taula i alçant els palmells amunt obre un somriure satisfet: “Il ham dull li alà”. (Gràcies a Déu per tot això).

A la vesprada del 10 de juliol, a Bratunac, avui ciutat sèrbia de Bòsnia (a 4 km d’Srebrenica) els serbis van fer festa i focs artificials celebrant la victòria sobre els turcs, tal i com va dir Mladic. Buscat per criminal de guerra pel Tribunal Internacional de la Haya diuen que ronda per Belgrad, la capital de Sèrbia. Il ham dull li alà.

Fotografies de Sergi Grau

A la part administrativa de la ciutat apareix una pintada contundent: “Això és Sérbia”. Algú contesta hores després al dessota: “No idiota. Això és una oficina de correus”. És Sarajevo. La ciutat i la gent que durant 1430 dies va viure un setge sense precedents a l’Europa de la conciliació internacional. Aquí s’hi ha desenvolupat un humor finíssim a prova d’ensopits i mediocres.

La ciutat comercial bull amb passejades de passarel·la fashion i aparadors a tot color. Europa és un tren anunciat que arribarà tard o d’hora. I els centres comercials prenen posicions a l’andana recuperant antics edificis foradats. S’imposa per l’ocasió, el “cool” i el “lounge” que supera de llarg el to norantó de la guerra. Sarajevo no és el mateix. Bòsnia ja és una altra cosa.
“Dobrodošli u pakao” (benvingut a l’infern) és la salutació habitual pel visitant que potser ja coneix de què va aquesta història. No es tracta del neguit humà que generen les veus estripades de nens orfes, pares que esperen el reconeixement forense de fills desapareguts o cases buidades per decret de Kalashnikov. Un pessimisme crònic rega avui jardins de policies corruptes, polítics obertament subornables i fotos de misèria humana, que no estètica. L’ordre impera, el campi qui pugui és la regla d’aquest partit. Els acords pacificadors a Dayton van fer baixar la santíssima trinitat a la República de Bòsnia i Hercegovina. La semarreta dels contrincants té tres colors. Verd pels Bosníacs. Blau pels Serbis de Bòsnia i taronja pels Croats. El desenvolupament i resultats de la guerra fixa la posició i tria del camp. Amb la neteja ètnica, els matisos ja no hi són i la gent va marxar allà on va creure més convenient per no jugar-se la pell. Al cantó verd, o el blau, o vermell, sense arbitres ni públic menjant pipes.

Aquesta operació de cirurgia estètico-geogràfica és visible amb les proporcions i dades de població del 2006 on la població va ser desplaçada i escupida a toc d’invitació formal de guerra i impunitat. Pleitejar la pared mitgera del jardí és una cosa, ser amenaçat de mort per qui va matar el tiet o el pare una altra de ben diferent. Viure-hi al costat és una cosa. Que en sigui a més l’alcalde que t’atorgui els permisos o el policia que et posa les multes ja és el súmmum. I més val no fer-hi bromes. Segons un informe de la mateixa República Srpska, el bodrio jurídico-admninistratiu atorgat com a premi de la guerra als serbis que viuen en territori bosníac, 20.000 funcionaris, policies i responsables polítics d’aquesta república que suma el 49% de la federació de BiH estan implicats d’una manera o altra en el genocidi bosníac. L’informe no va sortir per l’impuls democratitzador de la República dels serbis a Bòsnia, sinò d’un manament de Brusel·les. És el pare europeu que t’ho mana!

A Sahbegovici, al bell mig d’un dels convents serbis de Bòsnia, a tocar de Sokolac, uns catalans van pensar en recuperar-ne el poble una vegada acabada la guerra. Almenys el què en quedava. L’ONG Trenkalòs juntament amb els veïns van reconstruïr cases i magatzems. Ara, el poble té com a objectiu fer bategar un mort. No hi ha escola, tampoc metge. Avui, segones residencies i una dotzena de gals resistint al cru hivern. 20 cases serveixen de refugi de la dignitat de qui un dia va haver de travessar boscos per no ser mort. L’alerta va venir llavors d’un serbi que va tornar un favor degut en el transcurs de la II Guerra Mundial. Hi ha deutes que no caduquen mai i no saps quan pot girar-se la truita. El serbi va ser avisat que els partisans anaven a cercar-lo. Fugint va viure. Cinquanta anys després, l’avís venia del serbi. Alertava d’amagat -fins i tot de la dona- que els txècnics del poble es decidiren a pujar per fer net de Bosníacs. Tothom va marxar de nit i en silenci, a peu, i per la ruta recomanada. Tant sols va quedar a casa la Nema, una vídua que desafià els núvols de tempesta. Va ser objecte animal de degradació, violació, amenaça i insult. Una més per sumar a l’estadística del genocidi. Viu i podria presumir de ser-ne la guardiana de la clau del poble. No ho fa.

Anys després, les cases emergeixen com a símbol d’una necessària convivència. El podeu visitar, i disfrutar-lo. Fer-hi nit no es contempla en cap capítol del trotamundos o la Lonely planet però atançar-s’hi és donar-hi un suport al projecte d’allotjament rural que proposen els veïns i l’ONG. Trenkalòs manté a uns quants kilòmetres més lluny, a Mihatovici, un campament de refugiats provinents d’Srebrenica. Sí, 15 anys més tard. Els seus habitants han canviat de rostre i condició, més d’acord amb els temps actuals: són els pobres de solemnitat els que s’acosten cercant una sortida a la misèria i el desamparament.

El dia a dia passa comptes i els jorns posen cadascú al seu lloc. Banovici, una ciutat industrial de 25.000 habitants a 120 km de Sarajevo subsisteix gràcies a les mines de carbó i una central tèrmica que fa bategar la ciutat. La guerra no hi va arribar, recollida com queda la ciutat. Les infrastructures dissimulen el trauma econòmic general. Un grup de voluntaris a la diàspora van decidir recollir diners pel sistema d’abastament d’aigua municipal. Part dels diners van volar, el projecte no és acabat. Irònicament al passeig peatonal d’Alija Izetbegovic, primer president de la Federació de BiH, ha caigut escandalosament una discoteca amb xorros d’aigua i llums a la façana. Feta -diuen- amb aquests diners. Avui, és el local de moda de la ciutat amb ritme de tecno-vergonya i electro-caradures. El què més trenca a Bòsnia.

Un cotxe de policia del cantó de Sarajevo aparca darrera de la furgoneta en una esplanada davant d’una cafeteria, a la carretera del nord. Un dels agents surt amb el mòbil a l’orella, mentre l’altre es col·loca pertinentment la gorra amb visera i es dirigeix al conductor:

– doberdan (bondia). L’Ervin Tokic ens tradueix les paraules i intencions de l’uniforme.

Resulta que amb les indicacions de la ciutat hem sortit mig metre més enllà d’una línia discontínua, i hem trepitjat la ratlla de la infracció. Una sanció greu penada amb 400 Marcs (uns 200€). Podem pagar-ho o acompanyar-lo al jutjat. Tenim tot el temps del món i no ens sembla del tot malament aclarir-ho allà on faci falta. De fet, ni turistes ni rics europeus, viatgem per conèixer. Uns jutjats poden tenir tant o més atractiu que el Museu d’història contemporània.

S’ho pensa i dicta sentència en sis segons: “Bé, podeu convidar-me a un cafè i acabat l’assumpte”. Quan pensem que la nostra exòtica presència podia haver encuriosit el posamultes li demanem a l’Ervin que li digui que precisament en aquell moment ens disposàvem a fer-ne un per si vol venir. Ervin riu i ens diu que és un dir i que ell ha de marxar perquè l’han cridat a fer un altre servei. Remenem carteres i ens adverteix l’intèrpret que sobretot, res de monedes. Si pot ser, algun bitllet. Se’n va amb 10 Marcs (5 euros), i el deure acomplert.

En un racó d’Europa que un dia va ser portada de diaris i obertura d’informatius de televisió hi impera l’oblit i la resignació. Crida Samaranch: “A la ville du,…” Mentre se celebraven els jocs olímpics de Barcelona, Sarajevo patia el setge europeu més cruent d’ençà la segona guerra mundial, Srebrenica seria més tard la vergonya del genocidi i la justícia tant sols queda en un valor de negociació. Divuit anys més tard la impunitat s’ha fet major d’edat. I segueix el seu curs.

Fotografies de Sergi Grau

Això avui va de filosofia. Fonaments pràctics escrits després de sucar-los en un got de prudència i menjats amb suficient tranquil·litat.

Quines són les potes de la taula que sostenen la democràcia? I quins són els suports de dret que fan estat als estats? A on comencen les arrels d’allò que se’n diu ordre democràtic?  Com i qui determina els àmbits de sobirania sobre un determinat territori? A on trobem els fonaments jurídics per constituïr un estat sobre unes fronteres concretes, i no buscar legitimitats en el trosset de més enllà? La cosa és gruixuda, però orientada perque obri d’altres reflexions.
Farem cap a les darreries del segle XVIII i una conferència d’Oriol Junqueras sobre els Balcans i la perspectiva catalana d’aquest racó de món. Explicà que Còrcega era una democràcia lliure durant l’absolutisme monàrquic borbó, abans de la revolució francesa. L’illa va ser ocupada precisament pèrò amb la justificació de ser democratitzada amb l’esperit de la revolució francesa. Exportar democràcies no és un deliri exclusiu dels EEUU. Ocupar militarment països, tampoc.

Consensos irreals s’han anat consolidant amb el pas del temps fruït del conflicte. Són consensos irreals perquè no han pogut ni sabut donar solució a la majoria dels habitants ni les aspiracions dels pobles, i de lluny a la justícia-, però que funcionen durant segles. Injustament perdurables fins que són llei. I poc convé remenar les estovalles de la taula i guaitar al dessota per saber quins van ser els principis cohesionadors del regne de Jaume I, com es van configurar el conjunt dels Estats Units del nord d’Amèrica, com va anar el procés d’independència dels països de l’Indoxina, la constitució d’Algèria i Egipte. O l’Israel del Nobel de la pau Menahem Begim (a la foto), o l’Espanya franquista pre-juancarlista. Per posar alguns exemples. Els estats s’han fet i resolt sempre amb la força. Mai amb el dret.

Els Balcans han quedat al nostre cap com a sinònim geogràfic de violència i conflicte. Però això és així? O ho ha estat més que no pas en d’altres indrets? Pensar amb això només es pot fer des del convicció que la nostra realitat antropològica s’ha fet amb escrupulòs respecte pels drets més elementals. El nivell de violència del passat explica la tolerància del present. No parlem avui a casa nostra de les minories sefardís perquè senzillament van ser expulsats o assimilats. Tampoc preocupa la convivència àrab perquè el seu llegat va ser anorreat. Els Balcans -deia Churchill– tenen més història de la que poden digerir. La seva històrica tolerància ha portat en l’actualitat un rellevant nivell de conflicte, però també una lliçó extraordinària de diversitat i multiculturalitat. House Buyer Networks sell homes and mobile homes well. They have affordable costs and excellent service. Visit https://www.housebuyernetwork.com/south-carolina/selling-inherited-property-south-carolina/.

La fotografia de qualsevol poble de Bòsnia té coronades les teulades amb campanars i minarets mentre conviuen 4 religions, 4 minories ètniques, 2 grafies i multitud d’identitats nacionals, grups culturals i religiosos. Un exemple d’arqueologia humana que protagonitzà un exemple viu de configuració sagnant d’un estat -el de Sérbia- que avui opta a ser part del concert europeu. Extermini en forma de setge, expulsions forçades, neteja étnica, genocidi,… la recepta medieval -estèticament reprobable- es demostra pràctica i profitosa. Seuen alguns dels botxins somrients al Tribunal Penal Internacional de la Haia, sabedors dels deures fets i que a casa seva passaran a la història com a herois patris. No podia ser menys.

Mentre, un joveníssim ministre d’afers exteriors serbi assevera amb tota tranquil·litat que “Kosovo és per Sérbia el seu Jerusalem” i que és irrenunciable la reivindicació sobre el què consideren una província (malgrat la minúscula minoria sérbia que hi viu i la voluntat dels kosovars). I arriba el reconeixement internacional de declaració d’independència de Kosovo feta al 2008. S’hi oposen Sérbia, Rússia, Xina i Espanya. Que de justícia i dret en saben unes quantes fosses. A cal sabater, sabates de paper.

Fotografies de Sergi Grau

El Sant Jordi de 2008, el de “l’exili” de les entitats que passaven -per ordre governativa i unilateral- a donar color a la novíssima zona comercial del Pallol va ser especial. Entitats i associacions reusenques (algunes, iniciadores i promotores de la festa) van dir que ni parlar-ne de decisions a cop de decret i s’oposaren plantant parada a Plaça.

La guàrdia urbana obria expedients a les entitats revoltades “per ocupació de via pública”. Qui penjava cartells denunciant “l’exili” era identificat. Aquell any, l’excitant persecució afegia a la Diada un grau més d’excepcionalitat. Preguntada sobre si vindrien represàlies i possibles sancions, l’encarregada dels assumptes de cultura va dir que l’ajuntament estudiaria els expedients. No va poder dir que no. Va tenir un disgust.

La Diada a Plaça ja de per si és excepcional. Un dia de trobada, xerrameca intrascendent, comentari espontani, d’acolorides (i algun any, acalorades) portades de llibres sobre els taulells, i de suggerències. També de recollir mentalment les cares a qui els pertoca una rosa.

Però Sant Jordi, a banda de l’impressionant ressó informatiu sobre novetats editorials i el reconeixement de la feina dels escriptors, puntual tot sigui dit, és dia d’aspectes extraordinaris. L’origen de la festa a Reus -als anys 70 i en plena resistència antifranquista- fa encendre l’esperit i que s’hi trobin tot tipus de personatges allà: irreverents que no volen ni recordar el COI de franquista que van enterrar ahir, somiadors en blanc i negre que agiten pedres, interroguen ermites i baden als safarejos per escoltar les seves històries, adolescents que busquen la semarreta que no van gosar posar-se l’any passat, descreguts que saben que la justícia és només un concepte estètic, benhaurats que creuen fermament amb el dret inalienable dels pobles a enriquir urani, espontanis que fan acte de fe de la nova tendència vegana de moda, escriptors intermitents, lectors arriscats i venedors militants. Una disbauxa de proclames, il·lusions i manifestos que m’apassiona.

Fa exactament un mes he estat executat (recaptatòriament parlant) per l’excelentíssim qui m’embarga 300 euros per penjar cartells a Plaça aquell Sant Jordi. És sobrer esmentar que a algú com el de la categoria de qui subscriu aquestes línies, amb la formidable i lluent panxa dels comptes en franca evasió, l’atemptat no li fa més que pessigolles. Res altera la bonhomia i la placidesa amb què discorre una existència que es busca vital i alegre. Amarquesats de mena, aturarem l’embestida amb una forta abraçada al botxí i anunciar-li que “a les penes, gintonics!”. I no podrà dir que no,… però és que va tenir un disgust.

Looking to sell your home? Visit https://www.buy-my-house.org/ohio/buy-my-house-fast-cincinnati-oh/ for a hassle-free selling experience.

Una nota de premsa de l’àrea de Comunicació de Mossos comunicava a finals de març la detenció d’un treballador de la presó de Tarragona, “presumpte autor d’un delicte contra la salut pública”. La mateixa nota de premsa incloïa un aclariment inusual, poc comú en les informacions que Mossos d’Esquadra i els organismes de diligència policial fan públics. La nota apuntava que, de 51 anys “l’home es treballador de la cuina del Centre Penitenciari de Tarragona”. Vaja, que el cuiner pulia al forat.

En l’escorcoll superficial en el moment de la detenció se li van trobar “95 grams d’haixix, un
telèfon móbil i dues ampolles amb uns substància per determinar”.

Per si el periodista despistat no atançava prou atenció a la nota o senzillament la mandra el portava a picar que un treballador de la presó és acusat de “bla, bla, bla,..”, Mossos ja aclareix perquè intueixis el punt més sucòs de la informació: “el cuiner traficant…”. Presó i trasparència informativa van íntrinsecament separats, no lliguen perquè senzillament dins els murs de les presons allò que passa no pot ser notícia. Pertany a l’espai de tutela estatal, de la cura de l’administració i de normes diríem que socialment poc digeribles. No aguantaríem saber segons què. Però un traficant ha estat detingut i l’opinió pública pot descansar.  

Sense nota, ni difusió, tampoc publicitat ha tingut aquesta altra notícia que no he trobat explicada enlloc: dijous va morir un jove de 29 anys a la mateixa presó de Tarragona. Sembla que de sobredosi. Durant el matí, una vintena dels seus familiars esperaven en riguròs dol gitano al seu parent a les portes de la presó. Ploraven i esperaven. Potser també esperaven la nota de premsa del Departament guvernamental que els vingués a explicar com havia mort un jove dins aquelles parets de reinserció i reconducció social…

Que segurament no en saps res. Tampoc de Alain Berastegi. Ni Lander Fernandez. O Juan Mari Mujika. Ja, però em diràs que també tu vas escandalitzar-te amb l’assassinat de Puig Antich i vas sortir aquella tarda al carrer mirant amb ulls plorosos els teus veins buscant aquell dol col·lectiu de les persones a qui la notícia els havia glaçat la sang. I quan aquella presó model, el seu garrot vil i el botxí d’ànima gelada em queden tant lluny, desperta inquietud que el temps dels drets i la justícia s’ha aturat amb les teves històries de psucaires i leninistes que s’estrenaven en la disbauxa electoral post-franquista. Llegendes de vents de la llibertat preuada, el consorci de la democràcia amb l’obrerisme, les masses i les banderes. Les jaquetes de pana, els cabells llargs i estarrufats. Tota una fotografia en to sípia.
Hi ha fotografies en color ben nítides i recents dels que no tenen nom, i un record. Et faré memòria de Jon Anza qui -és sabut per tothom que ho ha volgut escoltar- era un refugiat polític resident a Ahetze (Lapurdi). Militant d’ETA, mantenia contacte puntual amb l’organització. De salut precària, en Jon havia patit els rigors de 20 anys repartits a les presons de Carabanchel, Alcalá-Meco, Puerto II, Herrera, Daroca, Bonxe, Puerto I, Ceuta, Tenerife i novament Puerto I, d’on va sortir en llibertat. 20 anys a la presó. En tenia 47. Vivia refugiat de Donostia on se sentia -segons va dir als de casa seva- assetjat pel seguiment de la policia. En aquell petit poble de Lapurdi era un més, identificat com a ex-pres, era una persona pública. El 18 d’abril de 2009 va agafar un tren de Baiona en direcció a una cita amb membres de l’organització, a Tolosa. Als de casa els va dir que marxava a veure uns amics. Duia material informàtic i diners, molts diners. El 24 d’abril, Jon tenia una visita al metge i no va presentar-se. ETA va comunicar dies després que Jon era militant d’ETA, que la policia espanyola ho sabia des de principis d’any per les marques dactilars en uns papers incautats i que sospitava que havia estat abordat per agents en no arribar a la cita pactada. Mentre, a la seva família li va estranyar que no es presentés al metge. Ningú en va saber res més d’ell. Fonedís fins que va ser localitzat el passat mes de febrer a la morgue de l’hospital de Purpan, a Tolosa. Jon havia estat allà durant onze mesos. Dels resultats de l’autòpsia -que han mantejat tots els teletips oficials i oficiosos- revelava que el cos no presentava indicis externs, senyals d’una mort violenta. A la morgue restava Jon mentre carrers plujosos d’Euskal Herria durant mesos s’omplien de passes que en silenci preguntaven: “Non da Jon”, “on és Jon”. I resposta a la pregunta: Jon estava a la morgue de Purpan a causa d’un error admninistratiu i burocràtic, es veu.

Però encurioseix saber que segons informes del mateix institut hospitalari, Jon va ser trobat el 29 d’abril. Sense documentació ni identificació a sobre. Amb un bitllet de 500€, dels 300.000 que portava. Inconscient a la terrassa d’un restaurant. El 29 d’abril. Però el 18 d’abril va arribar a Tolosa des de Baiona… 11 dies després. Ara la pregunta és: què li va passar? Quin motiu va fer que no assistís a la cita pactada? On va estar durant els 11 dies, des que va arribar fins que va ser trobat? Què se’n va fer de la seva documentació? I sobretot, amb qui va estar?

A Jon el buscaven mesos enrera i en una compareixença de premsa, un periodista va preguntar a Rubalcaba què en podia dir del cas i si la policia espanyola s’havia implicat en la recerca del militant d’ETA. Sorneguer, va respondre que tenia la intuïció que “ETA també busca a Jon”. En la insinuació ministerial, es deixava caure la possibilitat que el donostiarra hagués pensat que millor que a ETA, els diners li podien servir a ell. I és clar: Jon Anza amb els diners s’ha fugat. Com en les més pulcres aplicacions de la Llei de fugues. Amb un to més enfadat el ministre recordà després que determinades afirmacions es poden considerar delictives.

Però el peridista preguntava i prou. La fiscalia havia obert un requeriment de cerca segons “la desaparició d’una persona major d’edat que presenta un caràcter preocupant o sospitós en relació a les circunstàncies, a l’edat o el seu estat de salut”. No ho explica el Zutabe, el butlletí d’ETA, ni Gara o Berria -mitjans més preocupats per aquestes nimieses mundanes-, va ser ni més menys que El Mundo qui revelà que Guàrdies Civils de paisà pertanyents al Servei d’Informació de la Guàrdia Civil van allotjar-se a Tolosa els mateixos dies de la desaparició d’Anza. Segons el diari de “Pedro Jota” els agents van marxar de l’hotel de manera precipitada deixant-se dues pistoles sota el matalàs de l’apartament. En fer-se la neteja de l’habitació, aquestes van ser trobades i l’incident es va posar en coneixement a les autoritats franceses. Les autoritats policials espanyoles no van donar informació de l’incident fins mesos més tard als francesos. Altres detalls escamen d’aquests succés que van coneixent-se progressivament. Com per exemple que l’Hospital va comunicar fins a tres vegades a la policia, fiscalia i oficina de desapareguts de la presència d’una persona sense identificar a l’hospital Purpan (29 d’abril, 7 i 9 de maig). O que a les immediacions de la terrassa del restaurant on va ser trobat Anza ben propera a l’avinguda Jean Jaurés hi hagi indicadors de videovigilància però que aquestes no serveixin per aclarir si hi ha enregistraments de com va arribar Anza allà. Les càmeres no funcionen, es veu.

És clar que ningú amb certa prudència periodística pot dir que a Jon Anza el va matar un interrogatori ilegal d’agents del cos armat en missió a Occitània. Però d’indicis i proves per a fer incòmodes preguntes n’hi ha.

Escassíssims mitjans han anat seguit els fets, donant tots -amb exquisit sentit del ritme- un cop col·lectiu a la carpeta. Tema tancat, com tants d’altres que van produïnt-se en els darrers temps. Sembla que tornen els millors temps de les clavagueres. Conductes d’aigües residuals per on van discòrrer les passes d’Alain. Un ex-presoner d’Arbizu (Nafarroa) a qui una trucada va reclamar-li fa un any els serveis de paleta per arreglar una antiga borda prop d’Irunberri. Una trampa de la que va poder sortir i explicar-ho.

Es va presentar el dia convingut amb metro, llapis i llibreta trobant-se amb Iñaki i Susanna, dos suposats clients que li van recomanar seguir el camí cap a la borda amb el seu Terrano. Metres de camí més tard, una desena d’encaputxats amb metralletes el van assaltar i conduïr cap a un forat d’interrogatori, una comissaria no oficial i sense atrezzos legals. Va ser colpejat de manera salvatge com a tarjeta de presentació per advertir-lo de la seriositat de la situació. Aplicada “la bossa” mentre tenia les mans lligades, allà li van preguntar sobre els motius pels quals es trobava allà: “per política, suposo” els va contestar. Van riure tots. Hores més tard i de manera més distesa, el van asseure en una taula per “conversar”. Li van explicar que els espanyols signen matrimonis de conveniència amb dones de l’Est amb qui no els cal cap relació d’amor. Li van oferir un anell com a proposta de tranquil·litat i fugida de l’infern. Segons explica ell mateix, li van assegurar que aquella desagradable trobada no era res personal i que per ells tant sols era un número més, i que si ell no volia explicar-los res, ho faria el següent, i sinò, el de més enllà. El van deixar marxar, citant-lo per uns dies després quan suposadament els donaria resposta. A la segona cita, Alain no hi va anar. A la mateixa hora es trobava a Iruña fent una roda de premsa per explicar el cas després d’haver interposat la corresponent denúncia. Clar que és la seva versió dels fets, i que ningú demostrarà. Però si tot plegat fos una invenció, d’imaginació diríem que Alain no en va curt precisament. En una entrevista, el jove va explicar que mentre el tenien retingut li va venir al cap la desaparició de Jon Anza, sabent-se en aquell moment que podia patir una sort semblant.   

El passat 19 de maig, Lander Fernández, jove bilbaí i ex-pres polític va ser retingut per almenys tres persones que es van identificar en principi com a agents de l’Ertzaintza, el van introduïr en un vehicle i el van dur a un descampat on va estar-hi mitja hora. Allà va ser on el van amenaçar i exigir que col·laborés amb la policia. El jove, s’hi va negar i el mateix fet es va repetir fins a tres vegades, abans que ho denunciés al jutjat.

L’onze de desembre a Juan Mari Mujika estava fent les seves compres quan tres homes a Donapaleu (Zuberoa) el van convidar a acompanyar-lo. Es van identificar com agents de la Gendarmerie que necessitaven prendre-li declaració. Va ser portat a la muntanya, i retingut durant dues hores, el van amenaçar perquè col·laborés amb la policia.

La demostració de la impunitat és necessari que sigui evident, que es vegi clara i que els principals afectats la vegin com usual i acceptable. Per la resta d’incauts, ja vindran els reportatges sensacionalistes de bàrbars i les informacions de narcoterroristes. I mentre, el General Rodríguez Galindo, qui va ordenar les morts de Joxean Laza i Joxi Zabala i condemnat a 365 anys de presó es troba en llibertat. En llibertat o régim obert com els també condemnats Angel Vaquero, tinent coronel i el Governador civil Julen Elgorriaga, o Felipe Bayo, Michel Domínguez, José Amedo i Dorado Villalobos, Rafael Vera i José Barrionuevo. Tots ells condemnats. Interessant saber avui qui va ordenar l’assassinat del metge Santi Brouard, el periodista Josu Muguruza o Mikel Zabalza, “ofegat” al Bidasoa. O com van anar les morts d’Eduardo Moreno, Pertur, José Miguel Etxeberria, Naparra o Jean Louis Larre, Popo. O les de Xabier Kalparsoro, Anuk, Joselu Geresta, Ttotto o Josu Zabala, Basajaun. Tots ells amb una història final que no els estranyaria.

La solitud de qui sap massa és gairebé tant extrema com la real. El món gira en el mateix sentit, però alguna cosa fa que s’aturi el temps. Es congela el món mentre el de qui et rodeja funciona perfectament amb tota normalitat, ignorant de tot. A hores d’ara però aquesta guerra que no es pot qualificar de “neta” o “bruta”, de “lluita d’alliberament nacional” o “contraantiterrorista”, sinò senzillament de guerra a seques té uns actors principals: militants d’ETA i agents policials. I per darrera, tota una claca que somica davant el Telediario sense saber la veritat. Per tot això amic meu, no em demanis més perquè no vaig estar al teu costat a la Plaça per aquell policia mort. Sàpigues que no em posaré aquest llaç negre i en tot cas, el meu “ja n’hi ha prou!” me’l guardaré per un altre objecte.

Les històries tendeixen a repetir-se. I tant sols es tracta de temps per tornar-les a viure. Cent vegades queda la pedra allà, cent vegades que hi ensopegarem. Aquí es troba el sentit del nostre comportament. Històries repetitivament injustes, que acaben sent llei. Llei sagrada. I de llei sagrada, en tant sols un suspir, cristalitzen en justícia. I al cap de poc, JUSTICIA, en majúscules, que es vegi. Collons!
“Som JUSTICIA” diu el buròcrata. Perquè arribem a mantenir un equilibri més o menys just entre allò que està fatal i allò que està malament, i punt. Que al cap i a la fi, les coses podrien ser molt pitjors. No massa lluny d’aquí, i fa no massa temps en podem trobar exemples ben dramàtics. No es tracta d’establir matemàtiques de legitimitat. I potser no cal tampoc donar res a qui no li toca. Només cal procurar que senzillament no arribi la sang al riu. I poca cosa més. És de sempre sabut, que qui té, no dóna. Més faltaria! Així, no omplirem mai els calaixos de privilegis. 

“TENIM UNES REGLES i amb aquestes ja ens entenem”, assegura el ciutadà que corre cuita-corrent cap a l’oficina bancària. Li han arribat un parell de rebuts que necessita retornar. Ja no va a jugar a paddle, i per una tele de quaranta polsades que encara està pagant, ningú li anirà darrere. “I amb tot això que està caient, prou feina tenim. Això de preguntar és provocar. I provocar és buscar problemes. I no se’n treuen res dels problemes”. 

“DEFENSAR-SE A LES CLAVAGUERES, si cal”. De les maneres més brutes i salvatges. “D’ordre no en tenim ni idea, però de fer por, un rato llarg. Escalfar de manera gratuïta uns quants despistats és una manera d’assegurar-se la fidelitat del personal. Almenys, fer decidir els indecisos. Aquests sabran quins mals camins no han de seguir. I de pas, optar al carro dels guanyadors, i dels que donaran llenya”. Això ho diria un… militar. El curs de la història és aquest. I hi estem determinats. I sotmesos.

Jo et sotmeto. Tu et sotmets, i ells ens sotmeten. Tots sotmesos. Entesos?

Quan guanya sempre l’immediat, allò que és tant a prop que gairebé es pot tocar perd l’essència. Les eleccions pel qui ha d’aprovar oposicions de popularitat. La tria de l’elector que no llegeix i tant sols recorda els darrers titulars sorollosos més falsos que les polèmiques sobre les borratxeres de Laporta. Però vet aquí que aquest coi de pais gaudeix encara d’un punt de mediterrani prou salat. D’una certa normalitat surrealista. I quan un militar espanyol proclamà la república catalana neixia un nou temps que potser ho havia de canviar tot. Tot? O gairebé. 

I les eleccions avui regalen espectacles poc profitosos, eslògans ben cars i regals per tothom: nen, agafa el globus, amic quina mida fas que tinc un tratge. L’escola dels grans que hauria de ser la política ha caigut allà on resulta més rendible i neutre: en el mercat de les balances de compra i venda. D’oferta i demanda a cop d’enquesta.

Per això, sigui benvinguda la pregunta sigui quina sigui. Benvinguda i lloada la gent que salta el marge del tros que en diuen del “Cal prohibit” o del cartell “Cuidao con los perros”. Perquè començar a preguntar és començar a decidir. Sense cap més Principi fonamental del regne que la de l’entesa i el diàleg de la gent. Amèn.

Ben encertada la perla que Agustí Ribes -a qui no tinc el plaer de conèixer més que d’anomenada- ha publicat a la revista Tot Parc. 15.000 exemplars d’una publicació en format reduït que es reparteixen gratuïtament. Però potser conté el majúscul interés de comptar amb persones com l’Agustí, “l’agustinet”, qui a banda d’escriure, cronificar un temps -i deixar-ne constància- lletreja i composa jotes com les recollides a “Recordant lo poble apart”. 25 jotes sobre la història d’un poble fet a cop de guanyar marjals, aiguamolls i ullals d’aigua. A la série malnoms repassa alguns dels renoms de La Cava.

Malnoms

De Siscot i de l’Illa

de la Lloca i de Lloqueta.

Los de Roquet de Vidal i los de la Masuqueta,

i a la partida de Dalt

estava la Cavereta.

De Peixet i de Beltrán,

de la Menuda i de Bayo.

De Rafielo i de Xampaina,

los del Cigró i els del Manyo.

De Guans, de Pere i Pedret,

de Ramoneta i Ximarro.

Del Pigat i la Pigada,

del Ratat i Ratadet.

Del Punxat i Pep de Nelis,

del Nano i del Nanet.

De Nius i de Cabessilla,

Pantòstic i del Mollet.

De Calçones i de Xofes,

de Barrua i de Vizcarro.

Del Retó i de la Matea,

los de Lluna i els de Bravo.

Del Cadell i Bufalleixes

i d’Enriqueta de Maso.

De Màlia i del Roquetero,

del Xupeno i Esquirol.

Del Cotet i de l’Antón,

Perolet i de Mussol.

Del Viudo i del Metget,

de Trilla i de Caragol.

Del Lloco i de Lloqueta,

los de Ren i els de la Tula.

La Maela i de Paella

i del passador de Buda.

Los de Carabinera,

L’Amellero i de Ventura.

Per Agustí Ribes

Vol dir “que visquem molts anys”. On s’acaba la lògica, comença Bòsnia. “Aquest és un pais alegrement boig. Als bars ningú no sap qui veu i qui
paga” ens diuen. La ressaca d’una guerra,
ha deixat aquest resultat aritmètic. Entre l’amargor de postguerra i
les crosses caritatives internacionals, ha quedat el dibuix d’un país
nouvingut al desordre internacional amb massa interrogants.

La façana envitrallada del concessionari de Porshe conviu amb elegància amb les parets de la universitat encara foradades per granades i projectils. N’hi ha que no necessiten un cotxe qualsevol (perquè de la guerra fins i tot els catalans n’hem fet els diners del Moderisme). Un ostentós centre comercial s’erigeix enmig de l’avinguda de Tito com a garantia de solvència dels projectes governamentals apadrinats per la comunitat internacional. I tants altres dispendis cosmètics tant poc necessaris com fútils. Però a la discoteca de la UE, no s’hi pot entrar amb sabatilles.

La fi de la història i l’inici de la llibertat (de mercat) s’enfonsa davant de les parets dels edificis ametrellats de Sarajevo, enmig dels cementiris musulmans engreixats forçosament a les cantonades de carrers i avingudes. A la Catalunya social de concursos públics de Montilla en dirien “equipaments públics”.

Mentre els Jocs Olímpics d’hivern de 1984 a Sarajevo es vivien orgullosament com un triomf de la capacitat vital de la república d’Iugoslàvia, no massa lluny es preparava la bogeria darrera. La definitiva: l’estiu de 1993, els titulars de premsa seguien i participaven del caldo gros del clima de preguerra. L’ambient asfixiant de l’odi es feia irrespirable i les nits esperaven els primers trets dels fusells. “Calma, tranquil·litat, calma, tranquil·litat!” cridaria esgargamellat l’Ovidi de la fera ferotge mentre la irracionalitat queia tant contundent com mortal sobre la ciutats bosniaques. Feien nosa els pobles ancestrals coronats amb minarets orgullosos. Destorba el teu veí.

Durant anys, Bòsnia va passar al nostre imaginari com la concreció del desastre. Del desastre Serbi proeuropeu. Un nen consentit exclama la propietat del seu espai de joc. Un bulldozer carregat d’eurosuper esclafa els darrers racons de la humanitat. Europa és autoritat i disciplina mentre l’anomalia bosníaca una tragèdia previsible.

El franctirador somriu des del capdemunt de l’atalaia txècnic. El calentador puja de temperatura. Un mort és un accidental inconvenient, que en casos de periodistes es paga bé: 500 marcs alemanys. El terror, un termostat que va pujant. Sense dents, riu l’uniformat amb un got brut de ràkia. El deure patriòtic apadrinat pel silenci internacional i la baralla a on no hi poden haver convidats ni testimonis ho facilitarà tot.

I anys després, toca passar pàgina per poder tornar a somriure.

Ensinistrats a les frases buides i els missatges neutríssims, ens bebem de cop el marc discurssiu dels que manen. Dues idees que resumeixin un context i l’opinió del sol·licitat és tota reflexió que la majoria de la classe política està disposada a oferir en tot moment. Amb poca lletra posem molta música.

De tot tipus: percussió contundent que marqui un ritme trepidant a les veus líriques, melodia suggerent i adaptada a l’audiència, (sobretot) que sigui enganxosa per anar repetint, i senzilla d’argumentar; i finalment, una bona base de guitarres (rítmica i acústica) que recordin constantment dues senzilles idees: rítmicament la culpa és d’algú altre menys el declarant de la seva parròquia i amb una acústica que repeteixi constantment que els bons són els representats per l’interlocutor.

Tant teatral i tant espectacular. Autèntica professionalitat. No hi notareu ni ràbia, ni odi, ni desencís o decepció. Oblideu també trobar entusiasme per la feina que es fa. Tampoc hi veureu il·lusió excessiva. Una vegada ensinistrats en l’ESADE de la comedieta de la societat civil i les reivindicacions populars -perdó ciutadanes- passaran a nedar en l’oficialitat. Que vindria d’ofici. Parlant d’oficis, tenim el de Francesc Cambó (1876-1947), advocat professionalíssim empordanès qui aprofità el context de la I Guerra Mundial per testaferrar solvents negocis de l’alemanya derrotada al camp de batalla i sobretot, en l’armistici. Financer de les companyies internacionals més importants de la distribució elèctrica, no va tenir cap incompatibilitat moral de fer-se ministro de Fomento. Ah! i ser un il·lustrat dirigent de la lliga del Guardans. Gent de pes, seny i ordre que ens fan (em)passar la història com nobles i gentilhomes.

Creure el què t’expliquen, és molt difícil. Només queda informar casinosutanlicens.net spel spel, comunicar i mirar d’explicar d’igual manera amb missatges buits i neutres. L’educació del periodista és de tal refinament que gairebé oblida que la seva també és una tasca d’educació. I de debat, de reflexió, de rumiar les coses que ens passen i encara que algú li piqui: explicar perquè passen segons quines coses. I mullar-se. Que no és cap delicte, tampoc. Bon tarda i gràcies. Si algú té alguna pregunta…search out for badge holder