Això, ho pague jo!
Cua davant el teatre. Xerren dues dones.
– I què fan hui?
– Actúa Xavi Castillo a la festa de la Falla Sucro.
– Ah, aneu a veure el calvo?
– Sí, a riure un poquet!
Certament Xavi Castillo és calvo. Poc pel al cap, i ni un a la llengua. Magrejant-se per pubs, bars i altres llocs d’indecents es va fer gran. Trepitjant teatres, immens. I amb els seus tres darrers espectacles, majúscul. XAVI CASTILLO.
El Centre Bernat Baldoví de Sueca acollia una de les primeres representacions de “Hamlet? Això ho pague jo!”, com no, fora del circuit teatral valencià convencional, on aguanten els teatres i centres pròfugs de censures i dictàmens governamentals. A Sueca hi vam anar tres malalts del socarrat. Un dissabte: pim, pam! Avall, i amunt. Saltant peatges sense entrada anticipada, i passant abans a saludar el Micalet.
És actor per tenir en compte en la llista oculta d’artistes que no apareixeran mai en els catàlegs d’espectacles subvencionats. No li cal, tira per ell sol: la realitat valenciana assegura Xavi Castillo per temps.
Pausa l’espectacle i pregunta:
– Algú se’n ve amb mi a demanar dilluns una subvenció a la Diputació? Silenci i riures entre el públic.
– Agarreu-lo!!! (dirien els funcionaris)
– Eh! tranquils… que me’n vaig a la conselleria!
Retalls de diari que t’escupen d’esquena, fotografies censurades, titulars entre cometes, declaracions de xulos i frases de xoriços serveixen de guió per repassar vestits i corbates d’aquells a qui els jutges no tenen ous de treure del davant.
Però mentre no ingressin en un mòdul penitenciari, queden condemnats a Xavi Castillo, un corcó molt més subtil i finet. Primer, els exposa públicament. “sabeu qui és aquest?”. Des de Francisco Camps, a Rita Barberà, des Ricardo Costa (Ric) a Carlos Fabra. Tots van passant en la inusual habilitat que té l’actor de dibuixar els aspectes més grotescos dels personatges més auto-idolatrats d’una classe política arrogant, malaltissa, avariciosa i ignorant. I molt espanyola, a més.
Després n’explica els fils que els mouen dins la política. Motivacions que poques vegades -o mai- van relacionades amb la vocació de servei públic i l’esforç pel benestar general.
Teatre popular del bo, que es capaç de posar-se al lloc i cap de la gent que vomita llegint la premsa afecta al régim, patint (i pagant) el NODO fallero de Canal 9, o que senzillament no ha perdut la capacitat d’indignació. Castillo oferí dues hores i quart d’espectacle en solitari, bé, en companyia de tots aquests personatges de corbata i poca vergonya. Són ells els principals avaladors i mecenes intel·lectuals del teatre de la companyia Pot de Plom.
Ell mateix confessa i se’n fot:
– Un dia en un teatre d’aquests, sentirem sirenes fora i un megàfon: “Estáis rodeados. Salid con la manos en alto y la entrada en la boca. Hijosdeputa!”
Rita Barberà es vesteix d’antdisturbi i reparteix llenya entre els veïns del Cabanyal a ritme de rock setantero. Com ha de ser. Oberta a grans esdeveniments i “eventos valencianos”, li arriba la proposta del capità moro d’Alcoi -viva imatge de l’home de diners- que li assegura que és una història ben bonica la del príncep de Dinamarca que ha de venjar la mort del seu pare. “Hamlet? Això ho pague jo!” diu el Capità Moro d’Alcoi, que proposa a Barberà que faci un eslògan per la campanya publicitària que omplirà València de cartells, banderes i anuncis. És un gran “evento”!
– Eslògan? No, yo sólo tomo Beefeeter, que no quiero mezclar con el Gintonic.
No he entès encara quina déria hi ha pel gintònic entre tanta xusma glamurosa. Però us convido a seguir de prop Pot de Plom.
I dò, bona la recomanació!!! Sembla que Lina Morgan ho tenia molt fàcil, però la novetat i el material fresc no es porten a certes latituds.
Bona recomanació, bon article, bloc exquisit. Me’n faig fan.