de Cal Peixet

Que segurament no en saps res. Tampoc de Alain Berastegi. Ni Lander Fernandez. O Juan Mari Mujika. Ja, però em diràs que també tu vas escandalitzar-te amb l’assassinat de Puig Antich i vas sortir aquella tarda al carrer mirant amb ulls plorosos els teus veins buscant aquell dol col·lectiu de les persones a qui la notícia els havia glaçat la sang. I quan aquella presó model, el seu garrot vil i el botxí d’ànima gelada em queden tant lluny, desperta inquietud que el temps dels drets i la justícia s’ha aturat amb les teves històries de psucaires i leninistes que s’estrenaven en la disbauxa electoral post-franquista. Llegendes de vents de la llibertat preuada, el consorci de la democràcia amb l’obrerisme, les masses i les banderes. Les jaquetes de pana, els cabells llargs i estarrufats. Tota una fotografia en to sípia.
Hi ha fotografies en color ben nítides i recents dels que no tenen nom, i un record. Et faré memòria de Jon Anza qui -és sabut per tothom que ho ha volgut escoltar- era un refugiat polític resident a Ahetze (Lapurdi). Militant d’ETA, mantenia contacte puntual amb l’organització. De salut precària, en Jon havia patit els rigors de 20 anys repartits a les presons de Carabanchel, Alcalá-Meco, Puerto II, Herrera, Daroca, Bonxe, Puerto I, Ceuta, Tenerife i novament Puerto I, d’on va sortir en llibertat. 20 anys a la presó. En tenia 47. Vivia refugiat de Donostia on se sentia -segons va dir als de casa seva- assetjat pel seguiment de la policia. En aquell petit poble de Lapurdi era un més, identificat com a ex-pres, era una persona pública. El 18 d’abril de 2009 va agafar un tren de Baiona en direcció a una cita amb membres de l’organització, a Tolosa. Als de casa els va dir que marxava a veure uns amics. Duia material informàtic i diners, molts diners. El 24 d’abril, Jon tenia una visita al metge i no va presentar-se. ETA va comunicar dies després que Jon era militant d’ETA, que la policia espanyola ho sabia des de principis d’any per les marques dactilars en uns papers incautats i que sospitava que havia estat abordat per agents en no arribar a la cita pactada. Mentre, a la seva família li va estranyar que no es presentés al metge. Ningú en va saber res més d’ell. Fonedís fins que va ser localitzat el passat mes de febrer a la morgue de l’hospital de Purpan, a Tolosa. Jon havia estat allà durant onze mesos. Dels resultats de l’autòpsia -que han mantejat tots els teletips oficials i oficiosos- revelava que el cos no presentava indicis externs, senyals d’una mort violenta. A la morgue restava Jon mentre carrers plujosos d’Euskal Herria durant mesos s’omplien de passes que en silenci preguntaven: “Non da Jon”, “on és Jon”. I resposta a la pregunta: Jon estava a la morgue de Purpan a causa d’un error admninistratiu i burocràtic, es veu.

Però encurioseix saber que segons informes del mateix institut hospitalari, Jon va ser trobat el 29 d’abril. Sense documentació ni identificació a sobre. Amb un bitllet de 500€, dels 300.000 que portava. Inconscient a la terrassa d’un restaurant. El 29 d’abril. Però el 18 d’abril va arribar a Tolosa des de Baiona… 11 dies després. Ara la pregunta és: què li va passar? Quin motiu va fer que no assistís a la cita pactada? On va estar durant els 11 dies, des que va arribar fins que va ser trobat? Què se’n va fer de la seva documentació? I sobretot, amb qui va estar?

A Jon el buscaven mesos enrera i en una compareixença de premsa, un periodista va preguntar a Rubalcaba què en podia dir del cas i si la policia espanyola s’havia implicat en la recerca del militant d’ETA. Sorneguer, va respondre que tenia la intuïció que “ETA també busca a Jon”. En la insinuació ministerial, es deixava caure la possibilitat que el donostiarra hagués pensat que millor que a ETA, els diners li podien servir a ell. I és clar: Jon Anza amb els diners s’ha fugat. Com en les més pulcres aplicacions de la Llei de fugues. Amb un to més enfadat el ministre recordà després que determinades afirmacions es poden considerar delictives.

Però el peridista preguntava i prou. La fiscalia havia obert un requeriment de cerca segons “la desaparició d’una persona major d’edat que presenta un caràcter preocupant o sospitós en relació a les circunstàncies, a l’edat o el seu estat de salut”. No ho explica el Zutabe, el butlletí d’ETA, ni Gara o Berria -mitjans més preocupats per aquestes nimieses mundanes-, va ser ni més menys que El Mundo qui revelà que Guàrdies Civils de paisà pertanyents al Servei d’Informació de la Guàrdia Civil van allotjar-se a Tolosa els mateixos dies de la desaparició d’Anza. Segons el diari de “Pedro Jota” els agents van marxar de l’hotel de manera precipitada deixant-se dues pistoles sota el matalàs de l’apartament. En fer-se la neteja de l’habitació, aquestes van ser trobades i l’incident es va posar en coneixement a les autoritats franceses. Les autoritats policials espanyoles no van donar informació de l’incident fins mesos més tard als francesos. Altres detalls escamen d’aquests succés que van coneixent-se progressivament. Com per exemple que l’Hospital va comunicar fins a tres vegades a la policia, fiscalia i oficina de desapareguts de la presència d’una persona sense identificar a l’hospital Purpan (29 d’abril, 7 i 9 de maig). O que a les immediacions de la terrassa del restaurant on va ser trobat Anza ben propera a l’avinguda Jean Jaurés hi hagi indicadors de videovigilància però que aquestes no serveixin per aclarir si hi ha enregistraments de com va arribar Anza allà. Les càmeres no funcionen, es veu.

És clar que ningú amb certa prudència periodística pot dir que a Jon Anza el va matar un interrogatori ilegal d’agents del cos armat en missió a Occitània. Però d’indicis i proves per a fer incòmodes preguntes n’hi ha.

Escassíssims mitjans han anat seguit els fets, donant tots -amb exquisit sentit del ritme- un cop col·lectiu a la carpeta. Tema tancat, com tants d’altres que van produïnt-se en els darrers temps. Sembla que tornen els millors temps de les clavagueres. Conductes d’aigües residuals per on van discòrrer les passes d’Alain. Un ex-presoner d’Arbizu (Nafarroa) a qui una trucada va reclamar-li fa un any els serveis de paleta per arreglar una antiga borda prop d’Irunberri. Una trampa de la que va poder sortir i explicar-ho.

Es va presentar el dia convingut amb metro, llapis i llibreta trobant-se amb Iñaki i Susanna, dos suposats clients que li van recomanar seguir el camí cap a la borda amb el seu Terrano. Metres de camí més tard, una desena d’encaputxats amb metralletes el van assaltar i conduïr cap a un forat d’interrogatori, una comissaria no oficial i sense atrezzos legals. Va ser colpejat de manera salvatge com a tarjeta de presentació per advertir-lo de la seriositat de la situació. Aplicada “la bossa” mentre tenia les mans lligades, allà li van preguntar sobre els motius pels quals es trobava allà: “per política, suposo” els va contestar. Van riure tots. Hores més tard i de manera més distesa, el van asseure en una taula per “conversar”. Li van explicar que els espanyols signen matrimonis de conveniència amb dones de l’Est amb qui no els cal cap relació d’amor. Li van oferir un anell com a proposta de tranquil·litat i fugida de l’infern. Segons explica ell mateix, li van assegurar que aquella desagradable trobada no era res personal i que per ells tant sols era un número més, i que si ell no volia explicar-los res, ho faria el següent, i sinò, el de més enllà. El van deixar marxar, citant-lo per uns dies després quan suposadament els donaria resposta. A la segona cita, Alain no hi va anar. A la mateixa hora es trobava a Iruña fent una roda de premsa per explicar el cas després d’haver interposat la corresponent denúncia. Clar que és la seva versió dels fets, i que ningú demostrarà. Però si tot plegat fos una invenció, d’imaginació diríem que Alain no en va curt precisament. En una entrevista, el jove va explicar que mentre el tenien retingut li va venir al cap la desaparició de Jon Anza, sabent-se en aquell moment que podia patir una sort semblant.   

El passat 19 de maig, Lander Fernández, jove bilbaí i ex-pres polític va ser retingut per almenys tres persones que es van identificar en principi com a agents de l’Ertzaintza, el van introduïr en un vehicle i el van dur a un descampat on va estar-hi mitja hora. Allà va ser on el van amenaçar i exigir que col·laborés amb la policia. El jove, s’hi va negar i el mateix fet es va repetir fins a tres vegades, abans que ho denunciés al jutjat.

L’onze de desembre a Juan Mari Mujika estava fent les seves compres quan tres homes a Donapaleu (Zuberoa) el van convidar a acompanyar-lo. Es van identificar com agents de la Gendarmerie que necessitaven prendre-li declaració. Va ser portat a la muntanya, i retingut durant dues hores, el van amenaçar perquè col·laborés amb la policia.

La demostració de la impunitat és necessari que sigui evident, que es vegi clara i que els principals afectats la vegin com usual i acceptable. Per la resta d’incauts, ja vindran els reportatges sensacionalistes de bàrbars i les informacions de narcoterroristes. I mentre, el General Rodríguez Galindo, qui va ordenar les morts de Joxean Laza i Joxi Zabala i condemnat a 365 anys de presó es troba en llibertat. En llibertat o régim obert com els també condemnats Angel Vaquero, tinent coronel i el Governador civil Julen Elgorriaga, o Felipe Bayo, Michel Domínguez, José Amedo i Dorado Villalobos, Rafael Vera i José Barrionuevo. Tots ells condemnats. Interessant saber avui qui va ordenar l’assassinat del metge Santi Brouard, el periodista Josu Muguruza o Mikel Zabalza, “ofegat” al Bidasoa. O com van anar les morts d’Eduardo Moreno, Pertur, José Miguel Etxeberria, Naparra o Jean Louis Larre, Popo. O les de Xabier Kalparsoro, Anuk, Joselu Geresta, Ttotto o Josu Zabala, Basajaun. Tots ells amb una història final que no els estranyaria.

La solitud de qui sap massa és gairebé tant extrema com la real. El món gira en el mateix sentit, però alguna cosa fa que s’aturi el temps. Es congela el món mentre el de qui et rodeja funciona perfectament amb tota normalitat, ignorant de tot. A hores d’ara però aquesta guerra que no es pot qualificar de “neta” o “bruta”, de “lluita d’alliberament nacional” o “contraantiterrorista”, sinò senzillament de guerra a seques té uns actors principals: militants d’ETA i agents policials. I per darrera, tota una claca que somica davant el Telediario sense saber la veritat. Per tot això amic meu, no em demanis més perquè no vaig estar al teu costat a la Plaça per aquell policia mort. Sàpigues que no em posaré aquest llaç negre i en tot cas, el meu “ja n’hi ha prou!” me’l guardaré per un altre objecte.