El començament pel carrer Muntanya de Portbou és molt dret, i a més el terra polsós està ple de pedres i pedretes que dificulten la marxa perquè les botes no s’arrapen bé al terra i esbufego bastant. Però jo, positiu, penso que podria ser pitjor: sort que no he vingut amb la bici!
Tot pujant s’arriba a la carretera que cal agafar cap a la dreta i continuar caminant per l’asfalt fins al primer revolt cap a l’esquerra. Llavors, a mà dreta comença el corriol de pujada, dret i ben fresat, que porta al coll del Frare. Des del coll mateix no hi ha gaire vista però abans d’arribar-hi veus Portbou, i si tires un pèl endavant tens una perspectiva impressionant (depèn del dia) de Colera, Garbet, Llançà… És ben bé el final dels Pirineus i el mar és a tocar! Em surt una foto que m’agrada molt.
Al mateix coll hi ha una mena de cova excavada a la muntanya; en realitat és un búnquer que va fer l’Estat franquista per defensar-se del maquis i d’una possible invasió aliada en cas que els nazis perdessin la guerra. I sí, els aliats van guanyar, però resulta que després van deixar fer als franquistes i per això els nostres avis i pares i bona part de nosaltres vam patir la dictadura feixista espanyola. Va ser el recordatori d’una lliçó que ja havíem rebut però encara no hem après: les nostres guerres les hem de guanyar nosaltres i no podem pas esperar que algú altre ens tregui les castanyes del foc.
El camí planeja molt a partir del coll i va baixant lentament fins a Colera. Després, Garbet i Llançà.
El primer que es troba a Llançà (de fet, just abans de Llançà) és Cap de Ras (amb el búnquer més gran que conec) i la platja de Grifeu.
A l’estació de Llançà m’he trobat un bar espanyol i torero.
………………
Aquest post forma part de la sèrie en què descrivia la caminada al llarg de la Costa Brava, de Portbou a Blanes, però no podré canviar les XX del títol (05/XX) fins que no hagi trobat temps per recuperar els altres posts.
