Més enllà de la perifèria

Sovint penso que la realitat que se’ns vol imposar recorda molt aquella realitat que es va aconseguir imposar, amb l’ús de la força, a grans capes de la població després de La Guerra. Dic La Guerra en majúscules i en singular, perquè aquí tothom sap que ens referim a allò que va passar entre els anys 1936-1939 amb conseqüències que arriben fins als dies d’avui.

Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran, sempre tenen moltes històries per explicar i una sensació d’arribar al final del seu camí. Les seves experiències i vivències acostumen a ser interessants i ens parlen del passat recent, un passat clau per entendre el present.

De petita m’agradava escoltar als meus avis explicant les seves experiències. Ells van viure la Guerra i, com tothom de la seva generació, això els va marcar profundament en la resta dels seus dies. Gairebé puc afirmar, sense por a equivocar-me, que aquelles experiències també han marcat als descendents dels que ho van viure, per tant a la generació que vivim avui.

Els fets del passat 1 d’octubre i la posterior repressió de l’Estat Espanyol han despertat en molts de nosaltres records dels nostres avis que havien quedat adormits dins nostre. De cop enteníem aquella por a opinar lliurement, a involucrar-se en política i altres pors.

Les històries dels meus avis parlaven de por als “rojos”, ells van ser dels que van patir la persecució que es va desenvolupar en aquest país l’any 1936 contra persones considerades de “dretes” o de “Missa”. Més endavant vaig anar coneixent històries d’avis que explicaven experiències d’exili, persecució, presó i condemnes a mort només per ser considerats “rojos separatistes”.

El relat que s’ha imposat després de La Guerra ha estat el dels “dos bàndols”, un relat que separa les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra, un relat que parla de bons o dolents, en funció del bàndol. Els relats dels “dos bàndols” mai m’han satisfet, cap relat en que se separin les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra no em pot satisfer.

Llegir Incerta Glòria em va permetre entendre el relat dels meus avis, uns avis que havien acabat fugint durant la Guerra per tornar a casa amb les tropes de Franco. A mi se’m feia molt difícil de comprendre com aquells avis que llegien i escrivien en català, que estimaven la seva llengua i que ploraven sentint la Santa Espina, havien acceptat aquella situació

També em permetia entendre aquella Catalunya subjugada que acceptava que els seus fills s’eduquessin en uns valors i una llengua que no era la seva, però que d’amagat els deixaven alguna revista de “El Patufet” o algun llibre d’en Folch i Torres escrits en català perquè no perdessin del tot la seva llengua. Com acceptaven tot allò com a normal?

Doncs ho acceptaven perquè els records del que havia passat durant La Guerra eren massa durs, les experiències viscudes terribles i l’únic que volien era una vida normal, casar-se, tenir fills, treballar i tirar endavant, sense estridències i si això volia dir acceptar una gran injustícia, negar la pròpia identitat i acceptar com a normal aquella violència que ho sobrevolava tot, doncs s’acceptava.

La situació actual recorda aquella, amb tot el que té d’imposició d’un relat, de persecució d’idees i persones. La diferència és que no venim d’aquella violència extrema. Tampoc l’Estat Espanyol és lliure per utilitzar la força com ho van fer el règim franquista.

En aquells moments, Màrius Torres donava un bri d’esperança en el seu poema: “Ciutat Llunyana“: “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Avui, nosaltres som els els braços més lliures de la nova arquitectura. Hem de seguir construint la ciutat d’ideals que havien volgut bastir, tal i com s’hi referia Màrius Torres.

Som els hereus d’aquella generació tan ben explicada a “Incerta Glòria”, a la que pertanyien Màrius Torre, Joan Sales i els avis de la nostra generació. Un homenatge a unes persones que La Guerra i la post-guerra els va estroncar la joventut, independentment de les seves idees, identitat, bàndol, principis, desitjos, somnis…