Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

L’avi Ton

Vaig conèixer 3 dels quatre avis i avui m’ha vingut al cap l’únic que no vaig arribar a conèixer, ja que va morir quan la meva mare tenia 12 anys. L’avi Ton és el nom com es coneix a la família, tot i que no va arribar a ser avi en vida. Ell ha estat sempre un retrat que trobàvem quan anàvem a visitar l’avia, algunes anècdotes de la seva vida i algun tret heretat pels seus descendents: aquest ha heretat els ulls, aquest la barbeta, aquest el caràcter, aquest el sentit de l’humor, etc. Així ens podíem anar fent una idea de com havia sigut.

Una de les anècdotes que se’ns explicava de la seva vida era com a l’estiu del 36 va salvar, junt amb el seu cosí, la Mare de Déu de la Guàrdia. S’explica que quan ell i el seu cosí van saber que la majoria d’esglésies de la comarca estaven cremant, van pujar de nit a la Guàrdia i se’n van endur la figura de la Mare de Déu, una imatge romànica del segle XIV i així la van salvar de l’incendi que va patir el santuari, deixant-lo en runes.

Durant uns mesos van amagar la Mare de Déu sota un munt de garbes d’un camp proper. Això va ser un secret molt ben guardat durant els mesos d’estiu. Quan les garbes de tots els camps van ser recollides i quedava un sol camp per recollir, van pensar que això seria sospitós, per aquest motiu, una altra nit van tornar la Imatge al seu santuari, que ja s’havia convertit en runes. Allà hi va passar tota la Guerra amagada dels ulls dels que volien destruir tot allò que tingués a veure amb la religió.

Si avui m’ha vingut al cap aquesta anècdota de la vida del meu avi ha estat al llegir el llibre “Sixena: la croada de la memòria” de Francesc Canosa. En el llibre he descobert que el país es va omplir d’herois anònims que van arriscar la pròpia vida per salvar el patrimoni artístic religiós que estava en perill, molts d’ells seguint les directrius de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En Canosa els anomena els Monuments Men catalans, referint-se a la pel·lícula nord-americana del 2014 que parla d’un grup d’homes que van arriscar la vida durant la II Guerra Mundial per salvar les obres d’art robades pels Nazis amb l’ordre de destruir-les si el III Reich queia. En el tràiler de la pel·lícula diuen una frase que m’ha ressonat moltíssim: “Poden exterminar tota una generació, arrasar les seves cases i encara així el poble es refaria, però si destrueixen la seva història, els seus èxits, és com si mai hagués existit”. Això és el que ens han intentat fer, destruir la nostra història i la nostra memòria per així fer-nos desaparèixer com a poble.

No tinc ni idea de si el meu avi va decidir salvar la Mare de Déu de la Guàrdia per iniciativa pròpia o perquè va tenir notícies d’aquests homes que estaven salvant l’art. Tampoc sé si va ser per motius religiosos o artístics, però sé que ho va fer i això em fa sentir orgull del seu gest i em fa reivindicar tots els que ho van fer, especialment els que hi van perdre la vida.

Publicat dins de General, Retalls de vida i etiquetada amb | Deixa un comentari

  1. Un relat molt maco ! Preciós Mireia! El meu pare ens en parlava sempre, ell el va conèixer,deia que era molt bona persona que ajudava a tothom i aquest relat de la Mare de Déu de la Guardia m’ha agradat! és on es van casar els meus pares a l’església de La Guardia .

  2. Avui m’he estrenat com a lector i em sembla força interessant. Tots hauriem de deixar el que recordem escrit a un lloc o altre. Un dia fills o nets els poden necessitar!

    Valentí Torra (Manresa)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.