En aquests moments, hi ha moltes entitats socials amb greus problemes de finançament. De fet, el problema no ve del repetit “haver estirat més el braç que la màniga” o el tendenciós “viure de les subvencions”, perquè les dificultats no vénen de tenir més despeses que ingressos, sinó per la falta de pagaments per part de l’administració de projectes aprovats, realitzats i justificats. En aquest sentit, és evident que l’Administració ajuda més complint els compromisos adquirits, que concedint noves subvencions o signant nous contractes sense saber quan ho podrà pagar.
Val la pena reflexionar sobre el fet que hi ha entitats que basen la seva activitat en projectes que són fàcilment identificables, mentre que hi ha entitats necessàries més enllà de la concreció de la seva feina. En l’àmbit de la cooperació es veu claríssim el contrast: hi ha qui ven apadrinaments, pous, dispensaris o escoles, i fins i tot ho ofereix per “tan sols un euro al mes”. És a dir, hi ha qui t’ofereix sentir-se solidari a baix cost. En canvi, costa de justificar la inversió en recerca sobre les conseqüències de l’extracció del coltan a la RD del Congo, la denúncia dels canvis en la política governamental de cooperació o la sensibilització sobre l’estat de les presons, malgrat que puguin reduir les causes d’alguns conflictes.
Tot pensant en les diverses fórmules de finançament de les entitats, tinc la sensació que habitualment es busca com aconseguir que els teus finançadors habituals (socis, usuaris, espònsors, simpatitzants) estiguin disposats a gratar-se una mica més la butxaca. I al final, es desaprofita la pròpia campanya de finançament com a forma de sensibilització a un públic més ampli: en la mesura que demanes finançament, estàs conscienciant d’una necessitat.
Per capgirar aquest paradigma, em fascinen les iniciatives de dues empreses conegudes mundialment. La primera és la del d’un club esportiu que decidí posar per primera vegada publicitat en la samarreta del seu equip de futbol, però no pas per cobrar de l’espònsor, sinó per mostrar la seva solidaritat, la qual cosa, en associar la seva marca amb la d’un organisme solidari, va incrementar la seva reputació i, de retruc, els ingressos.
El segon exemple, encara més famós, és el del principal cercador d’Internet. En lloc d’oferir un servei de pagament als usuaris, el posa a l’abast de tothom i, d’aquesta manera, moltes empreses s’hi interessen pels milions de visitants que utilitzen aquesta pàgina web. Que sigui gratuït, no significa que l’usuari no en pagui una part del cost en fornir informació valuosa comercialment, i molt menys que l’empresa no hi faci negoci.
No pretenc pas lloar aquestes dues empreses, que ja tenen qui els canta totes les gràcies, sinó les possibilitats d’innovació en el finançament, també en el tercer sector, i especialment el d’aquelles entitats que realitzen una tasca socialment necessària, però difícilment publicitable. Evidentment, el crowfunding ha suposat una magnífica sortida per al finançament d’alguns projectes, però manté la dificultat en el manteniment de les entitats en el moment en el qual la figura de soci, militant, activista o voluntari a llarg termini va de baixa.
Donem la benvinguda, doncs, a la iniciativa de xarxanet.org, d’estrenar un Butlletí sobre el finançament de les entitats. Un butlletí que ha de servir perquè les associacions diversifiquem la captació de fons, i també perquè els sectors que no pateixen les penúries de la crisi entenguin la necessitat de la seva col·laboració. La crisi anirà bé si depura les entitats, fent que resisteixin les potents, amb projectes interessants i ben gestionades. Però malament rai si la crisi acaba arrossegant totes les que no tenen un finançador ric al darrere, independentment de la qualitat del projecte i de les necessitats que atén. Ves que de tant dir que la crisi és una oportunitat, no hi acabem perdent bous i esquelles.