Me n’alegro, del resultat de les eleccions andaluses. Per fi algú comença a aturar el PP, la seva arrogància i les seves retallades. Que en prenguin bona nota els seus aliats catalans. Per vergonya nostra, els peperos els han elogiat com a avançats de les polítiques retalladores.També reconforta que l’hagin espifiat les enquestes preelectorals, poderós
El darrer article de Vicenç Navarro no té pèrdua: és molt saludable desmentir tòpics i posar en relació fenòmens aparentment inconnexos.L’acumulació de capitals a Alemanya, fruit del manteniment dels salaris a la baixa, per sota del nivell de productivitat i amb un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors alemanys, (amb menys pèrdua d’ocupació
El senyor Joan B. Culla, presoner dels seus dimonis interiors, intenta posar el dit a l’ull a les esquerres catalanes (una de les seves obsessions) amb el seu suposat silenci còmplice (!!) respecte de la sanguinària dictadura siriana.Que repassi la història recent: la concentració en favor del poble sirià del passat 3 de juliol (s’hi
Aquestes enquestes que semblen fetes a mida per castigar Solidaritat i premiar Esquerra i, sobretot, CiU – malgrat que els baixa la intenció directa de vot- no m’acaben de quadrar.
Perquè incompleix la legislació internacional i la doctrina de les Nacions Unides relativa a drets humans, l’Alta Comissionada de l’ONU en aquesta qüestió ha demanat divendres passat a Espanya que derogui la Llei d’Amnistia, en una roda de premsa celebrada a Ginebra. Una comissió del mateix organisme ja ho havia demanat el 2009.“Cal processar i
Interessantíssima entrevista a Il Manifesto amb Christophe Guilluy, geògraf social: Hi ha un divorci entre les classes populars i l’esquerra. Aquest divorci és geogràfic i cultural. L’esquerra universalista ha oblidat la qüestió social. Després de vint anys de mundialització, la divisió ja no és entre dreta i esquerra, sinó entre classes populars i classes dominants.Els habitants de
La pel.lícula estrenada recentment sobre aquest personatge té molt de manipulació ideològica al voltant de la figura d’una de les campiones del neoliberalisme: no hi ha societat, hi ha individus.També va afirmar amb cinisme: “Creiem en la lluita de classes i guanyarem nosaltres”Provinent de les classes populars, es dedicà a desintegrar-les actuant contra els sindicats.
D’això tracta l’article de Il Manifesto: “Com pot la Unió Europea, que està sistemàticament destruint amb la política monetària el propi cos social, fer-se garant de l’ànima constitucional?” “El salvament cada cop més aleatori de l’euro, malentès substitut d’ànima d’una Europa que l’està perdent, comporta la devastació cínica i deliberada del cos social” Lo spettro
Vicenç Navarro, amb la claredat i contundència habituals, posa els punts sobre les is davant de determinats abusos de llenguatge i confusió de conceptes. S’assumeix massa sovint, sense pensar-hi, que les polítiques redistributives desvien renda de les classes mitjanes cap a les treballadores (però, encara existeixen?, perquè molts no en parlen).S’oblida que hi ha hagut,
Interessantíssima anàlisi a Il Manifesto del perquè del declivi italià, posant-lo en relació amb el Japó, una altra frontera davant del desaparegut imperi soviètic. Quan aquest cau, ja no és tan urgent subvencionar aquests països que fan de mur de contenció.Tots dos eren països vençuts a l’acabament de la segona guerra mundial, en els dos
En ocasió de la mort de l’inventor del pal de fregar, enginyer aeronàutic, Joaquim Sempere fa una interessantíssima reflexió a la revista Mientrastanto sobre la necessitat de desenvolupar la tècnica en la direcció que les necessitats humanes i el futur més previsible ens demanen.En un món on sobrarà mà d’obra i hi haurà escassetat d’energia
Vicenç Navarro parla clar i posa el dit a la nafra: “Ningú és super ric pels seus propis mitjans”. La concentració de la riquesa és com als anys 20 del segle passat: Concentración de la riqueza
A Il Manifesto hi proposen alternatives: Una commissione d’indagine sul debito pubblico Davant de la inversió especulativa dels capitals, que intenten apoderar-se dels serveis públics, l’autor proposa una reestructuració del deute i una suspensió del pagament del deute generat amb activitats purament especulatives.
Una anàlisi complexa i opinable a Il Manifesto d’aquesta figura històrica, que no cal denigrar ni canonitzar, exponent de totes les contradiccions de la transició i integració de les societats de l’Est al sistema capitalista amb llibertats polítiques: Ottimo dissidente, pessimo presidente Vegeu també Vicenç Navarro, més contundent: El otro Vaclav Havel
Article de Vicenç Navarro a l’Ara d’aquest divendres: ni tenim un excés d’estat ni de funcionaris, ni el dèficit públic era excessiu -sí que hi va haver especulació i endeutament en el sector privat, que l’estat ha anat absorbint-, ni els alemanys són tan virtuosos com sembla, sinó que van treure sucosos beneficis de la