Interessantíssima anàlisi a Il Manifesto del perquè del declivi italià, posant-lo en relació amb el Japó, una altra frontera davant del desaparegut imperi soviètic. Quan aquest cau, ja no és tan urgent subvencionar aquests països que fan de mur de contenció.
Tots dos eren països vençuts a l’acabament de la segona guerra mundial, en els dos hi havia un règim monopartit i es produí un miracle econòmic. En tots dos hi havia una estreta relació entre política i criminalitat (màfia i yakuza, respectivament). Això canvià radicalment amb l’ensulsiada soviètica.
A partir del desembre del 91, Itàlia esdevingué un aliat marginal dels Estats Units. El sistema de partits es transformà radicalment. El país entrà en recessió. Durant anys i panys, cap agència de rating renyà Itàlia pel seu elevat endeutament. El mateix passava amb el Japó. S’esmenta el llibre d’un professor de la universitat de Cornell, Richard Samuels, titulat
Macchiavelli’s Children, que traça els paral.lelismes a bastament entre aquests països.
L’Istat (agència estadística oficial italiana) ha estat mentint sistemàticament sobre les dades d’inflació.
La introducció de l’euro va provocar una colossal redistribució de la renda, en perjudici dels treballadors dependents i en benefici del “poble del partit IVA “.
Tot plegat posa en evidència una de les flaqueses d’Itàlia: la manca d’una burgesia que faci prou inversió productiva (els sona, això?) en universitat i recerca, per exemple. Hi ha moltíssims rics, però no constitueixen una classe. L’autor es refereix al recent escàndol del massiu frau fiscal a Cortina d’Ampezzo, l’exclusiva i luxosa localitat de turisme d’hivern, molt comentat a la premsa italiana aquests dies.
En definitiva, hi ha una manca total d’estat burgès i de legalitat burgesa. Ens sona, això?
Latitanza borghese