Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Periodisme

Letònia encara no s’ho creu (Un article del 1991, rescatat per El Temps

Deixa un comentari

El decisiu agost del 1991, quan les tres repúbliques bàltiques van accedir a la independència, vaig fer un viatge per totes tres fent col·laboracions periodístiques, si no recorde malament per El Punt Avui, El Temps i Ràdio9. El Temps ha recuperat ara una d’aquestes cròniques, en ocasió de l’aniversari de la Via Bàltica.


Letònia encara no s’ho creu

Vaig en tren de Riga a Vílnius. El meu company de vagó és un vietnamita resident a l’URSS. Ell va a Tallin i ha pagat 24,15 rubles. Jo vaig a Riga, a meitat de camí, i a mi (perquè sóc estranger) m’han cobrat 74,85. Definitivament són uns lladres.

***

Entre Lituània i Letònia el tren no ha parat en cap frontera, de manera que no m’he pogut fer visar el passaport enlloc. A l’arribada a Riga m’he adreçat a l’estació de policia, però he girat cua ràpidament en veure que el que hi havia era KGB. A l’hotel m’han demanat el visat i he ensenyat el lituà. No m’han dit ni que sí ni que no. Riga fa tota una altra impressió. Es obvi. Tallin té pinta de ser una ciutat simpàtica, de pescadors potser. Vílnius és pagesa. I Riga, la capital. Només cal veure els ponts sobre el riu per a entendre que Riga rivalitza amb Sant Petersburg pel títol de ciutat més bonica de la Bàltica. Sota el cel gris (plou i fa fred d’una manera professional, sense bromes) destaquen les cúpules protestants de les esglésies, amb les agulles punxant els núvols. I impressionen els rellotges, daurats sobre fons negre, perquè ressalten extraordinàriament en la llunyania. Sobretot alegra com són de nets i relluents.

***

En aquest país una mica polsós Riga és la llum que torna del cel a la terra. Ací també han aparegut pertot els edificis dels nous ministeris. Cosa curiosa: els de finances i indústria tenen els rètols en anglès i letó. Els altres en letó i rus. L’estructura de la població no deu permetre a Letònia alegries lingüístiques. Els letons només són el 52 % de la població, i encara gràcies. Darrere seu hi ha els russos, que són el 34 % dels habitants de la república i altres minories com els bielorussos, els ucraïnesos, polonesos, jueus, lituans, etcètera. De totes maneres la immensa majoria d’aquests parlen el rus com a segona llengua (després de la pròpia) i de vegades fins i tot com a primera. Fet que deixa la població en un perillós empat entre letòfons i russòfons. D’ací vénen les precaucions lingüístiques. No he vist cap cartell només en letó. I la majoria dels anuncis comercials van en bilingüe, o directament en rus.

***

Sempre hi ha una paraula nova. Ara diuen que una nació és etnòfona quan conserva l’ús del seu idioma. Com en diuen quan no? A Riga el Front Popular no s’ha dissolt, com passa a Lituània. Segons ells, la revolució nacional ja és feta però la democràtica encara no. I no serà fins que ho estiga que el Tautas Fronte no es dissoldrà. Dins seu, però, ja es nota molt que cadascú és fill d’un pare i una mare.

***

Riga té possibilitats d’esdevenir ràpidament una ciutat preciosa. Treballen molt. A la ciutat vella totes les façanes són restaurades amb molt de gust. I el paviment, també l’adoben. Amb això recupera l’aire de la ciutat hanseàtica que havia estat. Però no tot és adobar façanes. Els telèfons, per exemple, són absolutament inservibles. A banda que tarden hores a posar- te una conferència, com a tot arreu de l’antiga URSS, sonen a llauna d’espàrrecs. Sembla com si per comptes d’un auricular telefònic tingueres a l’orella una autèntica olla de grills. I, segons em diuen des de casa, allà se sent la reverberació de les paraules. Tenen molta raó els incipients empresaris d’aquest país quan diuen que sense fax ni telèfons que funcionen regularment ací no vindrà ningú a comprar ni a vendre.

***

Riga té un circ. Vull dir un circ permanent, a la manera russa. No un circ amb tendal de tela i tot això, sinó una instal·lació permanent, amb un circ estable. M’ha cridat l’atenció que l’estil i els colors dels cartells són iguals que els nostres. Deu ser l’única publicitat homologable. La liberalització política encara no ha deixat pas a la Coca-Cola. La Pepsi continua sent l’única cola oficial. La història és antiga i la conten així: la Pepsi és del partit demòcrata dels EUA, de la seua esfera d’influència. ( O potser és el partit demòcrata el que és de l’esfera d’influència de la Pepsi). I la Coca-Cola, del partit Republicà. Quan la cola s’introduí a l’URSS els qui tenien bones relacions amb el Kremlin eren els demòcrates. I d’ací ve que hagen monopolitzat el mercat. En canvi, quan Nixon anà a la Xina, copà el mercat per a la Coca. (I vés a saber què va ser primer, la diplomàcia o el vici. You can’t beat the feeling…)

***

Em diuen que a la premsa d’aquest país hi ha hagut una intensa polèmica sobre Catalunya. Segons sembla, el ministre letó d’afers estrangers va fer públic el seu desacord amb el fet que el Comitè Olímpic de Letònia hagués arribat a un conveni de col·laboració amb el de Catalunya. El tal personatge assegurava, perspicaç, que això molestaria el govern espanyol. D’on es pot deduir clarament quina és la prioritat del tal ministre. Aquesta actitud tingué la seua resposta en dos articles. L’una d’un destacat membre del Comitè Olímpic Letó i l’altra d’un conegut periodista. Ambdós explicaven que hi ha una cosa que es diu principis i que això no pot ser mai objecte de transacció. Però afinaven més encara en afirmar que el govern espanyol sempre veurà amb reticències Letònia i que, per tant, tant és que s’enfade com que no.

***

Òbric la porta de l’ascensor i em trobe cara a cara amb Stalin. Ja ho sé que no pot ser, que és mort i que, per tant, aquest Stalin (absolutament perfecte en la caracterització) és un dels dobles que participa en un congrés que se celebra ací i en el qual jo no havia parat la més mínima atenció. Però el mig segon de bot del cor ja no me’l lleva ningú. Els letons han estat més expeditius amb el tema de les guies. Simplement les han retirades totes de la circulació. Així no hi ha perill de fer el ridícul amb els monuments i els carrers. El gran Lenin que hi havia davant l’hotel Latvija ha desaparegut de la nit al matí. Al costat de l’antic emplaçament de l’estàtua, encara poden veure’s les petges d’una bomba que els letons atribueixen al KGB i que va destrossar totes les finestres de l’edifici del consell de ministres. En la mateixa avinguda, al final, ha reaparegut el monument a la llibertat. Es tracta d’una altíssima columna, dalt de la qual hi ha una senyora sostenint tres estels.

L’estàtua havia estat desmuntada després de la Segona Guerra Mundial, quan Letònia va ser incorporada a l’URSS, i ha reaparegut ara. En la base hi ha escrites les paraules “Pàtria i Llibertat” i centenars de flors. Hi ha dues dones grans que se senyen i una colla de xiquets que toquen una guitarra. Curiosament l’estàtua té a les mans tres estels de cinc puntes mentre que a l’anagrama del Front Popular hi ha tres estels de sis puntes. Ningú no m’ha sabut explicar la diferència.

***

He quedat per a parlar amb Bilnis Baltins, un actiu empresari nacionalista, embolicat també en mil i una històries patriòtiques. Avui és un dia important perquè el nou consell presidencial soviètic ha decidit reconèixer la independència de les tres repúbliques bàltiques. Li dic, immediatament, que estic molt content i ell fa cara d’entendre’m. Però jo diria que no es mostra entusiasmat. Li agrada més parlar de projectes i coses que vol fer, o que li agradaria fer, amb alguns amics seus catalans. Al final no puc aguantar-me més i li dic que no els entenc. Si una persona ha arribat ací avui i no comprèn la llengua ni es preocupa de buscar informació, és impossible que descobresca que aquest país s’ha fet independent, definitivament, avui. Baltins es limita a dir que ha estat molt dur i que la sensació no és tant d’alegria com d’haver-se tret un pes de sobre.

Durant el dinar m’explica que la seua gran emoció, la va sentir el dia que la bandera letona va ser hissada de manera oficial per primer vegada, fa només un parell d’anys. Baltins havia estat de jove campió del món de rem. Però diu que la bandera soviètica pujant mentre ell era al podi li produïa una altra classe d’emoció. “Allò era l’emoció del meu esforç. Això és sentir-me part d’un poble, del meu”. El record dels anys terribles del stalinisme pesa sobre ell com una llosa. Quan només era un xiquet, una nit la policia va anar a casa seua i se’l va endur a ell i sa mare. Al matí següent marxaven a Sibèria per sis anys. Li pregunte per què i arronsa els muscles. Represàlies polítiques? Estàveu detinguts? No ho sap, encara ara, si estaven detinguts o no. Simplement se’ls van emportar cap allà, a Tomsk, i al cap d’uns anys els van tornar sense donar explicacions. “Ho van fer perquè érem letons”. Es l’única explicació que se li acut, i probablement és la més plausible.

A la nit he anat a prendre cafè a casa seua i he conegut la seua dona. Ella, Maija Baltina, treballa de professora de llengua letona a la Universitat. És una experta en el primer letó, el més antic. A ella també li explique la meua sorpresa per l’absència total de manifestacions, de balls, de banderes. Em diu que cantar i ballar era una forma de resistència i que ara ja no cal resistir sinó treballar. “I durament”, afirma. Més tard hem parlat una estona sobre el letó. Maija i Vilnis són conscients de la dificultat que representa tenir un idioma amb només un milió de parlants. Però bolquen tot el seu entusiasme en el renaixement que es produirà ara -ells n’estan segurs. Els pregunte sobre el considerable tant per cent de russòfons que viuen al país. Què passarà amb ells? “Una part, pocs, tornaran a Rússia i la major part se n’anirà cap a occident. Des d’ací és més fàcil”, em contesten, segurs. I els que queden? “Parlaran letó aviat!”

***

A la vora del monument a la llibertat hi ha un parc que segueix el riu. A banda i banda dels ponts que el travessen hi ha cinc pedres amb cinc noms gravats i flors depositades al damunt. Són els llocs exactes on els boines negres (oficialment en deien “la unitat antiterrorista“) van matar dos càmeres de cinema, un policia letó d’origen bielorús i dos joves més. Són els últims cinc morts. Tot va passaren només una hora, la nit del 20 de gener d’enguany, quan les tropes especials van disparar contra una comissaria de la policia letona, la qual encara guarda els impactes de bala a la paret. Minuts després de l’enfrontament entre les policies soviètica i letona, els boines negres van començar a disparar contra la gent que hi havia al parc. I també van entrar, disparant, a l’hotel Ridzene. Encara avui a l’escala de vidre de l’hotel queden els forats de les bales. Segons el director, potser, ara canviaran els vidres. Però fins ara, fins a la independència, no ho volien fer perquè creien que era un recordatori obligat de la violència política contra el seu poble.

***

Segons l’Institut d’Estudis Internacionals de Londres, hi ha ara als països bàltics tres divisions blindades, set divisions mecanitzades, dues divisions d’artilleria i dues d’aerotransportades de l’exèrcit soviètic. Això podria significar un parell de centenars de milers de soldats soviètics estacionats en tres països que, tots junts, sumen set milions de persones (de les quals només el 64% són nacionals, mentre que n’hi ha prop d’un 27% de russos). El Bàltic té, a més, una gran importància per a la marina ja que sense les grans bases de Klaipeda (Lituània) i Riga (Letònia) la presència militar soviètica en aquesta mar queda reduïda a Kronstand i Sant Petersburg, que són dos ports difícils pel gel d’hivern, i a Kaliningrad, que amb la independència lituana ha quedat separat de Rússia. S’entén que, en aquestes condicions, el Kremlin vulga pactar la conversió de les actuals bases en bases estrangeres. Com a mínim en conservarien l’espai.

***

He pogut xerrar una estona llarga, malgrat la impaciència evident de la seua dona, amb Kristovskis Girts. Fent una miqueta de burla podríem dir que aquest xicot és, amb 29 anyets, el general més jove d’Europa. Perquè Girts és l’encarregat pel parlament letó de crear l’exèrcit de Letònia, la Guàrdia Nacional. Segons ell, i em sembla una política assenyada, seria del gènere imbècil provar de crear un exèrcit de tipus convencional. No té sentit pensar en una possible guerra amb la Unió Soviètica, que seria el principal enemic possible. Els letons durarien hores. Però aleshores, què cal fer? Segons Girts dues coses: d’una banda mantenir les millors relacions possibles amb tot el món, intentant d’evitar qualsevol fricció que mene a la guerra i, en segon lloc, pensar en l’exèrcit més com un factor d’estabilització de la independència que no com un fi per ell mateix. Partint d’aquestes bases el futur exèrcit letó serà un cos armat amb material lleuger, format per deu o dotze mil persones. D’aquestes, uns centenars seran professionals i la resta soldats de lleva. (Però els reclutes podran triar entre fer la mili a la Guàrdia Nacional, al cos de fronteres o a la policia. O ser objectors).

La faena principal d’aquest exèrcit anirà adreçada a la població, a popularitzar la idea que la defensa nacional és un objectiu col·lectiu i que pot ser més interessant que estiga basada més en la no-agressió que no en la dissuasió. Li he preguntat sobre els actuals soldats soviètics a Letònia i m’ha dit que no hi poden fer res. Ni saben quants n’hi ha exactament. Però ja han començat negociacions per a la retirada escalonada, amb el govern soviètic. Diguem-ne soviètic, vaja…

***

Segur que una bona part de la fredor dels letons per la independència ve del pànic absolut que provoca la difícil situació econòmica. Jurmala (els letons ho escriuen amb un macró, una ratlleta, sobre la lletra u) és un dels dos paradisos estiuencs de l’antiga Unió Soviètica. L’altre és a la Mar Negra. Aquesta ciutat, que era una de les preferides de la nomenklatura per a passar uns dies prop del mar, és veïna de Riga. La primera sorpresa és que per a entrar- hi has de passar una duana, on et controla la policia soviètica. Dins Jurmala hi ha datxes esparses i fins i tot un kolkhoz, una granja col·lectiva. En passar per davant m’ho han hagut de dir, que això era un kolkhoz. La prosperitat evident dels seus habitants està a anys llum de qualsevol granger rus. Les cases semblen viles de vacances de les d’ací, i hi ha cotxes europeus i americans aparcats al davant. Segons que conten, aquests llauradors s’han espavilat molt en aquests mesos de lliure mercat. I ara volen evitar que el kolkhoz siga privatitzat i pretenen convertir-lo en cooperativa. L’agricultura bàltica ha estat de les més competitives de l’URSS. I això és, en bona part, perquè és on queden més camperols de tota la vida.

***

Quan Stalin va decidir que la gent del camp era una classe reaccionària, contrària a la sovietització, va cometre un dels erors més grans de la història soviètica. L’error que és la base de l’actual dèficit alimentari. Stalin va decidir alterar la demografia del camp. El seu pensament va ser d’enviar els llauradors a la ciutat, per proletaritzar-los, i substituir-los per proletaris. Perquè aquests eren la classe revolucionària per excel·lència i així exportarien els canvis al món rural. El seu error va ser no entendre que un mecànic pot aprendre el seu ofici als llibres. I un analista. I un programador d’ordinadors.

Però un llaurador no. El llaurador és sempre el resultat de generacions i generacions. Un pagès és capaç d’endevinar mirant al cel si plourà o no. Però això ho sap perquè els seus li ho han ensenyat després d’anys d’observació no d’un cel abstracte sinó d’aquell cel concret. Això no es pot aprendre als llibres. L’error de Stalin va ser buidar la terra i omplir-la amb gent que no la coneixia. Només en alguns llocs, com a les repúbliques bàltiques, això no es féu. I, en part per això, i per moltes coses més, ací no hi ha l’escassedat d’aliments que tant angoixa l’URSS.

***

Per cert: el mar, a Jurmala, té un color marró intens. Ara recorde que Jossip Brodski, supose que per a épater, diu que aquests països són “l’Àsia de l’Oest”.

***

A la plaça de la catedral m’atura un jove ros. Comença a parlar-me de Déu i de la necessitat de convertir Rússia al catolicisme. Em sorprèn que em parle de catolicisme perquè Letònia és luterana. Però ell estudia al seminari catòlic. El seu nom és Arnis. Em diu que va ser un dels primers activistes del Front Popular (cosa que altres em van confirmar després). Era periodista i va lluitar molt als primers anys. “Però després he entès que Letònianecessita més una regeneració espiritual que econòmica”.

Però, li pregunte, per a què apostolitzar Rússia. La seua tesi és que no hi ha arribat la civilització cristiana d’Occident i que això és una premissa bàsica, si volen que deixe de ser una amenaça. “Rússia ha de girar els ulls a Europa” diu amb fruïció mentre s’acomiada amb un potent “Déu et beneesca“. Si no fos perquè Arnis és letó, diria que acabe de mantenir una conversa amb el fantasma de Puixkin i que parlàvem de Dostoievski.

***

Baltins m’ensenya el seu projecte per a construir un camp de golf prop de Riga. Aquest seria el primer a obrir a les antigues repúbliques soviètiques de la Bàltica. El projecte està molt ben dissenyat però espera ajuts de fora. De moment practica el golf al pati de l’edifici on té la seua oficina. Hi ha instal·lat una xarxa per a frenar les boles i va fent, cada matí, una estoneta dc bastons.

***

A l’entrada d’una cerveseria on beuen begudes alemanys hi ha una placa de record escrita en hebreu. A Riga, durant segles, els alemanys van ser majoritaris i els jueus eren una extensa minoria. Ara la majoria dels jueus han marxat a Israel i d’alemanys, des dels anys de Hitler, pràcticament no n’hi queden. Mentre esperava en el moll de l’estació, se m’ha acostat un policia letó que m’ha ensenyat un petit carnet mentre em deia: “camarada, policia letona“. M’ha sorprès molt la paraula “camarada”, però es veu que les coses canvien més ràpid que les paraules.

Crec que era, exactament, la policia de frontera que no m’havia trobat a l’arribada. I que estava intrigat per la meua bossa. Està prohibit traure de Letònia més de tres quilos de menjar i supose que el policia ha pensat que jo devia ser un contrabandista. Li he contestat en català i s’ha quedat talladíssim. Ha somrigut, ha fet una inclinació de cap i ha marxat. Pobre! Tenint en compte que ahir era el primer dia de la independència real d’aquest país, és probable que fos el seu primer dia de treball i fins i tot que jo fos el seu primer client.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme, Viatges el 30 d'agost de 2019 per vicent

Recordant al Jordi Vendrell, a la seua Catalunya Ràdio

Deixa un comentari

Catalunya Ràdio fa aquest agost un d’aquells programes per a omplir graella en un mes difícil, dedicat a repassar la història de la pròpia emissora. En aquest context Santi Carreras em va convidar a parlar-hi sobre L’Internauta, tot i que la meua voluntat era parlar del Jordi Vendrell. Perquè crec que és un personatge clau de la història de l’emissora, perquè l’enyore i perquè em va ensenyar les poques coses que crec que sé sobre aquest mitjà.

El resultat de la conversa. amb retalls de passat radiofònic incrustat, el trobareu ací, si el voleu escoltar, o en aquesta pàgina de la web de Catalunya Ràdio.

https://www.ccma.cat/audio/embed/1040630/

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 24 d'agost de 2019 per vicent

I ara què cal fer? La xerrada de Berga.

Deixa un comentari

Cada setmana, des de fa molts anys, faig un parell de xerrades, debats més aviat, arreu del país. Per a mi és un exercici periodístic indispensable ja que d’aquesta manera estic en contacte amb lectors que em fan entendre millor com respira el país. Hi ha qui dina cada dia amb polítics jo procure berenar un parell de voltes per setmana amb lectors.

Aquestes xerrades les plantege sempre com a debats, en els quals jo faig una introducció molt d’actualitat per començar. Després el debat sol ser riquíssim i molt estimulant. El conjunt de tot plegat a mi m’aporta molt i crec que a bastant gent també.

Aquest curs que ara s’acaba n’he fet un munt d’aquestes xerrades.  Me’n deixe segur però recorde Argentona, Perpinyà, Ciutadella, Vic, Sant Cugat, Castelló, València, Alella, Bellpuig, Vidreres, Premià de Mar, Torrefarrera, Gandia, Altafulla, Lleida, Arenys de Munt, l’Hospitalet, Mollet, La Cellera de Ter, Valls, Gurb, Ontinyent, Arenys de Mar, Girona un parell o tres, Sabadell, Palma, Mataró, Rosselló, Tortosa, Vilanova i la Geltrú, Tarragona, La Garriga, Tiana, Manresa, Sant Vicenç dels Horts, Granollers, Guissona, Olot, Mèxic, Parets del Vallès, Viladecavalls, Berlín, Sitges, Montornès, Palamós…

Ara he vist que la televisió del Berguedà va gravar precisament una de les darreres, a Berga. La deixe com a mostra i perquè crec que hi faig una explicació molt completa del que pense que està passant. La podeu trobar ací.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 7 d'agost de 2019 per vicent

‘Ser periodista és fàcil si tens principis’ (una conferència a la Universitat de Girona)

Deixa un comentari

Fa unes setmanes em varen convidar a fer una xerrada amb els alumnes de periodisme de la Universitat de Girona. Ara veig que l’han penjat en vídeo. El debat, sobretot, és molt interessant, a partir del minut quaranta. Veureu que insistisc molt en que no n’hi ha bon periodisme sense bons lectors.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 1 d'agost de 2019 per vicent

Vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, a Ciutat de Mèxic

Deixa un comentari

Aquest és el vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, en el qual vaig participar el passat sis de juny, en el marc de la Feria de las Culturas Amigas que es fa a la Ciutat de Mèxic.

Per alguna raó que no acabe d’entendre sembla que des d’alguns telèfons mòbils falla la veu però es veu i s’escolta perfecte en qualsevol altre aparell.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme, Viatges el 17 de juny de 2019 per vicent

La llibreta de Pequín, trenta anys després

Deixa un comentari

Sempre que viatge porte llibretes. Apunte detalls, faig primeres versions de cròniques o fins i tot plànols i esquemes de les coses que la memòria estic segur que acabarà per perdre. Ara fa trenta anys una llibreta m’acompanyava a Pequín i ara en fa deu la vaig publicar amb el nom de Llibre de Pequín. Si us apeteix llegir-la ací la teniu en format pdf.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 3 de juny de 2019 per vicent

Entrevista a la televisió croata: països que es tornen covards

Deixa un comentari

Llarga entrevista a la televisió croata sobre el que està passant ací però també sobre el que va passar allà i el que jo vaig viure-hi. Em sembla que per primer vegada he expressat en públic un pensament que em persegueix: que la mateixa nació pot ser molt valenta quan lluita per la llibertat i en canvi tornar-se covarda quan esdevé un estat…

El vídeo el trobareu ací.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 30 d'abril de 2019 per vicent

Unes quantes fotos (de feina)

Deixa un comentari

Remenant papers he trobat un grapat de fotografies velles i me n’he adonat que algunes d’elles encapsulen, crec jo, bona part de la meua vida professional.

 

Aquesta  fotografia és feta a la redacció d’El Temps, a València, segurament al 1984 o 1985. Ignore l’autor però evidentment devia ser un dels fotògrafs de la casa, La fotografia original és una diapositiva, (en la foto en tinc sobre la taula en la caixeta roja) i no deu correspondre als primers mesos perquè jo al principi seia en una taula diferent d’aquesta. La posició, diguem-ne acrobàtica era habitual en mi, tirant endavant les dues potes davanteres de la cadira i posant els peus sobre la màquina d’escriure mentre llegia. Escrivíem, sí, amb màquina d’escriure i paper pautat amb paper de còpia entremig –una tecnologia que vista des d’avui sembla prehistòrica. Em fa gràcia ‘llegir’ la meua estanteria i veure que algunes de les manies que mantinc ja les tenia aleshores.

 

Aquesta, evidentment, és una fotografia feta a Pequín, a la plaça de Tian Anmen durant la revolta dels estudiants i deu correspondre per tant al maig o juny del 1989. Jo aleshores treballava per a Televisió Espanyola i el càmera que apareix en la fotografia, que també ignore qui la devia fer, és José Luis Márquez, un dels més grans periodistes que he conegut mai. La foto la devia fer algun altre membre de l’equip i correspon als dies anteriors a la proclamació de la llei marcial i al tall de les comunicacions amb l’exterior. Després d’aquests dos fets, i les conseqüències que varen tenir pels periodistes que hi treballàvem, crec que ja no vàrem fer més entradetes com aquesta.

 

Aquesta és una foto curiosa. De finals dels anys vuitanta en una llibreria de Chicago. Deu ser del 1987 perquè el llibre destacat és ‘Veil’ de Bob Woodward, que es va posar a la venda aquell any i va ser el primer llibre seu que vaig llegir –després ho he llegit pràcticament tot i fins i tot a casa tinc una estanteria dedicada a ell. Alguns llibres, aquest n’és un, han tingut una enorme influència en mi.

Una foto divertida dels inicis d’internet. No sé de quan és però devem estar parlant del 1995 o 1996. Jo duc una melena enorme (!) i entre els companys hi ha dos dels noms més importants de la xarxa, el Lluís Reales i el Luis Angel Fernández Hermana.

 

Amb l’Assumpció rebent el Premi Nacional de Periodisme 2004, de mans del president Pasqual Maragall. A primers de segle es varen succeïr diversos reconeixements a la feina pionera que havíem començat a fer amb VilaWeb el 1995.

 

El treball constant amb col·legues de tot Europea ha estat per a mi un estímul intel·lectual i professional especialment significatiu. Aquesta fotografia, al davant de l’edifici de la Unió Europea, deu ser també d’algun any al voltant del canvi de segle i en ella hi ha dos del meus millors amics: en el centre amb corbata blava el Giuseppe Zaffuto i al seu costat el Hugh Stephenson. El que hi ha al darrere és el Wilfried Rueutten.

 

Amb tot, la persona que segurament més em va influir va ser el Wayne MacPhail. D’ell vaig aprendre les claus del periodisme a Internet, el em va portar al seu diari a Toronto, a Hamilton, l’Spectator, on vaig aprendre tantes coses i amb ell he mantingut una amistat de dècades que encara avui m’enriqueix. La foto crec recordar que és d’un cap de setmana que vam anar a una granja a passar el dia tots junts amb les famílies i a comprar pomes o alguna cosa així.

 

Les xerrades i els conferències han estat sempre una part important de la meua activitat periodística. En aquest cas estic en un debat a Andorra, l’any 2011, amb Dominique Voynet, ex-ministra i líder dels Verds francesos.

 

I una final, de fa poc, a la redacció del diari. Han canviat moltes coses des de la primera. En comptes de màquina d’escriure hi ha un portàtil, és evident que ja no sóc capaç de seure amb les dues potes de davant de la cadira posades en l’aire i, per desgràcia, hem de tornar a reclamar la llibertat dels presos polítics.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Periodisme el 27 de març de 2019 per vicent

Inspirat per Albert Camus

Deixa un comentari

Del que es tracta ja no és fr com preservar la llibertat de la premsa. El que cal ara ja és entendre com en un món sense aquesta llibertat un periodista pot ser lliure i digne. I, per això mateix, som en un punt on el problema ja no és col·lectiu sinó que concerneix sobretot l’individu.

Sorprenentment, això em fa sentir-me fort.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 22 de gener de 2019 per vicent

Un cafè de bon matí amb Alan Stivell

Deixa un comentari

No em considere cap mitòman. En tota la meua vida només he demanat una volta un autògraf, a a Antoni Tàpies. Vaig tenir la sort que em dedicarà una il·lustració, que penja en una paret de casa. Aquesta setmana he estat temptat de demanar el segon, però no ho he fet. A l’Alan Stivell.

Qualsevol lector més o menys habitual d’aquest bloc ja saps de la meua admiració per ell. Des de molt jove. A la meua habitació de casa tenia un caixó de taronja on guardava els LP’s i els seus els tenia tots. ’Un dewezh barzh gêr és des d’aquella època el millor disc que crec que he escoltat en tota ma vida. La seua música m’ha acompanyat sempre, descobrint-me cada vegada més coses noves que no sabia i deixant-me gaudir del plaer d’escoltar-la.

Per tot això quan em van dir la setmana passada que era a Barcelona i que si volia entrevistar-lo vaig dir de seguida que sí. Evidentment. Jo gairebé mai no faig entrevistes, no sóc massa bo fent-les, però aquesta no me la podia perdre.

Així que dilluns de bon matí vaig quedar amb ell i amb el fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, en l’hotel on s’allotjava. La idea era parlar del nou disc, en el qual inclou per primer vegada una cançó en català. Però inevitablement vàrem anar botant de tema en tema i allargant l’entrevista una estona bastant més llarga del que era habitual mentre demanàvem cafès. I el resultat, molt ressumit, el teniu ací.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques, Periodisme el 3 de gener de 2019 per vicent

En la mort de Ludmilla Alexeieva

Deixa un comentari

Avui he sabut de la mort dissabte a Moscou de Ludmilla Alexeieva. Tenia 91 anys d’edat. Alexeieva era la darrera gran representant de la dissidència soviètica. Fundadora del Comitè Helsinki es va haver d’exiliar als Estats Units fins que va tornar a Rússia, després de la caiguda del comunisme. Alexeieva, com no podia ser altrament, va ser molt crítica amb tot el que passava després, especialment amb l’actuació de Vladimir Putin. La protesta contra la barbàrie de la guerra de Txetxènia i els atacs a la llibertat de reunió van motivar que fos arrestada de nou l’any 2010. L’any passat Vladimir Putin la va visitar a sa casa, per regalar-li un quadre de Crimea, on ella havia nascut.

Vaig saber d’Alexeieva a meitat dels anys vuitanta. Ella vivia aleshores a prop de Nova York, en un lloc anomenat Tarrytown i havia escrit un llibre en rus que era el més important recopilatori de dades sobre la dissidència política a la Unió Soviètica. La vaig contactar per via postal i finalment vaig aconseguir una còpia de la traducció a l’anglès del seu text ‘Soviet Dissent. Contemporary Movements for National, Religious and Human Rights’.

El seu llibre va ser la base fonamental del meu primer llibre sobre els nacionalismes a la Unió Soviètica, publicat per l’editorial El Llamp. Aquelles cinc centes pàgines eren una autèntica mina. Poca gent com ella coneixia, fins i tot personalment, a les poques persones, perquè n’eren molt poques, que s’enfrontaven en aquells moments al règim i tenia tanta informació, tan detallada, sobre ells. Gràcies als seus contactes i les dades que acumulava vaig poder contactar posteriorment amb grups polítics, sobretot del Bàltic que més tard desencadenarien els processos d’independència del seu país. El seu nom obria moltes portes pel gran respecte que provocava.

Per això avui, quan he sabut de la seua mort, m’he sentit particularment en deute amb ella i he volgut deixar constància pública de tot el que li dec.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 17 de desembre de 2018 per vicent

El periodisme, la història…

Deixa un comentari

Sempre m’ha apassionat la relació entra la història i el periodisme, el diàleg entre les dues disciplines que jo crec que tenen en comú molt més que no sembla.

A propòsit del llibre ‘Fear’ de Bob Woodward llisc una crítica poc favorable a la ‘The New York Review of Books’, una de les revistes que llisc amb més regularitat, escrita per Tim Weiner. I al final em trobe amb això: ‘Neither journalism nor history. can rest entirely on anecdote. Their essential elements are irrefutable facts tempered with independent judgment. Daily journalism is mostly what just happened; history is mostly what it means’.

No estic d’acord i em sembla una idea antiquada. Si el periodisme no val per a explicar perquè passen les coses simplement no val.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 28 de novembre de 2018 per vicent

Politkóvskaia, setze anys després

Deixa un comentari

La casualitat ha volgut que aquest matí de pluja estiguera a casa llegint el ‘Manual de sensacions’ d’Agustí Colomines. I la casualitat ha volgut que em trobés dins aquest interessant volum, just avui! amb un text, originalment escrit com article al diari Avui, que conta la conferència que Anna Politkóvskaia va fer al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona, precisament avui fa setze anys, el 15 de novembre de 2002.

En aquella conferència vaig ser l’introductor de l’Anna, Coromines diu que amb una ‘sentida’ intervenció. No recorde res del que vaig dir, com és lògic, però estic ben segur que va ser sentida. Pel que Anna representava de coratge periodístic i cívic a Rússia, un coratge que jo tant admirava. El text de l’Agustí, però, m’ha fet recordar algunes coses d’aquella visita que ja havia oblidat, com ara, efectivament, la poca gent que hi havia a la sala i el pes aclaparador que es va anar apoderant de tots ells mentre l’Anna anava desgranant les brutalitat de la guerra txetxena, amb aquella veu fluixeta però indiscutible que tenia, amb aquells ulls inquiets que tanta crueltat havien arribat a veure.

Després d’aquella xerrada vàrem anar a sopar amb l’Anna uns quants amics, el Carles Torner, la Yael Langella, el David Figueres i la Dolors Ollé, que jo recorde ara, i vàrem insistir-li en que vingués a viure a Barcelona un temps per recuperar-se de tot el que estava visquent a Moscou i a Grozni i a tots els altres llocs. Crec que va ser el Torner que es va atrevir a dir-li que la podien matar i recorde perfectament amb quina serenitat ella ens va dir que ho sabia i que l’acabarien matant, mentre declinava amablement la possibilitat del refugi que li oferíem. Que li oferia el PEN Club català.

Tres anys després, per tant quan ella tenia 48 anys d’edat i jo 46, a l’Anna la van matar a Moscou, al seu apartament. El seu cos el varen trobar a l’ascensor, amb quatre bales i una pistola. Era dissabte i ho vaig saber perquè Josep Casulleras em va telefonar des de la redacció per avisar-me. Jo era a ma casa de Bétera i em vaig quedar mut durant hores. Era l’aniversari de Vladimir Putin.

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 15 de novembre de 2018 per vicent

Una entrevista amb Alex Salmond –aquesta vegada a mi

Deixa un comentari

El qui fou el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, té un programa setmanal a Russia Today. Aquesta setmana ha dedicat el programa a la situació al nostre país i, entre més, em va entrevistar a mi. Era una situació estranya, en el sentit que normalment jo estic a l’altra banda, entrevistant. I no deixa de ser curiós que jo el vaig entrevistar fa anys a ell. En fi, ací teniu el vídeo:

https://www.rt.com/shows/alex-salmond-show/436638-catalonia-independance-poets-journalists/

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 23 d'agost de 2018 per vicent