Mails per a Hipàtia

Ací teniu el vídeo de la conferència que vaig fer el 23 de gener a la Universitat de Stanford, convidat pel Centre d’Estudis Europeus i el Programa d’Estudis Ibèrics, amb el títol de ‘Europa, entre el Brexit i la revolta mundial del 2019’.

La conferència es va fer al migdia i com és costum en aquesta universitat californiana els assistents s’havien d’apuntar prèviament i rebien un pack per dinar. D’aquesta manera aprofiten al màxim el temps. Hi havia 75 persones apuntades, el màxim que permetia la sala i de fet varen obrir les portes per a permetre que unes quantes més pogueren seguir la xerrada i el debat posterior, que es va allargar molt més enllà del que s’havia convingut.

Aquest era el cartell de la xerrada.

Nou acte amb subscriptors de VilaWeb. He moderat una taula rodona impressionant, en el contingut i la forma, amb participació de Núria Cadenes, Ramon Piqué i Tamara Carrasco. Aquest és el vídeo.

Els companys de La Qüestió, el programa de debat de la televisió valenciana, A Punt, tenen a bé convidar-me en ocasions a parlar. Ahir ho varen fer de nou però en unes circumstàncies molt especials ja que a Barcelona la tensió és altíssima i els aldarulls, que ja duren des de que dilluns es va saber la sentència, són molt forts.

Havíem d’entrar en directe des de la cantonada de la Gran Via amb el Passeig de Gràcia i aquell era precisament un dels escenaris de la batalla contra la policia espanyola. Vaig eixir de la redacció de VilaWeb amb temps, comptant que no seria fàcil d’arribar-hi i sort que ho vaig fer perquè a la mateixa Gran Via vaig haver de tancar-me gairebé mitja hora dins un bar per refugiar-me de l’agressió de la policia espanyola que disparava pilotes de goma com si hagués embogit i en totes direccions.

Finalment vaig arribar i allà hi havia un periodista de la casa i un càmera que van permetre la connexió en directe amb els estudis de Burjassot. Mentre parlàvem per darrere tot eren llums blaves de la policia espanyola i el soroll de trets d’escopeta, cosa que va convertir aquella connexió en una de les més accidentades que he fet mai, i mira que he estat en llocs ben calents…

Damunt tinc encara la paràlisi facial que vaig patir l’altre dia així que la meua cara és un poema. Ho havia anul·lat tot però m’ha semblat que havia d’explicar els fets i que era important fer-ho. Però només acabar ja rebia tot de missatges de gent que em preguntava pel meu estat físic. En fi…

Si voleu veure el programa complet el trobareu ací.

Aquesta setmana he participat a Sant Jaume de Galícia en el Congrés de la Associació d’Historiadors de la Comunicació, que dedicava una sessió especials als orígens del periodisme per internet. He fet una taula rodona amb el Mario Tascon i amb Ismael Nafria, precedida per una presentació de VilaWeb. Ací teniu el text i una foto de Mario i meua publicada per La Voz de Galícia.

‘Grazas pola invitación a participar neste congreso da Asociación de Historiadores da Comunicación. A verdade é que cando me convidaches teño que confesar que sentín un certo medo. Os pioneros de internet, neste momento da vida, poderíanse traducir como os vellos de internet. Condición que podo aceptar que é certa aínda que xa entenderan que non me fai especial ilusión.

Bromas aparte, un problema que sempre tiven cando alguén me pide que fale daqueles primeiros anos de xornalismo en internet é que me resulta extremadamente difícil explicar como foron, aos que non os viviron. O noso mundo era tan diferente e tan diferente desde calquera punto de vista que non me sinto capaz de explicalo.

Pero tentarei e tratarei de usar algunhas anécdotas que poidan ilustrar a distancia entre o que é hoxe Internet e o xornalismo e o que era entón. Anécdotas que quizais che axuden a comprender o complicado e difícil que era pasar por aqueles tempos.

Estiven conectado a internet desde 1991, a través de Compuserve. Non había provedores de acceso aquí e non sei como pero conseguín que Telefónica me permitise conectarme co nodo Compuserve en París, pagando unha tarifa local. Un milagre. Coñecín Compuserve do meu traballo como reporteiro de internacional e para min era un bo instrumento de traballo, sobre todo para coñecer máis sobre países ou situacións que me interesaron especialmente.  Pero tamén para falar coa xente. Iso abriu os meus horizontes. E neste sentido debo lembrar que é en Compuserve que coñezo ao meu amigo Wayne McPhail, posiblemente a persoa coa que aprendín máis sobre como facer xornalismo en internet.

Traballei entón na sección internacional de La Vanguardia e un día pasou algo nun destes países, non me lembro cal, e Lluís Foix, un gran xornalista que foi primeiro o meu jefe de internacional e máis tarde na creación de La Vanguardia Digital, pediume que volva a casa para obter máis información en Compuserve. Lembro como saín, confuso, da antiga redacción da rúa Pelai pensado no meu camiño de casa que aquello era realmente raro. Tiña máis información na casa que La Vanguardia na redacción? Hoxe isto non sorprenderá a ninguén pero nese momento espertou unha intensa curiosidade en min. Iso fíxome pensar que algo importante estaba pasando. Non sabía o que era, pero estaba pasando.

Pouco despois, a principios de 1994, a miña muller, Assumpció Maresma, pediume que crease algo para celebrar os dez anos de existencia do semanario El Temps, publicación da que foi directora. E así naceu un BBS chamado El Temps Online que para vos historiadores permaneceu como o primeiro cibermedia da península.

O Temps Online foi unha experiencia fabulosa en termos xornalístico pero extremadamente minoritaria. Non é difícil de entender. Os conectados eran un grupo pequeno da poboación, que non sei se superaron as cen persoas. Pero estabamos unidos pola fascinación pola tecnoloxía e polo xeral polo noso malestar co modelo do xornalismo e da sociedade imperante. 

E isto levounos a imaxinar sempre saídas diferentes

 En calquera caso, El Temps Online foi o experimento que nos convenceu de que tiña sentido saltar ao baleiro para crear VilaWeb en marzo de 1995. Nos permitiu a nós, a Assumpció e a min. Porque iso, nos na nosa casa, era todo VilaWeb no 1995.

Joan Subirats pronto se uniu e así comezou un camiño que nos levou 25 anos despois, agora, a ser un medio de comunicación que funciona as 24 horas do día, que os estudos do CEO sitúan como o segundo medio a través do cal os cataláns están informados, só detrás de La Vanguardia e que ten nun grupo de máis de 15.000 subscritores a súa principal forma de sustento e o seu xeito de seguir intentando practicar outro modelo de xornalismo.

Vou dicilo claro: non tiñamos nin idea do que estabamos a facer. Non creo, de feito e Mario me corrixira se o tivese, que ninguén entendía nese momento o que estabamos facendo. Sabiamos o que non nos gustaba o exercicio do xornalismo como se facia e sabiamos que internet podería ser unha revolución que abría moitas posibilidades. Pero pouco máis.

VilaWeb comezou como unha especie de Yahoo!, un directorio web con intención xornalística. Despois duns meses comezamos a publicar novas breves, case titulares puros e pouco a pouco descubrimos e inventamos formatos e formas de facer. Fomos os primeiros en usar teléfonos móbiles cunha versión WAP, que hoxe ninguén sabe o que é ou fomos os primeiros en inventar unha webtv. 

Non obstante, non foi a tecnoloxía que consolidou o proxecto senón o xornalismo. Porque non foi ata os atentados en Madrid en marzo de 2004 que comezamos a entender o noso papel. Nesa ocasión, por primeira vez, fixemos xornalismo con maiúsculas. Todos lembran o intento de manipular os acontecementos levado a cabo polo goberno español e como os grandes medios de comunicación caeron nel. Nos, seguramente porque eramos case invisibles, non caemos e a nosa información e análise rompeu, xunto co famoso SMS, o asedio das mentiras. Por primeira vez un taxista díxome que buscase unha cousa chamada VilaWeb para saber realmente o que pasaba. E non podes imaxinar o que iso significó para min.

Despois todo foi perfeccionar o invento. Insistir nas súas bases: xornalismo e modelo negocio. Pero déixame, para rematar esta primeira explicacion, reivindicar a coherencia de anos no noso traballo, que creo que explica ben como chegamos aquí

En 2004 VilaWeb propuxo aos seus lectores que aqueles que podían pagar voluntariamente por ler o xornal fixérono. Nunca pensamos en crear un muro de pago ou en crear contido premium o en vivir de la publicidade masiva do clic o da subvencion política. Co paso dos anos descubrimos o Texas Tribune e o movemento dos non profit media que nos aclararon o que nós mesmos probabamos e nos inspiraron moito ao longo do camiño e vimos que moitos medios de comunicación, The Guardian mellor que ninguén, se adheriron a este principio.

Esa idea era entón unha loucura. De novo ninguén entendeu nada. Pero para nós era o mapa do que queriamos facer. Entendemos entón que un xornal só pode sobrevivir dun xeito digno se os seus lectores pagan. Se é bo, se é diferente e se ten tanta calidade e compromiso social comp para convencer a unha parte dos seus lectores a pagar, aínda que non sexa necesario pagar para lelo.

E intentamos, coma sempre, comprender a onde nos levaba iso, no novo mundo de internet.

Isto levounos a rexeitar radicalmente o xornalismo amarelo, o clickbait e toda a corrupción do papel dos xornalistas que tanto dano fixo á nosa profesión e á nosa sociedade. Levounos a priorizar a calidade porque entendiamos que ninguén pagaría se non ofreces contidos únicos, propios e de calidade, aínda que teño que dicir que esta sempre foi a nosa elección, o motivo último, dende o primeiro momento, polo que Assumpció e eu puxemos en xogo todo o que teniamos, literalmente, para facer un medio por internet

Tardaron once anos en chegar os primeiros dous mil subscritores. 2015. Despois en xaneiro de 2016 houbo tres mil. Catro mil en xaneiro de 2017 e de súpeto dez mil en xaneiro de 2018, catorce mil en xaneiro pasado e agora camiño xa do dezaseis mil. Hoxe os subscritores son xa a nosa principal fonte de ingresos. E o que é máis importante son a base sobre a que practicamos un xornalismo diferente, sempre dialogando con eles.

E cando nos preguntamos que e como pasou, a resposta máis evidente que podemos dar aínda que poda parecer altiva é que xa no 2004 sabiamos o que tiñamos que facer. Sabiamos o que era o modelo bo. E tivemos a paciencia de agardar a que o entendesen os nosos lectores. 

Tantos anos depois creo que podo decir que é posible, non estou seguro aínda, pero é posible, que esta combinación. de paciencia e visión, ao final, sexa o único interesante que un pionero en internet pode aportar, un vello, pode aportar.

Aquests dies Hong Kong m’ha permès fer de periodista de carrer. Ara farà vint-i-cinc anys que l’Assumpció i jo ens vàrem inventar VilaWeb i és evident que estic, estem tots dos, orgullosos del diari que hem creat i de tot el que hem aconseguit. Però totes les coses tenen un preu i en el meu cas el preu ha estat haver de quasi abandonar allò que m’agrada més, que és fer de reporter internacional.

Tots aquests anys he seguit llegint com un boig sobre qualsevol país de la terra i interessant-me tant com puc pel que passa en cada racó del món, Amb la mateixa passió. Però la feina de director, com era lògic, m’ha absorbit i no m’ha deixat temps per a fer el que jo hauria volgut, si no hagués hagut de fer jo mateix el diari que m’hauria agradat que m’hagués contractat.

De tant en tant, tanmateix, em puc escapar i passar uns dies allà on estan passant coses, com ha estat el cas de Hong Kong. I aleshores reconec que tot plegat ho gaudisc com si fos un jove de vint anys. M’agrada mirar el que passa des de tots els angles, viure aquella atmosfera febril, admirar aquella llum peculiar que tenen les revoltes, parlar, preguntar, intentar entendre, pensar -la política interncional és la més exigent perquè has de saber molt de moltes coses abans de poder explicar alguna cosa mínimament interessant. Però aquesta és també la causa que siga tan refrescant -pel periodista, vull dir. És un goig i un repte aprendre cada dia coses noves i sempre, a tot arreu, sempre hi ha un moment d’aquells en que t’exclames per alguna cosa que havies oblidat o que no sabies i que de sobte et serveix per a entendre-ho tot.

I evidentment hi ha l’empatia. L’empatia i la solidaritat amb els qui estan del costat de la justícia i la llibertat. Hi ha periodistes que, encara avui, parlen des de la càtedra, com si els problemes de la gent sobre la qual informen no anaren amb ells. Jo això ho trobe aberrant. Informar és prendre partit i per això aquests dies m’he sentit tant a prop d’aquests joves valents que volen el millor per a Hong Kong i que saben que només lluitar fa la gent digna. Espere que en les cròniques això s’haja notat.

A Hong Kong anar amb careta pel carrer no és gens estrany. És un factor higiènic. Però enmig de la protesta hi ha una careta particular, negra i amb un davant pronunciat, que clarament ha esdevingut la favorita de les protestes. Vestits de negre, amb samarretes negres i amb la careta negra, un grup de joves tornava amb metro quan, novament, la policia va entrar al vagó a identificar-los. ‘Va ser un moment esborronador’, m’explica una catalana resident a la ciutat de fa molt temps. ‘La policia va obligar la gent a abaixar el cap i de sobte es va començar a sentir un xiuxiueig que deia ‘Four to go!, Four to go!’ –en falten quatre, de reivindicacions. I continua: ‘Els policies es miraven els uns als altres, desorientats, perquè amb el cap abaixat i les caretes no podien saber qui ho deia, però la realitat és que ho deien molts joves, que han perdut finalment la por.’

La retirada definitiva de la llei d’extradició pel govern d’Hong Kong pretenia desfer el moviment democràtic privant-lo de la seua bandera principal. La llei d’extradició a la Xina va originar les protestes d’aquests darrers mesos. El 18 d’agost es van congregar prop de dos milions de persones al carrer, una cosa mai vista. És evident que el rebuig a aquesta llei –que permetria d’extradir a la Xina qualsevol persona fàcilment, per qualsevol delicte comès a Hong Kong- té l’oposició de la gran majoria de la població. El govern n’era conscient i per això, finalment, ha acceptat de retirar-la. Però ho ha fet tard i malament perquè ha passat ràpidament a un segon terme. Encara falten quatre reivindicacions. ‘Four to go.’ I els hongkonguesos, com s’ha vist aquest cap de setmana, no pensen alçar el peu de l’accelerador.

Un cap de setmana de manifestacions i protestes

Divendres al vespre, només hores després de la retirada de la llei i per tant de la primera victòria tangible del moviment democràtic, ja es va fer visible que la maniobra de Carrie Lam i el seu govern no reeixiria. I els incidents han continuat fins a aquesta nit i sembla que continuaran.

Ahir els avalots ja arribaven al cor de l’illa i les estacions de metro d’Hong Kong i Central, dues de les més importants de la ciutat, van ser tancades pel servei de transport públic, cada dia més criticat. A fora hi havia barricades, algunes enceses, en llocs tan cèntrics com Connaught Road i Queen’s Road East i la policia disparava gasos lacrimògens en un barri que normalment té com a paisatge compradors de luxe i treballadors de les grans empreses financeres, uns carrers que acullen les torres del Banc de la Xina i de l’HSBC, per exemple. A les vuit del vespre, mentre aquests edificis s’il·luminaven per a l’espectacle de llums que es fa cada dia a la silueta de la ciutat, al carrer les corredisses i els crits no eren precisament d’alegria.

Hores abans havia desfilat allà a prop una manifestació si més no sorprenent. Milers de persones van anar amb tot de banderes dels Estats Units al consolat d’aquest país, a lliurar una demanda oficial. Reclamaven la protecció d’Hong Kong per part del govern de Trump. El congrés nord-americà, de fet, presentarà una moció de suport al moviment democràtic que alguns manifestants, d’una manera molt innocent, interpreten com alguna cosa més que això. Tanmateix, el cònsol no els va rebre i el representant amb qui parlaren no volgué declarar res.

Els Estats Units tenen a Hong Kong un consolat regit per un ambaixador –en un gest diplomàtic que vol ser de complicitat–, que no depèn de Pequín sinó directament de Washington. Com tantes vegades, però, una cosa és fer propaganda i una altra embolicar-s’hi. Els manifestants, tanmateix, s’hi il·lusionen i sembla que han girat cap als Estats Units la decepció que senten pel silenci espès i vergonyant del Regne Unit, que fuig com la pesta de qualsevol possible responsabilitat cap als qui, en definitiva, eren els seus súbdits.

Hores i més hores d’incidents

Si ahir el centre de les protestes va ser l’illa, divendres ho va ser Kwoloon, on grups de manifestants es van enfrontar durant hores amb la policia en la zona de Mong Kok, coneguda per l’ambient cultural i progressista. Tornà a haver-hi incendis, barricades, violència de la policia… Aparentment divendres els agents semblaven tenir ordres de no ser tan durs com dies enrere però encara hi hagué situacions fortes, que dissabte i diumenge es repetirien, cada volta més sovint.

Divendres l’activitat a l’illa d’Hong Kong va ser una multitudinària assemblea on van prendre part milers de joves, concentrats al Chater Garden, davant mateix de l’edifici d’estil colonial que va ser la seu del parlament primer i que ara alberga el poder judicial. Aquest és un lloc típic de les manifestacions en aquesta ciutat. Al costat mateix de l’escenari improvisat on anaven prenent la paraula els participants, un grup d’estudiants d’art havia alçat una estàtua que representava un estudiant amb una careta antigàs portant un paraigua, en memòria de la revolta del 2014. Els manifestants més excitats cridaven contra els policies que vigilaven la concentració, que alhora eren marcats constantment amb uns làsers a la cara, cosa que els obligava a amagar-se els uns rere els altres de tant en tant.

De l’assemblea, en va eixir la decisió de mantenir les manifestacions i les protestes fins que no s’haguessen aconseguit les anomenades ‘cinc demandes’, és a dir, la retirada de la llei i les altres quatre: una investigació de la brutalitat policíaca, un canvi d’actitud de la policia cap als manifestants, l’alliberament de tots els detinguts i la convocatòria d’eleccions lliures i democràtiques, tant al parlament, com al consell legislatiu, com a cap de govern.

Dissabte la policia es va desplegar en gran nombre a les estacions de metro i del tren a l’aeroport, alertada per la possibilitat d’una altra ocupació de les terminals. Aquest desplegament dificultava enormement el transport i fins i tot el funcionament normal de l’aeroport. Vaig comprovar que si hi arribaves amb el tren directe, la via més normal de transport, contingents de policia t’esperaven només de baixar i si no portaves bitllet per a aquell dia mateix no et deixaven passar. No valia cap excusa; ni anar a esperar uns familiars. O amb bitllet del dia o res. A moltes estacions tanta exigència va originar enfrontaments. N’hi hagué sobretot a Tung Chung, on diverses persones varen ser arrestades, però en general a totes les grans estacions de metro de Kowloon i els Nous Territoris, particularment en les que tenen zones comercials importants al voltant. Ahir bona part ja eren completament tancades.

Amb això, la policia i el govern pretenien evitar una altra ocupació de l’aeroport, però això va desvirtuar granment la vida de la ciutat, que depèn d’aquest mitjà de transport molt més que una ciutat qualsevol. La decisió, tan dràstica, no va aconseguir el propòsit: amb la multiplicació d’incidents, tothom veié clar que retirar la llei d’extradició no frenaria el moviment.

De fet, divendres, en eixint de l’assemblea de Chater Garden, grupets d’estudiants de batxillerat formaven rengles amb cartells que cridaven a sostenir una vaga durant setmanes i setmanes, tantes com calga. Hores abans per les xarxes socials una campanya de gran intensitat, presumiblement començada per estudiants xinesos, havia fet córrer el missatge de ‘torneu a classe, us esperem, els instituts no són llocs per a fer política sinó per a aprendre’. Vaig demanar a un estudiant què en pensava i va respondre, indignat: ‘Qui són ells per a dir-nos què hem de fer a Hong Kong? Què vol dir que a l’escola només s’hi va a estudiar, com si la vida n’hagués d’estar al marge?’

L’amenaça de dilució en la megalòpoli del delta

‘La qüestió és quin futur ens espera –afegí–. Quin futur espera a la gent d’Hong Kong si això continua així.’ Si en una cosa coincideix tothom és en el fet que les protestes han agafat un tal volum en bona part perquè serveix de via d’expressió del descontentament i les preocupacions dels joves. Avui a tot estirar poden aspirar a viure en un pis de trenta metres quadrats que hauran de pagar tota la vida i a constatar que l’ambient polític i repressiu s’endureix i la vida cosmopolita i oberta de la ciutat es va apagant. Per a alguns Hong Kong no té futur: restarà absorbit dins l’enorme megalòpoli del delta, una macrociutat perfectament projectada de Pequín estant, que inclourà Guangzhou, Shenzhen, Zhuhai, Foshan, Dongguan, Zhongshan, Jiangmen, Huizhou, Zhaoqing, Hong Kong i Macau en un sol espai urbà de cent vint milions d’habitants, dels quals només set i mig viuran a l’ex-colònia britànica. És evident que la regió de la Gran Badia, com és coneguda popularment, dissoldrà Hong Kong –i l’economia i els costums d’aquesta gent– quan la frontera desaparega. I molts estan convençuts que s’ha creat exactament amb aquesta missió.

Els qui creuen això parlen, per exemple, de la velocitat amb que ha canviat tot, a cavall d’inversions desorbitades i impossibles enlloc més del món, com ara la construcció del pont que ja uneix Hong Kong i Macau, el més llarg del món. Shenzhen, per exemple, el 1979 es va convertir en ciutat. Abans només era la darrera parada del tren en territori xinès, la darrera abans d’arribar a Hong Kong. Un any després va ser convertida pel govern en la primera àrea econòmica especial de la República Popular, un espai per a experimentar com el capitalisme podia conviure amb el règim comunista. Avui, quaranta anys després, té entre tretze i vint milions d’habitants, segons si s’hi compta l’àrea metropolitana o no. És la cinquena ciutat de la Xina i un extraordinari centre universitari i tecnològic. Amb un creixement demogràfic que semblava imparable, ningú no dubta que Shenzen serà el centre de la megalòpoli de la badia, de manera que relegarà Hong Kong a un paper secundari. Especialment, si les característiques que han fet tan especial aquesta ciutat desapareixen. Aquesta és, en el fons, la batalla d’ara.

Hong Kong encara viu del sector financer, però, sobretot, del fet que és ací on una persona o una empresa poden canviar moneda xinesa per moneda occidental. A Hong Kong, per exemple, hi ha la cinquena reserva més gran de dòlars del món. Tanmateix, tot plegat penja d’un fil, perquè depèn sobretot de la decisió del govern xinès: si autoritza Shenzen, Xangai o Pequín a convertir moneda, el negoci de l’ex-colònia britànica caurà en picat i n’amenaçarà la subsistència. Sobretot si la tendència autoritària creix i la justícia deixa de ser independent i d’assegurar això que s’estimen tant els bancs i les multinacionals, que és l’ordre i la seguretat jurídica.

Ací hi ha una por generalitzada: que els passos enrere afecten tot això i ofeguen la vibrant cultura i forma de vida dels hongkonguesos. Com em deia un dels habitants de l’illa, ‘no és igual haver nascut a la Xina que esdevenir la Xina, i ací hem gaudit d’unes llibertats a què no podem renunciar ni volem renunciar’. Eixa por, la por que Hong Kong deixe de ser Hong Kong, és la que alimenta la protesta, en realitat, més enllà de les cinc demandes o de la llei d’extradició. I això, aquesta por, s’escampa més enllà dels ambients polititzats. Tot el cap de setmana, com cada cap de setmana, els carrers que hi ha més amunt de Hollywood Road eren un bullit de bars, de gent sopant, de música i festa que xocaven amb la tensa atmosfera dels enfrontaments d’uns carrers més avall.

Però el conflicte en realitat era el mateix. O, si ho voleu, era una altra cara del mateix conflicte. Perquè al capdavall, la pregunta clau és si Hong Kong continuarà essent Hong Kong i tant hi fa parlar del centre financer global, com de la ciutat oberta i cosmopolita, dels bars i carrers de festa, de les universitats o de la tradició política de lluita i combat que ha acompanyat aquesta ciutat durant decennis. Tot és igualment amenaçat i tot és barrejat. Com diu Jason Y, Ng –si em permeteu la comparança, una mena de Joan Fuster local–, ‘la Xina intenta desmantellar tot allò que és i ha estat Hong Kong pedra a pedra i bit a bit’.

A Hong Kong hi ha una estàtua de Bruce Lee; lletja, si puc expressar la meua opinió. La mítica estrella de les arts marcials, que es va morir en aquesta ciutat, és conegut  entre moltes més coses, per una frase que fins i tot va arribar a ser popularitzada amb finalitats publicitàries: ‘Be water, my friend’, sigues aigua.

La frase, que intentava d’explicar el principi taoista del Wu wei o ‘principi de l’acció natural no forçada’, resumeix a la perfecció l’estratègia que posa contra les cordes el govern autònom d’Hong Kong, però també el govern de la República Popular de la Xina. El moviment democràtic ha après d’allò que es podria considerar el fracàs del 2014 i ara es mou constantment, com l’aigua. Inunden tants espais com poden, talment una rierada impetuosa, i se’n van ràpidament si la cosa no funciona; i reapareixen en un altre lloc, constantment, imparables, dia rere dia. Tan aviat un grup col·lapsa l’aeroport com n’apareix un altre als nous territoris, ja a tocar de la Xina, com, coordinadament, bloquen els principals carrers de l’illa d’Hong Kong, allò que va ser l’eix de la colònia britànica i l’indret encara avui més representatiu de la ciutat.

Ahir les protestes es van concentrar sobretot al parc Tamar, just allà on convergeixen l’oficina de la cap de govern de la ciutat, el Consell Legislatiu i l’odiada caserna central de l’exèrcit xinès. Una muralla improvisada amb imponents i altíssimes barreres de plàstic, envoltava els edificis. Però si no hagués estat per això la normalitat hauria semblat absoluta tot el dia. Les autoritats, tanmateix, ja no saben què esperar ni quan. Al vespre milers de manifestants van aparèixer de tot arreu, la majoria vestits de negre i amb màscares per evitar la identificació amb les càmeres. Acabat l’acte, es van traslladar en grups compactes al ferri, el parc és al costat mateix de l’estació marítima, als autobusos o al metro. Davant l’estació central, un mapping espectacular reclamava que s’investigués la violència desfermada per la policia dissabte, quan va atacar la gent dins els vagons del metro. Ahir els antiavalots també van entrar al transport públic per escorcollar i identificar tothom. Feien que tothom es posés les mans al bescoll i actuaven amb una duresa que cridava l’atenció. A la porta de l’estació un altre grup de joves va improvisar una protesta mostrant vídeos. ‘No es pot tolerar que la policia agredesca tothom, sense cap justificació –em deien–. Hong Kong va esdevenint un estat policíac.’ Els demane què pensen que passarà i responen que mentre el govern no escolte la gent les manifestacions no s’aturaran. El pamflet groc i negre que circulava de mà en mà incloïa les cinc reivindicacions del moviment que han anat cristal·litzant aquests darrers dies: retirada de la llei d’extradició, rectificació del govern en el tracte als manifestants, alliberament dels detinguts, una comissió d’investigació de la violència i eleccions lliures. I una frase ben destacada per acabar: ‘O ens doneu la llibertat o ens doneu la mort.’

Dilluns van ser els estudiants que van omplir els carrers amb els seus uniformes escolars, després d’haver-se negat a entrar a les aules. L’acció la van començar sis joves que es van concentrar davant l’ex-escola de la cap del govern, el Col·legi Canossià de Sant Francesc. Al cap d’unes quantes hores els mitjans locals parlaven de desenes de milers de manifestants. 30.000 a la Universitat Xinesa, malgrat la crida explícita de les autoritats que no s’hi concentrassen. 4.000 més, sobretot de secundària, van irrompre a la plaça Edimburg. A Causeway Bay van aparèixer-hi petits grups amb cascs i ulleres per evitar els gasos lacrimògens. A Shau Kei Wan van fer una cadena humana. En una megalòpoli de set milions d’habitants és molt difícil de fer-se de notar i la vida continua com si res, llevats dels moments de gran violència o allà on hi ha una protesta. La sensació de vaga general és inexistent, malgrat tot. Però la persistència de les mobilitzacions durant tot l’estiu, la magnitud i la varietat indiquen un notable canvi de mentalitat.

La setmana passada, per exemple, va ser la gent gran que va prendre el carrer, els pares i els avis dels joves que encapçalen el moviment. Dissabte una gran manifestació havia de commemorar l’aniversari de la Revolta dels Paraigües del 2014. El govern va reaccionar detenint preventivament els dirigents socials més coneguts durant unes hores i oficialment la manifestació fou desconvocada. Tanmateix, aquella nit els carrers es van omplir de barricades i còctels Molotov, com no s’havia vist mai, cosa que desfermà uns enfrontaments que van fer la volta al món i que acabaren amb centenars de detencions, entre les quals la d’un xiquet de tretze anys.

Les lliçons apreses del 2014

Hi ha dues coses que marquen la diferència entre aquest moviment d’ara i la Revolta dels Paraigües del 2014, un moviment que va ocupar durant setanta-nou dies el centre de la ciutat, i l’omplí d’esperança primer i de frustració després.

La primera té a veure amb l’aigua: aleshores el centre de la ciutat va ser ocupat per una acampada de protesta que va acabar cansant els habitants pels enormes problemes logístics que originava. Mantenir durant dies i dies una ocupació multitudinària del centre, més encara en una ciutat tan geogràficament torturada com aquesta, és complicat perquè inevitablement un dia algú abandona el recinte, l’endemà ho fa un altre i quan el cansament pren cos la duresa repressiva de la policia troba el terreny adobat: un moviment cansat, un procés exhaurit.

L’altra gran diferència neix del mateix lloc: ara el moviment no té líders. O, per a explicar-ho millor, es podria dir que els líders aparentment no lideren. Ja abans de la Revolta dels Paraigües, amb el moviment de les escoles contra la imposició del currículum xinès, hi ha figures que s’han significat com a autèntics dirigents. Alguns, com el joveníssim Joshua Wong, han esdevingut de fet figures mundials. Però, malgrat el gran reconeixement social que tenen, el moviment que fa mesos que sacseja Hong Kong no funciona amb els dirigents al capdavant sinó mitjançant una web: LIHKG. En aquell espai tothom pot proposar una idea i en qüestió de minuts les més interessants se sotmeten a votació i s’organitzen. És clar que això implica descoordinacions i fracassos. Però els èxits ho tapen tot. És la teoria de l’aigua: si no corre bé per un lloc se’n va a cercar un altre llit.

I evidentment hi ha una tercera cosa que ha canviat, que és el nivell de la violència. Tot i que això és més responsabilitat del govern que no dels manifestants. A Hong Kong, fins el 2014, hi imperava encara el model més o menys britànic i la policia no solia fer servir gasos lacrimògens ni canons d’aigua tintada de blau, com ha fet servir aquests darrers dies. De fet els primers atacs amb gasos lacrimògens el 2014 van causar una autèntica commoció a la ciutat. Però res comparable amb l’onada d’indignació que van desfermar les imatges d’aquest dissabte, de la policia entrant als vagons de metro i atacant joves que tornaven de les concentracions de protesta. Un periodista hongkonguès amb qui fa mesos que parle ho va definir en un missatge directe de Twitter, curt però revestit de gravetat: ‘S’ha acabat, la reconciliació ja és impossible.’

Adeu a ‘un país, dos sistemes’

En termes, aquesta violència i el creixement de l’autoritarisme han definit la protesta com un intent de conservar l’estatut definit en la proposta ‘un país, dos sistemes’ i que bàsicament establia que, tot i que Hong Kong tornava a formar part de la Xina des del 1997, el govern xinès respectaria –oficialment i pel cap baix fins el 2047– l’existència de dos règims polítics i econòmics diferents, a Hong Kong i Macau per una banda i a la República Popular per una altra. Segons que és escrit a la constitució d’Hong Kong, ‘el sistema i les polítiques socialistes no seran practicats en la Regió Administrativa d’Hong Kong i el seu sistema previ capitalista i la seua manera de viure no es podran canviar durant cinquanta anys’. Aquesta és la raó, en definitiva, per la qual hi ha una frontera entre la Xina i Hong Kong i un sistema judicial diferent que, mal que siga amb dificultats creixents, assegura amb la seua independència que la llei és fiable i es compleix, i que es respecten les llibertats individuals –una necessitat essencial perquè les multinacionals continuen decantant-se per aquesta ciutat com un refugi liberal on no es trobaran sorpreses desagradables d’avui per demà.

Tanmateix, després de tot això que passa, hi ha la sensació clara que la Xina ja no respecta l’acord internacional subscrit amb el Regne Unit i, per tant, l’Hong Kong que els seus ciutadans coneixen, aquell en què han viscut fins ara, perilla clarament. La data del 2047 sembla que s’haja acurtat al 2019, vists els enormes canvis que el govern ha anat introduint darrerament. La inauguració d’una nova estació de tren de gran velocitat s’ha aprofitat per a deixar que la policia xinesa prengués competències que fins ara eren de la policia d’Hong Kong. S’ha intentat d’implantar el xinès mandarí a les escoles, cosa que ha motivat una reacció extraordinàriament interessant: el cantonès ha esdevingut la llengua de la protesta i han aparegut tot de cartells en cantonès però escrits amb alfabet llatí, una manera originalíssima de desorientar els xinesos, que no entenen res. Però, sens dubte, han estat la violència i l’autoritarisme de les autoritats els grans revulsius socials. La repressió ha estat molt dura. Molta gent ha estat detinguda, mil persones aquests darrers quatre mesos, més de cent només el cap de setmana passat. S’ha prohibit el partit independentista, cosa que no havia passat mai. Han estat expulsats periodistes incòmodes i s’ha restringit i amenaçat la llibertat d’expressió i la de càtedra. Dirigents socials molt estimats han passat per la presó i fins i tot hi ha hagut diputats elegits per la població que han estat desposseïts del càrrec i expulsats del parlament per haver-se negat a jurar fidelitat a la Xina –sí, les concomitàncies amb el cas català són impressionants. I tot plegat ha acabat endurint el moviment i si el 2014 les actituds violentes eren malvistes ara, en canvi, són respectades. No fa la impressió que siguen compartides per tothom però no susciten rebuig i, en veient-les,  tothom en culpa la repressió del govern.

Més de tres mesos de protestes constants

Aquests darrers dies han estat els més intensos d’ençà que es van desencadenar les protestes. L’ocupació de l’aeroport, les detencions, la brutalitat de la policia, la manifestació de dissabte i la vaga general d’ahir i despús-ahir han elevat el nivell de la confrontació a uns extrems que, segons que diuen que va explicar dissabte en privat la cap del govern a diversos empresaris, ‘ja superen Hong Kong i afecten tota la Xina’. No hi ha manera de saber si la citació és textual, lògicament, però se’n palpa l’esperit.

Tot indica que la Xina ha preferit de moment que el govern d’Hong Kong intente de sufocar el moviment amb les seues forces. I l’executiu local ja ho ha intentat gairebé tot: mobilitzar els partidaris de la Xina en contramanifestacions, enviar grups unionistes a agredir impunement manifestants, passar imatges de preparatius militars amenaçadors a l’altra banda de la frontera… El manual s’ha aplicat exhaustivament i fins i tot ha aparegut un grup, dirigit per una espècie de Miquel Iceta local, que diu que cal diàleg i que no està ni amb els uns ni amb els altres… Però en la mateixa frase explica que cal ser ‘realistes’ i que no hi ha cap solució que no passe per Pequín.

La paradoxa és que és el canvi d’actitud de la policia, el reforçament del seu autoritarisme, la seua agressivitat i l’ús cada dia més habitual de material repressiu molt contundent ha provocat la indignació que alimenta el moviment, fins al punt d’haver fet oblidar com va començar. Perquè hi ha una excusa formal que desencadena el període de confrontació, que és l’intent d’aprovar una llei que havia de permetre l’extradició ràpida i sense garanties de qualsevol persona a la Xina. L’anunci d’aquesta llei va ser el detonant que feu eixir dos milions de manifestants al carrer el 18 d’agost, en la protesta més gran de la història de la ciutat. Però, al cap de poques setmanes el problema ja no és la llei –oficialment aparcada–, sinó Hong Kong. L’existència d’Hong Kong, amenaçada clarament en la seua forma de vida.

No és gaire clar què ha canviat a Pequín perquè s’hagen produït tants errors tan de pressa. Evidentment, la consolidació de Xi Jinping com a dirigent etern, fins a la mort, hi té molt a veure. Havien passat uns quants anys en què semblava que la República Popular havia abandonat la pràctica de tenir un líder etern i que intentava de fer més o menys elegibles els màxims càrrecs del país. Xi Jinping ha tornat a la vella tradició i ha imprès un tomb encara més fort a l’autoritarisme xinès.

A part això, hi ha un error important que els governs de la Xina i Hong Kong han comès: creure que la repressió del 2014 havia derrotat el moviment democràtic.

Durant aquests darrers cinc anys qualsevol observador podia definir la situació d’Hong Kong dient que aquesta ciutat havia viscut un moment únic el 2014 però que cinc anys després la manca d’un projecte clar, la divisió dels demòcrates en faccions i una aparent resignació davant les condemnes, les detencions i els empresonaments feien impensable el retorn de la confrontació directa amb la Xina. I tanmateix la confrontació ha arribat, més vigorosa que mai, endurida per la repressió i la ràbia acumulada aquests anys, i més decidida, molt més decidida, que mai. Disposada a no frenar-se de cap manera. Cada dia que passa les reivindicacions creixen i apunten al cor del problema i no a les manifestacions anecdòtiques. L’exigència d’eleccions democràtiques i lliures ja és un punt central en les protestes. La població vol que la cap de govern siga escollida i no nomenada per les autoritats de Pequín, com passa ara. I fins i tot el paper i la responsabilitat del Regne Unit comença a treure el cap. Diumenge es va fer una manifestació davant el consolat britànic per reclamar a Londres una implicació més directa, per forçar la Xina a respectar els acords que va signar. Els manifestants brandaven passaports britànics perquè la majoria de la població en té, com una resta del passat colonial. Ha sorprès també l’acceptació popular de la bandera colonial, en contrast amb la bandera oficial d’Hong Kong, un disseny sense cap tradició que no pretén sinó assemblar-se a la bandera xinesa.

Un nou Tiananmen a la vista?

La primera volta que vaig arribar a Hong Kong va ser precisament tornant de Pequín, on havia treballat gairebé dos mesos cobrint els esdeveniments que van acabar amb la matança dels estudiants a Tiananmen, el juny del 1989. El contrast entre aquell Pequín gris, tancat i aïllat, tenebrós, i la vibració que desprenia Hong Kong em va enlluernar, literalment. La revolta dels estudiants s’hi vivia amb emoció i la matança va caure com una llosa, essent conscient la població que l’acord per a transferir la sobirania britànica a la Xina ja s’havia tancat. Tanmateix, en aquella època no vaig saber trobar ningú que anàs contra el retorn a la Xina. Un bon amic meu, Jonathan Fenby, que aleshores era el director del South China Morning Post, el gran diari de la ciutat, sempre s’exclamava que jo no entengués un factor bàsic que explicava que, malgrat la preocupació, els ciutadans d’Hong Kong volguessen ser xinesos: ‘És que ho són i volen deixar de ser regits per un règim colonial, que no ho veus?’, em deia.

Efectivament, era així. I cal remarcar que durant el mandat britànic la democràcia tampoc no es va exercir gairebé fins al final i sempre d’una manera incompleta. Era cert: la immensa majoria de la població d’Hong Kong era ‘nacionalment’ xinesa i per això volia ser de la Xina. Per això és tan impressionant que vint anys després la identitat d’Hong Kong haja esclatat com ho ha fet, fins al punt que les darreres enquestes demostren com ha anat caient la identificació com a xinesos i com avui la gran majoria dels ciutadans d’aquesta ciutat ja no s’hi reconeixen. L’ascens de l’independentisme, que ací en diuen ‘localisme’, ajuda a mesurar l’abast del canvi, però aquest canvi va més enllà i segurament ve de més lluny.

Perquè Hong Kong té una gran tradició de lluita. El 1967 més de cinquanta persones van morir en enfrontaments amb la policia britànica, protestant contra l’ocupació. Als anys setanta les protestes es van generalitzar, cosa que obligà el govern britànic a fer reformes. Després del traspàs de poder, els primers intents xinesos d’implantar el seu model –com ara el 2003, quan van provar de fer entrar el delicte de sedició al codi penal– van ensopegar amb protestes enormes i efectives. El 2007 hi va haver un moviment fortíssim de protesta per les males condicions del transport públic. El 2012 estudiants molt joves van començar la revolta contra els plans escolars i el 2014 va esclatar la Revolta dels Paraigües, que va originar l’allunyament de bona part de la població respecte de la Xina i l’emergència del debat sobre la identitat d’Hong Kong i la seua possible independència. Hong Kong no és cap ciutat, no és cap país, fàcil de resignar-se ni dòcil. I ara s’enfronta a la que pot ser la batalla més decisiva de la seua història, i contra l’enemic més poderós que podria tenir.

Tot això que ha passat aquest estiu ha fet nàixer una ràbia mal dissimulada a Pequín, que podria fer explotar el govern xinès. El dia que un grup de manifestants va assaltar el parlament fent pintades contra la Xina i va desplegar sobre el faristol l’antiga bandera colonial, tothom va coincidir a dir que no era imaginable cap gest més insultant per a les autoritats xineses. Ara com ara, no hi han intervingut directament. Hi ha casernes amb soldats xinesos dins la ciutat, però s’han quedat més tancats que de normal i tot. I si bé les imatges de moviments de tropes a la frontera són amenaçadores, de moment semblen més propaganda que no res més.

Ara, no hem de passar per alt que l’Exèrcit Popular d’Alliberament va acabar matant milers dels seus conciutadans el 1989. I sobretot no hauríem de passar per alt que els fets de Tiananmen van ser un procés llarg. Les mesures d’excepció van ser implantades a l’abril, la llei marcial al maig i l’exèrcit no va entrar a la plaça fins el juny. És lògic, doncs, de demanar-se si la Xina prepara un segon Tiananmen, pregunta que no crec que puga respondre ningú. Si la situació fuig encara una mica més de les mans del govern d’Hong Kong podria ser que el govern de Pequín decidís que no té cap més remei que entrar per força. Però tampoc no serà fàcil que això passe i si passa tindrà un preu molt alt. Avui l’economia xinesa necessita el món i no es poden tallar les comunicacions amb l’exterior com es va fer el 1989. Hi ha el factor britànic, l’acord signat que una part del moviment ja demana que Londres denuncie, com a pas previ d’un referèndum d’autodeterminació. I la mateixa geografia de la ciutat dificultaria molt un atac armat, Hong Kong no és Pequín amb les seues grans avingudes i espais buits; més aviat seria una ratera complicada per als soldats, si la població resisteix. Cosa que de moment sembla indiscutible, com el món sencer ha vist aquestes darreres setmanes, aquests darrers dies i aquestes darreres hores.

El decisiu agost del 1991, quan les tres repúbliques bàltiques van accedir a la independència, vaig fer un viatge per totes tres fent col·laboracions periodístiques, si no recorde malament per El Punt Avui, El Temps i Ràdio9. El Temps ha recuperat ara una d’aquestes cròniques, en ocasió de l’aniversari de la Via Bàltica.

Letònia encara no s’ho creu

Vaig en tren de Riga a Vílnius. El meu company de vagó és un vietnamita resident a l’URSS. Ell va a Tallin i ha pagat 24,15 rubles. Jo vaig a Riga, a meitat de camí, i a mi (perquè sóc estranger) m’han cobrat 74,85. Definitivament són uns lladres.

***

Entre Lituània i Letònia el tren no ha parat en cap frontera, de manera que no m’he pogut fer visar el passaport enlloc. A l’arribada a Riga m’he adreçat a l’estació de policia, però he girat cua ràpidament en veure que el que hi havia era KGB. A l’hotel m’han demanat el visat i he ensenyat el lituà. No m’han dit ni que sí ni que no. Riga fa tota una altra impressió. Es obvi. Tallin té pinta de ser una ciutat simpàtica, de pescadors potser. Vílnius és pagesa. I Riga, la capital. Només cal veure els ponts sobre el riu per a entendre que Riga rivalitza amb Sant Petersburg pel títol de ciutat més bonica de la Bàltica. Sota el cel gris (plou i fa fred d’una manera professional, sense bromes) destaquen les cúpules protestants de les esglésies, amb les agulles punxant els núvols. I impressionen els rellotges, daurats sobre fons negre, perquè ressalten extraordinàriament en la llunyania. Sobretot alegra com són de nets i relluents.

***

En aquest país una mica polsós Riga és la llum que torna del cel a la terra. Ací també han aparegut pertot els edificis dels nous ministeris. Cosa curiosa: els de finances i indústria tenen els rètols en anglès i letó. Els altres en letó i rus. L’estructura de la població no deu permetre a Letònia alegries lingüístiques. Els letons només són el 52 % de la població, i encara gràcies. Darrere seu hi ha els russos, que són el 34 % dels habitants de la república i altres minories com els bielorussos, els ucraïnesos, polonesos, jueus, lituans, etcètera. De totes maneres la immensa majoria d’aquests parlen el rus com a segona llengua (després de la pròpia) i de vegades fins i tot com a primera. Fet que deixa la població en un perillós empat entre letòfons i russòfons. D’ací vénen les precaucions lingüístiques. No he vist cap cartell només en letó. I la majoria dels anuncis comercials van en bilingüe, o directament en rus.

***

Sempre hi ha una paraula nova. Ara diuen que una nació és etnòfona quan conserva l’ús del seu idioma. Com en diuen quan no? A Riga el Front Popular no s’ha dissolt, com passa a Lituània. Segons ells, la revolució nacional ja és feta però la democràtica encara no. I no serà fins que ho estiga que el Tautas Fronte no es dissoldrà. Dins seu, però, ja es nota molt que cadascú és fill d’un pare i una mare.

***

Riga té possibilitats d’esdevenir ràpidament una ciutat preciosa. Treballen molt. A la ciutat vella totes les façanes són restaurades amb molt de gust. I el paviment, també l’adoben. Amb això recupera l’aire de la ciutat hanseàtica que havia estat. Però no tot és adobar façanes. Els telèfons, per exemple, són absolutament inservibles. A banda que tarden hores a posar- te una conferència, com a tot arreu de l’antiga URSS, sonen a llauna d’espàrrecs. Sembla com si per comptes d’un auricular telefònic tingueres a l’orella una autèntica olla de grills. I, segons em diuen des de casa, allà se sent la reverberació de les paraules. Tenen molta raó els incipients empresaris d’aquest país quan diuen que sense fax ni telèfons que funcionen regularment ací no vindrà ningú a comprar ni a vendre.

***

Riga té un circ. Vull dir un circ permanent, a la manera russa. No un circ amb tendal de tela i tot això, sinó una instal·lació permanent, amb un circ estable. M’ha cridat l’atenció que l’estil i els colors dels cartells són iguals que els nostres. Deu ser l’única publicitat homologable. La liberalització política encara no ha deixat pas a la Coca-Cola. La Pepsi continua sent l’única cola oficial. La història és antiga i la conten així: la Pepsi és del partit demòcrata dels EUA, de la seua esfera d’influència. ( O potser és el partit demòcrata el que és de l’esfera d’influència de la Pepsi). I la Coca-Cola, del partit Republicà. Quan la cola s’introduí a l’URSS els qui tenien bones relacions amb el Kremlin eren els demòcrates. I d’ací ve que hagen monopolitzat el mercat. En canvi, quan Nixon anà a la Xina, copà el mercat per a la Coca. (I vés a saber què va ser primer, la diplomàcia o el vici. You can’t beat the feeling…)

***

Em diuen que a la premsa d’aquest país hi ha hagut una intensa polèmica sobre Catalunya. Segons sembla, el ministre letó d’afers estrangers va fer públic el seu desacord amb el fet que el Comitè Olímpic de Letònia hagués arribat a un conveni de col·laboració amb el de Catalunya. El tal personatge assegurava, perspicaç, que això molestaria el govern espanyol. D’on es pot deduir clarament quina és la prioritat del tal ministre. Aquesta actitud tingué la seua resposta en dos articles. L’una d’un destacat membre del Comitè Olímpic Letó i l’altra d’un conegut periodista. Ambdós explicaven que hi ha una cosa que es diu principis i que això no pot ser mai objecte de transacció. Però afinaven més encara en afirmar que el govern espanyol sempre veurà amb reticències Letònia i que, per tant, tant és que s’enfade com que no.

***

Òbric la porta de l’ascensor i em trobe cara a cara amb Stalin. Ja ho sé que no pot ser, que és mort i que, per tant, aquest Stalin (absolutament perfecte en la caracterització) és un dels dobles que participa en un congrés que se celebra ací i en el qual jo no havia parat la més mínima atenció. Però el mig segon de bot del cor ja no me’l lleva ningú. Els letons han estat més expeditius amb el tema de les guies. Simplement les han retirades totes de la circulació. Així no hi ha perill de fer el ridícul amb els monuments i els carrers. El gran Lenin que hi havia davant l’hotel Latvija ha desaparegut de la nit al matí. Al costat de l’antic emplaçament de l’estàtua, encara poden veure’s les petges d’una bomba que els letons atribueixen al KGB i que va destrossar totes les finestres de l’edifici del consell de ministres. En la mateixa avinguda, al final, ha reaparegut el monument a la llibertat. Es tracta d’una altíssima columna, dalt de la qual hi ha una senyora sostenint tres estels.

L’estàtua havia estat desmuntada després de la Segona Guerra Mundial, quan Letònia va ser incorporada a l’URSS, i ha reaparegut ara. En la base hi ha escrites les paraules “Pàtria i Llibertat” i centenars de flors. Hi ha dues dones grans que se senyen i una colla de xiquets que toquen una guitarra. Curiosament l’estàtua té a les mans tres estels de cinc puntes mentre que a l’anagrama del Front Popular hi ha tres estels de sis puntes. Ningú no m’ha sabut explicar la diferència.

***

He quedat per a parlar amb Bilnis Baltins, un actiu empresari nacionalista, embolicat també en mil i una històries patriòtiques. Avui és un dia important perquè el nou consell presidencial soviètic ha decidit reconèixer la independència de les tres repúbliques bàltiques. Li dic, immediatament, que estic molt content i ell fa cara d’entendre’m. Però jo diria que no es mostra entusiasmat. Li agrada més parlar de projectes i coses que vol fer, o que li agradaria fer, amb alguns amics seus catalans. Al final no puc aguantar-me més i li dic que no els entenc. Si una persona ha arribat ací avui i no comprèn la llengua ni es preocupa de buscar informació, és impossible que descobresca que aquest país s’ha fet independent, definitivament, avui. Baltins es limita a dir que ha estat molt dur i que la sensació no és tant d’alegria com d’haver-se tret un pes de sobre.

Durant el dinar m’explica que la seua gran emoció, la va sentir el dia que la bandera letona va ser hissada de manera oficial per primer vegada, fa només un parell d’anys. Baltins havia estat de jove campió del món de rem. Però diu que la bandera soviètica pujant mentre ell era al podi li produïa una altra classe d’emoció. “Allò era l’emoció del meu esforç. Això és sentir-me part d’un poble, del meu”. El record dels anys terribles del stalinisme pesa sobre ell com una llosa. Quan només era un xiquet, una nit la policia va anar a casa seua i se’l va endur a ell i sa mare. Al matí següent marxaven a Sibèria per sis anys. Li pregunte per què i arronsa els muscles. Represàlies polítiques? Estàveu detinguts? No ho sap, encara ara, si estaven detinguts o no. Simplement se’ls van emportar cap allà, a Tomsk, i al cap d’uns anys els van tornar sense donar explicacions. “Ho van fer perquè érem letons”. Es l’única explicació que se li acut, i probablement és la més plausible.

A la nit he anat a prendre cafè a casa seua i he conegut la seua dona. Ella, Maija Baltina, treballa de professora de llengua letona a la Universitat. És una experta en el primer letó, el més antic. A ella també li explique la meua sorpresa per l’absència total de manifestacions, de balls, de banderes. Em diu que cantar i ballar era una forma de resistència i que ara ja no cal resistir sinó treballar. “I durament”, afirma. Més tard hem parlat una estona sobre el letó. Maija i Vilnis són conscients de la dificultat que representa tenir un idioma amb només un milió de parlants. Però bolquen tot el seu entusiasme en el renaixement que es produirà ara -ells n’estan segurs. Els pregunte sobre el considerable tant per cent de russòfons que viuen al país. Què passarà amb ells? “Una part, pocs, tornaran a Rússia i la major part se n’anirà cap a occident. Des d’ací és més fàcil”, em contesten, segurs. I els que queden? “Parlaran letó aviat!”

***

A la vora del monument a la llibertat hi ha un parc que segueix el riu. A banda i banda dels ponts que el travessen hi ha cinc pedres amb cinc noms gravats i flors depositades al damunt. Són els llocs exactes on els boines negres (oficialment en deien “la unitat antiterrorista“) van matar dos càmeres de cinema, un policia letó d’origen bielorús i dos joves més. Són els últims cinc morts. Tot va passaren només una hora, la nit del 20 de gener d’enguany, quan les tropes especials van disparar contra una comissaria de la policia letona, la qual encara guarda els impactes de bala a la paret. Minuts després de l’enfrontament entre les policies soviètica i letona, els boines negres van començar a disparar contra la gent que hi havia al parc. I també van entrar, disparant, a l’hotel Ridzene. Encara avui a l’escala de vidre de l’hotel queden els forats de les bales. Segons el director, potser, ara canviaran els vidres. Però fins ara, fins a la independència, no ho volien fer perquè creien que era un recordatori obligat de la violència política contra el seu poble.

***

Segons l’Institut d’Estudis Internacionals de Londres, hi ha ara als països bàltics tres divisions blindades, set divisions mecanitzades, dues divisions d’artilleria i dues d’aerotransportades de l’exèrcit soviètic. Això podria significar un parell de centenars de milers de soldats soviètics estacionats en tres països que, tots junts, sumen set milions de persones (de les quals només el 64% són nacionals, mentre que n’hi ha prop d’un 27% de russos). El Bàltic té, a més, una gran importància per a la marina ja que sense les grans bases de Klaipeda (Lituània) i Riga (Letònia) la presència militar soviètica en aquesta mar queda reduïda a Kronstand i Sant Petersburg, que són dos ports difícils pel gel d’hivern, i a Kaliningrad, que amb la independència lituana ha quedat separat de Rússia. S’entén que, en aquestes condicions, el Kremlin vulga pactar la conversió de les actuals bases en bases estrangeres. Com a mínim en conservarien l’espai.

***

He pogut xerrar una estona llarga, malgrat la impaciència evident de la seua dona, amb Kristovskis Girts. Fent una miqueta de burla podríem dir que aquest xicot és, amb 29 anyets, el general més jove d’Europa. Perquè Girts és l’encarregat pel parlament letó de crear l’exèrcit de Letònia, la Guàrdia Nacional. Segons ell, i em sembla una política assenyada, seria del gènere imbècil provar de crear un exèrcit de tipus convencional. No té sentit pensar en una possible guerra amb la Unió Soviètica, que seria el principal enemic possible. Els letons durarien hores. Però aleshores, què cal fer? Segons Girts dues coses: d’una banda mantenir les millors relacions possibles amb tot el món, intentant d’evitar qualsevol fricció que mene a la guerra i, en segon lloc, pensar en l’exèrcit més com un factor d’estabilització de la independència que no com un fi per ell mateix. Partint d’aquestes bases el futur exèrcit letó serà un cos armat amb material lleuger, format per deu o dotze mil persones. D’aquestes, uns centenars seran professionals i la resta soldats de lleva. (Però els reclutes podran triar entre fer la mili a la Guàrdia Nacional, al cos de fronteres o a la policia. O ser objectors).

La faena principal d’aquest exèrcit anirà adreçada a la població, a popularitzar la idea que la defensa nacional és un objectiu col·lectiu i que pot ser més interessant que estiga basada més en la no-agressió que no en la dissuasió. Li he preguntat sobre els actuals soldats soviètics a Letònia i m’ha dit que no hi poden fer res. Ni saben quants n’hi ha exactament. Però ja han començat negociacions per a la retirada escalonada, amb el govern soviètic. Diguem-ne soviètic, vaja…

***

Segur que una bona part de la fredor dels letons per la independència ve del pànic absolut que provoca la difícil situació econòmica. Jurmala (els letons ho escriuen amb un macró, una ratlleta, sobre la lletra u) és un dels dos paradisos estiuencs de l’antiga Unió Soviètica. L’altre és a la Mar Negra. Aquesta ciutat, que era una de les preferides de la nomenklatura per a passar uns dies prop del mar, és veïna de Riga. La primera sorpresa és que per a entrar- hi has de passar una duana, on et controla la policia soviètica. Dins Jurmala hi ha datxes esparses i fins i tot un kolkhoz, una granja col·lectiva. En passar per davant m’ho han hagut de dir, que això era un kolkhoz. La prosperitat evident dels seus habitants està a anys llum de qualsevol granger rus. Les cases semblen viles de vacances de les d’ací, i hi ha cotxes europeus i americans aparcats al davant. Segons que conten, aquests llauradors s’han espavilat molt en aquests mesos de lliure mercat. I ara volen evitar que el kolkhoz siga privatitzat i pretenen convertir-lo en cooperativa. L’agricultura bàltica ha estat de les més competitives de l’URSS. I això és, en bona part, perquè és on queden més camperols de tota la vida.

***

Quan Stalin va decidir que la gent del camp era una classe reaccionària, contrària a la sovietització, va cometre un dels erors més grans de la història soviètica. L’error que és la base de l’actual dèficit alimentari. Stalin va decidir alterar la demografia del camp. El seu pensament va ser d’enviar els llauradors a la ciutat, per proletaritzar-los, i substituir-los per proletaris. Perquè aquests eren la classe revolucionària per excel·lència i així exportarien els canvis al món rural. El seu error va ser no entendre que un mecànic pot aprendre el seu ofici als llibres. I un analista. I un programador d’ordinadors.

Però un llaurador no. El llaurador és sempre el resultat de generacions i generacions. Un pagès és capaç d’endevinar mirant al cel si plourà o no. Però això ho sap perquè els seus li ho han ensenyat després d’anys d’observació no d’un cel abstracte sinó d’aquell cel concret. Això no es pot aprendre als llibres. L’error de Stalin va ser buidar la terra i omplir-la amb gent que no la coneixia. Només en alguns llocs, com a les repúbliques bàltiques, això no es féu. I, en part per això, i per moltes coses més, ací no hi ha l’escassedat d’aliments que tant angoixa l’URSS.

***

Per cert: el mar, a Jurmala, té un color marró intens. Ara recorde que Jossip Brodski, supose que per a épater, diu que aquests països són “l’Àsia de l’Oest”.

***

A la plaça de la catedral m’atura un jove ros. Comença a parlar-me de Déu i de la necessitat de convertir Rússia al catolicisme. Em sorprèn que em parle de catolicisme perquè Letònia és luterana. Però ell estudia al seminari catòlic. El seu nom és Arnis. Em diu que va ser un dels primers activistes del Front Popular (cosa que altres em van confirmar després). Era periodista i va lluitar molt als primers anys. “Però després he entès que Letònianecessita més una regeneració espiritual que econòmica”.

Però, li pregunte, per a què apostolitzar Rússia. La seua tesi és que no hi ha arribat la civilització cristiana d’Occident i que això és una premissa bàsica, si volen que deixe de ser una amenaça. “Rússia ha de girar els ulls a Europa” diu amb fruïció mentre s’acomiada amb un potent “Déu et beneesca“. Si no fos perquè Arnis és letó, diria que acabe de mantenir una conversa amb el fantasma de Puixkin i que parlàvem de Dostoievski.

***

Baltins m’ensenya el seu projecte per a construir un camp de golf prop de Riga. Aquest seria el primer a obrir a les antigues repúbliques soviètiques de la Bàltica. El projecte està molt ben dissenyat però espera ajuts de fora. De moment practica el golf al pati de l’edifici on té la seua oficina. Hi ha instal·lat una xarxa per a frenar les boles i va fent, cada matí, una estoneta dc bastons.

***

A l’entrada d’una cerveseria on beuen begudes alemanys hi ha una placa de record escrita en hebreu. A Riga, durant segles, els alemanys van ser majoritaris i els jueus eren una extensa minoria. Ara la majoria dels jueus han marxat a Israel i d’alemanys, des dels anys de Hitler, pràcticament no n’hi queden. Mentre esperava en el moll de l’estació, se m’ha acostat un policia letó que m’ha ensenyat un petit carnet mentre em deia: “camarada, policia letona“. M’ha sorprès molt la paraula “camarada”, però es veu que les coses canvien més ràpid que les paraules.

Crec que era, exactament, la policia de frontera que no m’havia trobat a l’arribada. I que estava intrigat per la meua bossa. Està prohibit traure de Letònia més de tres quilos de menjar i supose que el policia ha pensat que jo devia ser un contrabandista. Li he contestat en català i s’ha quedat talladíssim. Ha somrigut, ha fet una inclinació de cap i ha marxat. Pobre! Tenint en compte que ahir era el primer dia de la independència real d’aquest país, és probable que fos el seu primer dia de treball i fins i tot que jo fos el seu primer client.

Catalunya Ràdio fa aquest agost un d’aquells programes per a omplir graella en un mes difícil, dedicat a repassar la història de la pròpia emissora. En aquest context Santi Carreras em va convidar a parlar-hi sobre L’Internauta, tot i que la meua voluntat era parlar del Jordi Vendrell. Perquè crec que és un personatge clau de la història de l’emissora, perquè l’enyore i perquè em va ensenyar les poques coses que crec que sé sobre aquest mitjà.

El resultat de la conversa. amb retalls de passat radiofònic incrustat, el trobareu ací, si el voleu escoltar, o en aquesta pàgina de la web de Catalunya Ràdio.

https://www.ccma.cat/audio/embed/1040630/

Cada setmana, des de fa molts anys, faig un parell de xerrades, debats més aviat, arreu del país. Per a mi és un exercici periodístic indispensable ja que d’aquesta manera estic en contacte amb lectors que em fan entendre millor com respira el país. Hi ha qui dina cada dia amb polítics jo procure berenar un parell de voltes per setmana amb lectors.

Aquestes xerrades les plantege sempre com a debats, en els quals jo faig una introducció molt d’actualitat per començar. Després el debat sol ser riquíssim i molt estimulant. El conjunt de tot plegat a mi m’aporta molt i crec que a bastant gent també.

Aquest curs que ara s’acaba n’he fet un munt d’aquestes xerrades.  Me’n deixe segur però recorde Argentona, Perpinyà, Ciutadella, Vic, Sant Cugat, Castelló, València, Alella, Bellpuig, Vidreres, Premià de Mar, Torrefarrera, Gandia, Altafulla, Lleida, Arenys de Munt, l’Hospitalet, Mollet, La Cellera de Ter, Valls, Gurb, Ontinyent, Arenys de Mar, Girona un parell o tres, Sabadell, Palma, Mataró, Rosselló, Tortosa, Vilanova i la Geltrú, Tarragona, La Garriga, Tiana, Manresa, Sant Vicenç dels Horts, Granollers, Guissona, Olot, Mèxic, Parets del Vallès, Viladecavalls, Berlín, Sitges, Montornès, Palamós…

Ara he vist que la televisió del Berguedà va gravar precisament una de les darreres, a Berga. La deixe com a mostra i perquè crec que hi faig una explicació molt completa del que pense que està passant. La podeu trobar ací.

Fa unes setmanes em varen convidar a fer una xerrada amb els alumnes de periodisme de la Universitat de Girona. Ara veig que l’han penjat en vídeo. El debat, sobretot, és molt interessant, a partir del minut quaranta. Veureu que insistisc molt en que no n’hi ha bon periodisme sense bons lectors.

Aquest és el vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, en el qual vaig participar el passat sis de juny, en el marc de la Feria de las Culturas Amigas que es fa a la Ciutat de Mèxic.

Per alguna raó que no acabe d’entendre sembla que des d’alguns telèfons mòbils falla la veu però es veu i s’escolta perfecte en qualsevol altre aparell.

Sempre que viatge porte llibretes. Apunte detalls, faig primeres versions de cròniques o fins i tot plànols i esquemes de les coses que la memòria estic segur que acabarà per perdre. Ara fa trenta anys una llibreta m’acompanyava a Pequín i ara en fa deu la vaig publicar amb el nom de Llibre de Pequín. Si us apeteix llegir-la ací la teniu en format pdf.

Llarga entrevista a la televisió croata sobre el que està passant ací però també sobre el que va passar allà i el que jo vaig viure-hi. Em sembla que per primer vegada he expressat en públic un pensament que em persegueix: que la mateixa nació pot ser molt valenta quan lluita per la llibertat i en canvi tornar-se covarda quan esdevé un estat…

El vídeo el trobareu ací.

Remenant papers he trobat un grapat de fotografies velles i me n’he adonat que algunes d’elles encapsulen, crec jo, bona part de la meua vida professional.

Aquesta  fotografia és feta a la redacció d’El Temps, a València, segurament al 1984 o 1985. Ignore l’autor però evidentment devia ser un dels fotògrafs de la casa, La fotografia original és una diapositiva, (en la foto en tinc sobre la taula en la caixeta roja) i no deu correspondre als primers mesos perquè jo al principi seia en una taula diferent d’aquesta. La posició, diguem-ne acrobàtica era habitual en mi, tirant endavant les dues potes davanteres de la cadira i posant els peus sobre la màquina d’escriure mentre llegia. Escrivíem, sí, amb màquina d’escriure i paper pautat amb paper de còpia entremig –una tecnologia que vista des d’avui sembla prehistòrica. Em fa gràcia ‘llegir’ la meua estanteria i veure que algunes de les manies que mantinc ja les tenia aleshores.

Aquesta, evidentment, és una fotografia feta a Pequín, a la plaça de Tian Anmen durant la revolta dels estudiants i deu correspondre per tant al maig o juny del 1989. Jo aleshores treballava per a Televisió Espanyola i el càmera que apareix en la fotografia, que també ignore qui la devia fer, és José Luis Márquez, un dels més grans periodistes que he conegut mai. La foto la devia fer algun altre membre de l’equip i correspon als dies anteriors a la proclamació de la llei marcial i al tall de les comunicacions amb l’exterior. Després d’aquests dos fets, i les conseqüències que varen tenir pels periodistes que hi treballàvem, crec que ja no vàrem fer més entradetes com aquesta.

Aquesta és una foto curiosa. De finals dels anys vuitanta en una llibreria de Chicago. Deu ser del 1987 perquè el llibre destacat és ‘Veil’ de Bob Woodward, que es va posar a la venda aquell any i va ser el primer llibre seu que vaig llegir –després ho he llegit pràcticament tot i fins i tot a casa tinc una estanteria dedicada a ell. Alguns llibres, aquest n’és un, han tingut una enorme influència en mi.

Una foto divertida dels inicis d’internet. No sé de quan és però devem estar parlant del 1995 o 1996. Jo duc una melena enorme (!) i entre els companys hi ha dos dels noms més importants de la xarxa, el Lluís Reales i el Luis Angel Fernández Hermana.

Amb l’Assumpció rebent el Premi Nacional de Periodisme 2004, de mans del president Pasqual Maragall. A primers de segle es varen succeïr diversos reconeixements a la feina pionera que havíem començat a fer amb VilaWeb el 1995.

El treball constant amb col·legues de tot Europea ha estat per a mi un estímul intel·lectual i professional especialment significatiu. Aquesta fotografia, al davant de l’edifici de la Unió Europea, deu ser també d’algun any al voltant del canvi de segle i en ella hi ha dos del meus millors amics: en el centre amb corbata blava el Giuseppe Zaffuto i al seu costat el Hugh Stephenson. El que hi ha al darrere és el Wilfried Rueutten.

Amb tot, la persona que segurament més em va influir va ser el Wayne MacPhail. D’ell vaig aprendre les claus del periodisme a Internet, el em va portar al seu diari a Toronto, a Hamilton, l’Spectator, on vaig aprendre tantes coses i amb ell he mantingut una amistat de dècades que encara avui m’enriqueix. La foto crec recordar que és d’un cap de setmana que vam anar a una granja a passar el dia tots junts amb les famílies i a comprar pomes o alguna cosa així.

Les xerrades i els conferències han estat sempre una part important de la meua activitat periodística. En aquest cas estic en un debat a Andorra, l’any 2011, amb Dominique Voynet, ex-ministra i líder dels Verds francesos.

I una final, de fa poc, a la redacció del diari. Han canviat moltes coses des de la primera. En comptes de màquina d’escriure hi ha un portàtil, és evident que ja no sóc capaç de seure amb les dues potes de davant de la cadira posades en l’aire i, per desgràcia, hem de tornar a reclamar la llibertat dels presos polítics.