L’any 1976 va ser un any de molts impactes. En vull recordar un d’especial per a mi. A la plaça de l’església del meu poble el que aleshores era el rector de Bétera, don Vicent, ens va lliurar a un grup de joves del poble els primers exemplars d’una revista, vinculada als ambients cristians fidels al nostre país, que portava per nom ‘Saó’. Conserve encara aquell exemplar de la revista, que em va impressionar profundament. Veníem del franquisme més immediat i estàvem descobrint una llengua que volíem normal però que encara no sabíem quins límits tenia. Havíem descoberts llibrets i llibres —jo, com tants d’altres, aquell impressionant llibre de tapes blaves que contenia la primera edició del ‘Llibre de Meravelles’, de Vicent Andrés Estellés. Els llibres ens havien fet veure que la llengua s’escrivia i es podia escriure en dignitat però veure un mitjà, un mitjà de comunicació, que trencava el monopoli del castellà aleshores em va provocar un autèntic trasbals.
Han passat molts anys, com és evident, des d’aleshores. Han passat moltíssimes coses. Moltes coses en el País Valencià, moltes coses en l’estat i Europa, moltes coses al món, moltes coses a la tecnologia, moltes coses en el món del periodisme.
Per desgràcia la il·lusió que ens podíem fer en algun moment en el sentit que es trencaria la situació de pràctic monolingüisme castellà en els mitjans de comunicació no ha estat una realitat i encara avui, encara avui, queda molt lluny.
Seguim sent un país coix en aquest sentit. I em permetran, per això, que abans de referir-me al tema estricte dels mitjans digitals que m’ha estat encarregat, faça una pinzellada d’una situació que reclama millores.
Som un país, el País Valencià, profundament anormal en termes de mitjans. Francesc Martínez, amb la seua documentada capacitat, ens ha parlat en la ponència anterior dels dos cents anys de treballs de tanta i tanta gent que han volgut superar els entrebancs que el valencià, la llengua catalana, sempre ha tingut al seu davant, a l’hora de consolidar-se com a llengua de comunicació normal i massiva de la població.
Som al 2016 i seguim vivint en l’anomalia. No només en l’anomalia lingüística sinó en l’anomalia de tot. No tenim cap diari en paper en la nostra llengua al País Valencià i els de la resta de l’àmbit lingüístic arriben amb comptagotes. Però és que tampoc no tenim cap diari propi en cap llengua que puga acreditar que arriba al conjunt del país. Més i tot. No queda cap diari en paper amb capital propi valencià.
Si a això li sumen la inexistència encara de mitjans audiovisuals propis la situació és difícil de definir amb una altra paraula que no siga ‘colonial’. Som l’únic territori amb llengua pròpia de l’estat que no té ràdio i televisió pública. Aviat farà tres anys d’això i esperem que aviat puguem parlar de que ha estat només un parèntesi desafortunat però de moment seguim ací mateix. La prohibició política de les emissions de TV3 i IB3 complementa aquest panorama que he definit abans de colonial.
En aquest panorama preocupant és evident que la irrupció d’internet ha estat pràcticament l’única alegria que ens hem pogut permetre. I això és important.
S’ha recordat moltes vegades que quan es va fer el primer recompte de pàgines de l’aleshores incipient World Wide Web pràcticament totes estaven en anglès. Hi havia un parell d’excepcions, de gent que considerava que la globalització que internet representa era i és compatible amb una mirada local. Una era la pàgina de la Universitat Jaume I que Jordi Adell i els germans Bellver van crear ja d’entrada en català i en anglès.
El fenòmen, vist des de la perspectiva que he retratat abans, era tota una novetat. Els valencians no només entràvem amb normalitat en la més nova de les tecnologies de la comunicació sinó que érem pioners, sense necessitat d’acceptar la diglòssia que tant de mal ha fet al país, també en termes de comunicació.
Aviat farà vint-i-dos anys de l’entrada d’internet al nostre país, en termes comercials, més enllà de les universitats. Evidentment la internet de fa vint-i-dos anys i la d’avui té molt poc a veure, tant des del punt de vista periodístic com tecnològic com d’audiència i capacitat referencial. Però per fortuna i gràcies al treball de molta gent podem dir, podem dir en una jornada com aquesta, que la normalitat en aquest terreny, sense ser ni ben tros suficient, és incomparablement millor que en cap altre format.
Crec que hi ha tres coses que hi han contribuït molt i que voldria posar de relleu de forma detallada.
-per un costat la tecnologia global no té limitacions polítiques ni sociològiques, només mira el mercat. I així Google o Apple, per posar només dos exemples rellevants, incorporen amb tota normalitat el català als seus serveis globals. Avui un ciutadà valencià pot fer funcionar en la seua llengua el seu mòbil o pot llegir un periòdic suec en traducció automàtica directa, sense passar per cap llengua pont. Si nosaltres vivim una situació anormal en el nostre país és bàsicament per qüestions polítiques. Si la prioritat política desapareix, perquè vista la cosa des de Califòrnia o Londres no és el factor més important, aleshores el mercat real, no el mercat forçat, apareix. Això és especialment rellevant perquè permet demostrar amb dades i amb realitats incontestables que la realitat del país no és la que aparenta. A aquestes alçades, precisament gràcies als mitjans digitals, ningú no pot dir que si no hi ha un diari en paper en català al País Valencià és perquè no hi hauria lectors. Això ja no s’aguanta i no té cap credibilitat.
-un segon element clau ha estat, de nou, el fet que la tecnologia no contempla ni accepta límits més enllà de la pròpia voluntat de l’individu. Jo amb el meu ordinador puc llegir qualsevol cosa que vullga i ningú no pot impedir-ho. Això ha tingut, pel cas que ens ocupa, dues repercussions clares. Per una banda la persecució que Espanya fa de l’espai comunicacional dels Països Catalans s’ha trencat definiitivament. Poden prohibir-nos les antenes de Tv3 però no poden impedir que un adolescent de Bétera mire el ‘Merlí’ de Tv3 si vol mirar-lo. I no cal dir que no poden evitar que qualsevol valencià llisca, consumisca i participe de l’activitats de mitjans de la resta del país, siguen aquests mitjans d’intenció local, regional o nacional.
La segona de les repercussions. No tinc massa temps per estendre’m sobre ella però és molt important. Avui totes les llengües, gràcies a internet, han deixat d’estar recloses en els seus territoris i han esdevingut llengües globals. Un valencià que visca a Londres o a Chicago avui no només pot seguir en contacte amb el seu territori d’origen sinó que fins i tot pot fer servir el català en la seua vida allà. Pot seguir, per exemple, fins el més mínim detall, les eleccions que han portat al poder Donald Trump llegint publicacions d’ací. O si em deixen explicar una xicoteta anècdota pot demanar el taxi en català a Londres. Recentment una d’aquestes apps globals que permeten demanar taxis explicava que en les seues estadístiques apareixia un volum suficient com per a ser visible de persones que a Londres gestionaven el seu taxi en català, fent servir la versió en aquesta llengua de l’app per a moure’s sense problemes per la capital anglesa. Insistisc: avui tota llengua és global si puja al carro de la tecnologia.
-el tercer element, cada dia més clar, és que la relativa facilitat, per comparació, que comporta crear mitjans a la xarxa ha permès un creixement enorme de l’oferta i aquest creixement no ha respectat ja la condició colonial segons la qual la comunicació s’ha de fer en castellà. Ja poden deduir de les meues paraules d’abans que el problema no és de demanda sinó d’oferta i això explica que mentre la premsa tradicional segueix bàsicament tancada a la realitat lingüística del país a internet tinguem una plètora de mitjans valencians en català que estan funcionant bé. Des de La Veu del País Valencià, sens dubte el projecte més consolidat avui, a noves capçaleres amb voluntat de país o local que estan trencant de forma magnífica el sostre de vidre que pel que fa a la llengua segueix ferm en els altres terrenys. Tot i que curiosament és gràcies a internet que alguns mitjans de paper en castellà han fet ara els primers passos en la nostra llengua. Supose en la taula rodona posterior en parlarem d’això.
Aquesta realitat és una esperança per a la comunicació valenciana que és evident que ens està donant les poques alegries que ara mateix podem tenir. Em permetran, tanmateix, que per acabar indique alguns perills també ben evidents.
-No cal que ens enganyem sobre la realitat tampoc. Aviat farà vint-i-dos anys dels primers mitjans d’internet i la realitat és que és cert que tenim un enorme poder de difusió i d’influència social però també ho és que com a empreses tenim uns límits evidents. I això juga en la nostra contra. Per situar-nos els mitjans en paper als Països Catalans mouen a l’any en total aproximadament uns quatre cents milions d’euros. Per contrast tots els mitjans digitals en movem menys de deu. Tenir molts i bons mitjans digitals és fantàstic però sense ràdio i televisió pròpia i sense premsa en paper el sector de la comunicació al País Valencià seguirà molt coix.
-Internet és una revolució permanent. Res del que s’ha guanyat està assegurat. I cal apuntar-se al nou carro sempre. Avui en dia, per exemple, les xarxes socials són pràcticament més importants que la web. I els fluxos informatius en les xarxes socials són molt incontrolats. Per a bé i per a mal. Cada volta és mes important el ciutadà individual i les tries que fa. I aquesta batalla si bé en situació d’extrema feblesa ens ajuda molt perquè passem del zero al tres més amunt del tres es posa complicat per la pressió social del monolingüisme castellà. Vull deixar clar en aquest sentit que internet és una gran sort per a la llengua però no és prou. El País Valencià necessita ràdios i televisions i diaris en paper, només amb webs no arribarem.
-el periodisme a internet està en un moment molt complicat. S’ha vist molt clarament aquests dies en la sorollosa polèmica organitzada pel paper de Facebook i de les notícies falses en l’elecció de Donald Trump. El periodisme a internet està amenaçat pel clickbait, les fakenews i l’obsessió per aconseguir visites al preu que siga, especialment al preu de menystenir el periodisme. Abans Francesc Martínez ha ensenyat una fotografia de fa dècades de la redacció d’El Temps on érem molt joves i on no se si s’han fixat que encara escrivíem amb màquina d’escriure. Ja ho saben aquells ordinadors d’abans que portaven la impressora incorporada. Aquella redacció, sota l’influx de grans homenots com Fuster, Mira o el mateix Climent, va nàixer ja amb la voluntat no només de fer periodisme en català sinó de fer sobretot bon periodisme en català. I, amics, això que valia el 1985 no és només que val també ara sinó que és encara més fonamental ara.
