Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Xoc de relats

Ja fa molts anys que el relat que s’explica a banda i banda de l’Ebre no té res a veure, al principi els catalans llegíem amb una certa morbositat què deien els mitjans espanyols, fins i tot en fèiem broma. Mica en mica, però ens n’hem anat desconnectant, ja que era fàcil sentir-nos insultats i agredits amb els seus comentaris. També perquè se’ns feia insuportable constatar la gran distància entre el què deien i el què vivíem. Aleshores contrastar opinions amb persones que segueixen la realitat a partir d’aquells mitjans esdevé una tasca titànica, ja que no hi havia acord ni en el més bàsic. Quan t’adones que acabes defensant obvietats i desmentint totes les mentides que han escampat i que molta gent ha comprat.

Malgrat que la frase que s’ha fet famosa és la de “premsa espanyola manipuladora”, això no només passa en la premsa espanyola. També hi ha molta premsa catalana que, amb alguns matisos, també s’acosta molt al relat que es fa des d’Espanya. Els matisos són necessaris perquè la gent que vivim aquí no ens podríem creure moltes de les mentides que s’escampen, ja que vivint aquí es fa massa evident que són mentides i manipulacions.

Aquesta divergència entre relats s’ha ampliat a partir de les protestes per la Sentència dels 9 presos polítics que porten dos anys en presó preventiva. Però sobretot s’ha ampliat entre els mateixos mitjans catalans, entre els polítics i la gent del carrer, però sobretot entre mitjans i xarxes socials.

Quan es van començar a veure les imatges dels carrers de Barcelona en flames, semblava que finalment l’Estat Espanyol aconseguia aquella violència independentista que li havia de servir per justificar la seva violència contra el moviment independentista. Sense tenir en compte que la repressió ha estat duríssima sense que hi hagués hagut la més mínima violència per part dels independentistes.

Reconec que quan vaig veure les primeres imatges vaig pensar que tot havia estat orquestrat per l’Estat Espanyol a través d’infiltrats, però amb els dies em vaig anar adonant que no era així, que darrera els focs hi havia joves agredits que es defensaven de les càrregues de la policia. De cop tornàvem a viure el xoc de relats, però aquest cop dins el mateix moviment independentista i dins els mateixos mitjans de Catalunya. El fet que moltes càrregues vinguessin dels Mossos d’Esquadra i que alguns dels nostres líders es posicionessin a favor de la policia i en contra dels manifestants, encara complicava més la cosa. Sort que molts d’aquests joves que es manifestaven també han expressat els seus punts de vista, com es pot constatar en aquest meravellós article: “Barricades” que fa un anàlisi fantàstic de la situació actual i de com s’hi ha arribat.

En aquest debat sobre la violència o no del moviment independentista, crec que seria interessant recuperar el discurs de Lluís Maria Xirinacs el dia 11 de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres. En el discurs ens recordava que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic i l’agredit l’amic, tot i que sigui violent. En aquests anys que portem en la lluita per la llibertat del nostre país, crec que queda molt clar qui és l’agressor i qui l’agredit.

Publicat dins de General, País i etiquetada amb | Deixa un comentari

  1. Interessant article Mireia (com sempre)
    La informació sempre es pot manipular , sobretot quan qui informa te altres objectius…
    Sempre he sentit dir que la informació és poder! Però avui la informació és arreu amb les xarxes socials… la post veritat… ens cal saber discernir de tota la informació que ens arriba, per no deixar-nos manipular! Qui sap la veritat no es deixa convèncer per enganys!!

  2. En altres temps i altres indrets, quan un infant arribava a aquesta vida, era rebut amb mans que alhora tocaven la vida, era escoltat amb oïdes que alhora escoltaven la vida, era estimat amb un cor que alhora estimava la vida, era vist amb uns ulls que alhora miraven la vida, era respectat per uns pactes profunds i inalienables que alhora eren els pactes profunds i inalienables amb la vida.
    En aquest tros de terra on vivim nosaltres, avui dia, quan arriba un infant, el seu entorn creu que el millor que pot fer per ell és separar-lo de la vida i portar-lo a una escola que el prepari per al mercat. Un entorn que ja ha confós completament la vida amb el mercat i l’ésser amb el mercadeig. L’estructura del cervell amb què l’infant mirarà i entendrà la vida ben aviat serà la mateixa amb què el seu entorn la mira i l’entén: la vida és un centre comercial. Si havia vingut a fer de mercader, potser ho tindrà fàcil per ser qui és, però si ha vingut a tenir alguna altra experiència amb la vida, amb la Vida, haurà d’aprendre a veure-hi clar en un paratge tant tant emboirat…
    En altres temps i en altres indrets, s’estimava i s’observava l’àguila i se la veia mestra en el seu volar seguint els corrents de l’aire, i se l’agraïa, s’estimava i s’observava l’avet i se’l veia mestre en el seu arrelar-se avall per obrir-se amunt, i se l’agraïa, s’estimaven i s’observaven els esquirols, els rius, les onades, els vents, el sol, la terra i tots els companys de camí i es comprenia com ells comprenien i vivien la vida. I se’ls agraïa. Tothom era necessari, tothom era estimat i respectat. I s’agraïa la vida, que se sabia un regal. I tothom estava disposat a créixer, a aprendre, a expandir-se durant aquest camí d’observar, de rebre i d’entregar.
    En aquest tros de terra on vivim nosaltres, ara, ja fa temps que ens hem venut a trossos la pròpia terra, que li hem fet sagnants tatuatges i l’hem enquitranat de dalt a baix, hem esclavitzat homes i animals i seguim esclavitzant-los i esclavitzant-nos (vivim les granges, zoos i laboratoris amb la mateixa impunitat i inconsciència amb què encadenàvem gent negra, i vivim l’encadenament a la hipoteca amb la mateixa ceguesa amb què visquérem el vassallatge al senyor feudal).
    I de sobte resulta que no ens respectem entre els humans. Ves per on. No respectem res a la vida ni ens respectem a nosaltres mateixos i hauríem de respectar-nos els humans els uns als altres? A sant de què? Fa segles i segles que no sabem mirar ni escoltar ni estimar ni veure el mon i la vida des del mestratge dels nostres companys. Passem com tancs per damunt de tot, arrasant el que ni veiem. No podíem arribar enlloc més. És el camí que hem seguit. I el camí que hem fet seguir a totes les altres races i cultures a través del nostre vandalisme, bel·licisme, supremacisme, colonialisme, mercantilisme i, sobretot, absolut curtdevistisme. Som cecs, sords, no notem ni ens percebem, hem perdut el poder de la vida, hem perdut el cos, l’hem maquinitzat i el duem al mecànic. I com més estetoscopis, menys ens sabem escoltar el cor. I com més rajos X, menys sabem percebre’ns. I com més telescopis, menys podem parlar amb els estels i amb la vida.
    El nostre miracle en mans de mercaders i mecànics. La nostra vida en mans de crosses cada vegada més sofisticades i cada vegada més incapacitadores. I com més incapaços, més por i com més por, més crosses incapacitadores. I com més incapaços i més dèbils, més ens cal inventar-nos el poder. Els uns damunt dels altres, els uns contra els altres, els uns robant als altres, els uns explotant als altres, els uns manipulant els altres…
    De debò ens podem estranyar que passin coses lletges entre humans? L’estrany fóra que no en passessin.
    Però seguim, seguim buscant i donant raons, seguim amb l’imparable xerroteig d’un cap desencarnat que no té cos ni entranyes ni ànima ni carn ni esperit. Ja es veu que parlant la gent s’entén. Qui encara s’ho cregui, és que li cal morir i ressuscitar, a veure si entra a la carn d’una vegada.
    Quan aixecarem la vista? Quan ens enfadarem i traurem els mercaders del temple de la nostra vida? Podem callar una estona? Desenganxar-nos de tanta virtualitat i abstracció i tornar al lloc que ens correspon en el batec de la vida? Hi som a temps encara? O la pobra terra haurà de fer un gran esternut per treure’s de sobre tota aquesta infecció vírico-bactereològica que li som els humans?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.