Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Hem vençut la por

Podríem afirmar que una gran majoria dels que vivim en aquest petit país, hem heretat la por dels que ens han precedit. Tots hem sentit històries de molta violència viscuda per familiars directes, veïns o coneguts durant la Guerra o amb el Franquisme. Recordo perfectament la por dels avis en els anys de la Transició, recordo que davant la il·lusió de les noves generacions a recuperar la cultura, la llengua, les tradicions que ens havien prohibit durant la Dictadura, ells responien amb aquella frase: “Això és com abans de la Guerra”. Aquesta frase volia dir moltes coses, però sobretot volia dir que si recuperàvem la normalitat de la nostra cultura, la llibertat, els valors democràtics i tot allò que es volia recuperar aleshores, d’alguna manera tornaríem a rebre com van rebre ells.

Aquesta por interioritzada també servia per evitar que reclaméssim allò que ens semblava just, que expresséssim lliurement les nostres idees i, fins i tot, que ens dirigíssim parlant amb la nostra llengua a desconeguts, per si de cas. Perquè jo em pregunto: d’on ve aquest costum tan català de dirigir-nos en castellà als desconeguts o als que intuïm que venen de fora? En quin altre país passa això?

Durant aquests dos anys m’he preguntat mil vegades perquè els nostres representants polítics no van tirar endavant el mandat democràtic que havíem votat, tal i com s’havien compromès. En aquells moments el poble era al carrer i tots estàvem mentalitzats que era el moment, què va fallar? No sé si ho sabrem mai del tot, segurament com tot el què passa hi ha múltiples motius, però jo sempre he pensat que un dels motius més important, i potser el definitiu, va ser aquella por heretada que tenim tots i que els nostres representants polítics no en són una excepció.

Veient la magnífica resposta del poble català davant les sentències, m’adono que la primera batalla ja l’hem guanyada. Cadascú de nosaltres ha guanyat la batalla contra la pròpia por que havíem heretat de les experiències dels que ens han precedit. Ara ja no tenim més opció que seguir fins a aconseguir un estat propi que ens respecti els nostres drets com a ciutadans.

Publicat dins de General, País i etiquetada amb | Deixa un comentari

  1. Ho comparteixo Mireia! La por és i ha estat molt present en la nostra vida. La por , si la sabem identificar, hi podem fer front. La por , de ben segur, ens pot ajudar a mobilitzar-nos, i encara amb més força si ens unim. La força d’un poble foragita totes les pors. Junts som forts i valents! Anar- hi, anar-hi i anar-hi !!

  2. Totalment d’acord Mireia. Pot ser que portem la por dels que ens han precedit a l’ADN i que això ens faci frenar en l’últim moment. Hem de continuar la lluita i guanyar la batalla a la por.

  3. Si, estem en un camí sensa marxa enrera, hem de superar la nostra por ( que molts ho vàrem fer sols en el fet d’anar a votar L’1 d’octubre) i tirar endavant, encara que els nostres “costums” ens facin tornar enrera …

  4. Jo tinc la sort de no tenir por (crec que no és cap merit) per això faig tot el que puc per encomanar optimisme sobre tot en la qüestió de la nostre independència, penso que ser
    optimistes i positius ens ha d’ajudar a foragitar qualsevol por.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.