Anticipació a les crisis
No sé si és per situació geogràfica o per quin altre motiu, però el cert és que en aquest racó de món en el que ens ha tocat viure sempre ens anticipem a les crisis mundials que sacsejaran a la humanitat. Conec poc la Guerra de Successió, però la sensació és que s’enfrontaven dues maneres de governar: l’absolutisme Borbó contra el sistema austríac més supeditat a les decisions de les Corts. Com a exemple a la manera de governar que va perdre la guerra era el jurament que es feia davant els reis catalans abans del 1714: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.
Més endavant podríem parlar de la Guerra Civil Espanyola, en que vivim una anticipació claríssima del què va ser després la Segona Guerra Mundial, amb resultats tan diferents a l’Estat Espanyol en comparació a la resta del món on el feixisme va perdre la guerra.
Inevitablement el Procés a la Independència viscut a Catalunya en els darrers anys també fa pensar en una anticipació a lluites que tindran una vessant més mundial. En aquesta lluita pacifica que vam viure s’enfrontaven dues visions oposades de com s’ha de gestionar un país: una visió més autoritària, més jeràrquica, de governar de dalt cap a baix contra una visió més de responsabilitat de la població més lligada al territori i més de baix cap a dalt.
En totes les lluites que hi ha hagut, al llarg dels segles, a l’Estat Espanyol sempre s’ha imposat la visió més autoritària a través de la violència contra els que defensaven altres posicions. Això ha configurat una manera de governar i d’enfrontar els reptes sempre amb el “ordeno y mando”. Aquest sistema també s’ha utilitzat per imposar una llengua, una cultura, una religió, un concepte de nació, etc.
Durant la tardor del 2017, els catalans de principis del segle XXI vam poder viure en la pròpia pell aquesta imposició a través de la violència. Encara no refets de tot el què significava aquella imposició, ara ens trobem en una altra fase d’imposició autoritària com a resposta a aquesta epidèmia. S’aprofita la situació per centralitzar més el poder, prenent competències a les Comunitats Autònomes, centralitzant les comandes de material necessari, atacant a científics crítics amb la gestió realitzada o imposant a l’exercit als carrers dels nostres pobles i ciutats.
En aquesta entrevista, Yuval Noah Harari considera que hauríem de sortir de la pandèmia fent front comú com a humanitat i no reforçant els estats nació. Per desgràcia l’estratègia espanyola va en el sentit de reforçar el seu Estat, tancant-se dins les seves fronteres i atacant tota la dissidència. Els catalans, per desgràcia, sabem massa bé què significa això, ja que al llarg de la nostra història ho hem anat patint periòdicament.
No podem acceptar de cap manera aquest autoritarisme que aprofita la pandèmia per imposar-se, ni acceptar cap retallada de les nostres llibertats com a possible solució a aquesta epidèmia.
Bona reflexió, Mireia, i gran entrevista feta a Yuval Noah Harari.
La forma autoritària dels poders polítics, judicials i fàctics no poden seguir. Ells ho saben i per això s’hi aferren tant. Històricament ha estat així, però ara això ja no val. El jovent puja i pensa. Espero que aquesta enorme crisi que provocarà la pandèmia els doni l’empenta per buscar noves formes d’organitzar la societat, millors formes d’estudiar i treballar, per fer un món més just i net. Ajudem-los a que siguin valents.
Si, però els governants que hem tingut sempre a Madrid, han seguit sent centralistes, no ser el Perquè, bé si, saven que és una bona opció, quan tens uns votants fàcils de manipular i amb un ” nivell intelectual ” no massa alt, cosa que això els hi interessa …. Fa un parell d’anys, el Felip VI, animava als universitàris a marxar del país, suposo que pensava que si marxen els ” llestos”, sería més fàcil manipular a la resta ..