L’estat àrab de Palestina hauria pogut néixer l’any 1947 quan les Nacions Unides van decidir dividir el territori del Mandat Britànic de Palestina en dos estats: un d’àrab i un altre de jueu. Els darrers van proclamar la seva independència el 14 de maig del 1948, el mateix dia que començava la guerra en contra
La victòria del Partit Laborista a les eleccions del Regne Unit del proppassat 4 de juliol han situat el seu líder Keir Starmer com a Primer Ministre, un dels mèrits del qual és haver-lo netejat d’antisemites com Jeremy Corbyn (que ha guanyat l’escó com a independent). Però els resultats cal analitzar-los des del punt de
Abnousse Shalmani periodista iraniana exiliada a França publica avui a Tribune Juive aqueix article punyent, impossible de trobar als mitjans nostrats amarats d’antisionisme: L’intimidation fonctionne. Le pire est là. L’élite se courbe docilement au nom du « débat » ; l’élite creuse sa tombe en souriant poliment à des gamins qui n’ont jamais ouvert un livre d’histoire. Il
L’emergència arreu d’Europa de partits que fan de la defensa del sistema de valors, les formes de vida i treball occidentals l’eix del seu programa és objecte de reflexió intel·lectual i anàlisi política. Personalment coincideixo amb el parer de Daniel Pipes que els denomina partits civilitzacionals en lloc de la desqualificcaió genèrica i interessada de
Dilluns i dimarts vinents el dictador xinès Xi Ping visitarà França convidat amb ocasió del seixantè aniversari de l’establiment de relacions diplomàtiques entre els dos estats, però quin significat geoestratègic donar a aqueix encontre? Valérie Niquet es demanava ahir a Le Figaro, “France-Chine : un anniversaire, mais pour quoi faire ? Soixantième anniversaire des relations diplomatiques oblige, le
La politòloga corsa Renée Fregosi publica avui aqueix article a Tribune Juive: “Le propalestinisme, une idéologie du Sud global”. L’Iran leader de la lutte contre “l’entité sioniste[1] Que la république des mollahs se préoccupe de mobilisations étudiantes occidentales comme la récente occupation de Sciences Pô Paris et de la Rue Saint Guillaume abritant ses locaux principaux[2] ne
Entrevista publicada ahir per Le Figaro a Gilles Kepel (París, 1955): “Dans son nouveau livre, Holocaustes (Plon), le professeur des universités décrit la nouvelle donne géopolitique qui a émergé après le 7 octobre et le déclenchement de la guerre à Gaza. Il pointe les impasses d’un «Sud global» dont les défenseurs ne partagent rien d’autre que
Ahir, a Le Figaro, Pierre-André Taguieff, eminent politòleg francès, denúncia un cop més l’islamo-guachisme pro-palestí que ha derivat després de la massacre del 7 d’Octubre en un component més de l’antisemitisme on convergeixen tots els totalitarismes contemporanis. On connaît le mot de Chamfort : « En France, on laisse en repos ceux qui mettent le
Fa tres anys, arran de la presa del poder a l’Afganistan per part dels talibans vaig reproduir un article de Serge Michailof on advertia que els estats occidentals havien d’extreure’n conclusions adequades per evitar repetir els mateixos erros al Sahel. Però, vet aquí que aqueix mes s’ha consumat un capgirament estratègic transcendental al Niger, com
Amb pocs dies de diferència dos articles de temàtica coincident m’han cridat l’atenció sobre els punts de convergència i divergència entre el denominat trumpisme i el wokisme, dos fenòmens sociopolítics nascuts als EUA però en ràpida expansió arreu del món occidental. El primer escrit és de Richard Prasquier, una personalitat eminent entre la comunitat jueva
Judit Butler (Cleveland, EUA, 1956) és la instigadora de la teoria del gènere, un capteniment ideològic que malgrat la poca consistència dels seus fonaments ha assolit molt ràpidament una influència mundial a l’avantguarda del wokisme. Butler, com Chomsky i Marx, són jueus de naixement però han renegat aqueixa identitat i, amb la inversió de valors
La Primera Guerra Mundial (1914-1918) hom la va denominar inicialment Gran Guerra Europea, una denominació que s’escau a la que està actualment en curs i sobrel la qual val la pena fer algunes consideracions. La primera, la guerra de Rússia contra Occident i Europa en primera instància va començar amb l’accés de Putin al poder
Aviat farà disset anys que vaig obrir aqueix bloc d’opinió política. A l’hora de triar un nom que identifiqués el meu pensament vaig optar “per l’esquerra de la llibertat”, establint des de bon començament la confrontació amb el progressisme d’arrels totalitàries que ha hegemonitzat al nostre país l’espai cultural, comunicatiu i acadèmic des de fa
Ahir, el politòleg francès Pierre-André Taguieff va publicar aqueixa reflexió a la revista Telos: En juillet 1945, Raymond Aron concluait son texte portant sur « l’avenir de la France » par cette note d’espoir : « Rendre à l’Europe, sans sacrifier son héritage de riche et féconde diversité, le sens de son unité[1]. » Et de poser cette question rhétorique :
Si el segle XX fou marcat a sang i foc pels totalitarismes comunista, feixista i nazi, al segle XXI s’afegeix a les reminiscències dels anteriors (tots ells fallits, llevat del persistent règim tardo-comunista xinès) el gihadisme islamista que, si bé es va anar covant al segle passat, és en aqueix primer terç de l’actual que