Ja ho vaig escriure el dia que vaig escoltar “Samara” i ho torno a afirmar ara. Verdcel és un dels grans grups dels que ara canten en català. En el seu darrer disc, versionen cançons de Raimon amb unes sonoritats noves que donen una lectura completament nova del de Xàtiva. En van fer un avançament
El 22 de febrer del 1985 va morir Salvador Espriu, ara en fa 25 anys. Quan jo tenia 14 o 15 anys, vaig enviar mons pares, que anaven al metge a Tarragona, a comprar “La pell de brau” a la Llibreria de la Rambla. No en sabia l’autor i de fet no sé per què
Desert d’amichs, de bens e de senyoren estrany lloch y en stranya contradaJordi de Sant Jordi Diran de tuque has tocat fangal fons del pou;que ja que hi ets,t’hi pots quedar.Que l’escrutiniet deixa forade qualsevoladveniment. Però tu ja has vistles llengües de focconformant el ritu;ja has ofert la barbafina a déus i ídols.Fins t’has deixat
<!– /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} –> Quan jo tocava i cantava amb Llunàtics els viatges cap al sud per tocar eren sempre llargs. Una de les coses curioses
“A love supreme”, de John Coltrane, no cap al youtube ni ell sencer tampoc, però a trossos i a mossos també serveix per fer volar el cap com si aquest fos capaç de volar, de fer-nos volar i enlairar-nos, quan el tedi o l’ensopiment ens fa arrossegar pel carrer, i quan no també.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau. i escolto
<!– /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} –> Fa uns mesos que amb uns quants músics estem preparant una versió de “L’Odissea” passada pel sedàs d’una de les obres literàries
Avui m’he quedat una mica parat davant del quiosc en llegir la portada de la revista “Presència” d’aquesta setmana. “Presència” és una revista que fa de suplement d’una colla de diaris en català i que continua resultant de lectura molt interessant i instructiva; un suplement més que excel·lent que avui, a més amés inclou una
Tot i que no tinc tocadiscos (pletina en diuen els que en saben) ja que el que tenia va deixar de funcionar fa anys i no va tenir continuació en forma de reparacions ja que els discos compactes havien de salvar elmón, i després els mpnoséquè, avui m’he comprat un vinil. És “Kind of blue”,
Cjescolano penja això en el seu canal del youtube. Hi posa per títol Arrebata2 i caic de cul quan ho veig i ho miro. Il·lustrar amb imatges d’”Arrebato” l’”Autosuficiencia” de Parálisis Permanente és fer diana un munt de cops. Aprofito per dedicar-ho al Jaume que segur que des de Colòmbia també ha caigut de cul
Sense cap mena de dubte, això d’Internet és terrible. “La democratització de la cultura”, o almenys la democratització de l’accés a aquesta. No vull ni pensar en el munt d’anys que haguéssim tardat abans per veure un curt com aquest, això els que hi teníem interès. Que en gaudiu.
Quan vaig tornar de Chiapas, una de les coses que em vaig posar al cap de fer va ser veure “Arrebato”. L’Encarna me la va explicar fotograma a fotograma i el seu entusiasme se’m va empeltar. “Arrebato” és una pel·lícula que sempre he pensat que és de les millors que mai he vist, de les
L’Arnau Gonzàlez és l’autor de “Lluís Companys. Un home de govern”, un llibre de poca extensió que analitza amb rigor però també una mica per damunt, sense el fotimer de dades a què ens té acostumats el doctor en Història i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, la trajectòria del president
Feia temps que no escoltava els Led Zeppelin i en fa tres, de dies, que una cedé me’ls fa sonar al cotxe, de viatge entre Tarragona i Marçà. I escoltant-los un cop i un altre he recorregut novament els camins d’aquesta cançó, que són, com els del senyor que no tinc, inescrutables. Escoltar-la m’ha fet
“No sé si l’amor és la prova de l’existència de Déu o si l’amor és Déu” li diu David, el pare, a Minus, el fill, quan aquest li manifesta els seus dubtes sobre l’existència de Déu. La seva germana Karin ha embogit i ha demanat ser ingressada a un psiquiàtric. Ella creu en Déu i