Prendre la paraula
jordimartifont
Ingmar Bergman: “A través del mirall”
sé si l’amor és la prova de l’existència de Déu o si l’amor és Déu” li diu
David, el pare, a Minus, el fill, quan aquest li manifesta els seus dubtes
sobre l’existència de Déu. La seva germana Karin ha embogit i ha demanat ser
ingressada a un psiquiàtric. Ella creu en Déu i no només hi creu sinó que és
qui veu darrere de la paret, des d’on veus desconegudes li parlen i li demanen
que passi a l’altre costat, al costat de la bogeria. De fet, allà, quan ella hi
ha anat, hi ha trobat un Déu seriós i distant. “Sasom i en spegel”, en
català “A través del mirall” i en castellà “Como en un
espejo”, és un film d’Ingmar Bergman que marca l’allunyament de la fe del
cineasta suec, el seu plantejament de l’agnosticisme després de diversos
trencaments personals que li van fer desaparèixer les seves seguretats
anteriors. La pel·lícula és la primera d’una trilogia no reconeguda pel
director que he vist avui mateix i que, com en cada pel·lícula que he vist
d’ell, m’ha omplert d’interrogants i de mitges respostes i que, per tant, m’ha
agradat moltíssim. En les pel·lícules de Bergman no hi ha ensenyances ni
solucions sinó bàsicament preguntes, funcionen com una bona obra filosòfica:
t’obre el cap i te l’omple de preguntes. Sé que això, tal com avancen els
temps, no és el més indicat per passar l’estona però passar l’estona continuo
pensant que és una immensa pèrdua de temps. O funcionem a mil i vivim o no fem
res de res, però “passar l’estona” és pitjor que estar morts… o
vius.
del mirall”, que evidentment té el mateix títol que l’”altra” part
d'”Alícia”, David, un escriptor vidu que quan escriu viu a Suïssa i
quan viu –i viu poc- viu a Suècia, ha tornat a veure els seus fills, Karin i
Minus, amb qui es relaciona poquíssim des de la mort de la seva esposa. La noia
ha estat ingressada una temporada en un hospital psiquiàtric i en sortir-ne
s’ha casat amb un metge del mateix hospital. Aquest metge, Martin, explica a
David que la malaltia de Karin no es pot guarir i David ho apunta en el seu
diari, afegint-hi que sent una irresistible necessitat de seguir el procés de
la malaltia pas a pas. Minus, el fill, escriu obres de teatre, n’ha escrit més
de deu en un estiu així com una òpera, i ell mateix, Karin i Martin representen
una obra per a David que l’amoïna una mica. Per la seva banda, Karin explica al
seu germà que ja no sent desig pel seu home. De matinada, Karin llegeix el
diari de son pare i s’adona que la malaltia que té mai l’abandonarà, les veus
que la criden en nom de Déu mai no callaran…
Martin i David surten a pescar amb una petita barca i
és aleshores quan Minus veu clarament on ha arribat la bogeria de la seva
germana mentre ella li explica què li diuen les veus que la criden des de l’altre
costat de la paret a través de les escletxes del paper pintat. Aquella mateixa
nit, ella desapareix i quan la troba els dos s’aboquen a l’incest dins d’un
vaixell encallat a la costa que s’està descomponent, una metàfora excel·lent
sobre les seves vides i la mateixa salut mental de Karin. Quan el seu pare i el
seu marit tornen de pescar serà ella mateixa qui demanarà ser ingressada en una
clínica mental perquè el patiment que li produeix viure entre els dos mons,
diu, li resulta insuportable.
Les imatges, els diàlegs, la música (la suite en Re
menor per a violoncel de J. S. Bach) i tot plegat converteixen aquesta
pel·lícula “de tràmit” en una altra obra per veure i reveure, per
parlar-ne i remirar. No serà el darrer cop que ho faré, segur.
Sense cap mena de dubte, una de les coses que més m’agraden
de Bergman és que encara no l’he vist tot i que reveure’l mai no se’m fa pesat,
en cada una de els seves pel·lícules sempre hi ha més teca, mai no s’acaben.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Person”.
A mi m’encanta Bergman però no he vist aquesta pel·licula… quines son
les que segueixen la triologia? També tenen per tema la qüestió de la
fe? A vore si algun dia em cauen a les mans. Jo de les que he vist, igual que algú que ha deixat un breu comentari, em quedo amb “persona”.
Pel que fa a la resta, completament d’acord… passar l’estona es ptijor que una mort en vida, l’oci em sembla un concepte molt cruel, i encara més entès com la part complementaria al treball… atrapats en això; ¿quan vivim?. I quan a lo de dubtar i fert-te un munt de preguntes per cada tros de veritat que treus… t’asseguro que des d’on t’escric no puc fer una altre cosa continuament. Aquí per un motiu o un altre, tothom menteix o es calla veritats que es el mateix, i inclus les respostes que trobes son parcials i no funcionen per si soles. Suposo que tractar de comprendre una realitat que no es la teva sempre es com provar de fer un trencaclosques, pero que no es en dos dimensions sino que funciona amb capes i capes de profunditat, on necessites encaixar algunes peces per a seguir més endins i sempre et pots adonar que falta algo que fa trontollar tot el que havies pressuposat. I quan més t’hi fiques, més complex i contradictori es, i més enmerdat estàs, pero alhora es més intens i apassionant. Tot i que de vegades es com la frase de l’Agenda Oculta de Ken Loach, on “la realitat es com una ceba, perquè cuantes més capes passes, més ganes tens de plorar”. En tot cas, una de les coses que per a mi son pitjors que l’oci es la ignorancia, que si fa la felicitat d’algú está clar que la nostre no. Millor saber, encara que de vegades ens faci mal com als personatges de Bergman.
Veient el que dic, penso que es pot extrapolar a moltes més coses, pero suposo que la meva circunstancia actual accentua la sensació d’estar atrapat en una d’aquestes pelicules d’en Bergman, Fellini o Custurica, que plasmen realitats més fantàstiques que cap ficció.
Bé ja he escrit massa…
Una abraçada, salut i alegria!
…Minus, rei de Creta i qui mana la construcció del laberint, i David rei de reis, el succesor és el Crist. Excels Bergman…Impressionant Jordi.