Prendre la paraula
jordimartifont
21 de febrer de 2010
2 comentaris
Ganes noves i renovades d’Espriu
El 22 de febrer del 1985 va morir Salvador Espriu, ara en fa 25 anys. Quan jo tenia 14 o 15 anys, vaig enviar mons pares, que anaven al metge a Tarragona, a comprar “La pell de brau” a la Llibreria de la Rambla. No en sabia l’autor i de fet no sé per què em sonava aquell títol d’un llibre de literatura catalana que anys després he llegit i rellegit, però el cas era que em sonava i que me’l vaig llegir quan me’l van portar; va ser el meu primer llibre de poesia en català. Ells es pensaven que era un dels llibres de l’institut i jo, un cop llegit, que la poesia era una cosa que mai no entendria. Amb els anys, ells no van saber mai que la demanda del llibre era només fruit d’unes ganes de saber que buscaven enmig del fred prioratí alguna brasa de no sabia ben bé què i jo ja he entès que la poesia no cal entendre-la i, com diria el Carles H. Mor, ni falta que fa.
D’Espriu n’he llegit la major part de l’obra i recordo encara ara com em va agradar entendre les paraules de “La primera història d’Esther”, descobrir què volia dir aquell home amb cara de pomes agres i escoltar-ne els poemes musicats per Raimon.
Ara, el poeta el tinc abandonat i només el recupero de tant en tant quan em toca explicar-lo a alumnes d’ESO, als quals no els interessa el més mínim però els toca per currículum educatiu; i de tant en tant a algun li obre alguna petita porta no se sap cap a on. Avui, a “Presència” s’incloïa un reportatge de Miquel Pairolí amb articles d’Anna Ballbona, Manuel Cuyàs, Xevi Planas i una entrevista de 1968 de Joan Vidal i Gayola que m’ha fet entrar ganes de rellegir-lo i llegir el que encara no he llegit del poeta de Sinera. I regirant per Internet hi he trobat aquesta versió de La Gossa Sorda de la musicació de Raimon del poema “Idesinenter”.
D’Espriu n’he llegit la major part de l’obra i recordo encara ara com em va agradar entendre les paraules de “La primera història d’Esther”, descobrir què volia dir aquell home amb cara de pomes agres i escoltar-ne els poemes musicats per Raimon.
Ara, el poeta el tinc abandonat i només el recupero de tant en tant quan em toca explicar-lo a alumnes d’ESO, als quals no els interessa el més mínim però els toca per currículum educatiu; i de tant en tant a algun li obre alguna petita porta no se sap cap a on. Avui, a “Presència” s’incloïa un reportatge de Miquel Pairolí amb articles d’Anna Ballbona, Manuel Cuyàs, Xevi Planas i una entrevista de 1968 de Joan Vidal i Gayola que m’ha fet entrar ganes de rellegir-lo i llegir el que encara no he llegit del poeta de Sinera. I regirant per Internet hi he trobat aquesta versió de La Gossa Sorda de la musicació de Raimon del poema “Idesinenter”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ni poesia ni Espriu: als ciutadans del XXI els hi interessa la practicitat estúpida de les ciències més inexactes.
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar. Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l´ombra
viatgera d´un núvol.
El lten record
dels dies
que són passats per sempre.
El Micalet regalarà als valencians un homenatge el proper dissabte
del tot magnífic… Jo el canto algunes nits. I escolto, alhora, com les ones trenquen el poc silenci que hi ha.