DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: Literatura

José Carlos Mariátegui i les seqüeles que deixa Espanya

José Carlos Mariátegui i les seqüeles que deixa Espanya José Carlos Mariátegui (1894-1930) fou una gran figura intel·lectual del Perú. Atesa la seva importància, és pot dir que va ser ell qui introduí el pensament marxista a Hispanoamèrica, el qual tingué enormes repercussions. Mariátegui es considerat un dels pensadors marxistes més creatius del segle XX.  

Els seus escrits sobre la distribució de la terra s’han de llegir, i no cal ser en absolut marxista per apreciar-los. És molt interessant la seva anàlisi ―d’una lucidesa sorprenent― sobre les causes de la desastrosa situació dels indígenes de l’altiplà andí i quina és la solució. No és l’únic que ha escrit sobre el tema, però trobo que Mariátegui supera tots els altres i enfoca la situació com un problema econòmic.

És curiós constatar, una vegada més, la influència nefasta dels espanyols, i no senzillament pel que fa al seu tractament dels indígenes i la destrucció de la civililització incaica, força avançada sobretot quant a les seves vessants social i econòmica, sinó especialment per l’estancament en que els espanyols van deixar el Perú amb la creació d’una societat feudal ―primer amb les encomiendas i després amb els gamonales (latifundis)―, i, per tant, impedint un desenvolupament econòmic normal.

En el seu llibre més conegut, 7 ensayos de interpretación de la realidad peruana (1928), Mariátegui examina en profunditat la problemàtica social, econòmica i política del Perú. En començar, descriu la situació dels indígenes i la seva relació amb la terra des de l’època colonial; aleshores demostra com la manca de desenvolupament econòmic està condicionat i limitat per estructures colonials que han perdurat i a les quals anomena semi-feudals.

És una llàstima que els escrits de Mariátegui, que els trobem traduïts a diverses llengües, com ara al portugués o a l’anglès, no existeixin en català. És tracta d’un pensador d’importància cabdal i no pot ser que el deixem de banda. A més, i per aquí va, subreptici, el meu article, és important verificar com l’imperialisme espanyol, amb les seves disposicions anacròniques, ha perjudicat en gran mesura i durant segles tots els pobles que s’han trobat sota el seu domini.

Premis

Premis

Ahir, dissabte, va ser un dia ben mogut per l’Anna Maria Villalonga. De fet, l’Anna Maria no para mai pel que fa a la literatura i per això té el títol d’Activista Literària.

La seva activitat literària es tradueix a classes a la universitat, ressenyes, entrevistes, articles (acadèmics i d’altres), presentacions de llibres, l’estudi d’una peça teatral del segle XVIII, Teatre català inèdit: Examen d’un mestre sabater, el llibre publicat recentment, Les veus del crim, i un llarg etcètera (realment és un “etcètera” molt llarg). I també escriu literatura creativa. Ahir la seva activitat literària tenia a veure amb aquesta vessant.

El seu relat “Res mai no és igual” va quedar al quart lloc als Premis Ictineu que es van celebrar a Barcelona. Això fou al matí, però el dia literari amb premis no s’havia acabat per l’Anna Maria. A la tarda ja la teníem a Premià de Dalt als Premis d’Arts i Lletres. I aquí el seu relat “La llàgrima” va guanyar el Premi de Narrativa en Memòria a Valerià Pujol. Dos premis el mateix dia i en el de Valerià Pujol es va endur el guardó.

Enhorabona, Activista Literària!

L’olor de la pluja: una noveŀla negra atípica

L'olor de la pluja: una noveŀla negra atípicaUna sequera que creix sense aturador, campaments de refugiats catalans a la Barceloneta, una noia que cerca aigua amb el seu gos, i microorganismes prehistòrics són alguns dels elements amb els quals l’autor Jordi de Manuel confegeix una noveŀla negra de caire futurista i, sens dubte, inusual.

L’olor de la pluja és una altra noveŀla on Jordi de Manuel ens hi lliura el policia Marc Sergiot. Com les precedents, és una noveŀla negra ja que ens trobem amb un assassinat (de fet, més d’un) que l’inspector Sergiot investiga. Però és alhora ciència-ficció atès que la història se situa durant l’any 2017 i hi tenim la sequera ja esmentada. Aquesta sequera, que assola Catalunya i que constituia el rerefons de les altres noveŀles amb Marc Sergiot, a L’olor de la pluja adquireix proporcions gairebé apocalíptiques. La noveŀla ens presenta també un bon nombre d’altres personatges, cadascun amb la seva pròpia història, la seva relació amb la sequera i la seva connexió amb el crim.

Marc Sergiot és el punt on convergeixen tots els altres, directament o indirecte, i és a més l’enllaç de totes les noveŀles on ens el trobem i que formen, en el seu conjunt, una estructura temporal de gran complexitat. A tall d’exemple, Tres somnis blaus es va publicar l’any 2000 i transcorre el 2015, però La mort del corredor de fons es publicà el 2012 i té lloc l’any 2008. És a dir, un trencaclosques temporal; tot i que el lector es deixa dur amunt i avall en el temps còmodament immers en la noveŀla de torn.

Sara, la noieta fugitiva de la sequera, per bé que està relacionada amb el crim d’una manera casual, actua com el fil conductor de la noveŀla. Es podria argüir que la seva presència en moments puntuals (sobretot pel que fa a l’últim assassinat), la seva història i l’empatia que li desperta al lector la fan l’heroïna de la història. Pel que fa a Arnau Salord, bioquímic i ambientòleg, les seves intervencions estan en gran mesura relacionades amb la seva tasca d’investigador de la sequera i, per tant, el seu paper és primordial.

Podríem dir que Sergiot, Sara i Salord són els personatges de més pes, però amb ells s’hi entrellacen més personatges; alguns força elaborats i tots imprescindibles. Perquè a L’olor de la pluja res no és sobrer. Tot està calculat i tot té el seu lloc ben pensat. Fins i tot un detall que podria semblar innecessari. Atès que es tracta d’una configuració sense fissures, a un lector que s’hi fixi li pot estranyar trobar un detallet que no sembla encaixar amb la llisor sense serrells de la resta del text. Es pot deduir, però, que és una pista oferida al lector per tal que detecti quin personatge està involucrat en el complot que condueix a un seguit d’assassinats.

Al primer cop d’ull L’olor de la pluja podria semblar una noveŀla centrada en els personatges. Tanmateix, amb la presència de la sequera, les seves conseqüències devastadores i els raonaments sobre les seves causes que trobem especialment en un llarg diàleg ―un veritable tour de force―, és clar que el text aporta enfocaments distints. Per tant, considerant la perfecta integració de les nombroses peces que la componen, es pot inferir que es tracta d’una noveŀla de mirada proteica en una història magníficament travada.

L’olor de la pluja és sens dubte una novel·la intel·ligent, però és també una novel·la plena d’humanitat que ens sap transmetre moments d’una gran tendresa. Ben pensada, treballada i escrita, L’olor de la pluja ens fa gaudir mentre la llegim i ens hem de treure el barret en acabar-la.

Una part de la nostra cultura força desconeguda

Una part de la nostra cultura força desconegudaCal parlar d’un llibre que podríem considerar de lectura obligada, atesa la manca d’informació que molts catalans tenen del nostre patrimoni literari. Es tracta de Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater d’Anna Maria Villalonga. Encara que durant aquest període el castellà s’hagués imposat com a llengua literària de prestigi, no era la llengua emprada pel teatre popular que es mantenia amb el català. L’existència de moltes d’aquestes obres teatrals no s’ha sabut fins recentment, com és el cas d’Examen d’un mestre sabater, una mostra inèdita del nostre teatre breu del segle XVIII.

Anna Maria Villalonga ens ofereix una veritable perla amb Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater. El llibre consta de dos textos: l’obra de teatre inèdita ―d’autor desconegut i escrita integrament en català― i l’estudi sobre l’obra en qüestió. Tot i que el text dedicat a examinar l’obra és absolutament rigorós pel que fa a la seva vessant acadèmica, el discurs emprat per Villalonga, de gran qualitat literària, és de bon llegir i esperona a anar endavant.

El text de Villalonga analitza i interpreta d’una manera aclaridora la peça teatral Examen d’un mestre sabater, però també ens ofereix informació addicional, com ara sobre les particularitats del teatre popular català del segle XVIII o el context historicosocial que s’enfoca en els gremis d’artesans, atès que aquest és el tema de l’obra de teatre inèdita. Examen d’un mestre sabater recrea ben bé el que ens indica el títol: un examen gremial, concretament d’un aprenent sabater que havia de passar l’examen per accedir a la categoria de mestre. A més de ser un text literari molt entretingut, esdevé un interessant document històric que se’ns fa palès amb l’estudi de Villalonga que l’acompanya.

Tanmateix, la lectura del llibre de Villalonga té una rellevància afegida: la comprensió de la tasca que duen a terme els estudiosos de la literatura, en aquest cas de la literatura que entra dins la troballa d’un text històric. Ens podem adonar del rigor, de la professionalitat i dels coneixements que calen per fer un estudi d’aquesta categoria. També és evident la iŀlusió invertida. I aquest entusiasme aconsegueix que Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater estableixi una comunicació òptima amb el lector.

Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater d’Anna Maria Villalonga. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2010.

I aquí teniu el llibre digitalitzat

Una noveŀla juvenil per a totes les edats

Una noveŀla juvenil per a totes les edatsLa filla del ral·li, d’Andreu Sotorra, és una novel·la de la qual el lector n’assaboreix cada pàgina. Només començar-la i durant tota la seva lectura t’adones de la seva gran qualitat literària i de la seva gran qualitat humana. És una novel·la juvenil, però dubto  que pugui deixar ningú indiferent.

La narració avança amb un tarannà tranquil, però l’estructura enginyosa i l’interés que ens desperta la història contada ens atrapen sense remei. Tanmateix, qui té el paper més destacat en capturar-nos és la narradora de tota la novel·la: l’Avella. Nascuda a Tambacounda (Senegal), es va fer gran a Catalunya amb el seu pare africà i la seva segona mare catalana. L’Avella és una narradora absolutament encisadora que comença a explicar-nos la història quan és una antropòloga que viu a París.

La nove?la, com he dit més amunt, té una estructura enginyosa; una estructura sens dubte complexa que en mans d’un escriptor menys professional i destre hauria pogut esdevenir confusa. Andreu Sotorra, però, ha creat una narració d’una gran fluidesa on cada bocí encaixa a la perfecció i sense estridències dins la història contada. El punt de partida de la història, que ens explica la narradora des de París, és el Manifest contra la intolerància i el racisme que l’Avella, quan tenia tretze anys, havia de llegir a la concentració d’immigrans al Parc de la Ciutadella. Tot i això, al voltant d’aquest esdeveniment, la novel·la creix amb fils amunt i avall i cap a totes bandes que s’entrellacen fins a formar el teixit magnífic que és La filla del ral·li.

També deia que la història desperta el nostre interès. Tant se val que tinguem catorze anys com quaranta o noranta. A La filla del ral·li ens trobem des de les cabòries d’una noieta africana i catalana —amb tota la complexitat que comporta la barreja de les dues cultures—, les seves preocupacions i els seus records de quan era més petita, fins al gran tràfic il·legal d’armes, les dificultats per arribar a Europa des de Là-bas o la corrupció de grans empreses. Fins i tot ens trobem amb la Victòria de Samotràcia, sí, té una importància cabdal en aquesta història, però haureu de llegir la novel·la per entendre-ho perquè jo no us desvetllaré res.

Dietari de Porto: un comentari

Dietari de Porto: un comentari“Porto m’esperava, o jo esperava Porto”. Amb aquestes paraules Jaume Benavente comença el seu llibre Dietari de Porto. Tanmateix, no és només l’inici d’un text, en aquest cas d’un llibre de viatges, sinó també el primer apunt sobre una ciutat on trobarà els fils per teixir un superb joc metaliterari on s’entrellacen indrets, personatges i històries.

A Dietari de Porto l’autor ens presenta la ciutat portuguesa de Porto a través de la seva descoberta de carrers de tota mena, cafès històrics o quotidians, llibreries, museus, edificis barrocs o neoclàssics i, sobretot, l’enorme Mercat do Bolhão. I el riu, el Douro, que té un paper omnipresent fins i tot quan s’és lluny de la seva riba. Benavente ens diu que “Porto no es pot entendre sense el riu i els seus ponts”, ponts com el de Lluís I, la sorprenent obra d’enginyeria, o el de Maria Pia. Ponts metàŀlics sobre les aigües fosques d’un riu que sembla amarar l’autor de melanconia. Perquè Dietari de Porto és una exploració nostàlgica a la recerca d’una ciutat desconeguda i alhora enyorada. Però és també un viatge als origens d’un personatge ficctici.

Una de les obres de Jaume Benavente és la noveŀla negra El quadern de Nicolaas Kleen, situada a Amsterdam i protagonitzada per la inspectora de policia Marja Batelaar, una holandesa d’origen jueu. I on se suposa que s’estaven els avantpassats de Marja Batelaar? A Porto. Amb aquesta dada de collita pròpia, Benavente recorre la ciutat portuguesa fins a trobar la casa on, imagina l’autor, vivia l’avi de la inspectora holandesa, el qual protagonitzarà un dels relats que se’ns ofereix a la segona part del llibre. Dietari de Porto, però, no sols configura aquest vincle imaginatiu i insòlit perquè, a través d’encontres fortuïts, el text ens fa conèixer diversos personatges reals i ficticis entre els quals es forgen lligams iŀlusoris i es tramen ficcions. “[E]ra massa demanar que la realitat coincidís amb la ficció. O potser no? De totes maneres, jo sempre he preferit la ficció”, ens diu l’autor.

Tot i que a Dietari de Porto tenim sempre la mirada molt personal de l’autor, el viatge no ens resulta aliè als lectors. Sense adonar-nos fem nostre el recorregut per la ciutat, el camí amb tramvia fins a l’Atlàntic, l’anada a les terres rurals resseguint amunt el Douro; ens apropiem de noms com Bonfim, Cedofeita, Massarelos, noms que fins llegir el llibre no tenien cap més significat que l’exotisme que suscitava la seva sonoritat, però que ara ens són propers i ens fan recrear no només uns indrets sinó també uns personatges; personatges reals esdevinguts ficticis, entrelligats amb altres ficcions, i personatges ficticis que esdevenen reals. A Dietari de Porto es desdibuixen els límits.

Jaume Benavente ha creat en aquest llibre un univers on tot es confon, com si una boirina no ens deixés discernir entre l’autor, la ciutat, el riu i els personatges. Un univers, però, plausible i aconseguit amb una lògica interna inequívoca. És palès que a Dietari de Porto ens trobem amb un llibre de viatges atípic i, per damunt de tot, amb un text literari d’una gran integritat.