Dietari de Porto: un comentari
“Porto m’esperava, o jo esperava Porto”. Amb aquestes paraules Jaume Benavente comença el seu llibre Dietari de Porto. Tanmateix, no és només l’inici d’un text, en aquest cas d’un llibre de viatges, sinó també el primer apunt sobre una ciutat on trobarà els fils per teixir un superb joc metaliterari on s’entrellacen indrets, personatges i històries.
A Dietari de Porto l’autor ens presenta la ciutat portuguesa de Porto a través de la seva descoberta de carrers de tota mena, cafès històrics o quotidians, llibreries, museus, edificis barrocs o neoclàssics i, sobretot, l’enorme Mercat do Bolhão. I el riu, el Douro, que té un paper omnipresent fins i tot quan s’és lluny de la seva riba. Benavente ens diu que “Porto no es pot entendre sense el riu i els seus ponts”, ponts com el de Lluís I, la sorprenent obra d’enginyeria, o el de Maria Pia. Ponts metàŀlics sobre les aigües fosques d’un riu que sembla amarar l’autor de melanconia. Perquè Dietari de Porto és una exploració nostàlgica a la recerca d’una ciutat desconeguda i alhora enyorada. Però és també un viatge als origens d’un personatge ficctici.
Una de les obres de Jaume Benavente és la noveŀla negra El quadern de Nicolaas Kleen, situada a Amsterdam i protagonitzada per la inspectora de policia Marja Batelaar, una holandesa d’origen jueu. I on se suposa que s’estaven els avantpassats de Marja Batelaar? A Porto. Amb aquesta dada de collita pròpia, Benavente recorre la ciutat portuguesa fins a trobar la casa on, imagina l’autor, vivia l’avi de la inspectora holandesa, el qual protagonitzarà un dels relats que se’ns ofereix a la segona part del llibre. Dietari de Porto, però, no sols configura aquest vincle imaginatiu i insòlit perquè, a través d’encontres fortuïts, el text ens fa conèixer diversos personatges reals i ficticis entre els quals es forgen lligams iŀlusoris i es tramen ficcions. “[E]ra massa demanar que la realitat coincidís amb la ficció. O potser no? De totes maneres, jo sempre he preferit la ficció”, ens diu l’autor.
Tot i que a Dietari de Porto tenim sempre la mirada molt personal de l’autor, el viatge no ens resulta aliè als lectors. Sense adonar-nos fem nostre el recorregut per la ciutat, el camí amb tramvia fins a l’Atlàntic, l’anada a les terres rurals resseguint amunt el Douro; ens apropiem de noms com Bonfim, Cedofeita, Massarelos, noms que fins llegir el llibre no tenien cap més significat que l’exotisme que suscitava la seva sonoritat, però que ara ens són propers i ens fan recrear no només uns indrets sinó també uns personatges; personatges reals esdevinguts ficticis, entrelligats amb altres ficcions, i personatges ficticis que esdevenen reals. A Dietari de Porto es desdibuixen els límits.
Jaume Benavente ha creat en aquest llibre un univers on tot es confon, com si una boirina no ens deixés discernir entre l’autor, la ciutat, el riu i els personatges. Un univers, però, plausible i aconseguit amb una lògica interna inequívoca. És palès que a Dietari de Porto ens trobem amb un llibre de viatges atípic i, per damunt de tot, amb un text literari d’una gran integritat.