M’han vingut a buscar a les 7 del matí i m’han tornat a l’hotel a les 7 de la tarda. I amb els pingüins hi hem estat poc més d’1 hora i mitja. Áixò sí de pingüins n’hi havia 275.000 parelles, cada una de les quals fa com a mínim dos ous, que coven tant
No és que tot sigui lluny, sinó que tot és molt gran. Les rectes de la carretera per unes esplanades que no s’acaben mai, els carrers de Puerto Madryn que són amples amb cases baixetes, o les maras (que són unes llebres que semblen cangurs) i les balenes que pesen no sé quantes tones. Aquí
Del centre de Puerto Iguazú (la ciutat argentina de les catarates) a l’Hotel Tropical hi ha 3 ó 4 kilòmetres, però el colectivo que m’hi ha portat ha trigat quasi 1 hora, després de tombar per tots els barris i quan ja veia l’hotel, endinsar-se per un caminet polsegut i sense llums a on entre casetes
Ho he aconseguit aquí hi ha les fotos… Bé només algunes que n’he tirat 200. Llegiu la crònica anterior abans de mirar les fotos
No ha estat el dia del 50 aniversari, ha estat un any després i el dia del Sant. Però ja m’he batejat sota les catarates d’Iguazú i els esperits de la selva s’han conjurat amb mi perquè la segona part sigui tant potent, natural i fluïda com aquesta “aigua gran” dels indis guaranís que no
He tingut algun problemilla en penjar les fotos. Us poso aquí la dels amics que no van venir a l’asado, però que també van contribuir a la meva estada bàrbara a la capital d’Argentina.
Irse de Buenos Aires tras catar un asado como el de anoche no lo consigue ni el turista mas millonario, viste? Los amigos de Luqui son fantásticos, que unos sean del Boca y otros del River y no se muerdan entre ellos sino que compartan bifes y batatas dice mucho a su favor. Este Buenos Aires
Un no parar. I sense pretendre veureu-ho tot deunidor el que vaig veient. Sense pressa, llevant-me doreta (el jetlag al revés en fantàstic) i deixant fruir… L’amabilitat i la cordialitat de la gent és el més gratificant, començant pel Luqui Negro i l’Astrid que m’han deixat ocupar-lis el pis i l’ordinador, i seguint pel Nano i la
Explicar-ho tot és impossible. En tot cas faré un repàs d’anècdotes. El personatge més impresentable fins ara ha estat el Coque, el gat del Lucas i l’Astrid que se m’ha pixat al llit aquesta nit… i no es argentí, és català de Castelldefels!!!! Els porteños, en canvi, són encantadors, com un senyor que li pregunto
No us ho creureu, però acabo de sopar amb la Vero uns sanwitxos freds farcis de les sopreses més variades típicament portenyos, i el tema de conversa no ha estat la Patagònia, no. Ha estat el Sergi López Si, el meu país és tant petit que quan el sol se’n va a dormir mai no
Ja soc a Buenos Aires. L’avió ha anat bé i la “turbulència” més impressionant del viatge la va fer quan sortia del Prat, com si s’hagués trobat un esboranc de l’AVE. La capital d’Argentina és un no parar. Contrasta amb la calma melancòlica del Lucas, que m’ha vingut a esperar a les 7 del matí
Semblava impossible, però demà és 26 de novembre i comença l’aventura. Un any fent plans i molts anys més d’història de desitjos, reptes, il·lusions, alguna compartida amb persones que ja no hi són… Jo que no acabo mai les coses del tot em semblava que, sol, no m’atreviria a muntar la que he muntat. En
Dilluns de la setmana que ve, si no passa res, estaré dalt d’un avió camí de Buenos Aires. I vull que aquest bloc sigui el substitut de les postaletes que hauria d’enviar als amics. Abans però, no us perdeu el Quarts de Nou, de diumenge 25 de novembre, l’últim de la temporada que anem a