Ja soc a Buenos Aires. L’avió ha anat bé i la “turbulència” més impressionant del viatge la va fer quan sortia del Prat, com si s’hagués trobat un esboranc de l’AVE.
La capital d’Argentina és un no parar. Contrasta amb la calma melancòlica del Lucas, que m’ha vingut a esperar a les 7 del matí i que m’ha ofert una habitació de luxe al seu magnífic pis del barri de Palermo, que és una mica com l’Eixample (el de Barcelona, no el de Mar) però amb molts parcs i zones verdes.
“Veràs que caos de circulación, cuanto ruido, que locos van todos…”, deia el Lucas. I només eren les 7 del matí. “Es que no solo hay contaminación acústica, también la hay visual” m’insistia fa una estona quan pujàvem per la calle Florida, el carrer Caputxins del centre hustòric de Buenos Aires, ple de botigues, venedors ambulants, turistes i rètols i més rètols anunciants i de propaganda que fan un garbuix tan gros que no en destaca cap ni un.
El bife de chorizo (un entrecot de vedella de més de mig quilo) que m’hem fotut a un restaurant senzill , el “Santa Catalina al carrer Sant Martín que dona a la gran plaça en honor del libertador, demostra que menjarem bé. Era l’aniversari d’un amic del Lucas (32, només) i hem anat a celebrar-lo amb ell i uns altres amics al lloc de menú on van cada dia; de postre panqueca de dulce de leche amb gelat de xocolata… un café boníssim i tot plegat 30 pesos, més o menys 7 €. Això sí, sense vi, amb aigua mineral amb gas; no he gosat preguntar com és que una carn tan bona no la reguen amb un bon vi… potser perquè és un dinar de menú; els del costat bebien sifón, sí sí… com els sifons d’abans.
Tot em sona una mica com “d’abans”, les botigues, els carrers venen coses d’ara, la majoria de gent va vestida com a Barcelona (la gent gran més aviat elegant i aquí al centre molt executiu amb traje), però l’aspecte de tot, des dels mobles del bar fins a les estacions del metro, les botigues o els deu mil locutoris com el que estic ara, tenen un regust cutre, antic, retro.
He tingut problemes per canviar els travels xecs i això que els euros estan pujant cada dia, es canviaven avui a 4,60 pessos per euro, quan la mitjana normal era 1 €= 4 pesos arg ; als bancs m’enviaven a la central d’American Express i quan hi hem arribat ja havien tancat; al final al carrer Florida una Casa de Cambio molt per turistes els ha canviat, això sí al doble de comissió (un 2 % contra l’1,20 que feien a l’oficial).
Ara vaig a voltar per la Plaza de Mayo i a veure l’obelisc i la Casa Rosada allà on l’Evita arengava als descamisados. Demà aniré al cementiri de Recoleta a veure la seva tomba, es veu que és el primer que s’ha de fer a Buenos Aires.
Aquest posat nostàlgic, crític i sabiondo, amable i engreit, simpàtic i pedantillo, generós i desconfiat… s’ensuma pel carrer i la notes en el cop a l’espatlla, el parlar gesticulant i cridaner i el petó a la galta (només un) que es fan els amics quan es troben, també els nois. Em sembla que la barreja em comença a agradar.
Al vespre he quedat amb la Vero, l’ amiga de la Magda guia turística, que m’acabarà de posar en solfa, tot i que els amics del Lucas ja em convidaven a no se quina festa dijous i a veure un partit del Boca diumenge… ai! que em sembla que ja no hi seré.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La bombonera és un dels més grans espectacles del futbol mundial. Ves-hi!!
Records de les xiques
Estic d’acord. El camp del Boca és un dels grans espectacles del món. El Camp Nou a Europa i la Bombonera a Amèrica són els grans camps.
Però vigila que hi ha un ambient bastant rar amb els qui no són de la casa. Si hi vas, que t’ho recomano de totes totes, fes-ho amb algú que t’acompanyi i que conegui totes les claus de com ser-hi o t’emplumaran viu.
M’encanta tot el que expliques de Buenos Aires, deu ser una ciutat agradable. Ja m’agradaria anar-hi, a veure si podem veure fotos.
Una abraçada,
Dolors