No ha estat el dia del 50 aniversari, ha estat un any després i el dia del Sant. Però ja m’he batejat sota les catarates d’Iguazú i els esperits de la selva s’han conjurat amb mi perquè la segona part sigui tant potent, natural i fluïda com aquesta “aigua gran” dels indis guaranís que no para mai i està plena de vida.
Gràcies als que fa un any em veu regalar aquest viatge. Complint la promesa, us he portat a tots fins aquí a la motxil·la del cor
Iguazú és un gran parc ple de turistes que marxen endreçats pel mig d’una meravella natural impactant però tranquil·la. Les catarates són maques i la Garganta del Diablo vista de s d”un lateral impressiona. El passeig pel parc està ben estructurat amb passeres respectuoses amb l’entorn que t’acosten a diferents nivells al costat dels diversos salts d’aigua. La guia brasileira era simpàtica tot i que la de l’altre grup feia més explicacions de noms, metres i cabdals. La calor era asfixiant (entre 38 i 44º i un 80-90 % d’humitat) Pel mig dels caminets et pots trobar alguna bestiola (hi ha cartells que adverteixen del “perill”) però nosaltres només hem vist llangardaixos però ben intyeressants: una salgantana, una salamandra, un caimà i un cocodril en miniatura tots de veritat i d’alló més salvatge.
El més divertit es quan et pugen a una barqueta i et porten a remullar-te sota el salt de San Martín. Tothom crida, quedes xop, realment és una dutxa d’impressió com si anessis a xocar contra la catarata… hi hem entrat tres vegades… però a mi m’ha semblat poc… amb aquesta calor m’hi hagués passat tot el dia. Després ens han portat amb un camió a travessar un tros de selva… però en fi… ni micos ni Tarzan ni res. Sort del asado argentino que ens hem fotut en acabar per 35 pesos de res.
I divertit també va ser el show per turistes d’ahir a la nit. Un festival de dança (?) de las Tres Fronteras (Iguazú separa -o ajunta- l’Argentina, Paraguai i Brasil); era com el “cómeme el coco negro” de la Cubana… però de veritat; entre simpàtic i patètic. Era a Foz do Iguaçu al Brasil i varem haver de travessar la frontera. O sigui que també he estat al Brasil.
I demà hi tornaré per veure les catarates des de l’altra banda, do lado brasileiro.
Les fotos són d’internés que en aquesta màquina no em puc descarregar les meves, però s’assemblen força a les que he fet avui.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aprofita aquests dies i oportunitats. Em satisfà saber que, almenys amb alguna cosa, em fas cas.
Apa!
Joan Brunet i Mauri