Xavier Capdevila, en bloc

Del centre de Puerto Iguazú (la ciutat argentina de les catarates) a l’Hotel Tropical hi ha 3 ó 4 kilòmetres, però el colectivo que m’hi ha portat ha trigat quasi 1 hora, després de tombar per tots els barris i quan ja veia l’hotel, endinsar-se per un caminet polsegut i sense llums a on entre casetes (una amb una lanxa a la porta) i barraques (la majoria) anavem deixant i recollint gent. Un taxi triga menys i val només 8 pesos; el colectivo en val 1 i l’aventura que ofereix és molt superior.

Però a prop de l’hotel avui he conegut a Karaiminí (Elio segons el DNI argentí) que en idioma guaraní vol dir “persona tierna” i m’ha portat a la selva i m’ha ensenyat els arbres (el palo rosa de 300 anys i 30 metres, el més alt), les lianes i les trampes on cacen -o caçaven- les besties per menjar o fer els seus medicaments.        

(Hi ha més text i més fotos si cliqueu a sota)

L’aventura avui ha començat abans de les 9 amb un vol espectacular en helicòpter per damunt de les catarates d’Iguazú. He tingut remordiments de consciència; a l’Argentina han prohibit els vols perquè el soroll diuen que espanta els ocells i els animals de la selva; però al Brasil passen de tot. Jo no volia però el Jaime de Madrid m’ha convençut i al final s’hi ha apuntat gairebé tot el grup de madrilenys amb qui em compartit passejada i catarates. La banda brasileira sembla més ben organitzada, amb un museu explicatiu i lluint que són Patrimoni Natural de la Humanitat. Les vistes són molt més panoràmiques que a la banda argentina i el passeig a més és més ombrívol.

Hem acabat a migdia i el guia no tenia massa ganes de vendre excursions alternatives: a la represa més gran del món, a fer trolina a la selva,… I jo volia anar a l’aldea guaraní. M’ho han muntat a l’hotel, però després de fer una piscina amb un biquini (un sanwish mixto caliente) i una birreta de litro i d’esperar-me 2 hores m’han dit que s’havia suspés l’excursió “por amenaza de tormenta tropical”. No ha caigut ni una gota.

Total que he anat a descobrir una altre aldea que està a 500 metres de l’hotel i que encara no entra en els tours opereitors. Molta misèria, molta barraca, i molta canalla. Tot però molt tranquil, era l’únic turista però semblava que no molestava. Quan he preguntat m’han dit que hi havia un “puestecito” a la -diguem-ne- placeta del final del poble i allà he conegut a Karaimini que amb molta amabilitat m’ha convidat a comprar artesania i m’ha portat a fer un tomb per la selva; el tomb que esperava, a peu amb mosquits, tocant el terra… sense pumes ni serps… massa aprop de la civilització, però selva al cap i a la fi. El poble es diu Iriapu, que vol dir aigua que fa soroll (Iguazú, vol dir aigua gran) i en Karaimini m’ha ensenyat l’escola d’adults que tenen on els ensenyen a fer de guies turístics. A l’entrada del poble, construien una escola pels nens indígenes i… una mica més enllà just a la carretera s’anunciava la futura construcció d’un Hilton Golf & Resort.

Quan ja me n’anava m’han sortit al pas moltes criatures, que es deixaven fer fotos somrients i amables i que no entenien el meu castellà, perquè parlen guaraní. Per fi, una nena m’ha dit: “una monedita” i la cantarella me l’han tornat a dir uns quants crios més mentre m’allunyava.

Algú els està educant malament, la culpa deu ser del Hilton…segur que no és del meu tendre amic Karaimini.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!