Semblava impossible, però demà és 26 de novembre i comença l’aventura. Un any fent plans i molts anys més d’història de desitjos, reptes, il·lusions, alguna compartida amb persones que ja no hi són… Jo que no acabo mai les coses del tot em semblava que, sol, no m’atreviria a muntar la que he muntat.
En tot cas això no és cap mèrit. Ara comença tot. I el mèrit serà tornar amb la il·lusió convertida en satisfacció. Dos mesos i 1 dia, com una condemna fantàstica d’aquelles que és converteixen en una oportunitat; amb reptes i objectius però sense cap obligació, sense cap imposició, més enllà de deixar fluir el coneixement personal i l’experiència compartida. El reportatge i tota la il·lusió que en torn d’ell hi veig de persones que aprecio (aquí, entre els meus amics, a Vilafranca, a Xile, a Lavínia…) és la peça més preuada d’una cacera d’experiències on el més important és el camí i les cruïlles que s’estan perfilant.
És un viatge de vacances, de regal de gent que m’estima, de premi per haver fet forces coses (algunes seran bones no?) al llarg de 50 anys en la vida, d’experiència iniciàtica, de soledat i relació. Per tant tot el que vingui al sarró (reportatge inclós) serà de més a més.
Com al d’ Itaca el més important és que el viatge sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences… perque jo sí sé el què volen dir les Itaques.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier, que et vagi molt bé! Espero que aquest somni de tant de temps es faci realitat com te’l pots haver imaginat. Una abraçada!