ROCKVIU

L’Odi Social, Plaça de la Guineueta (Barcelona), 8 de març de 1986

L’Odi Social van ser la veu necessària en un temps confusos. Tirant amb bales, sense armes de fogueix, tot adornat amb la velocitat del hardcore i la mala llet del punk. Contra l’estat que atacava el sistemes bàsics de supervivència (“Ataka l’estat que t’apuja les birres!” era un dels seus crits de guerra), a favor dels primers símtomes del moviment squat a Barcelona i deixant-se els punys en la defensa de Cros 10, contra el sistema militar obligatori i la OTAN (“Odio obedecer”), per la gratuïtat dels transports públics (“Que pagui Pujol”) i carregant-se l’especulació immobiliària que a finals dels vuitanta van significat els preparatius per les olimpíades del 1992 a Barcelona.

El passat mes de juny van fer un primer bolo de retorn a les festes alternatives de Cornellà i sembla que definitivament tornaran a fotre canya aquest mes de setembre  L’Odi renaixerà de les seves cendres per tornat a llaurar zitzània i posar les coses al seu lloc.

Monstruación, carrer Blanc (Cornellà), 20 d’abril de 1986
Monstruación, La Festa de la A — C. F. Guineueta (Barcelona), 4 de juny de 1986

Si, a més de La Trapera, la ciutat de Cornellà ha donat altres fills esgarriats que han begut del punk suburbial i del rock sorgit de les clavegueres. Als anys vuitanta van ser els Monstruación i jo encara els recordo per la seva adaptació de “The house of rising sun” dels The Animals que començava amb “Hay una ciudad en el Baix Llobregat, se llama Korneyá/donde habita el punky suburbial y el obrero emigrado”. Si, podia haver estat una nova “Ciutat podrida”.

ina-ina-escabechina!
Qui els vulgui escoltar ho pot fer aquí i qui es vulgui baixar la seva primera maqueta aquí en té la possibilitat.

Piorreah, Ateneu de Nou Barris (Barcelona), 30 de maig de 1986

Desechables, sala KGB (Barcelona), 17 de novembre de 1988

Era el grup que ho tenia tot: tragèdia, dolor, sexe, visceralitat, primitivisme, violència, erotisme, sadomasoquisme i rock and roll.

Tere més que cantar gemegava a sobre l’escenari arrossegant-se pel terra, cridant “quiero pasarlo bien esta noche: contigo no será” o “golpe tras golpe tu polla hinchada ya va a reventar!”, mentre que a la portada de “El buen ser-vicio” sortia amb els ulls embenats mostrant els seus pits a tota la humanitat. Per la seva banda Dei Pei li fotia d’hòsties a un plat i una caixa mantenint un ritme troglodita i pesant mentre que Miguel arrancava les notes de la seva guitarra amb una mala llet indescriptible. Els Cramps? al seu costat eren uns simples aficionats marietes.

Desechables, sala KGB (Barcelona), 16 de març de 1987

La mort de Miguel quan va anar a atracar una joieria amb una pistola de joguina (el jaco és el jaco) va marcar un abans i un després en la història del grup. Desechables van canviar de formació i en certa manera es van domesticar, els seus discos eren més accessibles (“El buen ser-vicio” va ser un disc enregistrat en viu directament d’un k7), però sense abandonar mai el cantó salvatge i perillós del rock and roll.

La gran Silvia Resorte els recordava en el seu bloc en un dels seus
kilomètrics posts i jo també ho vaig fer fa uns quants mesos en aquest
apunt.

Cop rera cop…

Si els vols escoltar en el seu estat més pur pots fer-ho aquí.

Wom! A2, Casal Joves Transformadors (Barcelona), 17 de novembre de 1984

… / …

Si,  fa un quart de segle… Aprofitaré aquestes dades estiuenques per treure una mica la pols a l’arxiu històric.

Fanzine Voll-Ker, 1984-1986

Ja en fa un quart de segle… si que sóc antic.

M’ho han demanat per un llibre retrospectiu del punk barceloní i, ja que he tingut que treure la pols als originals, més val penjar-ho també al bloc.

Aquí ja vaig explicar la gènesi i la història d’aquest fanzine.

… / …

Ho escanejo tot i ho penjo en pdf? Hi ha coses que fins i tot a mi em fa vergonya rellegir…

Pata Negra, sala Zeleste (Barcelona), 17 de febrer de 1989

Ramones, Palau d’Esports (Barcelona), 8 de febrer de 1989

El meu procés d’aprenentatge ha tingut molts daltabaixos, i fins i tot moments incomprensibles. Tres rodets sencers, més de cent negatius en blanc i negre (això fa vint anys era molt, moltíssim) tirats des de primera filera del concert dels Ramones… i només tres fotos més o menys salvables. Eren els anys que tenia un pis compartit al carrer Tamarit, al costat del Palau d’Esports, quatre parets que es convertien en el lloc de pas, parada i fonda de molts colegues per posar-nos torradíssims abans i després del concert. Si, ja se que això no és excusa…

Cal tenir en compte que la bogeria de passar-me tota l’actuació a les primeres fileres (no, en aquella ocasió no tenia photopass) dels Ramones, te el seu mèrit. I allà estava fins que, de cop i volta, des del visor de la càmera vaig veure una mà que s’atançava i me la començava a estirar. Tot va anar molt ràpid: era la mà d’un encarregat de seguretat a qui no li agradava que al mig de tot el merder hi hagués algú disparant fotografies (desenfocades i mogudes), algún amic que tenia a la vora, crec que Joan, en veure l’acció li va etzibar directament una hòstia a la cara… i ja estava el merder muntat mentre jo deixava el meu lloc a l’avantguarda i corria a amagar-me entre la multitud mentre Joey Ramone cantva allò de “Hey ho, let’s go”.

…/…

I recordo tot això el dia que han mort Sky Saxon i Farrah Fawcett, dos referents en diferents etapes de la meva vida. Ah! i també Michael Jackson se’n ha anat sense passar abans per davant del meu objectiu.

Robbie Williams, Palau Sant Jordi (Barcelona), 25 d’octubre de 2003

L’any 1997, just quan acabava de deixar els Take That, es va passar pel Zeleste i durant la horeta justa de concert només es va dedicar a tocar-se el paquet i a provocar barroerament a les adolescents que tenia al seu davant, histèriques, es clar. Un parell de noies van estar a la porta de la sala des de feia dies i es van haver d’empassar el públic que va anar a veure als Machine Head i als Ocean Colour Scene els dies abans. A base de trobar-me-les cada nit crec que fins i tot els hi vaig fer una foto.

Sis anys més tard Robbie Williams va tornar com una autèntica estrella del rock. Seguia tocant-se el paquet complusivament, però ara amb un show memorable.

Des de aleshores no ha aixecat cap. Estrelles del pop i del rock per usar i llençar…

Sopa de Cabra, sala Zeleste (Barcelona), 21 de febrer de 1991

Hi va haver un moment en que la frase “Bona nit, malparits!” va passsar a la història. I aquell moment va ser una nit de febrer a la sala Zeleste quan els Sopa de Cabra van enregistrar el seu “Ben endins”.

Per a molts, a partir d’aquella nit ja res va ser el mateix.

(Algunes fotos més d’aquella nit màgica)

Ozzy Osbourne, sala Zeleste (Barcelona), 14 de març de 1992

Després de l’empatx del Primavera Sound, res de millor que rememorar una de les nits metàl·liques més històriques a Barna, amb un Ozzy en plenes facultats envoltat d’una excel·lent banda (Zakk Wilde a la guitarra) i uns bons teloners (Love/Hate).

(i alguna fotillo més…)

Elton John, Palau Sant Jordi (Barcelona), 22 de desembre de 2003

I visca el Barça! (n’hi ha més)

Li vam proposar de posar-se-la, però no va voler.

Ron Wood, Estadi Olímpic (Barcelona), 20 de juliol de 1998

Doncs si, en Ronnie Wood ha sigut avi de nou. Una (suposem que) preciosa nena de la seva filla Leah.

…/…
Amb un avi així les cançons de bressol queden descartades! (però jo aniria en compte i vigilaria que li fot als biberons de la criatura).

Red Hot Chili Peppers, Palau d’Esports (Barcelona), 23 d’octubre de 1995

Pulp, Doctor Music Festival (Escalarre), 10 de juliol de 1998

Després d’escoltar el segon disc de Jarvis Cocker en solitari, “Further complications” no he pogut menys que enyorar la millor època de Pulp, aquells anys en que van regalar a la humanitat discos com “Different class” i “This is hardcore”.

… / …

Quant talent malaguanyat, quant de geni malbaratat. Ni Steve Albini
a la producció aconsegueix treure’m la sensació de que el millor del
disc possiblement sigui la portada,
les lletres i un parell de cançons. Per sort en directe encara mostra
algunes petites dosi d’aquell glamour quotidià que el va fer popular.