ROCKVIU

Iggy Pop, sala Studio 54 (Barcelona), 21 de febrer de 1991

The Cramps, sala Zeleste (Barcelona), 22 de novembre de 1991

The Cramps, sala Zeleste (Barcelona), 23 de març de 1990

El món ja ha sobreviscut un any sense la presència malaltissa de Lux Interior. Pel que veig, hem sobreviscut força bé però encara trobem a faltar el seu somriure embogit abans d’entonar la seva versió del “Surfin’ bird”.

Ara fa un any vaig dedicar-li un post amb les imatges que tenia en arxiu (en aquells dies jo estava a l’hospital per la ja oblidada pancreatitits). Aleshores ja anunciar que qualsevol altre dia penjaria les dels seus concerts al Zeleste de l’any 90 i 91. Doncs bé, aquí les teniu recent tretes de l’escànner.

Prince, Estadi Olímpic (Barcelona), 25 de juliol de 1990

Mai vaig fer cas a aquest negatius. Eren un petit fracàs, les vaig fer entre el públic però ni la llum ni la situació van fer les millors. En definitiva una tira de negatius que ha dormit el somni dels justos fins fa molt poc en que l’he recuperada mentre passo per l’scan tot el que tinc acumulat d’aquests darrers 26 anys. Navegar per aquest arxiu és tota una sorpresa dia rera dia.

I ja que hi sóm i com que heu arribat fins aquí, no us perdeu la nova superproducció del Gerard (que demà fa deu anys!): “El Lladre Playmòbil”, un curt en stop-motion amb acció i emoció a punta pala!!!

Jo, Muntaner/Via Augusta (Barcelona), desembre de 1984

Això és el que un servidor havia de fer fa un quart de segle per poder-se finançar els rodets fotogràfics, el paper sensible i els líquids de laboratori. Treball precari? Doncs no gaire, només la nit de Nadal pujant a cases de nens de família benestant em vaig treure una morterada impressionant. Tant que avui en dia per aquella pasta tampoc se’m caurien els anells per posar-me un vestit vermell i una barba blanca… la panxa ja la porto posada.

I aquest any res d’hospitals com el Nadal passat. Aquest any em podré menjar (amb mesura) la sopa de galets de casa l’àvia!

I no oblideu que mentre feu cagar el Tió, us mengeu les neules, us farciu de carn d’olla i turrons o tragueu els canalons de Sant Esteve, heu de fer vostre i fer sonar a tota castanya aquest pleonasme tant maco de “hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer”.

Aquí teniu el vídeo però si sou dels clàssics i voleu el disc físic (ohhh, només en CD, no em tret l’edició en vinil… sniff!!!!), aneu corrent al quiosc de la cantonada i pilleu-vos l’Enderrock del mes de desembre. Allà, a més d’aquest “El Caganer” cantada per Albert Pla, Joan Miquel Oliver, Gerard Quintana, Estopa, Quimi Portet i Manel hi ha altres nadales per a tots els gustos de Judit Farrés, Estopa, Albert Pla, Josep Puntí, Quimi Portet i Gerard Quintana.

Aquest 2009 ha estat un any de celebracions personals. Per una banda ja
porto un quart de segle amb la càmera al damunt i fotografiant tot allò
que estigui a sobre d’un escenari; i  també per una altre banda aquest
mes de desembre es compleix una dècada de la edició del llibre “Pasión
por el rock” (Editorial La Máscara). Un llibre que aplegava el bo i
millor de la producció dels meus primers quinze anys de carrera i
carretera.

Un treball que va ser editat a Espanya, Sudamèrica, Itàlia i França i que va tenir una mort molt digne al acabar a les piles de saldos del Happy Books uns anys després, quan l’editorial La Máscara desgraciadament va fer fallida. Un llibre que ja no es pot trobar enlloc més que en la xarxa de biblioteques, alguna vegada que l’he vist per E-Bay i a un armari de casa meva on encara en guardo algunes còpies (vaig voler cobrar-ho tot en material).

Els editors francesos van preferir posar a la portada a Metallica en comptes de Mick Jagger i van decidir titular-lo “Rock on Stage”.

Els italians només van haver de canviar el nom per “Passione Rock”.

Però el primer nom que tenia triat era “Diez minutos de pasión” i la foto de portada tenia que haver estat aquesta de Keith Richards. Ja se sap, són decisions editorials que en cap moment vaig posar en dubte ja que el que més m’interessava era tenir-lo a les mans i poder gaudir d’ell tal i com ho estic fent ara, deu anys després. És com tenir un fill i veure com creix, te coses molt bones i algunes de dolentes, però me l’estimo un munt… Qualsevol dia d’aquest aniré a per la parelleta.

Katrina & The Waves, Sot del Migdia (Barcelona), 23 de setembre de 1989

Oi que aquest estiu heu acabat fins el monyo del “Summercat” del Billie The Vision & The Dancers? Doncs fa vint anys tots també vam acabar ben farts d’escoltar a tota hora i a tot arreu el “Walking on sunshine”, un dels one-hit-wonders per excel·lència.

Un cosa curiosa: aquests canadens van triomfar aquí quan ja tenien cinc discos a les espatlles i la cançoneta dels cullons feia ja quatre anys que s’havia editat.
 

Benvinguts a la visita virtual de l’exposició “Bevent passat — 20 anys d’Umpah-Pah”!

Entre 1991 i 1996 vaig tenir l’oportunitat de veure a Umpah-Pah més d’una quinzena de vegades i la majoria d’elles amb la càmera a sobre deixant constància dels seus directes. Durant molts anys aquells negatius han estat dormint al meu arxiu i ara em decideixo a mostrar el bo i millor d’aquelles nits fotografiades amb la banda gironina sobre l’escenari posant la banda sonora.

“Bevent passat — 20 anys d’Umpah-Pah” es podrà veure al Claustre de la Diputació de Girona (pujada de Sant Martí 4, 17004 Girona) entre els dies 10 i 21 de novembre. I aquells que no hi podeu anar podeu fer-ne una ullada a continuació.

Aquesta exposició està dins d’un seguit d’accions que des de la revista Enderrock hem engegat per celebrar els vint anys dels creadors de “La Catximba (i els rostolls d’Angelina)”, juntament amb la portada, un més que interessant i complert reportatge en el número 169 i l’encartament del DVD inèdit “En directe al MMVV 1991”. Un número d’Enderrock imprescindible que conèixer a una de les bandes de culte de la música catalana.

26 d’octubre de 1991. La Farga — L’Hospitalet de Llobregat

El programa de 40 Principales Cop de rock va omplir el recinte de La Farga amb el bo i millor del rock en català en format acústic. A més d’Umpah-Pah hi van tocar Kitsch, La Gran Aventura, Els Pets, Los Rebeldes, Sangtraït, BB Sin Sed, D’Estranquis i Sau, entre altres.

31 d’agost de 1991, platja de la Mar Bella — Barcelona

La formació completa del grup després de la seva actuació estiuenca a la platja de la Mar Bella.

31 d’agost de 1991, platja de la Mar Bella — Barcelona

Fent de teloners d’Els Pets en una vibrant nit d’agost.

22 de setembre de 1991, Sot del Migdia — Barcelona

Al cap de pocs mesos d’haver editat “Raons de pes” (Salseta Discos, 1991), Umpah-Pah són seleccionats per actuar a les Festes de la Mercè de Barcelona.

22 de setembre de 1991, Sot del Migdia — Barcelona

Adrià Puntí interaccionant amb el guitarrista Jordi Gimbernat.

22 de setembre de 1991, Sot del Migdia — Barcelona

Al seu concert a La Mercè del 1991, comparteixen escenari amb Antonio Vega i The Blues Brothers Band.

28 de setembre de 1991, antiga Campsa — Vic

En la seva primera actuació al Mercat de Música Viva de Vic toquen a l’escenari amb Ja T’Ho Diré, Kitsch i Karda Fàstik.

28 de setembre de 1991, recinte de la Campsa — Vic

L’ampolla de whisky Cutty Sark ajuda a fer passar el fred i la pudor de purins.

29 de maig de 1992, sala Zeleste — Barcelona

La sala Zeleste és el marc de la presentació a Barcelona de les cançons del seu segon disc, “Bamboo Avenue” (Salseta Discos, 2009).

6 de juny de 1993, L’Espai — Barcelona

Presentació en societat de les cançons del maxi “Borinots” (Salseta Discos, 1993).

6 de juny de 1993, L’Espai — Barcelona

En aquesta tanda de concerts es mostra el creixement professional d’Umpah-Pah amb una posada a escena madura i ben resolta.

6 de juny de 1993, L’Espai — Barcelona

Adrià Puntí apareix des del primer pis de la sala amb un barret negre, convertit en una bèstia escènica capaç de magnetitzar el públic.

6 de juny de 1993, L’Espai — Barcelona

El concert acaba amb tots els membres de la banda disfressats de hippies i Adrià Puntí vestit de tieta.

21 de setembre de 1994, sala Estàndard — Barcelona

Presentació a la premsa de les cançons del doble projecte “Bordell” / “Triquiñuelas al óleo” (RCA, 1994).

22 de setembre de 1995, Moll de la Barceloneta — Barcelona

Nova incursió d’Umpah-Pah a les Festes de la Mercè de Barcelona en un multitudinari concert celebrat al Moll de la Barceloneta.

22 de setembre de 1995, Moll de la Barceloneta — Barcelona

Adrià Puntí buscant sempre la comunicació directa amb el públic.

22 de setembre de 1995, Moll de la Barceloneta — Barcelona

El seny i la rauxa.

16 de febrer de 1995, sala Apolo — Barcelona

La solidesa del seu directe els porta a fer memorables versions, com la de “Changes”, de David Bowie, que ofereixen en aquest concert.

16 de febrer de 1995, sala Apolo — Barcelona

El concert de l’Apolo s’acaba amb el grup mesclat entre el públic mentre canten “La catximba (i els rostolls d’Angelina)”.

16 de febrer de 1995, sala Apolo — Barcelona

Sigui cantant, tocant la guitarra o al piano, Adrià Puntí es deixa l’ànima i el cor a cada concert.

29 de juliol de 1992, Parc de la Devesa — Girona

Umpah-Pah són presents també al concert reivindicatiu contra les detencions indiscriminades prèvies als Jocs Olímpics de 1992.

The Flamin’ Groovies, Recta de l’Estadi (Barcelona), 23 de setembre de 1987

Ràdio Pica, mar Mediterrani (Barcelona), 1986

Revisant lectures blocaires que tenia
pendents, m’assabento avui des de la bitàcora de la Magda Bonet que Ràdio PICA
(sigles que, per cert, volen dir Promocó Independent i Coordinació Artística
Alternativa) no està passant precisament per un dels seus millors moments i
això que les han vistes de tots colors. La desaparició d’aquesta emissora de
ràdio seria una gran pèrdua per una ciutat que es va fent més trista dia a dia.
Al final l’economia derrumbarà el que durant anys tot tipus d’assetjaments no
han pogut enfonsar.

Vint-i-tres anys després desvetllem el secret
més ben guardar de la Barcelona andregound: el vaixell des d’on Radio PICA
emetia al món sencer.

Molts pensaven que era un mite, que Ràdio PICA
tenia la seva seu amagada al barri de gràcia, prop de la llibreria Cap-I-Cua al carrer Torrent de l’Olla.
Però un bon dia en Salvatore Picarol em va fer un truc i em va dir “Xavi, avui
ens filmen els de TV3, vols venir a fer-nos unes fotos? Quedem al costat de les Golondrines”. Dit i fet, em vaig
dirigir fins el moll de Barcelona i allà estàven en Trashmike, Titula, Stigmata
i altres entranyables personatges de la ràdio preparats per rebre un carregament
de discos dins del vaixell fantasma que navegava pel port deixant anar les
seves ones subversives per l’espai barceloní.

Avui per fi aquest document secret veu la
llum.

Un parell de pirates a vull llegir la resta de l’article

Tropel Nat, Cornellà, febrer de 1988

Més info del grup aquí…

Elektroputos, Nicaragua Rock — Palau d’Esports (Barcelona), 10 de maig de 1986

Elektroptos, sala Zeleste (Barcelona), 31 de gener de 1987

En aquells anys ser punk i no fer hardcore era ser una rara avis en el panorama barceloní. Però en aquells anys hi havia de tot, fins i tot grups de tendència anarkoide amb saxo i percussions i amb un discurs que anava més enllà de “anti-mili”, “anti-cures”, “anti-policia”, “polítics corruptes” i “merda patiypatuprimo” al menys tangencialment. Era allà on militaven els Elektroputos grairebé en solitari.

Estil? a ells els hi agravada etiquetar com (cal agafar aire): gregociberneticoperoskafropunkisiniestrorockcomick. I a qui no li agradi que no ho compri. Al capdavant i com a cantant i showman tenien a en Gustavo. tot un personatge que mesclava performances en directe com la que va fer al mític Nicaragua Rock al Palau d’Esports on va treure un maniquí vestit de policia municipal per escenificar la història del “Guarda Urbana 2411”, una història real com la vida mateixa.

Però ells ho expliquen millor en aquesta web dedicada al grup.
 
 
 

Skatalà, Ateneu de 9 Barris (Barcelona), 30 de maig de 1986

Skatalà, sala KGB (Barcelona), 6 de març de 1987

Mai han estat sants de la meva devoció totes les bandes que comencen el seu nom amb el prefixe ska-. Però sempre hi ha excepcions i els Skatalà ho són per confirmar la regla.

No és que fossin la millor banda d’ska, ni tan sols la més engreixada. Però al menys els seus concerts eren sinònim de festa més enllà dels shiguidops-shiguidops habituals de les bandes skatalítiques. Els seus components eren capaços de pujar a l’escenari en un estat alcohòlic lamentable i ningú sabia com podia acabar alló.

GRB, Transformadors (Barcelona), 11 d’abril de 1986

GRB, C. F. Guineueta (Barcelona), 4 de juny de 1986

GRB, sala KGB (Barcelona), 6 de març de 1987

GRB, sala Zeleste (Barcelona), 8 de març de 1988

Ningú va saber mai el significat exacte de les sigles GRB però la que més va fructificar va ser la de la Gran Rata Blanca, principalment per que un dels logos de la banda era un ratolí dibuixat per Àngel, el seu cantant i ideòleg. Però tampoc estava malament la de Güevos Revuletos con Bacon o l’històric del Gremi de Restauració de Barcelona.

Van ser els primers en pitjar l’accelerador al màxim i dels primers en currar-se tot un Lp enregistrar de manera 100% independent, el mític “Cuentos y leyendas”. Jo els hi tenia un cert respecte, em semblaven la banda més adulta de la seva generació. Però com va passar amb la gairebé totalitat de les bandes punks d’aquells anys, els enregistraments no feien justícia a la potència i la força que extreien dels seus directes.

… / …

Aquí una bio completissima i per descarregar “Cuentos y leyendas” ho podeu fer aquí.

Anti/Dogmatikss, sala Zeleste (Barcelona), 13 de gener de 1985

Anti/Dogmatikss, Barricada Rock — C.F. Guineueta (Barcelona), 19 de juliol de 1986

Podria explicar alguna cosa dels Anti/Dogmatikss però hi ha algú que s’ha currat una bio a la wikipèdia d’aquelles que et deixen sense paraules.

Trencant files
Si vols saber com sonàven, aquí es poden baixar alguna coseta.

Willy DeVille, Sot del Migdia (Barcelona), 24 de setembre de 1988

Sempre hi ha una primera vegada. Diuen les cròniques que el concert que va fer com Mink DeVille l’any 1985 a la sala Studio 54 va ser impossible de superar. Jo no hi vaig poder estar en aquell històric concert i per tant la meva mitologia situa el millor moment de Willie DeVille damunt un escenari l’any 1988 quan una ment malalta pel rock and roll el va programar per les Festes de la Mercè a l’immens Sot del Migdia i telonejat ni més ni menys que per Herman Broode, una altre víctima dels excessos del rock and roll més salvatge.

Allà vam veure les flames que van convertir a DeVille en el personatge que superava els somnis dels suburbis foscos i greixosos de la ciutat de Nova York, suportant el seu paper de rocker ferit amb altes dosi de glamour i el savoir faire que tantes vegades va cantar a sobre d’un escenari. Anys després ja vindrien les mels de l’èxit de la seva versió del “Hey Joe” de Hendrix o el “Demasiado corazón” en directe. Però en aquella època ens feia caure les llàgrimes a base de dosis en vena de “Cadillac walk”, “This must be the night”, “Mixed up, shook up gril”, “Maybe tomorrow”, “You better move on” o “Spanish stroll”.

Quan Willy DeVille em va robar una cervesa a la Plaça Reial i quan em va regalar un dibuix….

ja ho vaig explicar aquí i aquí