12 d’octubre de 2016, desfilada militar a Madrid, quatre “fatxes” a Barcelona. A la tarda plou a tot Catalunya, també a un petit poble del Lluçanès. Entren al Casal Popular un home i una dona. Ell és pelut, malcarat i malforjat, és el Llop del Montsant. Ella és una dona jove , guapa… és la
Un temps, un crepuscle, algun espai… Alguna tona de paciència, algun gram d’il·lusió…; un neguit, un calfred o, simplement…, deixar-se anar… Tots. Tot@s esperem algú o alguna cosa en alguna plaça pública, en algun amagatall…; en algun conte, en algun llibre amuntegat i sol a la llibreria del barri. Esperem i esperem, desesperem, ens conformem
Som a diferents indrets de l’Europa del Sud, en una nit de juliol amb lluna plena. Hem de parlar del terrorisme islàmic avui? o de la misèria social i política que ens envolta i que colpeja el que ens queda d’humanisme i bondat? A la península ibèrica, a Algeciras un home jove plora a la
Turquia, país mediterrani a cavall d’Europa i Àsia en molts sentits, i no solament geogràfic, té algunes coses que li són prou pròpies. Una, de les moltes que podríem dir bones, són les anomenades “delícies turques”. Les delícies turques (turc: Lokum; grec: Λουκούμια) són unes llaminadures turques, xipriotes, o gregues, semblants a unes gominoles una
La poesia em va dir silenci i jo em vaig posar a escriure. Abans, havia mirat com els teus ulls em cridaven i jo que ni podia escriure. Vaig gosar tastar el teu món d’algues, el teu silenci verdós, dinàmic, les teves síl·labes melancòliques, la tristor vital d’un sud decadent (decadent ?, què és decadència
Per si algú no s’ assabentat, estem en campanya electoral. Diuen que ara un dels elements decisius en aquestes campanyes són els debats, i en especial els televisius. Així ara, i en això coincideixo amb els que diuen que en saben d’aquestes coses, els mítings ja no tenen el poder que varen tenir als inicis
Un dia qualsevol de la setmana passada sortia de casa en direcció a la feina; de sobte em vaig trobar de morros amb un cartell de l’Albert Rivera amb quatre lletres amb allò del president català i espanyol. Per acabar-ho d’adobar estava col·locat entre les motos aparcades que habitualment no em deixen creuar el carrer.
Divendres 3 de juny: Tots els diaris tenien a la portada als senyors Oriol Pujol i Lionel Messi, ambdós per temes relacionats amb la “Justícia”. L’Oriol Pujol sortia fotografiat amb el seu posat natural, una mica de perdonavides, amb les celles arrufades i amb el seu estil; semblava segur d’ell mateix. Bé, diuen les persones
I Mentre el món crema de ràbia, jo faig haikus. II Busco recer ?; fujo de grans proclames ?. M’endinso per grutes farcides de mots d’aigua. Em capbusso. Però mai no duc oxigen i sovint cal treure el caparró : per sentir, per mirar, per copsar-te, per aguaitar-vos… I veig els vostres cossos en flames,
De petit recordo el NO-DO. Ara, ja de gran, és en color però sembla igual. Més sofisticadet, més polit, però igualment ens injecten i ens fan avinent (intravenosament i en Sant Diumenge) que això és Espanya (la “Una, Grande y Libre”) i L‘himne és el de sempre però amb més decibels: el “-se siente coño
De fet, hauria de dir, la baralla dels coloms, però com a títol queda força més poètic i segons com també podia semblar un espectacle de dansa. A més, em serveix per recordar l’escriptor Andrea Camilleri, sicilià militant com el nostre estimat director de teatre, en Sandro Dieli. La història l’he viscut aquest matí, prop
Ja s’han trobat tots els actors dels atemptats terroristes de París i Brusel•les. Es tractava d’un grup d’amics i parents sense gaire infraestructura. Per fer l’atemptat de Brusel•les van agafar un taxi. El que va fugir va tornar a peu des de l’aeroport a la ciutat. Com és possible que uns individus així fessin tant
Seves són les lleganyes mortes, senyors decadents ventilant imperis que xisclen lleis, que s’arrosseguen pel llindar de l’estimball o baixen a les clavegueres de la ràbia, o s’atrinxeren als núvols de la impunitat en cels de blanca pau amb guants de seda criminal. Nostres les mirades enceses de desitjos, els horitzons trufats de somnis. Nostre
Abril de 2026. Avui he anat amb el meu nét a saludar a la Mediterrània.Després, hem fet una visita al Remolar, un indret lliure de salvatjades antròpiques especulatives. Hem fet una llarga passejada i finalment hem pujat al Tramvia Verd que fa una ruta des del marge esquerra del riu Llobregat fins el marge dret