última ronda

r.mirabete

Arxiu de la categoria: General

NUCLEAR, SEGONS MARIA-ANTÒNIA MASSANET

Deixa un comentari

nuclear mirabete

Uns mots sobre Nuclear

Barcelona – Vic – Barcelona. Aquest ha estat el viatge d’anada i tornada de la poesia d’en Ricard Mirabete fins ara. Els poemaris Última ronda, La gran baixada i Les ciutats ocasionals inauguraven el primer cicle de Barcelona;  Radar donà compte de l’estada de l’autor a Vic; mentre que De Penitents a Desemparats. Com dos carrers de Barna, escrit a 4 mans amb en David Caño, suposava la tornada a l’escenari barceloní dels orígens.

No paisatge, no entorn. Escenari. En Ricard té clar que la poesia és artifici i, com en el teatre, necessita d’una interpretació, d’un exercici mimètic per a què pugui ser realitzada, per tal d’esdevenir-se. L’escenari és per ell el lloc on el ventall de registres de la seva poesia es desplega en tot el seu potencial.

Ha arribat, doncs, el torn de deixar entre bambolines els decorats urbans i fer sortir a escena els campestres de Bellver de la Cerdanya, lloc d’estiueig familiar, racó de retrobament i nou indret on fer pujar la saba i fer guaitar els brots tendres de la poesia amb tota la luxúria de la primavera del paisatge muntanyenc. El desig es fa més que mai palès i hi ha un objecte eròtic que enasta fins a l’entranya al jo poètic, que el descriu com “desig esparracat” o com una passió inaudita per inesperada.

Però aquest és un escenari enganyós, ja que el paisatge muntanyenc de Bellver de Cerdanya es transmuta en el marí de poemes com “La melodia del buit” o “Un curtmetratge marí”. Un i altre s’agermanen, però en l’escenari líquid del desglaç: “en l’abisme cristal·lí que fon la neu/ i que és on l’aigua amb l’ombra es retroba després”.

Si la ciutat és una jungla a la qual l’individu s’hi ha d’enfrontar sense concessions –com l’autor ens exemplificà amb l’obra escrita amb en Caño– en la natura en Ricard Mirabete hi retroba la senzillesa nua que li permet poder tornar al nucli de les coses. No oblidem el títol: Nuclear.

Però el significat de “nuclear” ens transporta també a un replegament sobre un mateix fins a retrobar-se amb el seu centre. Recuperar l’estabilitat, tancar ferides i trobar un poc de pau: “sargir la clivella,/ fer-se nit amb el dol”.

Alhora, amb Nuclear Ricard Mirabete porta al límit el que ha estat la seva producció poètica fins ara. S’allunya de paràmetres estabilitzadors per endinsar-se de ple en el risc i la força esborronadora d’una explosió nuclear incontrolada. Estigueu preparats, perquè Nuclear arrasarà amb tot.

Maria-Antònia Massanet

Barcelona, 20 d’abril de 2015 (text llegit a la presentació de Nuclear a Casa Almirall, de Barcelona, amb Edicions Terrícola)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 10 de maig de 2015 per ricard99

NUCLEAR, SEGONS JOSEP-RAMON BACH

Deixa un comentari

nuclear mirabete

Ricard Mirabete, Nuclear (Edicions Terrícola, 2015)

 

DE LA CIUTAT ALS NÚVOLS, TOT DEIXANT-SE ANAR PER LA BARANA LLUENT D’UNA ESCALA INVERSA

per Josep-Ramon Bach

 

El meu amic, en Ricard Mirabete, és un home auster. Un poeta sense excessos verbals ni atzagaiades frívoles, que escriu d’amagat i que publica amb una lentitud precisa, a ritme, però, de les seves necessitats vitals. Amic fidel i company honest, escriu poesia i, a més, fa comentaris suggeridors als mitjans de comunicació escrits. I ho fa conscient, sabedor que ha d’omplir de paraules dúctils l’espai físic entre poema i poema. Per abraçar sense fissures un ofici excessiu i gratificant. Quan fa aquests comentaris públics, no fa pas de crític a l’ús sinó de poeta fora d’hores. Una manera sàvia d’allargar voluntàriament la seva jornada laboral. Es tracta, per damunt de tot, de seguir essent un poeta essencial, intuïtiu i encadenat a la lírica per vocació incorregible de transformar la realitat.

Poeta de la vida, en el sentit que viu una existència clara, dolor i alegria a parts iguals, amb un nas fi a prova d’enganys i un llenguatge eminentment abstracte. Escriu una poesia que reclama una especial atenció per part dels lectors. Una sensibilitat dinàmica i agosarada, on cap mirada no pot passar per damunt dels seus versos amb la lleugeresa dels ocells. Mirabete demana reflexió. Destapar el pot de les essències per necessitat d’entendre millor el món que el circumda.

Amb Nuclear, malgrat el perill irònic d’un títol així, és l’exercici més líric que el poeta hagi escrit mai. Es deu estar fent gran!

Per ell, un dia no massa llunyà vaig escriure aquesta frase: “A l’última ronda, repartir copes d’un nèctar delirant amb guants de seda i armilla de manobre”. Doncs, aquesta és la feina que fa el meu amic. Sense presses, converteix el desordre en emoció a base d’un desig imparable de subvertir tota lògica i d’emprar, en tot moment, el llenguatge de l’ambigüitat per multiplicar el seu sentit en cada nova lectura. Davant el perill d’una civilització en runes, Mirabete proposa el poema com a full de ruta cap a l’aventura de l’impossible. I llestos!

Josep-Ramon Bach
Barcelona, 20 d’abril de 2015 (text llegit a la presentació de Nuclear a Casa Almirall, de Barcelona, amb Edicions Terrícola)

(A propòsit de NUCLEAR del poeta Ricard Mirabete)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 2 de maig de 2015 per ricard99

DE PENITENTS A DESEMPARATS

Deixa un comentari

penitents

per Marta Pérez i Sierra

De Penitents a Desemparats (Tanit Poesia, 2014) és un poemari escrit a quatre mans per Ricard Mirabete i David Caño, que inclou dinou fotografies en blanc i negre de Carles Mercader. L’ha publicat Tanit, que és una petita editorial de Santa Coloma de Gramenet.

 

De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) ens explica una història sòrdida, una història que neguiteja, la dels poetes que han esclafat els seus poemes a les llambordes del barri antic de Barcelona, i després s’han esclafat ells mateixos, encara que només sigui simbòlicament, com diuen els versos a la pestanya de la contraportada: On s’amaga l’assassí de tots els poetes suïcides?

Carrer a carrer, Caño i Mirabete ho investiguen.

Molt a prop de la poesia escènica, amb diferents personatges, marginats, assassins, prostitutes. És un recorregut pels carrers d’una Barcelona més adients per a un escenari de novel·la negra que per a un poemari. Carrers que descrits amb la contundència dels versos de Caño i Mirabete ens provoquen i ens alerten. Carrers que puden, que destil·len sang, amb plàstics als balcons desafiant les mirades, amb vísceres ensangonades esclafades a les façanes.

Penitents...

Fotografia Carles Mercader

 

penitents 2014(1) 

Conec molt bé aquest barri, i li sé veure la part amable, però he reconegut en el poemari, la part fosca, la que emergeix quan tots els turistes ja han vomitat les seves cerveses i han escopit totes les seves perspectives. He olorat en els versos de De Penitents a Desemparats la sang coagulada d’una guerra que encara podem llegir a les pedres, la sang confosa que gotegen les xeringues, la sang robada a dones que es dilaten , la sang vessada, la sang blanca…

Carrers / versos escrits amb sang, pixum, suor i vergonya, com un grafític gegant que ens cridés a ressuscitar la poesia, la que hem destruït abans en un excés de crueltat.

Perquè si hem mort la capacitat poètica d’una societat hem mort la vida.

Marta Pérez Sierra

ENLLAÇ:    MARTA PÉREZ i SIERRA

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 9 d'abril de 2015 per ricard99

LA VIOLÈNCIA QUE ENS TORNA A L’ORIGEN

Deixa un comentari

 

per Joan Duran

És amb runes dels desmembraments que podem bastir la robustesa. Abans d’enfonsar-hi els fonaments, però, cal conèixer cada maó romput i viure’n les dureses, les natures sorrenques. I aprendre a manipular-los per aixecar el mur i la casa, el carrer i la ciutat on confinar la devastació que ens acompanya, interrogar-la, i arribar-la a estimar i a odiar, com un amor. De Penitents a Desemparats és una d’aquestes estances –a cavall entre un àtic assolellat, per la claror del seu trànsit, i un soterrani reclòs, per la foscor de les seves imatges– on el temps, l’espai i la història individual ens encaren amb la destrucció que duem infusa. I on estem abocats a entendre’ns-hi abans de sortir-ne, en cloure el llibre, transformats.

A quatre mans compassades, Ricard Mirabete i David Caño han escrit un poemari que, d’entrada, tempta amb diversos al·licients: el de l’autoria compartida per dos creadors que han demostrat la seva potència literària i el compromís amb la cultura; el de representar una declaració d’intencions per part d’una editorial independent; i el del diàleg amb l’obra fotogràfica d’un tercer artista consolidat, Carles Mercader. Les tres components enriqueixen, amalgamades, l’objecte artístic, i proclamen una certesa: com d’impossible és, avui, la independència de les idees, i com de fructíferes resulten les xarxes que relacionen creadors, interessos i atmosferes estètiques.

De Penitents a Desemparats s’emmarca amb cites que denoten l’amplitud de referents dels poetes, profetitzen l’ensorrament d’un món i anuncien l’epifania que recorrerà el llibre. Sobre tots els versos hi plana la voluntat d’escriure a partir dels estrips de l’experiència, de transformar cicatrius en literatura –“La sang de les parets regalima tinta”– i d’extreure el filó líric de qualsevol realitat. El viatge que ens proposen s’enclava en geografies concretes –carrers, bars, estacions…– que donen dimensió de realitat augmentada a la quotidianitat, i ens la fan reveladora de transcendències. Els poemes de la primera meitat –que precedeixen el conjunt de fotografies col·locades en el punt on el discurs pren la via d’un no retorn– s’abeuren en la constatació que tot és caduc, confús i desconegut. Que els temps són incerts, que no hi ha records o són, aquests, estigmes d’una barbàrie –“enquadra la font dels records seca/i les marques de la metralla”–. I que avancem en un sembrat de pèrdues, en bulevards de decadència davant d’aparadors amb falses belleses: un món on els significats són ocults i ens neguiteja la pregunta “Quin és el revers de l’amor, amor?” No trobar respostes ens du a la intempèrie, a desitjar ser ningú i a necessitar una fugida, també del propi jo –“Ella era qualsevol racó des d’on intentava defugir-se”–.

El poema Dubtes que s’acumulen enceta una segona part marcada per un aflorament: el de la constatació que la nova gènesi només prendrà la forma de la victòria si modela el fang d’un mateix i mira el creador cara a cara, “Perquè a la fi puc demostrar-te que sóc tan Déu com tu.” A partir d’aquí, els poemes s’assenten en el solar de l’alliberament i la revolta. I de l’assumpció d’una certesa: que la vida és perill, bivac, perquè “Tot ens ha abandonat. Perquè Tot és fals, amor.” Llavors, només ens queda posar-nos davant del “Mirall que em desafies”, superar l’home incapaç, treure fruit del desempar i reconstruir-se sense “Cap norma/que converteixi el joc en reglament. Només/la possibilitat dels cossos i Wagner.” I perseguir una via de transcendència: la de dissoldre’s en l’altre i oferir-se sencer a l’amor amb aquesta “violència extrema que et retornarà a/l’origen”.

       JOAN DURAN, article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui (20/02/2015)
De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna)
Ricard Mirabete, Carles Mercader, David Caño
Editorial:
Tanit Poesia / La Garúa
Santa Coloma de Gramenet, 2014
Pàgines: 62
Preu: 10 euros
Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 23 de març de 2015 per ricard99

ENTREVISTA AL PROGRAMA MAR DE MUSES

Deixa un comentari

Llengua, Territori, Cultura. Amb Alfons Navarret, i el seu programa de ràdio Mar de muses, vam compartir una bona estona de poesia parlant de La gran baixada i De Penitents a Desemparats. Amb Joan De la Vega, David Caño, Carles Mercader Fulquet i Emboscall Editorial. És el 19è programa de la temporada 2014-2015. Cada setmana trobareu el gran Alfons Navarret comandant la nau radiofònica! Gràcies!

ENTREVISTA A MAR DE MUSES

Alfons Navarret, poeta valencià, que dirigeix, des de fa anys, el programa radiofònic Mar de Muses, des de Burjassot Ràdio, espai dedicat a la literatura. Recentment, aquest programa ha passat a emetre’s també des de Ràdio Terra.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 21 de març de 2015 per ricard99

DE PENITENTS A DESEMPARATS

Deixa un comentari

de penitents a desemparats 1

De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna)

per Julian V.

Avui cau a les nostres mans De Penitents a Desemparats un poemari que s’acompanya de fotografia que ens embolcalla i ens recorda el poder de la paraula en la seva expressió més sintètica i concisa.

Els autors, en Ricard Mirabete i en David Caño ens mostren un recorregut pels carrers més insignes de Barcelona i el seu emblemàtic casc antic construint poemes on l’amor, el sexe, la joventut, els vicis, l’espontaneïtat i la vitalitat d’una ciutat que batega són els eixos vertebradors.

Maridat amb les fotografies d’en Carles Mercader Fulquet ens adonem de la fragilitat de l’ésser humà i la seva vulnerabilitat alhora que la seva personalitat multifacética i complexa.
De la mà de l’editorial La Garúa podem fer aquest micro-tour per la ciutat dels retrobaments, dels amors furtius i els cors trencats.

Com reaccionem? Ni nosaltres mateixos ho sabem.

La foscor de l’home, allò del que son capaços de fer, la violència i els més baixos instints es donen la mà en un poemari que és molt directe de paraula resultant uns escenaris coneguts amb uns personatges diversos i en circumstàncies pròpies del cinema més negre.

Crec que fa olor a whisky de garrafa, a cigarretes amb alguna cosa més, a sexe, a gentada, a carrers solitaris i es tenyeix del gris del cap vespre amb taques vermelles de cors que sagnen allò que pensen.

Aquest poemari és com un dard que farà diana als fils de la nostra ànima i ens remourà sentiments nous.

Jo de vosaltres no el deixaria escapar sota cap concepte.

Fem el tour?

Article publicat per Petita Llibreria

Fotografia de Carles Mercader Fulquet

LA PETITA LLIBRERIA

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 1 de febrer de 2015 per ricard99

‘De penitents a desamparats’ i de violència i assassinats

Deixa un comentari

penitents

 

‘De penitents a desamparats’ i de violència i assassinats

per MAR FONTANA

Està tot dit, en poesia? Ricard Mirabete, Carles Mercader i David Caño ho posen en dubte: encara hi ha portes que esperen ser obertes. De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) n’obre una de bat a bat vers una realitat, en clau de ficció, sòrdida i fosca, plena de neguits i de crits, mancada de certeses.

Què s’amaga entre les façanes del barri més antic de Barcelona? De quines activitats són testimonis les llambordes desgastades dels seus carrers i passatges? De tota mena. També ho són d’actes de penitència, d’actituds violentes i de situacions límit de desemparament, en el seu sentit més ampli. Una ciutat ofereix una multitud ingent de rostres, també d’aquells que ens resulten més desagradables, del tot necessaris per entendre el complex mosaic urbà i, per extensió, humà. Una ciutat que barreja “ànimes solitàries a les barres dels bars/clandestins”, “putes de Corint/que es tornen velles” i “milers d’artistes anònims exposant lliurement/el seu art macabre”.

El barceloní Ricard Mirabete i l’olotí David Caño cedeixen la veu a personatges inquietats i inquietants que es despullen mostrant-nos els seus turments inconfessables enmig d’una Ciutat Vella, un barri que assumeix el paper d’escenari d’excepció, en un recorregut per una “Barcelona íntima i desafiant”, escrit a quatre mans, que suposa tot un experiment que va més enllà del que, en un principi, estem acostumats: personatges propers a arguments propis de la novel·la negra més crua ens descriuen el costat més fosc des de la mateixa foscor, defugint, a través de les paraules dels dos poetes, convencionalismes i prejudicis que, massa sovint, impregnen la nostra escriptura, la nostra poesia.

Gairebé una trentena de poemes, acompanyats per una vintena d’imatges, que ocupen la part central del llibre, realitzades per Carles Mercader, amant del blanc i negre, una coloració molt adient a l’hora de tractar la vessant més obscura i més pretensiosament ignorada de la condició humana.

De Penitents a Desemparats, com dos carrers de Barna, com qualsevol de nosaltres. Llegint-lo, un pot tenir la sensació que parla d’un món advers, d’un món pervers, que queda lluny. Però que podem tenir més a prop del que ens pensem.

Article publicat a Núvol, el digital de cultura (20/01/2015)

NÚVOL

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 25 de gener de 2015 per ricard99

DE PENITENTS A DESEMPARATS. PRESENTACIÓ A BARCELONA

Deixa un comentari

 

penitents

 

Dimarts 20 de gener, a les 19.30 h, presentació i recital de De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) de Ricard MirabeteCarles Mercader David Caño. Tanit Poesia, col·lecció de La Garúa.

A càrrec de de Ricard Mirabete, Carles Mercader i David Caño.

Us hi esperem!

LA IMPOSSIBLE

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 13 de gener de 2015 per ricard99

CAIXA DE RESSONÀNCIA

Deixa un comentari

manel ollé

Bratislava o Bucarest

Manel Ollé

Edicions 62

Barcelona, 2014

 

CAIXA DE RESSONÀNCIA

Com una imitació en moviment del flux de la consciència, Bratislava o Bucarest neix i es desenvolupa com un llarg poema riu, discursiu, que comença amb una imatge fulgurant: un galió arborat de flames despunta a l’horitzó. D’aquesta manera Manel Ollé (Barcelona, 1962), poeta, crític literari i professor d’història i cultura xinesa de la UPF, inicia un torrent d’imatges poètiques que se succeeixen en el poema i que remeten a referències, imatges contemplades o mentals, i a fragments de la nostra tradició cultural i literària.

L’obra obtingué el premi Sant Cugat de poesia i és, segons l’editor i membre del jurat Jordi Cornudella, una de les quatre millors obres guanyadores d’aquest guardó. És sens dubte un poemari brillant i ambiciós. El conglomerat de referències culturals i literàries que ressonen entre els versos són esmentades en l’apartat final del volum. No és pas una mostra de culturalisme sinó una mena de resum de les baules del pensament occidental i oriental que han anat construint la nostra manera d’entendre i d’aprehendre el món. El poeta ha volgut bastir una nau simbòlica que transita un decorat europeu a la deriva, que parteix d’una memòria individual –i alhora col·lectiva– que es projecta com un enigma insidiós d’un cap a l’altre de la xarxa verbal. És un sol poema de 650 versos dividit en 15 seccions, sense gairebé puntuació. El poeta se serveix de repeticions, paral·lelismes i anàfores per tal de mantenir ben dreta l’ossada del poema. Hi ha algunes referències al seu imaginari com a poeta i narrador. El poeta esmenta el mirall negre, que donà títol al seu poemari anterior publicat a Proa, Mirall negre (2002) i la imatge central del galió remet també al seu assaig La empresa de China: de la armada invencible al Galeón de Manila (Acantilado, 2002).

Els rebuigs de la memòria

Cal remarcar la riquesa temàtica del poemari: la identitat, la paraula, el ressò del passat en la consciència, els rebuigs de la memòria i un present desconcertant, la memòria del cos i el silenci. Destaquem, en concret, una troballa poètica majestuosa: “Ser on sóc cos: no res / del dret a l’inrevés mentre vigiles els canvis del temps / prest a l’absorció dels vels i les transparències del vers.” La identitat ens remet al propi cos. El joc conceptual i lingüístic que iguala de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta els mots cos-sóc, per exemple. I l’ambivalència semàntica i fònica de vels i vers. La poesia actua de la manera següent, com bé descriu el nostre poeta: absorbeix i mostra els vels i les transparències de la realitat observada i, també, de la nostra consciència. Hi ha un seguit de símbols que van prenent cos i forma al llarg del poemari. L’ocell blau i el mirall negre, l’àngel abrusat i el vers glaçat, que donen a l’obra l’entitat de poemari-resum des del simbolisme fins a l’avantguarda del segle XXI. També fa aclucades d’ull a Ausiàs March i a pensadors (i poetes) orientals i grecollatins. Del títol del poemari cal dir que remet a dues ciutats europees en les quals el poder evocador del seu nom és més determinant que no pas el fet d’haver-hi viscut. Són dos senyals de l’escenari devastat d’una Europa que agonitza.

Ricard Mirabete, article publicat al Cultura d’El Punt Avui (23/05/14)

EL PUNT AVUI

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 5 de gener de 2015 per ricard99

LES CIUTATS INTERIORS

Deixa un comentari

imagino budapest

 

Imagino Budapest
Òscar Palazón
Editorial:
Documenta Balear
Palma, 2014
Pàgines: 64
Preu: 10 euros

 

Hi ha un lligam entre el format d’un diari de viatge i la creació poètica que despunta a la superfície de l’espai urbà explorat per primer cop. La mirada del poeta trasllada a la nova ciutat –ara sí entrevista i observada, i no tan sols imaginada– una càrrega emotiva que connecta amb el substrat local que el sacseja.

Imagino Budapest és molt més que un trajecte urbà pels carrers d’una ciutat estrangera. Són més d’una quarantena de proses poètiques i petites narracions en vers i seguit. El poeta i traductor Òscar Palazón construeix un itinerari poètic que és petjada i també laberint. A nivell explícit i també a nivell metafòric. Per aquesta raó, els motius temàtics de caràcter circular (laberint, cementiri, memòria) donen la mà als escenaris íntims de l’emoció quotidiana i compartida. La vivència es fa poema i companyia amb la seva amant. Tot plegat en un present continu que mostra el punt àlgid de qualsevol experiència: “La sensació de present s’aguditza i es referma”, escriu al segon poema en prosa. El poeta també hi declara: “Tot el que hem dit i fet abans d’arribar aquí deixa d’existir.” D’aquesta manera, en aquesta nova ciutat el jo poètic s’hi integra de ple. La contemplació de l’espai geogràfic va donant forma íntima a la seva construcció emocional.

La poeta Mireia Vidal-Conte obre el pany del llibre amb les seves claus interpretatives a I jo, Òscar, imagino un pròleg. És el text que encapçala el poemari i ens permet de percebre el paisatge i la proposta poètica. En un dels poemes en prosa més explícits i densos, hi escriu: “Noto com les textures del paisatge se m’arrapen a les parets de l’estómac amb aquella tremolor càlida i aspra tan agradable.” L’arquitectura de la ciutat actua en ell com un detonant d’una espècie de fermentació de caràcter emocional.

En tot moment el poeta manté un distanciament irònic per mitjà de referències literàries, musicals i biogràfiques. Manté en alerta els dos vasos comunicants de la tensió creativa: la ciutat exterior i la ciutat interior, la de si mateix. I aquest és el mèrit principal d’aquest llibre de Palazón: és un doble quadern de viatge i de poesia.

Ricard Mirabete, article publicat al Cultura d’El Punt Avui (12/12/2014)

EL PUNT AVUI

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 29 de desembre de 2014 per ricard99

LES BONHOMIES PENGEN D’UN FIL

Deixa un comentari

Marta Pérez Sierra

Bavastells

Marta Pérez Sierra

Il·lustracions:
Pitu Álvarez
Editorial: Walrus Books
Barcelona, 2014
Pàgines: 101
Preu: 12 euros

Aquestes històries d’intensitat evocativa se situen entre la poesia quotidiana i el relat de titelles. És un conjunt de 50 microrelats en prosa poètica que recreen temes socials i històrics. Al Llibre de contemplació en Déu (1272), Llull explica que els joglars moros utilitzaven bavastells, ninots d’aparença humana, per a representacions teatrals. Avui els coneixem com a titelles, putxinel·lis, teresetes… D’aquesta manera, la poeta Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) compon els microrelats que reprenen el motiu literari dels titelles de l’artesana Teresa Travieso: els protagonistes tenen el nom original dels bavastells de Travieso. Són figures que permeten a l’autora construir l’evocació poètica dels records i oferir una temàtica social i humana que vertebren cada prosa.
Els personatges provenen del món teatral i desenvolupen accions humanes que expliquen les pors i les aventures del dia a dia. Titelles que són encara infants a la recerca dels seus secrets; dones que no troben els camins de l’amor feliç i es refugien en raonaments infantils; homes que demostren que darrere d’un pallasso hi batega un cor savi o bé ingenu; i tants personatges arquetípics humans.
Les representacions de titelles permeten posar a l’abast històries i episodis vitals dels comportaments més sovintejats. És una mena de mirall de les persones: com les faules, com les rondalles.
Pérez ha sabut conjuminar l’alegria del teatrí de barri amb la bonhomia del fets realistes narrats. Al llarg de la cinquantena d’històries hi trobareu un xic de sal i un pensament de pebre. Tot ben amanit amb la visió comprensiva i poètica de l’autora.

Ricard Mirabete, article publicat al Cultura d’El Punt Avui (07/11/2014)

EL PUNT AVUI

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 28 de desembre de 2014 per ricard99

ELS SIGNES DEL CODI AMORÓS

Deixa un comentari

 

Matèria fosca

Joan Duran

Editorial: Moll
Palma, 2014
Pàgines: 80
Preu: 9 euros

ELS SIGNES DEL CODI AMORÓS

Poemes escrits amb l’absoluta convicció que la paraula poètica és l’extrema llum que dibuixa els contorns de la matèria fosca i la que construeix la nostra identitat personal. Joan Duran (Sitges, 1978) ha publicat el revers indispensable del seu poemari anterior, Extrema llum (Pagès Editors, 2014). Amb Matèria fosca Duran aplega les seves motivacions líriques més profundes i ofereix als lectors un compendi artístic i vital que recorre, per una banda, la modernitat pictòrica europea i, per una altra, la intensitat lírica en estat pur. No debades la primera part (Fosc amor) són quinze poemes que recreen el motiu estètic de quadres de pintors europeus, americans i catalans: des de Hopper a Rusinyol, passant per Toulouse-Lautrec i d’altres. Al llarg del poemari hi ressonen tres dels poetes més intensos que hi ha hagut als Països Catalans: Miquel Àngel Riera, Joan Vinyoli i Rosselló-Pòrcel.

Matèria fosca va merèixer el XXIXè Premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí. S’endinsa al terreny on la paraula és creadora de realitats i on els versos donen cos a la matèria, gràvida i volàtil en la seva doble condició essencial. El llibre és dividit en tres parts i amb un pròleg i un epíleg en forma de vers que contextualitzen la seva recerca existencial. Dir la paraula i fer que siguin possibles la vida i el cant. Travessar l’horitzó que ens separa de l’altre i existir-nos en la paraula donada a l’amant. L’acció d’apel•lar al tu que ens va conformant íntimament és la clau de volta de la nostra existència. Així ens ho avança el poeta en incloure la citació d’un poema de Miquel Àngel Riera que remet a l’acció de tuejar. L’alteritat defineix els signes del codi que els dos amants compartiran. El jo líric malda per construir-se la casa de l’existència, el lloc on habitar-hi amb el temps i cadascuna de “les coses efímeres” que parem i desparem a “la plaça estesa de la ciutat”. El poeta construeix la casa on serà possible l’existència amb l’altre. Així ho podem comprovar al començament d’Epíleg, el poema final del llibre; hi estableix la transposició del jo líric en el jo d’una ciutat que ens camina per dins: “He donat el meu nom / al gest dels homes que recullen / les coses efímeres del seu matí / a la plaça estesa de la ciutat. // Hi són les sabates, la roba / que em despulla i que ara se m’endú / com allò que vam callar. Que em buida. / I quedo nu -esquelet desordenat / de dies amb tu- en un paisatge / de barri després del dia de mercat” (Epíleg). A la segona part (Cabarets buits) el poeta converteix la ciutat en la pàtria del cos. L’ambivalència del llenguatge urbà i del llenguatge cosificat es van entrellaçant tothora. Les escenes amoroses són descrites amb el cos i des del cos; sovint és una ciutat, una pàtria, una casa. És llavors quan l’amor és el paradigma absolut del fet de viure: “i moro / damunt del teu cos moltes vegades, / amb el botí extingit d’algun demà / dins la bossa robada de les paraules”. I arribem finalment a Youkali: el plaer i i el lloc del secret compartit que omple els cabarets buits.

Ricard Mirabete, article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui (14/11/2014)

EL PUNT AVUI

 

FOTOGRAFIA

El poeta Joan Duran, vist pel fotògraf Gerard López Chacón

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 27 de desembre de 2014 per ricard99

LA GRAN BAIXADA SEGONS DAVID MADUEÑO

Deixa un comentari

 

SOTA L’INFLUX DE BROSSA

La poesia és, per a Ricard Mirabete, una canal per on trafiquejar els planys i els enigmes de la vida que la realitat és incapaç de resoldre per si mateixa, i que provoquen en el poeta el desassossec. Ja vam veure, quan parlàvem de Radar (2012), que els seus llibres plantegen un joc de clarobscurs, de versos tan colpidors com allunyats d’una comprensió superficial, que ens conviden (gairebé ens exigeixen) a submergir-nos-hi si volem tornar a la superfície amb algun corall o alguna perla. De vegades, però, només sortim amb les mans plenes del llim del fons, perquè en aquest cas la seva poesia esdevé oceà, però en canvi en d’altres esdevé un llac tenebrós i immòbil.
Enguany fa deu anys que publicava el seu segon llibre, La gran baixada, a l’editorial emboscall, de l’artesà Jaume AumatellHavien passat cinc anys des del seu debut amb Última rondaque va rebre el Premi Amadeu Oller, i va crear expectatives entre els lectors habituals del vers: un autor jove amb una marcada personalitat poètica, gens assequible, que prenia l’escenari urbà com a teló de fons de les seves composicions. Ara, deu anys després, i amb la represa de l’emboscall, ens arriba una segona edició. Això ens permet observar que en el seu segon llibre Mirabete remarca la tendència que comentàvem, que es confirma posteriorment amb Les ciutats ocasionals (Premi Òmnium Cultural de Vallès Oriental, 2009), però també n’apunta una de nova: malgrat ser sempre fidel al context urbà, Mirabete és un creador inquiet que prova d’oferir en cada llibre nous horitzons poètics, prenent-se un llarg temps de reflexió, elaboració i publicació entre ells. A La gran baixadala ciutat és el rerefons constant, el llac on naufraga el jo poètic i el lector que l’acompanya, però és una ciutat intemporal, gairebé mai contextualitzada, i per damunt seu suren altres consideracions més importants, de més abast. El fet és que per entendre el llibre cal tenir molt en compte la influència de la poesia primerenca de Joan Brossa(1919-1998), sobretot la del llibre Fogall de sonets (1943-1948), en què apareix el poema “La gran baixada”. Però veiem què ens diu Glòria Bordons al pròleg de Poemes escollits sobre el Brossa d’aquesta època:
“El seu interès per la psicologia freudiana el portà a escriure imatges hipnagògiques, producte de somnis o d’estats inconscients. Un cop a Barcelona, en la seva recerca d’orientació, un amic li presentà JV Foix l’any 1941. En aquests primers moments, Foix fou un autèntic mestre per a Brossa, ja que aconduí aquella explosió intuïtiva cap al coneixement de les formes mètriques tradicionals, com el sonet, i l’introduí en el surrealisme. (…) Gràcies als consells d’aquests mestres, llibres com La bola i l’escarabat (1941-1943) o Fogall de sonets(1943-1948) guanyaren en elaboració i retòrica, sense renunciar a les tècniques més estrictament surrealistes.”
Doncs això és el que du a terme Mirabete en el seu segon llibre, una conjuminació de la forma equilibrada i clàssica (no pas usant sonets, però sí rimes consonants i versificació equilibrada d’art major) amb un realisme estripat de cop i volta per imatges surrealistes (com en el poema “Amb les mans al fanal”, on després de descriure un dia de mercat, i “dia” és una paraula usada tres cops per remarcar-ho, de cop i volta culmina amb un trencament de sentit radical: “d’aquells que giren la mirada/ vers la dona que du plegat/ el cap en una paperina”). La llengua que empra no és pas complicada, ni la sintaxi enrevessada, però el canvi de sentit que produeixen alguns dels versos deixen el lector despenjat de cop i volta, i amb l’obligació de buscar el sentit al símbol emprat per completar l’obra. Per tant, Mirabete fa la seva feina, elabora els poemes amb un lligam intern i un sentit concret, però com un mag ens mostra el truc sense explicar-nos-el, deixant-nos embadocats i pensant com s’ho ha fet, com ha arribat a aquesta conclusió.
Tal com ja passava amb Radarforça poemes de La gran baixada s’allunyen de les interpretacions epidèrmiques. Però tanmateix, i com també passava en aquell altre llibre, n’hi ha uns quants de més accessibles, o de més abordables, que ajuden a donar un sentit general per tal que no ens perdem del tot, i mantinguem un cert rumb. De fet, l’estructura del llibre és molt equilibrada en aquest sentit: s’obre i es tanca amb dos poemes llargs, de tipus narratiu, dividits en dues parts. Després, pel mig trobem poemes més breus. M’agradaria fer esment d’alguns d’aquests poemes i aportar-hi llum per arribar a copsar el sentit general de l’obra.
En primer lloc, la primera part de “La gran baixada”, el poema que obre el llibre, defineix l’escenari, el to i el tema, tot de cop. El jo líric acut a la botiga de la remeiera Quimeta per demanar “un bon tast d’herbes d’oblit/ que la sort és lluny”, i com diu més endavant, “La meva vida és només l’esperança/ de poder sortir d’aquest laberint.” Per tant, el dolor d’una realitat negativa és atacat amb la irracionalitat de la màgia, ja que la vida del jo poètic oscil·la “entre la ciutat i la teologia”. És a dir, entre una realitat vulgar i planera i tot allò que concerneix als inexplicables de l’existència. I per extensió, doncs, podem deduir que la poesia és aquesta màgia amb què el poeta vol evadir-se d’aquesta manca de comprensió. Perquè amb la màgia, el poeta s’evadeix:“Desafio la llunyania/ i tot el que m’és rar i fugisser”; per tant, no li serveix per explicar-se res, sinó per defugir-ho. D’alguna manera, això implica per al lector que no cal obsedir-se massa a buscar el significat, sinó a deixar-se sorprendre. El fet que la ciutat que l’envolta es presenti tenyida d’intemporalitat, dóna al llibre una sensació d’irrealitat que allarga el joc.
Els següents poemes segueixen endinsant-se en aquesta idea; un cop d’ull als títols ens revelarà que, dins la ciutat, Mirabete tria espais claustrofòbics, tancats, que connoten l’esperit del jo líric: “En laberints estranys”, “Jardí tancat”, “Pou neguitós”, “El mur dels sortilegis”… Una sensació de neguit, de negativisme recorre el llibre, i de mica en mica el somni va prenent cos com a via d’escapament: a l’esmentat “Jardí tancat”, molt breu, escriu: “Un home desperta amb les mans/ tapant-li els ulls per no veure la nit./ Resguarda en ell un continent/ de somnis vers lluny del mur de granit.”
Tot plegat enderroca les certeses del poeta i va creixent la imatge de l’enigma, fins al punt que el darrer poema, amb el revelador títol “L’inútil sac d’ossos que deixa la vida”, està dividit en dues parts, amb els subtítols de “Enigma” i “Rèquiem”, que és l’única composició musical i/o artística vàlida després de tot plegat. Abans, però, ja apareix l’enigma a “La ciutat interior”: “I faig del foc interior la cremor/ que apaivaga el neguit de ser enigma/ d’una pluja, d’un cel, d’una remor/ que pobla l’ànima de por i estigma.” És a dir: el foc interior, la passió, fa minvar el neguit de no reconèixer-se, de no entendre’s, un neguit que li provoca la por de viure i el sentir-se assenyalat. Insisteixo: sense fer-ho evident, interpreto que el “foc interior” segueix essent la poesia, la màgia, el somni. Finalment, en el poema “Nocturn”, Mirabete condensa tot un plegat d’imatges i símbols eminentment romàntics. “Inicio el viatge llarg de la nit/ mitjançant el somni nu de l’alosa/ que travessa els sembrats de l’esperit.” L’ocell hi apareix com a enlairament de l’esperit, però no oblidem que també és un símbol trobadoresc d’avís als amants, de primera llum del dia, de cant alegre, i que prefereix els camps oberts als boscos (símbol del tancament, de l’angoixa). I malgrat moure’s entre “paranys” que li deixen “l’ombra d’una remor”, també és cert que “sóc entre la nit els ulls de l’ànima,/ retrobo el cel, l’elixir de la lluna,/ la rosa de nit enmig de la runa/ i el mar immens que transcendeix la llàgrima.” Aquest és, per a mi, el poema més bell de tot el llibre per les reminiscències romàntiques que abans comentava: imaginació, malenconia, bellesa, representades pels símbols de la lluna, la rosa, la runa, l’alosa, el mar…
D’altres poemes esdevenen més inescrutables i cal deixar-se anar sabent que no tenim xarxa sota els peus, però l’experiència val la pena. El llibre s’obre amb una excel·lent anàlisi de Xavier Soler, que traça molt millor que el present text les línies mestres que relliguen La gran baixadaI aquesta segona edició també compta amb un inspirat epíleg poètic de Josep-Ramon Bach

              David Madueño, article publicat al blog llunÀtic (08/07/2014)

 

Ricard Mirabete

La gran baixada

Editorial Emboscall (Col. Prima Materia, 85)

Pròleg: Xavier Soler – Epíleg: Josep-Ramon Bach
Dipòsit Legal: B 15202-2014
ISBN: 978-84-92563-69-2
Primera edició: maig de 2004
Segona edició: juny de 2014
PVP: 7 €

LLUNÀTIC

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General, La gran baixada el 26 de desembre de 2014 per ricard99

LA GRAN BAIXADA SEGONS LAIA LLOBERA

Deixa un comentari

Ara fa quinze anys Ricard Mirabete va publicar el seu primer llibre de versos, Última ronda, guardonat amb el Premi Amadeu Oller el 1999 (La Magrana), un llibre al qual han succeït La gran baixada (Emboscall, 2004), Les ciutats ocasionals (Premi Òmnium Cultural del Vallès 2008) i Radar (2012), totes dues publicades a Témenos Edicions.

Després d’aquest periple poètic, que ha tingut el llarg abast de quinze anys, Mirabete és a punt de publicar un nou volum, aquest cop escrit a quatre mans amb David Caño. És, per tant, un bon moment per endinsar-se en el gruix de la seva producció poètica. Ricard Mirabete va guanyar el premi Amadeu Oller a l’edat de vint-i-vuit anys. Malgrat que Última ronda constitueix la primera temptativa, és una de les seves peces més cabdals. Publicat el 1999 per La Magrana, aquesta obra primerenca ja destaca per l’estètica simbolista dels versos, com vaticina l’estrofa de “Cançó trista”, de Marià Manent (La collita en la boira, 1920), que apareix a l’inici del llibre.

Volent o sense voler, amb la inclusió d’aquestes ratlles, el poeta ja anuncia la seva fruïció per l’estètica dels mots i la claredat expressiva, així com l’aposta per un estat anímic que impregna tot el llibre: la tristesa i la melangia com a conseqüència d’un naufragi amorós i la presa de consciència de la solitud humana.

La incertesa del present i la desafecció envers el futur també hi fan acte de presència per mitjà d’altres estadis, com ara l’empresonament de l’esperit o la sensació d’ofec permanent, propiciats per l’entorn fred i anònim de la ciutat.

Els motius principals que desenvolupa la primera part, “Carrers de cendra”, es troben exposats als primers poemes: «la solitud dels carrers que gela les passes» i els seus «rastres de sang mastegada», que ens parlen d’un cor «adolorit del temps» i de «les venes sagnants d’un jove», que es dol quan recorda.

La circumstància de la ciutat, val a dir-ho, és justament de tot menys circumstancial, perquè esdevé l’únic medi des d’on el poeta s’explora per dins i indaga per fora. L’estat interior del poeta s’assimila per complet a la gelor urbana i la seva vacuïtat, dos valors que s’inicien a Última ronda i que aniran agafant volada al llarg de tota l’obra.

La ciutat de Mirabete serà, des d’ara i fins al final, «la llar deshabitada del món», un entramat de carrers erms i inhòspits, que plantegen la metròpoli com un teatre. Per això l’artificialitat dels «carrerons pintats de cel/ [que] floregen com núvols prenyats de ràbia».

A “Última ronda”, la segona part del volum, l’interior del poeta passa del desassossec a la rebel·lia davant de la pèrdua de l’entusiasme vital, com adverteix la cita inicial de Hölderlin.

Per això, al llarg de tot el volum el regust amarg i malenconiós d’un amor perdut també es barreja amb petits esclats de natura, que surten a la llum amb els records que flagel·len i “enrosquen” el poeta: «Viaranys d’or, el rierol inquiet / que travessa els marges que verdegen / amb fulles, amb la pols. / Tristesa. I tanmateix que dolç el capvespre!»

Aquest quartet descriptiu, que presenta la visió d’un paisatge melangiós, ens transporta a les reminiscències de la sonoritat de Rosselló-Pòrcel: «Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca, / dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales», fet que palesa l’íntima comunió entre la natura i l’experiència personal del poeta. La placidesa manentiana dels mots també revela les implicacions metafísiques de l’obra.

El segon llibre de Mirabete, La gran baixada, aporta una combinatòria de caire més fantàstic: d’una banda hi fa acte de presència el món de l’oníric i el taumatúrgic i, de l’altra, el cosmos del jo més quotidià. Al pròleg, Xavier Soler ja anunciava l’ús d’idees surrealistes “en la línia brossiana” i “l’estil caldersià”, dos vectors fonamentals de la poesia de Mirabete, marcada per una concepció formalista que l’allunya amb radicalitat de la tan mal entesa espontaneïtat literària.

Un lloc central de la cartoteca d’aquests versos l’ocupen les figures del somni i l’evasió, per mitjà de les quals el poeta s’escapa de l’absurditat del món i la realitat que l’envolta: «somnis vers lluny del mur de granit» que malden per volar. Talment el reflex de l’instint inesgotable de perviure a tots aquells naufragis que han deixat una empremta dins nostre, com explica la cita de Brossa que encapçala tot el llibre. Perquè l’home és la lluita constant per poder transcendir i superar la seva condició de migradesa. Per això la poesia de Mirabete és del tot atemporal. En els seus versos també trobem la petja decadent de l’spleen de Baudelaire o l’enigma il·lusori de Kafka.

La introspecció, la soledat i l’aïllament interior desperten d’un jo líric que trepitja els carrers d’una ciutat postmoderna, bruta i alienada, concorreguda d’anònims que vénen i van. El poeta hi deambula extasiat per les sentors urbanes i les fàbriques obscures.

Però als versos d’aquest llibre sempre hi cau la pluja vera, que tot ho purifica com un bàlsam, i que salva el jo líric del seu anorreament. L’element de la pluja, com també ho fan aquí el foc i l’aire, insinua l’obertura de clarianes.

En aquest caminar meditatiu també hi ha el regust de la poesia i el sentit de l’existència de “L’oratge i la tenebra”, de Puig i Ferreter, aquell pelegrí dels anys trenta que buscava una sortida a la desídia que el colgava.

Així doncs, trobem en el decurs del poemari la davallada cap a uns «laberints estranys», que evidencien un planter de desenganys i frustracions, l’única sortida possible dels quals recau en l’esperança del camí que hi ha per córrer.

Atenent aquest aspecte, la noció de trajecte s’esbossa en moltes ocasions amb la via d’un tren rovellat, que enclou espais onírics on la natura esdevé la resposta al desesper: «En laberints estranys d’ecos de foc / cerco debades el vol de l’alosa, / el crit rocós del mar, la bella rosa, / que amagà l’amor en circuits de joc».

Els poemes de Mirabete tornassolen i muden l’esperit a mesura que avança l’obra. El llibre també reflexiona sobre el temps, els guanys i les pèrdues i el sentit d’allò que ens mou. Car l’obra del poeta és un reflex, en paraules de Josep Palau i Fabre, «de l’afany d’abastarse » i «veure-s’hi absolut», l’aventura de trencar-se i recompondre’s per romandre com les restes d’una estàtua; o una «cariàtide trobada a la platja el 1940».

La gran baixada, tanmateix, no presenta una caiguda emocional ni una depressió profunda, sinó un sotrac existencial que comporta edificar-se i acréixer-se amb més força: «Camps daurats a l’entorn dels ulls. / Un matí gloriós llaura els prats. / La dignitat serà l’orgull: / pèrdua sense records ingrats».

Si bé hi és palès un desarrelament vital, no hi ha cap actitud de desànim. En la baixada del jo líric hi ha un retorn de nova arrel, la pujada des del pou cap a la llum. Al tercer llibre, Les ciutats ocasionals, Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2008, el poeta se serveix del mateix viatge urbà que ja havia començat a Última ronda i que té la seva continuïtat amb Radar.

La idea que l’home és un pelegrí de les ciutats, anònimes i efímeres (certament “ocasionals”), farceix cadascun dels versos del volum, per bé que el situa en l’epicentre d’un indret molt concret: els carrers de Barcelona.

Les ciutats ocasionals constitueix, en efecte, un retrat de la ciutat comtal en forma d’inventari (el passeig de Gràcia, el carrer Elisabets, el carrer del Carme…), que es presenta com una mentida, com a conseqüència de la submissió al turisme i l’especulació.

Malgrat tot, en la ruta nocturna i espectral de Mirabete també hi ha lloc per a la natura, que sempre s’infiltra en aquests versos com una forma d’alliberament: «els núvols besaven la carena i es diluïen en pols astral i fum desitjós.» El fum d’algun amor prohibit que també ennuvola el poeta, de «les línies rectes dels afectes» que es mesclen i acaben desapareixent, no debades, per entremig de l’asfalt i els vianants.

El frau de Les ciutats ocasionals també és el frau de la vida, l’engany d’un teatrí tan cruel com inversemblant: «Se la trobà estirada en una llitera: / tenia el rostre desfigurat, el cos / era un tronc que desprenia un hàlit / d’hivern pur. Pogué endur-se-la passadís enllà, / embolcallada en un llençol blau / que arrossegava pel terra.»

Un silenci abassegador envaeix els versos d’aquest “Hospital” i una sensació de desolació crua i feridora. Com en d’altres poemes, les imatges tumorals, d’un fred marmori, es congrien en aquesta morfologia urbana, abrupta, desesperançada.

Aquest és el fil conductor que uneix bona part de tota l’obra: la ciutat com a escenari vital, com a plena representació d’un món interior i exterior, que es troba en decadència.

Tanmateix, la ciutat anímica del poeta també esdevé la baula on recolzar-se i fer-se fort, perquè «el carreu damunt carreu, esforç i cruiximent, al capdavall, [és] creixença», com explica la lletra de Sarsanedas esgrafiada a la primera paret de Les ciutats ocasionals. I és en aquest creixement, que la veu del poeta descobreix nous camins per transitar.

A Radar, el darrer llibre publicat per l’autor, el pelegrinatge romàntic (elegíac, leopardià) ens porta a la ciutat dels sants, Vic, per constatar que l’home continua caminant, malgrat haver esdevingut «un dau cansat i abolit».

En aquest nou trajecte es prolonga la idea que l’existència també és repetició, per això retornen els records dels amors perduts mentre el poeta passeja vora les aigües del Mèder. Al llarg del recorregut es referma la idea que l’amor és una «via deserta»: els destins «es perden» per entremig dels «semàfors inabastables».

Malgrat tot, segons Mirabete, l’espera és una actitud vital que ens «honora», com afirma un dels aforismes recollits al darrer apartat del llibre. Caminar, així doncs, també és romandre expectant.

Ricard Mirabete és un apassionat dels trajectes urbans (i vitals), de les seves decadències i la seva soledat, però també de les seves clarors. El poeta, com tot home, és tan sols «un raig que passa, que crema, que lluu», la terrible lleugeresa de Zygmunt Bauman que ens recorda que no som res més que pols que transita i es dispersa.

Però també som transeünts interiors, som descobertes i aprenentatges de nosaltres mateixos. Per això el poeta mai no escull la indolència. Els seus poemes no s’expliquen amb res més que no sigui pura humanitat.

Els pelegrins dels seus llibres, els lectors, farem bé de viatjar per aquests tan recomanables trajectes poètics, esculpits a consciència amb un llenguatge tan seductor com embriagador.

LAIA LLOBERA, article publicat a Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm.196.

QUADERN DE LES IDEES, LES ARTS I LES LLETRES

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General, La gran baixada el 25 de desembre de 2014 per ricard99

LA GRAN BAIXADA SEGONS JOSEP-RAMON BACH

Deixa un comentari

L’editorial Emboscall reedita el poemari de Ricard Mirabete La gran baixada que va publicar el 2004. Deu anys després podem trobar a les llibreries de nou uns versos de Mirabete que “miren de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema”, segons escriu Josep -Ramon Bach.

La poesia de Ricard Mirabete és com parar un radar que capti les imatges impossibles i el brogit sibilant d’una realitat confusa.

Trepitjar carrers amb els passos blaus del mariner indecís.

Mirar de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema.

Mesurar el grau de talent que separa l’èxtasi d’una realitat dictada. Rodolar per la gran baixada i abraçar la sorpresa al final del trajecte. Omplir de sal les cicatrius del silenci i esperar que el lament incendiï la resposta.

A l’última ronda, repartir copes d’un nèctar delirant amb guants de seda blanca i armilla de manobre.

Perdre’s per les ciutats ocasionals i endevinar que la diversitat és el propi refugi.

Res no és absent de l’escena humana, ni cap panorama fa oblidar els altres paisatges de la memòria.

Fondre en un vers la crueltat d’una vida a l’aresta fosca dels carrers.

Modificar les ulleres, no per a veure-hi millor, sinó per endinsar-se allà on el secret es vesteix de majordom.

Ordenar a l’instint que premi el diccionari fins que traspuï sang.

Preguntar als amics de la paraula fins on estan disposats a morir per un ideal poètic.

Desitjar la vida per una obra que encara resta amagada entre els plecs deliciosos del futur.

Travessar el riu de l’amor amb els peus descalços i el magí agonitzant.

Esborrar el discurs dels cretins i maleir les realitats paral·leles.

Ser lliure davant tota acadèmia i escriure amb el desig obert i les parpelles closes.

Obrir-se al poema és aprendre a delinquir i a estimar sense pietat el desordre.

Escriure sota la llum és acceptar la mirada plana. Velar l’atreviment al caire de l’abisme.

Viure sempre en la foscor més perversa i desaprendre davant la imminent arribada del miracle.

Ser un digne habitant del naufragi.

                            Josep-Ramon Bach, article aparegut a Núvol, el digital de cultura

NÚVOL

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, La gran baixada el 21 de desembre de 2014 per ricard99