Visca Andalusia lliure!
Avui fa 78 anys que ve ser assassinat Blas Infante per falangistes que tenien la mateixa idea d’España que avui dia és vigent per a la majoria de partits espanyols i bona part d’espanyols, si ens guiem per el que voten. “Una, grande y libre”, quants espanyols no signarien això avui?.
Em penso que la nació andalusa és la mes desgraciada de totes les nacions peninsulars. Perduda entre els seus orígens andalusís i robats els seus signes d’identitat per el poder espanyol, l’andalús es pot sentir orfe del pare que no ha tingut i del padrastre que mai l’ha adoptat.
Imaginem-nos per un moment que els catalans no tinguéssim llengua pròpia, ni poguéssim reivindicar una cultura nostra sinó la heretada de la dominació àrab (quasi 8 segles) i España hagués adoptat com a símbol nacional espanyol les sardanes i els castellers. Ens sentiríem espanyols per capil·laritat? Doncs això és el que els passa als andalusos, quan EspaÑa fa bandera del flamenco i els toros que ells senten com a seus. Privats de llengua i tradició cultural forta, com no s’han de sentir “españoles”?.
I és llàstima que el poble andalús segueixi encara ara, mes sotmès que nosaltres. Els latifundis, els “señoitos”, les grans fortunes d’origen espanyol i basc, propietàries de finques d’oliveres, de fruiters i de dehesas, son encara ara intocables i inspiren un respecte-temor reverencial a l’andalús del carrer. Afegint aquesta circumstància al seu caràcter tremendista i fatalista, l’únic camí de consol i plany que els queda és el “quejío”, que es manifesta en tota la seva densitat en el “cante jondo” (l’autèntic, no el dels tablaos per turistes) i en el ball que no deixa de ser com una espècie de haka maorí, una escenificació autoafirmativa per a infondre’s valor (nomes cal veure i comparar)
Vaig estar fa poc a Cordoba i Sevilla a la recerca d’aquests vestigis andalusís. Caminant entre els arcs de la mesquita de Córdoba, iguals en la forma, però d’infinites perspectives i llums, deambulant entre les runes de Madinat Al-Azhara, imaginant-ne l’esplendor, admirant les formes geomètriques, els colors i els arabescos del Pati de les Donzelles del Alcasser a Sevilla i escoltant text de “El sentido de la vida” que ofereix una de les sales de Torre Calahorra, recreant la interconnexió entre la filosofia àrab, jueva i cristiana en en una hipotètica conversa entre Averrois, Maimònides, Ibn Al-Arabí i Alfonso X el Sabio veig anar entenent l’enigma andalús.
Potser si en comptes de els Reyes Catòlicos –castellans incultes-, hagués estat, dos o tres cents anys abans, Alfonso X -un monarca ambiciós i absolutista com tots, però culte- qui hagués conquerit l’últim bastió andalusí, la història de la, aleshores futura España, seria una altra.
Però això no ho sabrem mai, sabem la realitat del que va passar i també que la mentalitat castellana, bressol de España, no és compatible sinó amb sí mateixa.
Bé, anava a dir-te que Andalusia no és pas una nació, ja que mai ha existit com a tal, i encara que no és necessari que una nació hagi tingut passat, almenys si és necessari que una gran part de la població se senti d’aqueixa nació, cosa que no és el cas d’Andalusia. Però he vist la teva defensa del Pujol, del poc-honorable Pujol i passo. Amb cecs és impossible discutir.
Parlant s’entèn la gent… siguem cecs o bornis.
Atentament
Anava a dir-te que ni tu ni jo som qui per dir si Andalusia és o no és una nació. No tinc dades de quina part d’andalusos pensa que si i quina pensa que no, en tens tu?. Però hi ha un moviment andalusista, aixó és innegable, a qui dono suports. Andalusia serà allo que vulguin els andalusos, en això aplico la mateixa doctrina que ens hem d’aplicar nosaltres els catalans.
El que si que és fàcilment rebatiblé és la teva última afirmació. La prova és que tinc un amic cec i parlem i discutim civiltzadament.
Prenc “cec”‘ en sentit literal, perquè no m’imagino que ho diguis en sentit metafòric (cec= al que no ho veu com tu). Desqualificar al que no pensa com tu no s’estila els blocs de vilaweb.
Anava dir-te això que t’he dit.