(Onzena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula)Aquest temps plujós ens convida a escoltar cançons com aquesta. Bert Jansch i John Renbourn interpreten “Soho”, un cant poètic a aquest barri en ple centre de Londres, cor de la vida nocturna i el negoci del sexe durant gran part del segle
Ardera no és el mateix que cremar per dins. Ni el mateix que cremar com una teia. Ni teia sense la “i” és el femení de te, ni de cafè. I ho corrobora el sol fet que de la primera paraula -ardera- no n’han sortit ni poemes ni cançons i, en canvi, del verb -cremar-
(Desena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) Si el moviment antisitema i l’inconformisme hagués de tenir una banda sonora, puc afirmar amb tota seguretat que els Clash serien els encarregats de posar-hi la música. “London’s Burning”, tot i que aporta una visió més suavitzada que “London’s Calling”, transmet l’energia
El títol l’extrec de la cita de Fuster, que no sé si mai va ser a Londres de tomb però que a mi m’acompanya arreu, quan tombo i quan no. I quan vagi a Londres segur que ja hi és o el trobo. I no parlant del País Valencià o dels Països Catalans (que ja
(Novena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) Nick Drake era una figura dramàtica i rarament trobem tanta ironia en les seves cançons com a “Mayfair”. No cal llegir entre línies per descobrir una crítica corrosiva a aquest barri ple d’apartaments cars i hotels de luxe en ple centre de
Desenfocada viatges d’incògnit entre mirades que no et saben ni et coneixen. Et mous camí d’indrets ignots i ignorats sense tenir en compte els renys ni els planys de les velles sàvies que només et volen bé. Jo tampoc els hi tinc, ja ho saps. Per això, però, no viatjo camí d’enlloc, perquè sóc arreu.
(Vuitena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) “Charlotte Street” és una cançó que apareix a Rattlesnakes, primer treball de Lloyd Cole and The Commotions. Com acostuma a passar, el títol és una simple referència, que només es menciona breument a la lletra. En el text, “Charlotte Street”, al barri
La City i trenta-dos districtes. Junts i partint dels límits medievals, per esdevenir avui en dia el Londres sencer que xafes i camines, carrers i places, racons i avingudes. I tres districtes amb entitat pròpia: un és ciutat (Westminster, on tu gastes botes) i dos, districtes reials (Kingston upon Thames i Kensington i Chelsea, on
(Setena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) Ben a prop de Kensington, Brompton Oratory és una de les esglésies catòliques més grans de Londres. En Nick Cave no dedica explícitament la cançó al temple, ja que no el menciona a la lletra, però suposem que s’hi va inspirar per
Crema! Catalana? No pas, diu el Maurici. Si és crema i som aquí ja ho és de catalana. Se’n diria si fos de fora, no? Sí, segurament sí. Però, com es diu la crema catalana a Londres? O, més encara, com es diu la crema, catalana, a Londres? “Photo finish”? No. No m’aventuro a dir-ne
(Sisena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) L’elecció d’avui ha estat un pèl complicada. Gràcies a la xarxa he pogut descobrir la gran quantitat de cançons dedicades a la Margaret Thatcher, aquesta senyora de crepat impertorbable. També he comprovat que cap de les cançons que he descobert mostren una
Toca-li els nassos, toca-li, però tingues clar que no reaccionarà. Ni et notarà. Ets massa poc rica perquè et noti; rica de diners, vull dir. I si li toques, fes-ho amb força, pessiga-li fins que se senti el seu crit de dolor i de ràbia. Que la molèstia que li provoques voli per tot Londres,
(Sisena col·laboració del Carles Ribas en aquest “Crema Londres…” de Prendre la Paraula) Sempre que veig la parada Mile End al metro em costa imaginar com pot ser un lloc que és la fi d’alguna cosa. La traducció literal seria ‘el final de la milla’, encara que l’origen del nom no encaixaria amb aquesta traducció.
“O als sidatoris d’un país pobre” canta Miguel Poveda quan desglaça amb gola flamenca l’Alzamora. I em vénen al cap els quadres de Nonell, de la colla del safrà, quan intentava dibuixar el cretinisme a la Vall de Boí i no s’adonava, en ple 1896, que el que dibuixava era la colla de cretins en
A voltes sembla com si ens ofeguéssim i no és el cas. Si la boca no la mantenim fora, l’aire no hi pot entrar, això és cert, però que no la vegem no obliga l’aigua a fer-hi estada i conseqüentment a negar-nos. Ben al contrari. Tenir mig cap dins de l’aigua no vol dir que